16/03/2020. Joan J. Queralt. L'herència, un altre escàndol. Fins ara el Rei no és que hagi tingut un annus horribilis; més aviat tot el seu regnat és ben creditor d’aquest qualificatiu. Tot començant per la forma en què va arribar al tron, com per la forma en què ahir diumenge es va despatxar amb un comunicat insòlit, engegant-se diversos trets al peu. El Rei, ara per ara, no té cap tallafoc.

Benvolguts,

Vegem l'article de Joan J. Queralt:

OPINIÓ

L'herència, un altre escàndol

Joan J. Queralt
Barcelona. Dilluns, 16 de març de 2020
3 minuts

Fins ara el Rei no és que hagi tingut un annus horribilis; més aviat tot el seu regnat és ben creditor d’aquest qualificatiu. Tot començant per la forma en què va arribar al tron, com per la forma en què ahir diumenge es va despatxar amb un comunicat insòlit, engegant-se diversos trets al peu. El Rei, ara per ara, no té cap tallafoc.

En efecte, ha pres massa partit en temes que no li pertocaven en veure amenaçada la corona, de la qual és l’únic poblador. Ha cregut que identificar-se amb el govern de torn el podia beneficiar i no ha estat així.

Un exemple paradigmàtic, Catalunya a banda, ha estat la corrupció. Va començar el seu regnat en el moment en què el va començar, a causa de l’insuportable estat de coses en què es va deixar el paper de la monarquia, el Rei va fer bandera de la lluita contra la corrupció. Un discurs, tanmateix, no és suficient. Els fets són més reveladors.

Va blindar sense solució de continuïtat la seva família: dona, filles i pares, que no tenen ―ni poden tenir― cap funció ni poder constitucional i van passar a ser aforats, d’acord amb una llei ad hoc, que la, de fet, gran coalició PP-PSOE va enllestir a la velocitat del llamp. Un inefable aforament penal i civil, per ser més precisos. Un disbarat jurídic i una atzagaiada política es miri per on es miri.

Ara, en l’esmentat conspicu comunicat, el Rei renuncia a una herència, diu que coneix unes il·legalitats i continua mantenint el silenci sobre d’altres. Sense entrar en grans floritures jurídiques, renuncia només a una part de l’herència, a la que podria provenir de les fundacions blanquejadores del seu pare. No a la resta. El Rei, que és llicenciat en Dret, hauria de saber que les herències es renuncien quan es poden rebre (i ara per ara el seu pare és viu), no abans i que, en tot cas, l’herència no es pot trossejar: tota o res.

El tema de l’herència règia no és un tema particular: el rei, ni en els temes més íntims, com és la successió, té temes particulars

No explica, malgrat ser un llarg, excessivament llarg, comunicat ―quins assessors jurídics i polítics, renoi!―, per què, si fa més d’un any que sap que és el beneficiari d’unes fundacions il·legals a Espanya, on ell és rei, no ho va fer públic al seu moment. Es diu que ho treu ara en ple estat d’alarma. No em sembla encertada aquesta opinió. Ho treu ara perquè l’examant del seu pare, Corinna Larsen, ha començat a estirar la manta. Som a les portes d’assistir a un altre espectacle multicolor regi. Però, obvi de tota obvietat, arriba tard.

Finalment, calla el comunicat sobre un dels fets més escandalosos, compartits amb altres testes coronades i plebees, però substanciosament ben dotades en patrimonis opacs, com van ser els Papers de Panamà. La fundació del seu pare ―o de la família reial― estava presidida per la fa poc traspassada infanta Pilar, tia carnal del monarca. Una confessió ha de ser plena, si no, no s’obté l’absolució.

Tanmateix, la qüestió, si ho mirem en el seu vessant institucional, no en té un altre, no és un tema ni de família ni de carronya rosa. És un tema polític, altament polític. Per això, fa uns dies Esquerra i altres partits van demanar una comissió d’investigació parlamentària, després que la Tribune de Genève aixequés la llebre de l’existència d’una causa penal per frau contra el rei pare... a Suïssa.

Ara ja és un tema d’abast mundial. Però aquí ens vam haver d’assabentar, com antany, per fonts estrangeres. Succeeix, però, que ara no cal ni La Pirenaica, ni Radio France, ni la BBC. Ara, salta una espurna a Ginebra i, gràcies a les xarxes, abans que els lectors locals ho hagin llegit, roda pel món virtual, fent-se viral.

A partir d’ara, el més probable és que aniran encadenant error rere error, cadena que posarà en crisi la monarquia, crisi que no hi ha estat d’alarma ni d’excepció ni de setge que la pugui evitar.

Políticament, assistirem a un nyap incommensurable. A Suïssa i a Londres s’han obert processos judicials, els quals anirem seguint foli a foli, bit a bit, mentre el Congrés dels Diputats veta un debat sobre el patrimoni ―és a dir, l’exemplaritat― del rei pare i el TC veta els debats al Parlament sobre el mateix tema. El sistema, treballant per al Rei, no al revés, com seria el normal.

El tema, al cap i a la fi, de l’herència règia no és un tema particular: el rei, ni en els temes més íntims, com és la successió, té temes particulars. Poc importa el que digui, que és molt, el Codi Civil sobre la successió patrimonial. Els quartos del rei pare són, sense poc marge per al benefici del dubte, de procedència il·lícita, si no delictiva.

Això no s’hereta: això es restitueix al poble.