10/12/11. El final de la lletra lligada o cursiva

Benvolguts,

Us he de dir d’entrada que no soc expert en absolut en educació d’infants. Dit això, en aquest article, que em va arribar fa uns mesos es planteja un problema en els EUA però que suposo que també s’està produint o es produirà ben aviat al nostre país: L’obsolescència, en caiguda lliure, de l’escriptura en lletra cursiva o lligada, o cal·ligràfica, o manuscrita, pel fet de la facilitat d’usar teclats d’ordinador i de mòbil.

L’article és en anglès i hi ha a continuació una traducció informàtica al català força dolenta! A continuació hi ha una compilació de texts en castellà (més aviat en hispano) que mostren la inquietud del professorat i ajuden a plantejar el problema global que no sembla que tingui solució: és una evidència que els texts manuscrits desapareixeran totalment tard o d’hora de l’educació reglada!

Només unes quantes cites de l’article:

·         Durant segles, l'escriptura cursiva ha estat un art. Però ara per a un nombre creixent de joves, és un misteri...

·         La sinuositat de les lletres de l'alfabet en lletra lligada, l’hem vista sempre, per exemple en un sens fi de cartes d'amor, en els diaris personals, o en les muntanyes de postals que ens enviem quan viatgem...

·         Les pissarres de guix de primària, van pel camí de la ploma i el tinter...

·         Amb teclats d'ordinadors i telèfons intel·ligents amb dits cada vegada més joves que els utilitzen, la mort gradual dels més elegants estils de lletra lligada revela alguns reptes imprevistos.

·         Frustra, una aversió a la lletra lligada, el desenvolupament d'una habilitat motora delicada?

·         I què passa quan els joves que no estan familiaritzats amb lletra lligada han de llegir els documents històrics com la ingent documentació manuscrita d’abans de la invenció de la impremta? O els manuscrits de les obres famoses?

·         El director d' Arxius i Col·leccions Especials de la Universitat Central d'Arkansas , diu que les connexions amb el material d'arxiu es perden quan els estudiants s'allunyen de la lletra cursiva.

·         El mateix director mentre feia de professor l'any passat, per curiositat, va demanar als estudiants que alcessin la mà si usaven la lletra cursiva com una forma de comunicar-se. Cap no ho va fer!

·         Amb les escoles enfocades en la preparació d'estudiants per a les proves estandarditzades, sovint no hi ha temps suficient per ensenyar a escriure a mà, diuen els educadors...

·         Un terapeuta pediàtric ocupacional i un coordinador de pediatria van dir que l'aprenentatge de la cursiva ajudava els estudiants a perfeccionar les seves habilitats de motricitat fina. "És la traça, la fluïdesa, la quantitat correcta de pressió de la ploma i el llapis sobre el paper"

·         Un grafòleg va dir: "Estic veient un augment de la inconstància en l'escriptura i el nivell de la manca de forma - escriptura descurada, semi-llegible, que és incompatible..."

·         Un professor d'educació a la Universitat, va dir que, pràcticament, la cursiva es pot reemplaçar fàcilment amb lletra impresa o processament de textos. Però el preocupa que els estudiants perdin una habilitat artística...

Us deixo amb els textos. Espero que us ajudin a reflexionar, sobretot mestres, educadors i pares, i en pugueu imaginar les conseqüències per a l’aprenentatge de l’escriptura lligada, i de l’aprenentatge en general, al nostre país!

The Case for Cursive

By KATIE ZEZIMA

Published: April 27, 2011

o    By KATIE ZEZIMA

Computer keyboards and smartphones might be spelling the gradual death of the fancier ABC’s.

For centuries, cursive handwriting has been an art. To a growing number of young people, it is a mystery.

Peter Stevenson for The New York Times

Megan Porter of Brownsburg, Ind., is in the third grade, the last year of cursive training in many school districts.

The sinuous letters of the cursive alphabet, swirled on countless love letters, credit card slips and banners above elementary school chalk boards are going the way of the quill and inkwell. With computer keyboards and smartphones increasingly occupying young fingers, the gradual death of the fancier ABC’s is revealing some unforeseen challenges.

Might people who write only by printing — in block letters, or perhaps with a sloppy, squiggly signature — be more at risk for forgery? Is the development of a fine motor skill thwarted by an aversion to cursive handwriting? And what happens when young people who are not familiar with cursive have to read historical documents like the Constitution?

Jimmy Bryant, director of Archives and Special Collections at Central Arkansas University, says that a connection to archival material is lost when students turn away from cursive. While teaching last year, Mr. Bryant, on a whim, asked students to raise their hands if they wrote in cursive as a way to communicate. None did.

That cursive-challenged class included Alex Heck, 22, who said she barely remembered how to read or write cursive. Ms. Heck and a cousin leafed through their grandmother’s journal shortly after she died, but could barely read her cursive handwriting.

“It was kind of cryptic,” Ms. Heck said. She and the cousin tried to decipher it like one might a code, reading passages back and forth. “I’m not used to reading cursive or writing it myself.”

Students nationwide are still taught cursive, but many school districts are spending far less time teaching it and handwriting in general than they were years ago, said Steve Graham, a professor of education at Vanderbilt University. Most schools start teaching cursive in third grade, Professor Graham said. In the past, most would continue the study until the fifth or sixth grades — and some to the eighth grade — but many districts now teach cursive only in third grade, with fewer lessons.

“Schools today, we say we’re preparing our kids for the 21st century,” said Jacqueline DeChiaro, the principal of Van Schaick Elementary School in Cohoes, N.Y., who is debating whether to cut cursive. “Is cursive really a 21st-century skill?”

With schools focused on preparing students for standardized tests, there is often not enough time to teach handwriting, educators said.

“If you’re a school or a teacher, you can bet that if kids are being tested on it, that it’s going to receive a priority emphasis in your curriculum,” Professor Graham said.

Sandy Schefkind, a pediatric occupational therapist in Bethesda, Md., and pediatric coordinator for the American Occupational Therapy Association, said that learning cursive helped students hone their fine motor skills.

“It’s the dexterity, the fluidity, the right amount of pressure to put with pen and pencil on paper,” Ms. Schefkind said, adding that for some students cursive is easier to learn than printing.

While printing might be legible, the less complex the handwriting, the easier it is to forge, said Heidi H. Harralson, a graphologist in Tucson. Even though handwriting can change — and become sloppier — as a person ages, people who are not learning or practicing it are at a disadvantage, Ms. Harralson said.

“I’m seeing an increase in inconstancy in the handwriting and poor form level — sloppy, semi-legible script that’s inconsistent,” she said.

Most everyone has a cursive signature, but even those are getting harder to identify, Ms. Harralson said.

“Even people that didn’t learn cursive, they usually have some type of cursive form signature, but it’s not written very well,” she said. “It tends to be more abstract, illegible and simplistic. If they’re writing with block letters it’s easier to forge.”

Sally Bennett, an 18-year-old freshman at Central Arkansas, signs her name in all capital letters and never gave any thought to it until she took the ACT college entrance exam. Students must copy a prompt, with explicit instructions that they do not print. So the classroom of test-takers tried cursive, Ms. Bennett said.

“Some people in there couldn’t remember,” she said. “I had to think about it for a minute. It was kind of hard for me to remember.”

An ACT spokesman said he was not familiar with a cursive requirement. A spokeswoman for the SAT — for which only 15 percent of students wrote the essay portion in cursive in 2007 — said students must also copy a paragraph.

“Students are instructed not to print the statement,” the spokeswoman, Kathleen Steinberg, said in an e-mail.

Richard S. Christen, a professor of education at the University of Portland in Oregon, said, practically, cursive can easily be replaced with printed handwriting or word processing. But he worries that students will lose an artistic skill.

“These kids are losing time where they create beauty every day,” Professor Christen said. “But it’s hard for me to make a practical argument for it. I’m not one who’s mourning it because of that; I’m mourning the beauty, the aesthetics.”

http://www.nytimes.com/2011/04/28/us/28cursive.html?_r=1&hp

El cas de la cursiva (cal·ligrafia, lletra seguida)

Per KATIE ZEZIMA

Publicat: 27 abril 2011

Els teclats d’ordinadors i de mòbils podrien estar confegint la mort gradual de la cal·ligrafia.

Durant segles, l'escriptura cursiva ha estat un art. Per a un nombre creixent de joves, és un misteri.

Les lletres sinuoses de l'alfabet en lletra cursiva, que s'arremolinaven en un sens fi de cartes d'amor, originals i còpies de rebuts de targetes de crèdit, per sobre de banderes i de les pissarres de guix de primària, van pel camí de la ploma i el tinter. Amb teclats d'ordinadors i telèfons intel·ligents amb dits cada vegada més joves que els utilitzen, la mort gradual dels més elegants estils de lletra revela alguns reptes imprevistos.

Podria la gent que escriu només per a la impressió - en lletres d'impremta, o potser amb un descuidat, ondulades signatura - estar en major risc de falsificació? És el desenvolupament d'una habilitat motora delicada frustrat per una aversió a la lletra cursiva? I què passa quan els joves que no estan familiaritzats amb lletra cursiva han de llegir els documents històrics com la Constitució?

Jimmy Bryant, director d' Arxius i Col·leccions Especials de la Universitat Central d'Arkansas , diu que les connexions amb el material d'arxiu es perden quan els estudiants s'allunyen de la lletra cursiva. Mentre feia de professor l'any passat, el Sr Bryant, per curiositat, va demanar als estudiants que alcessin la mà si escriuen en lletra cursiva com una forma de comunicar-se. Cap no ho va fer.

El repte de la lletra cursiva inclou Alex Heck, de 22 anys, que va dir que amb prou feines recordava com llegir o escriure en lletra cursiva. La senyoreta Heck i un cosí fullejaven revistes de la seva àvia poc després de la seva mort, però gairebé no podien llegir la lletra cursiva.

"Va ser una cosa críptica", va dir Heck. Ella i el cosí tractaren de desxifrar com si fos un codi secret, la lectura de passatges anant i venint. "No estic acostumada a la lectura o l'escriptura cursiva jo mateixa."

Estudiants a nivell nacional encara aprenen en cursiva, però molts districtes escolars estan gastant menys temps en l'ensenyament i l'escriptura en general del que eren fa uns anys, va dir Steve Graham , un professor d'educació en la Universitat de Vanderbilt . La majoria de les escoles comencen a ensenyar cursiva en el tercer grau, el professor Graham va dir. En el passat, la majoria havia seguit els estudis fins al cinquè o sisè graus i altres per al vuitè grau, però ara ensenyen cursiva només en tercer grau, amb menys hores.

"Diem que les escoles d'avui, preparen els nostres fills per al segle 21", va dir Jacqueline DeChiaro, la directora de l'Escola Primària Van Schaick a Cohoes, Nova York, però està debatent la possibilitat de tallar l’ensenyament de la cursiva. "És la cursiva realment una habilitat del segle 21?"

Amb les escoles enfocades en la preparació d'estudiants per a les proves estandarditzades, sovint no hi ha temps suficient per ensenyar a escriure a mà, diuen els educadors.

"Si ets una escola o un mestre, pots apostar que si els nens s’han d’examinar més endavant amb la cursiva es pot afirmar que rebran una atenció prioritària en el seu pla d'estudis", va dir el professor Graham.

Sandy Schefkind, un terapeuta pediàtric ocupacional a Bethesda, Maryland, i el coordinador de pediatria de l' American Occupational Therapy Association , van dir que l'aprenentatge de la cursiva ajudava els estudiants a perfeccionar les seves habilitats de motricitat fina.

"És la traça, la fluïdesa, la quantitat correcta de pressió de la ploma i el llapis sobre el paper," va dir la Sra Schefkind, afegint que per a alguns estudiants la cursiva és més fàcil d'aprendre que la lletra d’impressió.

Mentre la lletra d’impressió sigui llegible, com menys complexa és l'escriptura a mà, més fàcil és d’oblidar-se’n, va dir Heidi H. Harralson, un grafòleg a Tucson. Tot i que l'escriptura pot canviar - i arribar a ser descuidat – tal com una persona envelleix, qui no està aprenent o practicant l’escriptura en cursiva es troben en desavantatge, va dir la Sra Harralson.

"Estic veient un augment de la inconstància en l'escriptura i el nivell de la manca de forma - escriptura descurada, semi-llegible, que és incompatible", va dir.

Gairebé tothom té una signatura en cursiva, però fins i tot els que són cada vegada més difícils d'identificar, va dir la Sra Harralson.

"Fins i tot la gent que no va aprendre cursiva, en general tenen algun tipus de signatura de forma cursiva, però no està escrit molt bé", va dir. "Tendeix a ser més abstracte, il.legibles i simplista. Si està escrivint amb lletres d'impremta és més fàcil de falsificar. "

Sally Bennett, un estudiant de primer any de 18 anys, a Central Arkansas, firma el seu nom en lletres majúscules i mai no hi va donar importància fins que va fer l'examen d'ingrés universitari ACT. Els estudiants han de copiar un sistema, amb instruccions explícites que no s'imprimeixen. Així que la classe d'estudiants es va tractar cursiva, la Sra Bennett va dir.

"Algunes persones que no podia recordar," va dir. "Vaig haver de pensar-hi durant un minut. Va ser una mica difícil per a mi per recordar. "

Un portaveu de l'ACT, va dir que no estava familiaritzat amb el requisit de lletra cursiva. Una portaveu de la SAT - per als que només el 15 per cent dels estudiants van escriure la porció de l'assaig en lletra cursiva el 2007 - va dir que els estudiants també han de copiar un paràgraf.

"Els estudiants són instruïts per no imprimir la declaració", va dir la portaveu, Kathleen Steinberg, en un correu electrònic.

Richard S. Christen , un professor d'educació a la Universitat de Portland a Oregon, va dir que, pràcticament, la cursiva es pot reemplaçar fàcilment amb lletra impresa o processament de textos. Però el preocupa que els estudiants perden una habilitat artística.

"Aquests nens estan perdent el temps en què crear bellesa cada dia", va dir el professor Christen. "Però és difícil per a mi fer un argument pràctic per a això. Jo no sóc un que ho està de dol per això, estic de dol per la bellesa, l'estètica ".

La Escritura Cursiva - Reflexiones

Sabías que...
La escritura cursiva o manuscrita es una llave maravillosa que nos permite:
*Comunicar nuestros pensamientos de manera personal a los amigos, a la familia, en los negocios ó a cualquiera que elijamos (muy diferente al correo electrónico el cual es creado por la computadora y es más impersonal).
* Escribir fluida y libremente nuestras ideas sin interrupción.
* Tener una conversación escrita con quien queramos.
* Expresarnos con un estilo agradable.
La maravilla de nuestros pensamientos y emociones salen con vida al receptor, de la manera más personal a través de la letra cursiva. Desgraciadamente y por falta de entrenamiento para escribirla, en muchos casos la letra cursiva no es fácil de leer y esto origina que no sea digna de atracción al ojo humano y peor aún, puede dar la impresión de que el escritor puso muy poco empeño y cuidado. La caligrafía deficiente con mucha frecuencia da la impresión de que el escritor no pensó que el receptor es suficientemente importante como para invertirle tiempo y cuidado al momento de escribir.
Aún en la era de las computadoras, la escritura manuscrita es aún una aptitud necesaria. Estar capacitado para escribir con legibilidad te permite comunicarte de una manera más agradable y atractiva en cualquier situación.
En Englishcom.com.mx creemos que todos los estudiantes de Inglés y Español –ambos: nativos y no nativos – necesitan trabajar en gramática, semántica, composición, vocabulario y en otros "bloques de construcción" del lenguaje. No obstante también pensamos que existe la necesidad de desarrollar otras habilidades como la escritura cursiva para lograr una preparación integral.

¿En esta era de la computadora y la globalización, hemos perdido acaso identidad al no saber escribir en letra cursiva?

“Resulta alarmante observar que alrededor del 75% de los alumnos a nivel medio y medio superior escriben con letra de imprenta y aún más lamentable descubrir que muchos de ellos no saben hacerlo de otra forma; inclusive profesores de nivel básico (primaria) no saben escribir en cursiva.” PROF. SUSANA B. GONZÁLEZ Profesora de Enseñanza Media y Superior en Letras Docente en el Nivel Secundaria y Coordinadora de Talleres de Redacción

La escritura es un proceso mecánico, una destreza psicomotriz mediante la cual se aprende a escribir palabras y oraciones, y de ese ejercicio sistemático y progresivo, depende su soltura y legibilidad.

La letra cursiva alguna vez fue la piedra angular de la enseñanza en las escuelas y hoy en día se está convirtiendo únicamente en un artefacto cultural. El uso de las computadoras y las exigencias de exámenes estandarizados definitivamente se imponen a su antigua y alta posición en la formación de los estudiantes.

Impartida por más de 100 años, la escritura cursiva es historia pasada. En muchas escuelas la escritura cursiva se ha reducido a un curso “si-tenemos-tiempo” en segundo o tercer grado. Las composiciones o escritos que le son requeridos a los alumnos en grados posteriores, cada vez se presentan con menor legibilidad, y en su lugar las impresiones de computadora cada vez son más aceptadas por los profesores.
En 2002, cuando se seleccionaron a 220 profesores de primero, segundo y tercer grado a lo largo de América se les preguntó: ¿Te sientes preparado para enseñar escritura cursiva?, y un abrumador numero de cerca del 90% contestó: – No.

¿Qué significa para nuestros niños esta falta de entrenamiento de los profesores?

Sin duda alguna la respuesta es: Una carencia de enseñanza en nuestros salones de clase, en donde el tiempo para la escritura cursiva formal se ha reducido en los últimos 30 años y a menudo desaparece al final del tercer grado.
Hace algunas generaciones la recomendación para la práctica de la caligrafía tradicional era de 75 minutos de tiempo clase a la semana y los niños practicaban la habilidad a través de ejercicios cotidianos y repetitivos.

Para los tradicionalistas, la muerte de la escritura cursiva es una atrocidad –la pérdida de una habilidad, incluso la pérdida de una forma de arte.

Las personas que solo pueden escribir con letra de molde argumentan que no tiene sentido hacer perder el tiempo a los estudiantes enseñándoles una habilidad rudimentaria cuando ya estamos en la era de las computadoras. Para los "expertos" en educación, la practicidad usualmente gana.
Existen algunos métodos de enseñanza que prometen desarrollar rápida y fácilmente la habilidad de la escritura cursiva: “D´Nealian,” “Zaner-Bloser”, y "Escritura sin lágrimas", por nombrar algunos. Cada uno de ellos argumenta que su método es el mejor y que ayudará a las pequeñas manos a adquirir rápidamente una escritura cursiva legible; sin embargo todos requieren que se les dedique tiempo para su práctica y siempre hay que tener en cuenta que la legibilidad únicamente podrá ser “criticada” por el lector.
Antes que los niños alcancen preparatoria, la mayoría tienen desarrollada su versión única de letra de molde/cursiva/código secreto. Para algunos, a menos que las escuelas hayan dedicado tiempo a la práctica de la escritura cursiva, ningún método simple podrá ayudarles a mejorar su caligrafía. Como resultado, muchos estudiantes nunca podrán dominar la difícil conexión de la b y la r y menos aún escribir cualquier cosa legible en letra cursiva.
Es increíble cómo, en algunas escuelas, los coordinadores de planes de estudio reciben más llamadas de padres de familia cuestionando por qué se enseña la letra cursiva y un mínimo de padres, y a veces nulo, exigiendo más tiempo de clase dedicada a ello. Lo que algunos profesores argumentan es: que la letra cursiva se está llevando a cabo por tradición, no por necesidad, desconociendo la importancia que tiene el aprendizaje de la letra cursiva para el desarrollo neurológico y psicomotriz en los niños:
v.g. Se ha comprobado que muchos niños de cinco y seis años comienzan a escribir sus primeras palabras a través del teclado de la computadora y no utilizan el lápiz para desarrollar su destreza motriz.
Está probado que las personas que redactan y utilizan letra cursiva, escriben fluida y libremente sus ideas sin interrupción, mientras que las personas que tienen que redactar y utilizan la letra de molde interrumpen el flujo de ideas, tal y como se interrumpe la escritura al escribir letra por letra, es decir no hay una continuidad.
Vivimos en un mundo de globalización en el que las computadoras ocupan un lugar muy importante; sin embargo, es de suma importancia como padres y profesores el estimular a los niños en el manejo de una correcta escritura cursiva, logrando que adquieran identidad propia y rasgos bien definidos.
Por todo lo anterior te alentamos a que motives a tus hijos a practicar esta habilidad y si es que tu tampoco la tienes, bueno nunca es tarde para empezar. Puedes solicitar en la escuela de tus hijos que se le dedique tiempo a la práctica de la escritura cursiva, pero si esto no es posible, nosotros recomendamos los cursos de ESL Pro Systems "Printing and Cursive Writing Workbook" (para descargar una muestra del contenido haz clic aquí) y "Cursive Writing Workbook for Adults". En Amazon.com también puedes encontrar varios cursos muy buenos tanto en inglés como en español. Solo recuerda que la clave está en la práctica.
Muy pronto recibirás más consejos útiles a través de nuestro boletín.
Si aún no estás suscrito a nuestro boletín, no esperes más. Recibirás periódicamente, y totalmente GRATIS, información útil para ti o para tus hijos y un Mini Curso de Redacción Profesional de REGALO. Solo captura tus datos en la forma que viene más abajo.
¡Hasta la próxima!
Tu amigo,
Daniel Levy
Englishcom.com.mx
http://www.englishcom.com.mx/tips/escritura-cursiva.html

Joan A. Forès

Reflexions

08/12/2011. L'etiqueta del PSOE de Catalunya

Benvolguts,

Comencem amb l’humor incisiu d’en FER:

Jo l’interpreto com que Espanya ens aïlla, construeix un mur com el dels jueus a Palestina, mur en el que els diners només van en un sentit i a més ens recorda que sobretot paguem!

Avui comento dos articles relacionats amb l’acudit, un del clarivident  Victor Alexandre i un d’en Jordi Busquets. I en tots dos hi surt el PSOE (en castellà diuen leña del arbol caido). Però és molt bo que surti a la vista la roba bruta! Llum i taquígrafs!

Un article interessant d’en Victor Alexandre del 6 de novembre. L'etiqueta del PSOE de Catalunya.

Uns tastos:

·         L'abstenció és aquella cosa que la nit de les eleccions tots els partits polítics diuen que estudiaran en profunditat i que just l'endemà ja han oblidat... ·         L'abstenció en les eleccions espanyoles no para de créixer a Catalunya -24% el 2004, 29% el 2008, 33% el 2011- i sembla clar que té una relació directa amb l'increment de la consciència nacional del país... ·         Com més creix entre els catalans aquesta consciència nacional, així com la convicció que l'Estat propi és l'única manera d'aconseguir que Catalunya tingui els mateixos drets que Espanya, França o Portugal, més indiferència els desperten unes eleccions que no són les seves. ·         I és que comença a ser difícil trobar catalans que no sàpiguen que la Constitució-trampa espanyola és una presó de pobles i que el PSOE és un partit nacionalista espanyol amb diputats catalans que voten al costat del Partit Popular en contra dels interessos de Catalunya a Madrid i a Brussel·les. ·         Per tant, a qui pot estranyar que la caiguda del Partit Socialista en cada nou cicle electoral sigui més vertiginosa que l'anterior? ·         El PSOE de Sant Cugat culpa CiU del seu enfonsament dient que "ens han robat el terme catalanista ·         Sigui com vulgui, és molt desafortunat que el Partit Socialista titlli CiU de lladre, i encara més que l'acusi de robar-los el terme catalanista. Ho trobo desafortunat perquè denota manca d'arguments i perquè no és pas veritat que aquest robatori hagi existit. Mai ningú no et pot robar allò que no tens.

http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1551&Itemid=63

I ara un comentari sobre un article econòmico-polític amb molt bon criteri de Jordi Busquets a l’Avui d’avui. El deute del PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE).

Potser cal que abans fem una mica d’història: Espanya, segons criteri dels economistes ens roba 22.000 M€ cada any. Segons va explicar el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell només són uns 15.000 M€ (segons càlculs del 2008, darrer any en què hi ha dades). Però no només això perquè els ocellets del PSC en les seves negociacions del que en podien treure del naufragi de l’Estatut no es van llegir la lletra petita de la bestreta dels 1.450 M€ del Fons de Competitivitat que sembla que deia que Espanya la pagaria el 2013 i ells es van pensar que la tocarien de seguida (i segons va dictaminar el TC no era vinculant!). O això és que ens volen fer creure els del PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE). Potser és per això que l’ex-conseller Castells, responsable econòmic de les converses ja no ha piulat més des de fa un any i mig...

I no tan sols és el que hem esmentat, sinó que ara el govern agonitzant del PSOE diu que no pagarà els 759 M€ que d’acord amb la Disposició addicional tercera de l’Estatut ribotat que especifica que l’Estat invertirà a Catalunya durant 7 anys la part proporcional que li pertoqui i havent-ho explicat per ràdio i televisió que ho pagarien i havent-ho pagat els dos anys següents mentre a Catalunya governava (és un dir) el Tripartit, ara es neguen a pagar-ho!

I davant d’aquesta situació ens trobem amb el següent contrasentit:

Els crits i esgarips del govern de la Generalitat són inversament proporcionals a la quantitat de l’ablació o espoli que Espanya ens practica.

Fem grans escarafalls amb els 759 M€, rondinem una mica amb els 1.450 M€ i no diem ni piu, com si ho tinguéssim prohibit (hi ha una fada vestida de blau més amunt que ho prohibeix?) dels 15.000 M€ o dels 22.000 M€ segons com i qui ho miri...

I després d’aquest preàmbul vegem l’article El deute del PSC(PSC-PSOE-PSOE-PSOE):

“Els 750 milions d'euros no són ni una expectativa ni una bestreta, són liquidació d'inversions no fetes el 2008. Són diners que es deuen a Catalunya.” Això que escric entre cometes és la transcripció d'allò que va publicar al seu Twitter un destacat dirigent socialista el 30 de novembre passat. Està molt bé que es reconegui. Però qui és el responsable de l'impagament d'aquest deute? El senyor Rodríguez Zapatero, que ara es nega a pagar excusant-se en el fet que només és president en funcions?

Doncs no. Ras i curt: el responsable d'aquest deute és el PSC. En té la culpa la direcció, encapçalada per l'ara senador Montilla, principal defensor d'un estatut i d'un sistema de finançament la bondat dels quals el deute desmenteix. En té la culpa la senyora Chacón, ministra destacada del govern morós. En tenen la culpa els 25 diputats sense els quals Rodríguez Zapatero mai no hauria gaudit de les delícies del Palau de la Moncloa. En tenen la culpa, i això a hores d'ara és el que trobo més preocupant, els quatre candidats a dirigir el partit: han fet mai res el senyor Navarro, el senyor Elena, el senyor Ros o el senyor Iceta per exigir el pagament del deute? S'ha escoltat mai algun d'ells, l'últim any, cridar a capítol la senyora Chacón o cap dels famosos 25 diputats per exigir-los que defensessin el pagament amb la força dels vots, si calia?

Confirmat l'impagament, li queda cap autoritat política, al PSC, per posar-se d'esquena al govern a l'hora de parlar del pressupost per al 2012?

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/483605-el-deute-del-psc.html

I aquest final de l’article amb indicació directa de responsabilitats ens portarà a parlar algun altre dia d’allò que l’Església en diu Pecat d’omissió! On es poden incloure no tan sols els 25 ninots del PSC(), sinó els polítics del PSC, Montilla, Zaragoza, Nadal, Geli, Tura, Castells, Maragall i tutti quanti, així com els Felipe González, Peces Barba, Castellanos, Rodríguez Ibarra, Bono del PSOE, tots els polítics (que estan en política para forrarse) del PP, però també els intel·lectuals i artistes espanyols que amb comptadíssimes excepcions fan veure que no veuen com l’Estat espanyol ens roba, ens espolia i ens maltracta sistemàticament!

Realment, parafrasejant Maragall (el poeta, no els nets bords):

Adeu i merda, Espanya i els esmentats traïdors nacionalistes espanyols!

Joan A. Forès

Reflexions

03/12/11. Les llotges catalanes

Benvolguts,

Jo faig sovint la broma de preguntar als amics que acaben de tornar de Madrid si ja han visitat el barri gòtic i el barri modernista.

El sistema sempre funciona: l’amic es queda parat uns instants, després diu que si el vull enganyar que a Madrid no hi ha barri gòtic, es continua quedant parat una nova estona i em diu que ell no recorda haver vist cap edifici modernista...

La broma ha funcionat gairebé sempre. És obvi que a Madrid no hi ha vestigis de barri gòtic ja que en el segle XII quan fou reconquerida era una vila de 12.000 habitants i no va començar a ser important fins que Felip II, desobeint els consells del seu pare,  va decidir convertir-la en capital del seu regne.

Respecte al Modernisme, Madrid després de la reconquesta va anar passant de llogarret a poble i a “villa” i a mig segle XIX era una llogarret de menys de 200.000 habitants, capital administrativa d’un regne però sense indústria i sense una burgesia florent com Barcelona o València. Sense creació de riquesa, sense burgesia i potser sense massa contacte amb els moviments d’avantguarda europeus el Modernisme no hi va prosperar.

Aquesta introducció serveix per comentar el magnífic i esclaridor article Les llotges catalanes del professor de política econòmica de la UB Francesc Roca, publicat a L’econòmic d’aquesta setmana.

L’article ens fa obrir els ulls sobre la relació entre la potència econòmica de Catalunya des del segle  XIII i la construcció i utilització de les Llotges de comerç, sovint lligades als Consolats del Mar, en tota la geografia catalana de l’època: Barcelona, en temps de Pere el Cerimoniós (1339), Tortosa (1368-73), Castelló d'Empúries (1393), Perpinyà (1397, Palma de Mallorca (1420-52), València (1482-92), Saragossa (1541-51), Alcanyís (1570), Granollers (1586), Castelló de la Plana  (1603). Moltes d’aquestes llotges són mostres pregones de l’arquitectura gòtica civil de l’època.

Ja que la funció crea l’òrgan, així com al segle XIV les necessitats feien indispensable la creació de llotges de contractació, a les darreries del segle XVIII la Llotja de Mar de Barcelona recoberta amb estil neoclàssic, i d’acord amb les noves necessitats, esdevé la seu del govern econòmic del Principat: la Reial Junta de Comerç de Barcelona, que fou l'espai on s'aixoplugaren els ensenyaments tècnics d'alt nivell que necessitava la nova indústria.

Francesc Roca. Les llotges catalanes

Interior de la majestuosa sala gòtica de la Llotja de Mar de Barcelona.

No es va construir cap llotja a la veïna corona de Castella-Lleó. Això és el que va descobrir en un moment difícil (els anys 1940) Romà Perpinyà Grau, l'economista de Reus que ha estat considerat un dels millors economistes hispànics del segle XX. Només n'hi ha equivalents a Florència i altres repúbliques italianes

Si calgués sintetitzar amb una sola paraula el que ha estat històricament l'economia catalana aquesta paraula podria ben bé ésser “llotja”. Una llotja és un espai obert i cobert construït per funcionar específicament com a mercat per a mercaders o comerciants. Pot ésser general o tenir una certa especialització i, aleshores, diem: llotja de mar, llotja de cereals, llotja del peix, llotja de l'oli, llotja de la seda o llotja del cànem.

El cas català és excepcional, car a tots els territoris de l'antiga confederació catalanoaragonesa es van construir, a partir de 1339, grans llotges, seguint el model de la primera: la Llotja de Mar de Barcelona. Foren uns edificis de grans dimensions i de gran bellesa: la Llotja de la Seda de València, construïda a partir de 1482, ha estat declarada, per la Unesco, Patrimoni de la Humanitat.

Coetàniament, no se'n va construir cap, de llotja, a la veïna corona de Castella- Lleó. Això és el que va descobrir en un moment difícil (els anys 1940) Romà Perpinyà Grau, l'economista de Reus que ha estat considerat un dels millors economistes hispànics del segle XX. Només n'hi ha equivalents a Florència i altres repúbliques italianes. Així i tot, la Loggia della Signoria de Florència no era un mercat, era un espai públic destinat a festes i cerimònies de gran solemnitat. I la Loggia del Mercato Nuovo és de 1547. A Gènova, la Loggia dei Mercanti és posterior: de 1589

A partir de Barcelona, i durant 200 anys, es van anar construint les grans llotges catalanes, que (associades, o no, als Consolats de Mar), són, sovint, un del principals centres d'atracció de les ciutats on es localitzen.

Després de la de Barcelona, les llotges construïdes foren: Tortosa (1368-73), Castelló d'Empúries (1393), Perpinyà (1397, ampliada el 1554, amb l'estada del rei emperador Carles I a la ciutat), Palma de Mallorca (1420-52, Sa Llonja, obra mestra de Guillem Sagrera), València (1482-92, projectada per l'arquitecte gironí Pere Comte), Saragossa (1541-51, obra del polifacètic Joan de Sarinyena), Alcanyís (1570, formant cos amb la casa de la vila), Granollers (1586, la Porxada de Granollers), Castelló de la Plana ( 1603, la Llotja del Cànem).

No totes, és clar, tenen les mateixes dimensions, ni totes han seguit trajectòries semblants o paral·leles. Però, el que suggeriria Perpinyà Grau és que la simple existència d'aquest conjunt formidable de llotges catalanes (amb, lògicament, diferències entre elles) és un fet molt rellevant. En dos àmbits: en l'àmbit hispànic, car simbolitzen les grans diferències entre les economies de Castella-Lleó i de Catalunya-Aragó. I, en l'àmbit europeu, car donen pistes sobre les possibilitats de creixement de les economies de l'antiga confederació catalanoaragonesa.

Segons el pròleg de 1943 (a la història econòmica de Jaume Carrera Pujal) que va escriure Perpinyà Grau, la diferència és clara: “Castella va tenir fires, els regnes mediterranis van tenir llotges.” L'explicació és acadèmica: “Aquesta (diferència) és una mostra de la seva diversa infraestructura.” Però, segueix: “A Castella, contractació periòdica, amb temps limitat, grans distàncies, població dispersa, collites que es poden guardar i concentrades lentament.”

En canvi, a Catalunya-Aragó, “el mar i les distàncies menors en les petites, però poblades, terres en forma de ventall, donaven, al tràfic dels grans i petits ports de Catalunya, Mallorca i València, la possibilitat i la necessitat de la contractació diària, i la fe de la paraula donada. Cada contracte era petit en el seu volum, i, en mercaderies d'espècie molt diversa, segons origen i segons època.” Segueix, la llista cronològica de llotges.

Aquesta pràctica –diària, i intensa- contribuí a la fixació del dret mercantil: “A la Mediterrània, el Dret va seguir al costum. Es va manifestar i fixar en Usatges, Furs i Llibres del Consolat de Mar, en què la casuística reflecteix molt més la realitat que els monuments jurídics de les Partidas.”

L’exemple de la primera llotja i el seu creixement: La Llotja de Mar de Barcelona

Si el fort creixement econòmic català iniciat al darrer terç del segle XVII té una icona, aquesta icona és la nova llotja construïda a partir de 1746, embolicant i ampliant l'antiga.

La nova llotja, però, va tenir, a més de les funcions d'espai de contractació comercial de la primera, altres funcions. Fou la seu del govern econòmic del Principat: la Reial Junta de Comerç de Barcelona. Fou l'espai on s'aixoplugaren els ensenyaments tècnics d'alt nivell que necessitava la nova indústria, i el laboratori d'introducció dels avenços científics de la Il·lustració.

http://www.leconomic.cat/neco/article/4-economia/18-economia/481953-les-llotges-catalanes.html

Joan A. Forès

Reflexions

02/12/11. Notícies i articles d'opinió dels diaris ARA i Avui, de TV3, de Naciódigital...

Benvolguts,

 

Us presentem un grapat d’articles d’avui sobre:

·         Les declaracions del President Mas en l’entrevista de la Mònica Terribas ahir a TV3

·         Article de Manel Cuyàs amb consideracions molt interessants sobre l’"Espanya ens roba" i "espoli fiscal".

·         Article de Salvador cardús sobre el PSC(PSC-PSOE) i la poca espanyolitat de la Chacón...

·         Article de Salvador Cot sobre l’estratègia erràtica del president Mas des de la “Transició Nacional, al Concert Econòmic, després al Pacte Fiscal i ara a un pacte de continguts i terminis, això és el que és realista” (deu ser una solució semblant al peix al cove, a qui dia passa any empeny, etc!)

·         Article d’Antoni Bassas sobre la dignitat que sempre anem pregonant i que des d’ara endavant la necessitarem més que mai perquè les putades vindran una rere l’altre fins que ens en cansem...

·         Article sobre una sentència del TSJIB, que són tant traïdors com el TSJC, recolzant-se en la sentència del TC sobre el ribotat i trinxat Estatut de Catalunya, sobre el trencament del sistema d’immersió a les Illes

·         Article explicant com el govern espanyol ha esputat que UPyD amb 5 diputats pot tenir Grup Propi al Congrés i Amaiur amb 7 diputats no en pot tenir...

·         Article sobre la reprovació inèdita de la Mesa del Parlament del diputat López Tena

MAS: "A ESPANYA NO HI HA DINERS PER AL PACTE FISCAL "

El president de la Generalitat Artur Mas ha assegurat aquesta nit, en una entrevista amb la directora de TV3, Mònica Terribas, que algunes decisions que ha pres per fer quadrar els comptes públics l'han "dolgut". Malgrat tot ha explicat que eren necessàries i que algunes mesures, com ara suprimir l'impost de successions, eren al programa electoral de CiU, "que ja es va fer en temps de crisi". "El nostre programa ja estava fonamentat en l'austeritat", ha afirmat.
Terribas ha recordat que també hi havia al programa electoral de CiU algunes mesures, com ara millorar l'atenció sanitària i que no s'han dut a terme. Mas ha recordat que, proporcionalment, salut, sanitat, seguretat i benestar són els departaments que menys s'han retallat i que el programa "és per quatre anys i no per 11 mesos".
Em una entrevista en que hi ha hagut un significatiu estira i arronsa amb Terribas, que va criticar les retallades del Govern a TV3 de la setmana passada, el president ha afirmat que Catalunya "ha de complir les les normes de la UE i no ens podem endeutar indefinidament" i ha admès que a Catalunya "li costa vendre patrimoni públic", tal i com pretén el seu executiu per ingressar 1.000 milions el 2012. Mas ha defensat el caràcter "progressiu" d'algunes de les taxes que ha apujat el seu executiu, com ara les de l'aigua o les universitat i ha demanat el "petit" sacrifici als funcionaris. En tot cas, cal "complir perquè jo vull que siguem un país seriós i no de pandereta", ha afirmat Mas.
El pacte fiscal ha estat un dels altres grans temes de l'entrevista. Mas ha admès que no té calendari per aconseguir-lo, però sí que ha deixat clar que els seus objectius són de màxims, i que passen per "tota la recaptació i seure amb el govern central per pactar un cupo". S'ha negat a admetre que el proper president espanyol, Mariano Rajoy, del PP, hagi tancat les portes al pacte fiscal. "Ara a Espanya no hi ha diners per fer això perquè tan sols hi ha deutes. Anem a pactar continguts i terminis. Això és el que és realista", ha afirmat.
El cap de l'executiu ha presentat el pacte fiscal com la gran fita en autogovern. "El camí que tenim si el pacte fiscal no és possible, el que ens ve és molt més complicat", ha afirmat en relació a l'autodeterminació.
Preguntat per unes paraules d'Alicia Sánchez Camacho en el sentit que la retallada a TV3 i la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals estaven pactades entre CiU i el PP, el president ho ha negat fins a tres vegades i ha recordat que ell està "obert" a entendre's amb el PSC i amb ERC també. "De les retallades aquesta casa, de la que ens sentim pares, no en pot quedar al marge i així ho ha acceptat per unanimitat el consell d'administració de la CCMA", ha indicat el president.
Informa:ARA
N.de la R.
Quines coses,oi? Com diem en català,quan es mort el combregaren

ESPANYA ENS ROBA :QUE NO ÉS VERITAT ?

divendres, 2 de desembre de 2011 08:28

"Espanya ens roba"

MANUEL CUYÀS
Ho hauria de consultar, i ara mateix no tinc temps de fer-ho, però devia ser en un parlament, potser de la Gran Bretanya, potser dels Estats Units d'Amèrica, on un diputat un dia va dir a un altre: "No estic d'acord en res del que vostè diu, però em deixaria tallar un braç perquè ho pogués continuar dient." Històries com aquestes, una mica teatrals i una mica heroicament afectades però d'un gran efecte i impacte, recordo haver-les llegit de jove a la revista Destino. La revista Destino les publicava perquè sabéssim què podia ser una democràcia de debò llavors que aquí no en teníem. Llavors que no teníem democràcia i havíem de llegir entre línies, el Parlament que a nosaltres ens afectava eren les Corts de Madrid, on els diputats i procuradors s'haurien deixat tallar un braç només per adular Franco.
Jo els confessaré que, com que sóc fet de pasta de neula, de vegades m'incomoden segons quines expressions que sento dir als parlaments d'aquí a Catalunya o d'allà a Madrid. Prefereixo la contundència argumentada o la fina ironia abans que la invectiva que tira pel dret i arriba a ferir, però entenc que no tots els diputats puguin gastar armes dialèctiques educades o que en un moment determinat, sentint-se bullir la sang, les engeguin sense engaltar. Calculant aquestes contingències, els parlaments donen immunitat als seus diputats i es converteixen així en els llocs on la llibertat d'expressió és més sagrada i consagrada.
És per això incomprensible que la presidenta del nostre Parlament, Núria de Gispert, hagi prohibit als diputats expressar aquestes dues idees: "Espanya ens roba" i "espoli fiscal". Si un diputat pensa que Espanya ens roba i que practica l'espoli fiscal, ho ha de poder dir peti qui peti, de la mateixa manera que aquell a qui li molesti es pot manifestar en contra de la immersió lingüística, en contra de l'oficialitat del català o en contra de posar-hi teulada als expresidents de la Generalitat, coses que De Gispert no ha prohibit. Dins un parlament, t'has de deixar tallar el braç per moltes coses que et desplauen i pel senyor López Tena, que és un perfecte maleducat. I a més, l'espoli fiscal és una realitat, dins i fora del Parlament.
El Punt Avui. Edició Nacional 02-12-2011 Pàgina 2

EL PSC.NOVAMENT HUMILIAT PEL PSOE

divendres, 2 de desembre de 2011 08:38

"El PSC, novament humiliat pel PSOE"
SALVADOR CARDÚS
vUna gran lliçó pels socialistes del PSC: a la ministra catalana i espanyola que més vegades ha cridat "Viva España" i més banderes constitucionals ha hissat els últims anys –probablement, més que el mateix Bono o Guerra en tota la seva vida-, ara li neguen el pa i la sal a la cursa per la presidència del govern d'Espanya amb l'argument que el PSC és massa català. O dit d'una altra manera: al partit català que més sacrificis ha fet per acomodar els seus interessos als del PSOE, fins al punt d'haver-hi de renunciar molt sovint, els amos ara el "premien" posant en dubte que la representant més genuïna d'aquesta submissió sigui capaç de cridar "viva España" amb prou convicció.
Sí, ja ho sé: la mala bava de Guerra és coneguda, i les ganivetades de Bono –sempre amb cara de bon jan- són memorables. Els que estan disposats a mirar cap a una altra banda, diran: -Ja se sap, són així... I afegiran que representen poca cosa dins el PSOE. Però quan arriben eleccions, prou que els porten a passejar per aconseguir més vots. Guerra encara aconsegueix que Sevilla, amb la Barcelona de Chacón, sigui una de les dues úniques províncies on han guanyat els socialistes. I Bono ha estat presidint les Corts espanyoles... Vaja, que no és ben bé allò que se'n pugui dir polítics marginals dins del partit.
La qüestió és que Espanya –tant és que parlem del PSOE com del PP- mai no en té prou amb la docilitat, que deu considerar obligada i, per tant, sense prou garantia de lleialtat. No: per ser acceptat a la pàtria espanyola no n'hi prou d'afegir-la a la pròpia sinó que és necessari renegar de la condició nacional d'origen. Ah! Sort que tenen aquesta colla de patriotes que de nacionalistes no n'han de ser gens, ni els cal. Que bé, el dia que tampoc nosaltres no ja serem nacionalistes, ni ens caldrà mai més ser-ho.
Una gran lliçó, doncs, pel PSC –si la vol aprendre- però també per tots els que encara pensen que els conflictes colonials es resolen amb bona voluntat per totes les parts. En una relació de domini i submissió, sigui quina sigui la intenció subjectiva dels actors, l'únic que objectivament s'hi pot trobar és condescendència o humiliació (el colonitzador bo i el dolent) per part d'uns, i docilitat o ressentiment (el colonitzat bo i el dolent) per part dels altres.
La meva tesi és molt vella. Una relació colonial no es resolt amb pedagogia i comprensió. Simplement cal superar-la amb l'emancipació d'uns i la retirada –si pot ser, elegant i demanant perdó- dels altres. I després, es poden refer unes relacions d'igual a igual en dignitat política. En la meva agenda, per a l'endemà de la independència, hi ha establir aquesta nova relació amb un poble, l'espanyol, que alliberat també de l'esperit colonitzador, segur que és tan noble com qualsevol altre. El dia que ens independitzem, no sabem quin pes es trauran de sobre. I no parlo dels catalans, sinó de la mala consciència colonitzadora que els fa dir coses com les que han dedicat a la Chacón. (Per cert: no sé d'entre Navarro, Ros, Elena o Iceta, qui ha respost com calia l'afronta a la seva companya Chacón, ni qui d'entre ells ha entès la veritable naturalesa política d'aquesta nova humiliació).
N.de la R.
L'article és ben clar i català. No es pot ser català i espanyol alhora. I si els catalans opten per ser espanyols com en aquest cas el PSC aleshores els consideren ciutadans de se segona i de poc fiar.I això també val a forces totalment espanyolistes com Ciudadanos a qui els de UPyD no poden veure .Malgrat ser botiflers,els seus amos espanyols no se'n fien. Però els catalans sempre ensopeguem dues vegades a la mateixa pedra. Deu ser això que expliqui tants disbarats. O catalans o espanyols. Un dia més amb Espanya un dia menys de vida per a tothom qui visqui en aquest país, inclosos traïdors, botiflers,aprofitats i panxacontents. Espanya sempre passa el ribot a tots els ciutadans de Catalunya, encara que vulguin ser "ciudadanos".

ENTRE MARIANO RAJOY I LA INDEPENDÈNCIA

divendres, 2 de desembre de 2011 07:29

"Entre Mariano i la independència"
SALVADOR COT
Ahir Artur Mas va justificar a TV3 el seu any de govern amb una idea fixa: última oportunitat per a Espanya d'aconseguir una convivència positiva -i acceptada en les dues direccions- amb els catalans. Mas fins i tot va atorgar a les retallades un paper estratègic, el d'aconseguir solvència política i financera a Europa de cara a una hipotètica cruïlla històrica. Per això, al llarg de tota l'entrevista el president de la Generalitat va marcar el pacte fiscal com a una qüestió "de dret a decidir". Més enllà: la independència, citada amb tota la gamma d'eufemismes.
El que ja no queda clar és si l'estratègia d'Artur Mas està pensada per quedar-se o per marxar d'Espanya. Però, sigui com sigui, el cas és que fins i tot en la primera de les hipòtesis, el Govern català només pot tenir alguna possibilitat de forçar un sí al pacte fiscal si fa totalment creïble l'amenaça de constituir un estat independent a través del Parlament i/o el sufragi popular.
Dit d'una altra manera, ahir Artur Mas va reduir les opcions a tan sols tres: sobirania fiscal dins d'Espanya, estat propi dins d'Europa o el ridícul. Els llibres d'Història sempre són en blanc.
salvadorcot@naciodigital.cat

EL CATALÀ, UNA QÜESTIÓ DE DIGNITAT

divendres, 2 de desembre de 2011 07:23

"Qüestió de dignitat"

ANTONI BASSAS
"La sentència del català a l'escola. Per començar, mirem-nos-ho amb serenitat: Catalunya n'ha passat de molt pitjors i, a diferència del drama de la guerra, l'exili i la dictadura dels nostres pares, res del que passi ara no ens agafa ni captius ni desarmats.AutoestimaSom al cantó correcte de la història. Malgrat tots els intents d'aniquilació, Catalunya i la seva llengua encara existeixen, mil anys després. Aquells que abracin la causa de la llibertat i de la cultura no poden sinó abraçar la causa de Catalunya. Persistència: A vegades, cal repetir el que és obvi. Per a nosaltres, l'espanyol és més que un idioma útil per anar pel món, i per a molts de nosaltres, és una llengua de la família, si no la llengua de la família.
La seva superioritat demogràfica és tremenda, sense oblidar que estem obligats a saber-lo per llei. Per això tots els catalanoparlants som bilingües. Per això el nostre sistema educatiu garanteix el coneixement del català i el castellà al final de l'ensenyament obligatori. Els catalanoparlants no tenim cap problema amb l'espanyol, sinó amb l'anglès. Qualsevol que no negui la realitat de Catalunya sap que l'únic problema real és al revés: com garantir el coneixement i l'ús del català de tothom que viu a Catalunya, sobretot ara, quan per a centenars de milers d'immigrants la llengua de la família és l'amazig, l'àrab, l'urdú o l'espanyol de Sud-amèrica. Aquest és el problema i per això la immersió és imprescindible.Indignació: Catalunya va seguir els procediments previstos a la llei i va votar si a l'Estatut, malgrat que ja venia retallat pel Congrés, víctima de la calculada histèria política del Partit Popular i l'ànima jacobina del PSOE. Un Tribunal Constitucional desacreditat el va sentenciar políticament, i ara resulta que hem d'anar cap enrere? De cap manera. La dignitat passa per un gest excepcional de desobediència.
Així s'han comportat altres pobles en el curs de la història, i ara ens toca a nosaltres. (Això sí, no fem escarafalls amb les sentències si després no som capaços d'aguantar una conversa en català o ens dirigim en castellà a un desconegut.)
Fer un pensament: No podem continuar vivint en aquest continua tensió nacional. No podem admetre que Espanya ens tracti com una nosa, que presenti la llengua catalana en termes de conflicte, que ens esgoti fiscalment, que ignori la nostra producció cultural, que hagi arribat a boicotejar-nos comercialment i que, a sobre, alimenti i propagui diàriament la mentida sobre Catalunya, tant se val que parli de llengua o d'impostos. Ja fa massa temps que dura, i tots ho veiem. Les crides al desacatament de la sentència d'aquests dies, o a la insubmissió fiscal mesos enrere, són manifestacions d'un malestar constant que evidencia un problema de fons que no fa més que créixer i que ja no podem ignorar ni llegar a la pròxima generació: l'única convivència possible amb Espanya és la de dos bons veïns. Catalunya no pot continuar sent tractada amb els mateixos drets que un menor d'edat. Ser catalans és la nostra manera de ser al món. Massa gent ha patit tortura, presó, exili o mort per preservar la nostra identitat. La resposta que ara donem, i singularment la que donin els partits polítics catalans, és una qüestió de dignitat."
Informa:BLOCS.MESVILAWEB.CAT

BALEARS: EL TSJB TAMBÉ TOMBA LA IMMERSIÓ EN CATALÀ A LES ESCOLES

dijous, 1 de desembre de 2011 18:43

Los efectos de la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña del año pasado van mucho más allá de lo que algunos pudieran haber imaginado en un primer momento. El pasado 22 de noviembre, el Tribunal Superior de Justicia de las Islas Baleares (TSJIB) dictó una sentencia, conocida este martes, que declara la ilegalidad del sistema de inmersión lingüística obligatoria exclusivamente en catalán que se aplica en la mayoría de colegios públicos y concertados de Baleares; restablece el derecho de los padres a elegir la lengua vehicular -entre el castellano y catalán- durante la educación Infantil y el primer ciclo de Primaria de sus hijos; y dictamina que el español debe ser lengua de uso normal -junto al catalán- de todas las actividades escolares. Para llegar a estas conclusiones, el TSJIB se ha basado, principalmente, en la citada sentencia sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña.
En esta ocasión, la heroína que se ha enfrentado a la administración autonómica ha sido Antonia Gomila, la madre de un alumno al que en 2008 le prohibieron ejercer su derecho a recibir la primera enseñanza en castellano. Finalmente, y después de un largo litigio de tres años, la justicia no solo le ha dado la razón, sino que ha removido los cimientos de un sistema escolar que a lo largo del tiempo ha ido consolidando un modelo lingüístico en el que el español ha sido desplazado en la mayoría de los centros hasta ser tratado como una lengua extranjera más, con la aquiescencia de los dos grandes partidos nacionales, PP y PSOE.
Ambas lenguas oficiales deben ser vehiculares
La sentencia del TSJIB subraya que el modelo lingüístico escolar balear ha de ser el de conjunción lingüística, esto es, que ambas lenguas oficiales también deben ser vehiculares, y recuerda que se ha dictaminado que es inconstitucional que las administraciones públicas tengan preferencia por una de ellas. Para argumentarlo apela a dos sentencias el Tribunal Constitucional sobre la educación en Cataluña. Por una parte, la 337/1994:
'Es legítimo que el catalán, en atención al objetivo de la normalización lingüística de Cataluña, sea el centro de gravedad de este modelo de bilingüismo, siempre que ello no determine la exclusión del castellano como lengua docente de forma que quede garantizado su conocimiento y uso en el territorio de la Comunidad Autónoma'.
Por otra, recoge ampliamente los razonamientos de la sentencia 31/2010, sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña:
'No puede ponerse en duda la legitimidad constitucional de una enseñanza en la que el vehículo de comunicación sea la lengua propia de la Comunidad Autónoma y lengua cooficial en su territorio, junto al castellano, dado que esta consecuencia se deriva del artículo 3 de la Constitución y de lo dispuesto en el respectivo Estatuto de Autonomía, si bien ha de tenerse presente que corresponde al Estado velar por el respeto de los derechos lingüísticos en el sistema educativo y, en particular, el de recibir enseñanza en la lengua oficial del Estado. [...] El catalán debe ser, por tanto, lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza, pero no la única que goce de tal condición, predicable con igual título del castellano en tanto que lengua asimismo oficial en Cataluña. [...] Desde ahora hemos de dejar sentado en nuestra argumentación que, como principio, el castellano no puede dejar de ser también lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza.
[...] No cabe pretender legítimamente que la misma [enseñanza] se imparta única y exclusivamente en una de las dos lenguas cooficiales, por oponerse a ello el mandato constitucional implícito a los poderes públicos, estatal y autonómico, de fomentar el conocimiento y garantizar el mutuo respeto y la protección de ambas lenguas oficiales en Cataluña. [...] Es constitucionalmente obligado que las dos lenguas cooficiales sean reconocidas por los poderes públicos competentes como vehiculares, siendo en tales términos los particulares titulares del derecho a recibir la enseñanza en cualquiera de ellas'.
También advierte de que varias sentencias del Tribunal Supremo a lo largo del último año, en base a la jurisprudencia del Constitucional, han declarado 'el derecho de los recurrentes a que el castellano se utilice también como lengua vehicular en el sistema de enseñanza catalán junto con la lengua catalana debiendo la administración de la Generalidad adoptar cuantas medidas sean necesarias para adaptar su sistema de enseñanza a la nueva situación creada por la declaración de la Sentencia nº 31/2010 del TC incluyendo el derecho del alumnado de educación infantil a recibir la enseñanza en la lengua peticionada por los padres'.
El TSJIB anula parcialmente dos decretos autonómicos
Por otra parte, el TSJIB ha declarado parcialmente nulos dos decretos del Gobierno autonómico de Baleares (en concreto, varios aspectos del artículo 6.1 del Decreto 67/2008, de 6 de junio, de la Consejería de Educación y Cultura de Baleares; y el punto 4º de la Disposición Derogatoria Única que deroga la Orden 13 de septiembre de 2004) porque impedían a los padres elegir la lengua vehicular escolar para sus hijos durante la primera enseñanza -esto es, educación Infantil y primer ciclo de Primaria-, tal y como reconoce la propia Ley 3/1986 de Normalización Lingüística de Baleares.
Y, por último, ha resuelto que 'la preferencia que la disposición [el Decreto 67/2008] otorga a la lengua catalana sobre el castellano, imponiendo la condición de lengua preferente en los actos culturales y sociales en las relaciones del centro con las administraciones públicas y entidades privadas y de uso de régimen interno en el centro y de proyección externa de los centros sufragados con fondos públicos, y determinando que los libros de texto y materiales de soporte y didácticos utilizados por los educadores han de estar redactados en dicha lengua con carácter preferente, no supera la interpretación acorde a la Constitución según el criterio establecido por el Tribunal Constitucional en su sentencia 31/2010 [sobre el Estatuto de Autonomía de Cataluña]'.
Círculo Balear insta al PP a acatar y aplicar la sentencia
La Fundación Círculo Balear, una de las entidades más activas en la defensa de los derechos lingüísticos de los castellanohablantes en Baleares, ha calificado la sentencia de 'satisfactoria y muy importante', ya que tumba jurídicamente la inmersión obligatoria en catalán 'que practican el 90% de los centros educativos públicos' en esta Comunidad.
Montse Amat, portavoz de la entidad, ha valorado muy positivamente que, por fin, se estén recogiendo "los primeros frutos de un sacrificado trabajo en favor de las libertades, liderado, en esclusiva y en solitario, por la sociedad civil independiente". "Esta sentencia ha demostrado, una vez más, que los partidos nacionalistas, incluido el PSIB-PSOE, se han situado y siguen situándose al margen de la ley y en contra del sentir mayoritario de los ciudadanos de Baleares; han gobernado en contra de los derechos y libertades ciudadanas", ha añadido. Y ha exigido al Gobierno autonómico del PP que afronte "decididamente" las reformas pertinentes para aplicar la ley y las sentencias judiciales.
Informa:LAVOZDEBARCELONA.COM

LA LLEI DE L'EMBUT: UPyD TINDRÀ GRUP PROPI AL CONGRÉS I AMAIUR,NO

dijous, 1 de desembre de 2011 18:39

El PP considera que de cara a la formació de grups parlamentaris al Congrés dels Diputats després dels resultats del 20-N, cal separar els casos d'UPyD i d'Amaiur perquè les dues formacions són "clarament desiguals" i "no tenen res a veure l'una amb l'altra". Així ho ha assegurat aquest dijous el vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons, en una entrevista a Telemadrid, on ha afegit que el principi d'igualtat consisteix en "tractar de manera desigual als desiguals" i "UPyD i Amaiur són clarament desiguals". La darrera paraula sobre si aquestes dues formacions poden conformar grup propi al Congrés la té el PP, ja que comptarà amb majoria absoluta no només a la cambra sinó també a la Mesa, que serà la que decidirà com s'aplica l'actual normativa i si la flexibilitza i amb qui ho fa, com ha passat en altres ocasions. Segons la normativa, per disposar de grup propi cal tenir, o bé 15 diputats, o bé 5 i haver obtingut el 5% dels vots al conjunt de l'Estat espanyol o un 15% a totes les circumscripcions on la formació s'hagi presentat.
UPyD tindrà 5 diputats però no compleix ni l'exigència del 5% estatal (va obtenir el 4,69% dels vots) ni evidentment la del 15% a totes les circumscripcions on es va presentar.
Amaiur al seu torn va obtenir 7 diputats al Congrés i es troba lluny d'arribar al 5% de vots estatal (va obtenir l'1,37% dels vots) però en canvi es troba molt propera a complir l'exigència del 15% de vots en totes les circumscripcions on es va presentar, doncs va obtenir el 34,80% dels vots a Guipúscoa, el 19,21% a Biscaia, el 19,11% a Àlava i el 14,86% a Navarra, demarcació aquesta darrera on li manca un 0,14% de suport electoral per complir la condició.
La decisió per tant la tindrà la Mesa del Congrés, on els populars, que hi tenen majoria, ja insinuen que podrien suavitzar els requisits per permetre a UPyD tenir grup propi i en canvi bloquejar-lo pel cas d'Amaiur.
Amaiur però disposa d'una darrera opció en cas que la Mesa li veti obtenir grup propi amb les condicions actuals: Pot optar per constituir un grup propi amb els 6 escons obtinguts al conjunt d'Euskadi, on sí compleix la condició del 15% de vots a cada circumscripció i la Mesa no podria bloquejar-ho, i posteriorment un cop constituïts els grups (Mixt inclòs) permetre la incorporació del seu diputat obtingut a Navarra.

Informa:RACOCATALA.CAT

QUINS LLEPAFILS! EL PARLAMENT REPROVA UNES PARAULES DE LÓPEZ TENA CONTRA NÚRIA DE GISPERT

dijous, 1 de desembre de 2011 18:22

Clau de volta més en la polèmica generada a la cambra catalana per la prohibició de la presidenta, Núria de Gispert, de pronunciar expressions "injurioses com Espanya ens roba o Espoli". Després de la picabaralla entre els diputats de SI i ERC amb C's, PP i la presidenta a primera hora d'aquesta tarda la Mesa ha emès un comunicat inèdit.
Una nota breu signada per la Mesa que informa de la primera reprovació a un diputat en la història del Parlament, el diputat de Solidaritat Catalana per la Independència, Alfons López Tena. "La Mesa del Parlament reprova les declaracions impròpies efectuades aquest matí, en seu parlamentària, als mitjans de comunicació pel diputat Alfons López Tena, amb expressions pejoratives i denigrants que afecten la dignitat d'aquesta institució i les persones que la representen, especialment la seva Presidència", es llegeix al comunicat.
La reprovació és més que un toc d'atenció a les paraules de Tena que ha titllat Gispert de "mamarratxa", "cosa" i "presidenta de fireta".
"És una revenja"
La reacció de SI no s'ha fet esperar gaire minuts, el portaveu de la formació, Uriel Beltran, dels passadissos del Parlament estan ha titllat la reprovació de "revenja". "A Gregorio Peces Baraba no van voler reprovar-lo tot i fer conya amb els bombardeigs de Barcelona", ha recordat el diputat independentista.
Informa:NACIODIGITAL.CAT
N.de la R.
Quins llepafils aquests del Parlament català ! És el primer que ens ve al cap en conèixer les reaccions del Parlament a les paraules de López Tena sobre Núria de Gispert. És cert que López Tena, l' home més combatiu del Parlament, a vegades hauria de moderar el to de les paraules. Però això no ha de servir per emmascarar el fons de la qüestió.On s´ha vist que al Parlament no es pugui parlar de robar " o d'espoli fiscal?
Curiosament aquest Parlament quatriprovincial no sabem pas que hagi protestat pels nombrosos atacas verbals que rep Catalunya contínuament.Per exemple,els de Peces-Barbas. En canvi vol defensar Gispert que precisament fa uns mesos es va vestir de fada. No semblava una bruixa que espanta les criatures? De què es queixa ara?
Com diria Freud, en la negació hi ha l'afirmació del subconscient. Espanya ens roba i ens mata i això ho sap tothom. I en lloc d'enfrontar-nos-hi s'opta per la submissió, pel silenci i per les actituts "políticament correctes".Tenim un Parlament de fireta, que no serveix per gran cosa. Per fortuna, encara hi ha diputats amb dignitat que no es venen per un plat de llenties. Endavant els valents! No tothom és com Núria de "Jispert", la fonètica catalana de las qual és més dolenta que la de locutors de COM Rádio!

Joan A. Forès

Reflexions

01/12/11. Espanya ens roba, Espanya ens enganya, Espanya ens escanya, Espanya ens espanya

Benvolguts,

La fada Gispert va prohibir ahir que s’usin termes pejoratius contra Espanya com “Espanya ens roba” o “Espoliació fiscal” en el Parlament!

I jo n’estic content perquè són frases que dic contínuament en tots els meus apunts. Però com diu l’Alfons López Tena:

 “No ens faran callar”

En els enllaços hi ha les notícies i el vídeo. No us perdeu el vídeo!

Per sort, i que duri, ERC ha fet costat a SI davant del comunicat de la Mesa del parlament reprovant i prohibint que s’utilitzin els termes pejoratius esmentats!

http://www.vilaweb.cat/noticia/3956949/20111201/mesa-parlament-reprova-alfons-lopez-tena.html

http://www.vilaweb.cat/noticia/3956927/20111201/cartes-solidaritat-esquerra-gispert-censura-espanya-ens-roba.html

Per qui no l’havia vist us enganxo una foto de la Molt Honorable...

El 27 d’abril vaig fer una reflexió sobre la foto de la Sra Gispert que deia:

La ridícula i esperpèntica foto de la Molt Honorable Presidenta del Parlament de Catalunya Núria de Gispert i Català, que sembla una bruixa disfressada de fada.

En López Tena li acaba de dir més o menys el mateix,  afegint-li “cosa” i “mamarratxa” i el que tots hem dit dotzenes de cops del “parlament de fireta”...

http://www.ara.cat/politica/MESA_DEL_PARLAMENT-LOPEZ_TENA-NURIA_DE_GISPERT-COSA-MAMARRATXA_0_601140025.html

http://www.ara.cat/politica/Alfons_Lopez_Tena-Solidaritat-Parlament-Nuria_de_Gispert-Solidaritat_0_601140000.html

Un dels comentaris diu exactament el mateix que jo deia ahir:

·         Cullonut. Ara ja no podem dir la veritat ni a casa nostre. Se'ns estan pixant a la boca !

Això portarà cua!

Endavant les atxes que diu l’Eduard!

Joan A. Forès

Reflexions