21/04/2016. Vicent Partal. Hi ha hagut 107 referèndums d’independència al món i a nosaltres ens havia de tocar Madrid… La diferència, lamente haver de dir-ho així, és que la reunió d’ahir entre Rajoy i Puigdemont va passar a Madrid… Catalunya no és un cas estrany, però Espanya sí que és un cas estrany i patològic...

Benvolguts,

Avui tots estem de conya, abans amb el Sòria i l’Aznar i ara en Partal!

Ara en Partal! Tanmateix, com tots els seus editorials, aquest és genial! L’enumeració dels referèndums d’independència li fa exclamar: Haurien reconegut que tenien, tots dos, un problema polític a les mans i s’haurien posat d’acord a resoldre’l,  que l’única manera de resoldre’l era fent que les urnes parlassen en llibertat, que calia resoldre el conflicte. Amb un referèndum, tal com va passar. 

La diferència, lamente haver de dir-ho així, és que la reunió d’ahir entre Rajoy i Puigdemont va passar a Madrid…

I ens ha de fer comprendre que:

Catalunya no és un cas estrany, però que Espanya sí que és un cas estrany i patològic...

Vegem l’editorial:

Hi ha hagut 107 referèndums d’independència al món i a nosaltres ens havia de tocar Madrid…

«En 107 ocasions ciutadans de qualsevol part del món han pogut votar en referèndum si volien ser un estat independent o no»

Fotografia: Govern de la Generalitat.

Per: Vicent Partal

 21.04.2016  02:10

Si això fos Òttawa el primer de novembre de 1979, Réne Lévesque i Pierre Elliot Trudeau segurament haurien tingut una reunió molt més que tensa, que només les portes tancades del despatx haurien aconseguit que no derivàs en un escàndol públic. Però haurien reconegut que tenien, tots dos, un problema polític a les mans i s’haurien posat d’acord a resoldre’l. Amb un referèndum, tal com va passar.

Si això fos Londres el 7 d’agost de 2013, Alex Salmond i David Cameron haurien anunciat plegats que, en vista dels resultats electorals, tots dos governs consideraven que hi havia un problema polític major entre Escòcia i la Gran Bretanya i que l’única manera de resoldre’l era fent que les urnes de l’antiga nació del nord parlassen en llibertat i amb plena claredat. Amb un referèndum, tal com va passar.

Si això fos el 27 de gener de 1999 s’haurien trobat a Nova York Bacharuddin Jusuf Habibie i Jose Ramos-Horta, sota l’auspici de les Nacions Unides. Haurien acordat que la situació ja no podia continuar com fins aleshores i que calia resoldre el conflicte entre Timor i Indonèsia. Amb un referèndum, tal com va passar.

Igual que en aquests tres casos, això d’ahir hauria pogut passar infinitat de vegades. El 1905 a Noruega, el 1918 a Islàndia, el 1945 a Cambotja, el 1946 a les illes Fèroe, el 1958 a totes les colònies africanes de França, el 1961 a Samoa, el 1967 a Puerto Rico, el 1969 a Papua Nova Guinea, el 1974 a Niue, el 1977 a Aruba, el 1990 a Eslovènia, el 1991 a Armènia i a Croàcia i a Estònia i a Kossove i a Lituània… el 1992 a Bòsnia i Montenegro, a Moldàvia i les illes holandeses del Carib el 1994, el 2005 al Kurdistan, el 2006 a Tokelau, el 2011 al Sudan del Sud, el 2014 a Sint Eustatius…

Si no m’he descomptat, i he fet els càlculs unes quantes voltes, des del 1846, quan Libèria va fer el primer referèndum d’independència, en 107 ocasions els ciutadans d’un territori han passat per les urnes per a ser preguntats en un referèndum si volien continuar essent membres de l’estat on vivien o si volien constituir un estat independent. Ho han fet a tots cinc continents i sota tota classe de governs i en tota mena de circumstàncies. I de vegades han dit que sí i de vegades que no. Però el problema sempre ha entrat en via de solució.

La diferència, lamente haver de dir-ho així, és que la reunió d’ahir entre Rajoy i Puigdemont va passar a Madrid…

Vicent Partal

Joan A. Forès

Reflexions

Opinió dels subscriptors

Ramon Perera

Entenc que desprès de la reunió Rajoy-Puigdemont les coses han quedat de facto tal com estaven abans. Tothom podrà mirar-les pel costat que més li convingui. La diferència estaria en que Rajoy segueix encallat en el seu “ensimismamiento” mentre que Puigdemont segueix avançant d’acord amb el seu (nostre) programa.

Josep Usó

Com era d’esperar, la reunió de Rajoy amb Puigdemont ha donat poc fruit. Un compromís per a una futura reunió entre els vice-presidents. Com a resum, el President català li ha donat una llista de 46 punts d’incompliment de l’Estado Español, i Rajoy li ha regalat un facsímil del Quixot. Això sí; de la segona part, només. Calia complir el tràmit i s’ha fet ben fet. Ara, si la resta de “presidenciables” pensa que un partit que manté com a candidat a Mariano Rajoy i com a ministres als que hi ha, és un bon interlocutor, que ho diguen. Full passat, cal continuar endavant. Somriure, serrar les dents i continuar. De l’Altiplà, poca cosa més, vindrà.

Joan Rubiralta

Diuen que no hi ha més cec que aquell qui no hi vol veure ni més sord que aquell qui no hi vol sentir, i aquest és el cas de Rajoy. És com una paret; un ja pot anar donat arguments raonables i dient que cal respectar la democràcia que ell dirà que sense el respecte de la llei (la seva llei espanyola) no hi ha democràcia. Obviant que Gandhi ja va dir que si una llei és injusta, el més correcte és desobeir- la, i que és evident que la constitució espanyola és injusta per a moltes persones espanyoles però ho és especialment per a la gent dels Països Catalans. No hem d’oblidar que es va redactar sota la pressió dels militars i que va comptar amb la tebior dels polítics que la van redactar tot fent una normativa de mínims perquè volien tocar cuixa a qualsevol preu i renunciant al que fos. I quan una cosa comença malament, les conseqüències finals són dolentes.
Espanya i Catalunya són com l’aigua i l’oli: és impossible que es barregin i per això cal seguir el que el protocol demani però sense esperar pràcticament res a canvi, per molt que Oriol Junqueras es reuneixi amb Saenz de Santamaria. Si es pacta algun dels quaranta-sis punts, seran petites engrunes de les demandes concretes i res més a esperar.
Com ha vingut a dir Puigdemont a la roda de premsa final, mentre Espanya no decideix res perquè no té govern i van passant els mesos, Catalunya ha d’anar fent la seva feina fins acabar-la. Tot plegat perquè l’estiu de 2017, estiguem a punt per a la proclamació de la República Catalana.