Benvolguts,
Jo faig sovint la broma de preguntar als amics que acaben de tornar de Madrid si ja han visitat el barri gòtic i el barri modernista.
El sistema sempre funciona: l’amic es queda parat uns instants, després diu que si el vull enganyar que a Madrid no hi ha barri gòtic, es continua quedant parat una nova estona i em diu que ell no recorda haver vist cap edifici modernista...
La broma ha funcionat gairebé sempre. És obvi que a Madrid no hi ha vestigis de barri gòtic ja que en el segle XII quan fou reconquerida era una vila de 12.000 habitants i no va començar a ser important fins que Felip II, desobeint els consells del seu pare, va decidir convertir-la en capital del seu regne.
Respecte al Modernisme, Madrid després de la reconquesta va anar passant de llogarret a poble i a “villa” i a mig segle XIX era una llogarret de menys de 200.000 habitants, capital administrativa d’un regne però sense indústria i sense una burgesia florent com Barcelona o València. Sense creació de riquesa, sense burgesia i potser sense massa contacte amb els moviments d’avantguarda europeus el Modernisme no hi va prosperar.
Aquesta introducció serveix per comentar el magnífic i esclaridor article Les llotges catalanes del professor de política econòmica de la UB Francesc Roca, publicat a L’econòmic d’aquesta setmana.
L’article ens fa obrir els ulls sobre la relació entre la potència econòmica de Catalunya des del segle XIII i la construcció i utilització de les Llotges de comerç, sovint lligades als Consolats del Mar, en tota la geografia catalana de l’època: Barcelona, en temps de Pere el Cerimoniós (1339), Tortosa (1368-73), Castelló d'Empúries (1393), Perpinyà (1397, Palma de Mallorca (1420-52), València (1482-92), Saragossa (1541-51), Alcanyís (1570), Granollers (1586), Castelló de la Plana (1603). Moltes d’aquestes llotges són mostres pregones de l’arquitectura gòtica civil de l’època.
Ja que la funció crea l’òrgan, així com al segle XIV les necessitats feien indispensable la creació de llotges de contractació, a les darreries del segle XVIII la Llotja de Mar de Barcelona recoberta amb estil neoclàssic, i d’acord amb les noves necessitats, esdevé la seu del govern econòmic del Principat: la Reial Junta de Comerç de Barcelona, que fou l'espai on s'aixoplugaren els ensenyaments tècnics d'alt nivell que necessitava la nova indústria.
Francesc Roca. Les llotges catalanes
Interior de la majestuosa sala gòtica de la Llotja de Mar de Barcelona.
No es va construir cap llotja a la veïna corona de Castella-Lleó. Això és el que va descobrir en un moment difícil (els anys 1940) Romà Perpinyà Grau, l'economista de Reus que ha estat considerat un dels millors economistes hispànics del segle XX. Només n'hi ha equivalents a Florència i altres repúbliques italianes
Si calgués sintetitzar amb una sola paraula el que ha estat històricament l'economia catalana aquesta paraula podria ben bé ésser “llotja”. Una llotja és un espai obert i cobert construït per funcionar específicament com a mercat per a mercaders o comerciants. Pot ésser general o tenir una certa especialització i, aleshores, diem: llotja de mar, llotja de cereals, llotja del peix, llotja de l'oli, llotja de la seda o llotja del cànem.
El cas català és excepcional, car a tots els territoris de l'antiga confederació catalanoaragonesa es van construir, a partir de 1339, grans llotges, seguint el model de la primera: la Llotja de Mar de Barcelona. Foren uns edificis de grans dimensions i de gran bellesa: la Llotja de la Seda de València, construïda a partir de 1482, ha estat declarada, per la Unesco, Patrimoni de la Humanitat.
Coetàniament, no se'n va construir cap, de llotja, a la veïna corona de Castella- Lleó. Això és el que va descobrir en un moment difícil (els anys 1940) Romà Perpinyà Grau, l'economista de Reus que ha estat considerat un dels millors economistes hispànics del segle XX. Només n'hi ha equivalents a Florència i altres repúbliques italianes. Així i tot, la Loggia della Signoria de Florència no era un mercat, era un espai públic destinat a festes i cerimònies de gran solemnitat. I la Loggia del Mercato Nuovo és de 1547. A Gènova, la Loggia dei Mercanti és posterior: de 1589
A partir de Barcelona, i durant 200 anys, es van anar construint les grans llotges catalanes, que (associades, o no, als Consolats de Mar), són, sovint, un del principals centres d'atracció de les ciutats on es localitzen.
Després de la de Barcelona, les llotges construïdes foren: Tortosa (1368-73), Castelló d'Empúries (1393), Perpinyà (1397, ampliada el 1554, amb l'estada del rei emperador Carles I a la ciutat), Palma de Mallorca (1420-52, Sa Llonja, obra mestra de Guillem Sagrera), València (1482-92, projectada per l'arquitecte gironí Pere Comte), Saragossa (1541-51, obra del polifacètic Joan de Sarinyena), Alcanyís (1570, formant cos amb la casa de la vila), Granollers (1586, la Porxada de Granollers), Castelló de la Plana ( 1603, la Llotja del Cànem).
No totes, és clar, tenen les mateixes dimensions, ni totes han seguit trajectòries semblants o paral·leles. Però, el que suggeriria Perpinyà Grau és que la simple existència d'aquest conjunt formidable de llotges catalanes (amb, lògicament, diferències entre elles) és un fet molt rellevant. En dos àmbits: en l'àmbit hispànic, car simbolitzen les grans diferències entre les economies de Castella-Lleó i de Catalunya-Aragó. I, en l'àmbit europeu, car donen pistes sobre les possibilitats de creixement de les economies de l'antiga confederació catalanoaragonesa.
Segons el pròleg de 1943 (a la història econòmica de Jaume Carrera Pujal) que va escriure Perpinyà Grau, la diferència és clara: “Castella va tenir fires, els regnes mediterranis van tenir llotges.” L'explicació és acadèmica: “Aquesta (diferència) és una mostra de la seva diversa infraestructura.” Però, segueix: “A Castella, contractació periòdica, amb temps limitat, grans distàncies, població dispersa, collites que es poden guardar i concentrades lentament.”
En canvi, a Catalunya-Aragó, “el mar i les distàncies menors en les petites, però poblades, terres en forma de ventall, donaven, al tràfic dels grans i petits ports de Catalunya, Mallorca i València, la possibilitat i la necessitat de la contractació diària, i la fe de la paraula donada. Cada contracte era petit en el seu volum, i, en mercaderies d'espècie molt diversa, segons origen i segons època.” Segueix, la llista cronològica de llotges.
Aquesta pràctica –diària, i intensa- contribuí a la fixació del dret mercantil: “A la Mediterrània, el Dret va seguir al costum. Es va manifestar i fixar en Usatges, Furs i Llibres del Consolat de Mar, en què la casuística reflecteix molt més la realitat que els monuments jurídics de les Partidas.”
L’exemple de la primera llotja i el seu creixement: La Llotja de Mar de Barcelona
Si el fort creixement econòmic català iniciat al darrer terç del segle XVII té una icona, aquesta icona és la nova llotja construïda a partir de 1746, embolicant i ampliant l'antiga.
La nova llotja, però, va tenir, a més de les funcions d'espai de contractació comercial de la primera, altres funcions. Fou la seu del govern econòmic del Principat: la Reial Junta de Comerç de Barcelona. Fou l'espai on s'aixoplugaren els ensenyaments tècnics d'alt nivell que necessitava la nova indústria, i el laboratori d'introducció dels avenços científics de la Il·lustració.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada