dimecres, 6 d’abril del 2016

06/04/2016. Notícia de Catalunya o Catalunya i la seva circumstància. Carta adreçada als votants de Podemos i de Ciudadanos i tema per a una xerrada a les multiparades de l’Assemblea. El territori català té una llarga història. Història que els poders públics espanyols, des del segle XVI, absolutistes, franquistes i borbònico-franquistes, han amagat i tergiversat tant com han volgut...

Benvolguts,

Avui no és un comentari d’article d’opinió aliè sinó que és un document meu el que poso a la vostra consideració:

Notícia de Catalunya o Catalunya i la seva circumstància

Carta als votants de Podemos i de Ciudadanos o tema per a una xerrada a les multiparades de l’Assemblea

1.  Preàmbul
Catalunya és un territori situat a l’extrem nord est de la península ibèrica i actualment està inclòs en un estat anomenat Espanya.

El territori té una llarga història.
Llarga història que els poders públics espanyols, des del segle XVI, absolutistes, franquistes i borbònico-franquistes, el franquisme sociològic, han amagat i tergiversat tant com han volgut...

És per això que fa 300 anys en una guerra europea entre les dues potències del moment, l’Imperi austríac i l’Imperi francès, encarnada aquí entre els Àustries i els Borbons, Catalunya va perdre la seva part de guerra i fou envaïda pel Regne de Castella, que la va anorrear i la va incorporar al seu territori, por justo derecho de conquista. No era la primera vegada però els altres cops no havien arribat a la invasió.
I és per això que durant els darrers 100 anys hem sofert l’una darrera l’altra:
·         1924. Una dictadura feixista i militar propiciada pel Borbó (8 anys), que va intentar anorrear un cop més Catalunya i va eliminar la seva Mancomunitat,
·         1936. Una guerra propiciada pel Borbó, l’estament militar, les ultradretes i el Vaticà que va anular la tímida i jove república (3 anys),
·         1939. Una invasió militar espanyola propiciada pel Borbó, que com la de fa 300 anys va tornar a anorrear Catalunya i la seva Generalitat, invasió convertida en una altra llarga ocupació o dictadura feixista, propiciada pel Borbó (38 anys),
·         1978. I finalment una monarquia hereditària borbònica-franquista entronitzada a dit pel dictador Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España por la Gracia de Diós (que ja dura 38 anys més).

Si no haguéssim tingut història no ens haurien envaït ni ocupat el 1714 ni  ens haurien envaït ni ocupat el 1939...

En resum: tots nosaltres, vius i morts des de fa 500 anys i des de fa 300 anys i més recentment des de fa 100 anys, hem estat assassinats, exiliats, perseguits, menystinguts, aculturalitzats, sodomitzats i robats, per l’estat espanyol...

Un detall a tenir en compte és que la guerra, la dictadura i la monarquia l’han soferta tots els habitants dels territoris de la península ibèrica, excepte Portugal que ja va tenir els seus dictadors feixistes autòctons. I doncs què? Doncs que a més de totes aquestes desgràcies Catalunya va patir una ocupació militar i administrativa i una ocupació civil que encara dura. Les dues ocupacions foren molt diferents: l’ocupació militar, religiosa i administrativa tenia com a objectiu l’exterminació del poble català i de la seva història, l’ocupació civil era una conseqüència obligada de la guerra i la dictadura. A Espanya als anys 40-50-60 no hi havia treball ni menjar. A Catalunya (també al País Valencià, a les Illes Balears i a Euskadi) hi havia treball i en conseqüència, menjar. Per tant a continuació de l’ocupació militar, religiosa i administrativa hi va haver grans migracions, per tant una ocupació civil...

2.  Les ocupacions militars, religioses, administratives i civils de Catalunya

L’ocupació militar del 1939 fins el 1975 va fer un mal immens, de la mateixa manera que el va fer l’ocupació militar del primer Borbó, a partir del 1714. Tanmateix l’ocupació civil només ha creat un país més gran, el doble de dens de l’any 1939, que ha permès que les noves generacions de catalans heretessin l’esperit i la consciència mil·lenàries de la Catalunya d’abans de la guerra i fossin actualment el territori amb menys atur, amb més PIB, proporcionalment, amb mes petites i mitjanes empreses, hereves de les que existien abans de la guerra, amb un nivell de vida més alt que a la resta de la península, amb una taxa d’exportació molt superior a la resta, amb uns pensionistes més ben pagats, amb unes universitats i escoles de negoci homologables a nivell internacional. Tanmateix aquestes possibilitats de Catalunya s’han desenvolupat amb el handicap de tenir una sangonera de diners que any rere any s’endú una quarta part de les nostres contribucions que són recaptades per l’estat espanyol i no tornen a Catalunya...

He subtitulat aquest apunt com a Carta a votants de Podemos i de Ciudadanos perquè aquests dos partits són “Nuevos en esta plaza” i deuen ser molt atraients per a les noves generacions de catalans, o sigui els nascuts des de la transacció (que no transició) del 1975-1981 cap aquí. Quan parlo de noves generacions intueixo que els votants de Podemos i Ciudadanos, degut a la història negligida o falsificada que ens han administrat els franquistes i els borbònico-franquistes no són conscients de la història que hi ha darrere del territori. Cada habitant de cada territori té la seva història al darrere, és la seva circumstància, és la motxilla que porta a l’esquena i que no es pot negligir en absolut. Ortega i Gasset és l’autor del concepte:

“Jo soc jo i la meva circumstància”

Els catalans, com tots els homes, blancs o negres, civilitzats o no, pobres o rics, som fruit de la nostra història...

El que pretenc explicar amb aquest començament és que el territori de Catalunya té unes arrels incontestables, una història lligada al territori i tots els catalans (els que viuen i treballen a Catalunya) en som hereus, vulguem o no. D’aquestes arrels en podem dir la nostra “circumstància”, que es converteix en consciència col·lectiva o històrica. Tanmateix, individualment cadascun de nosaltres té la “seva” història i aquesta història és més o menys diferent per a cada habitant d’un país. En una bona quantitat de països al llarg de la història, la història dels seus habitants coincideix en un percentatge elevat amb la història del país. Però si el país ha sofert grans trasbalsos, guerres, terratrèmols, inundacions, migracions, les històries individuals i familiars poden no coincidir amb la història del territori.

La història d’un territori és doncs única, encara que les històries individuals dels seus habitants siguin diverses...

La comunitat d’habitants de Catalunya degut a la història recent, té una història comuna i aquesta història va divergint cap endarrere per a cada individualitat segons el temps que hagi transcorregut des dels grans trasbalsos de guerres, terratrèmols, inundacions, migracions, etc. En cada territori el metabolisme del país ha anat igualant els seus habitants de tal manera que avui tenim una història comuna pel que respecta als darrers pocs anys, i una història cada cop més divergent, de manera discreta, segons les circumstàncies. Avui Catalunya té 7,5 milions d’habitants. Fa 15 anys Catalunya tenia 6 milions d’habitants. Fa 80 anys Catalunya tenia 3 milions d’habitants. La població ha augmentat paulatinament en aquest període, fonamentalment degut als processos migratoris i als creixements vegetatius diferents segons els orígens i tradicions familiars, circumstàncies que han modelat la piràmide d’edats del país. Els 25 anys anteriors a aquests 15 no varen tenir grans canvis, en canvi des de fa 80 anys fins fa gairebé 40 anys hi va haver una forta immigració que lligada al creixement vegetatiu va fer passar la població de 3 a 6 milions de persones. Més endarrere hi va haver l’exili i la guerra i encara més endarrere el creixement fou suau, comparat amb els fenòmens de les migracions dels darrers 100 anys. A Catalunya hi ha hagut altres migracions però eren de poca quantitat d’individus respecte a la població total i s’hi diluïen amb facilitat (vegi’s Els altres catalans de Francesc Candel).

Si la nostra història és la nostra circumstància podem dir que la homogeneïtat que tenia el país quant a la població de 80 anys endarrere era més uniforme que la dels darrers 80 anys.

3.  Conclusió

Arribats en aquest punt, i amb la premissa d’haver intentat explicar als catalans el concepte actual de circumstància, lligat al de consciència col·lectiva, o d’identitat com explica l’historiador Josep Fontana, pretenc treure’n conclusions!

Crec que els catalans de tota condició, com he explicat més amunt, hem de ser conscients de la nostra història col·lectiva. Com a catalans de tota condició, incloc tots els catalans, nascuts aquí o nouvinguts, joves o vells, de primera, de segona o de tercera generació. A tots aquests catalans va adreçat aquest escrit. L’escrit és el meu missatge, però és també un toc d’atenció a qui sense tenir idea (o sense voler tenir idea) de la història de la península ibèrica no vol admetre les circumstàncies de Catalunya, la Notícia de Catalunya, que explicava el malaguanyat Jaume Vicens i Vives.

Tal com hem dit, el concepte “Sense idea de la història de Catalunya” vol incloure els que no la tenen i els que no la volen tenir...

Crec que s’ha de ser honest i conèixer la història de Catalunya abans de crear partits polítics, abans de votar partits polítics, abans d’afiliar-se a partits polítics i abans de rebentar altres opcions que sí que són conscients d’aquestes circumstàncies...

Un corol·lari evident és que si no és amb aquesta consciència s’esdevé botifler i sí que es té consciència d’una altra circumstància que és la trampa continuada que Espanya, l’Estat espanyol ha fet als catalans...

·         Podem dir que el PSOE entra totalment dins d’aquesta darrera categoria. I en són conscients.
·         També hi entra el PP, però no cal donar-ne proves. I en són conscients.

Recordem que PSOE i PP només estan d’acord en una cosa: A Catalunya ni aigua...I en són conscients.

També Ciudadanos hi entra, ja que ha sigut un partit creat al laboratori amb un únic objectiu fins avui que era ser enemic de Catalunya, del català amb la conya del bilingüisme, dels Països Catalans, objectiu que col·lideix com se sap molt bé amb el feixisme imperant. I en són conscients.

Respecte a Podemos, cal que siguin honestos. Fa un any, al Velòdrom d’Horta, Pablo Iglesias explicava que per a ell Espanya parteix de la Constitució del 1978. En aquest cas Podemos i les seves confluències, queden automàticament inclosos en la categoria dels botiflers perquè no es pot admetre un partit polítyic o una línia de pensament que tingui aquesta partença de la Constitució del 1978 que implica tota la història anterior, el franquisme, la guerra, l’Alzamiento, el feixisme o absolutisme borbònic, la Nueva Planta, la desfeta del 1714, etc. Si Podemos i les seves franquícies volen ser honestos han d’acceptar les regles del joc que parteixen de la constatació i assumpció dels constants atacs, de la constant guerra, oberta o amagada, que Catalunya, el català, els Països Catalans han sofert del Regne de Castellà, esdevingut fa dos segles Reino de España.
Val a dir que Pablo Iglesias ha adoptat recentment, suposem que a partir d’adonar-se’n de la realitat i de la circumstància catalana, una posició que sembla honesta, defensant la realització d’un referèndum sobre la independència, vinculant, a Catalunya. Esperem que segueixi per aquest camí. Seria el primer polític espanyol des dels començaments dels segles que defensés aquesta posició...  
Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada