Benvolguts,
Us transcrit les parts que m’ha semblat importants de la reflexió de Jordi Finestres sobre les possibilitats del Pacte fiscal. Hem de tenir en compte que l’autor està en l’òrbita de Reagrupament, i pel que sembla continua tenint fòbies i titlla d’”underground” els seus antics companys (Solidaritat), que per cert varen treure el doble de vots que Reagrupament...
Però les fòbies, per sort, no l’allunyen del marc comú de l’independentisme català i la seva reflexió em sembla interessant...
Pacte fiscal, oportunitat o rendició
L'anunci que el Govern de Catalunya i, per tant, CiU, vol promoure una consulta sobre el pacte fiscal, té, al meu entendre, dues interpretacions. La negativa passa pel “ja hi som”, pel temor a tornar a passar-nos una legislatura sencera, com va passar amb l’Estatut, amb una qüestió que difícilment tindrà un final feliç pels interessos de Catalunya. I, per l’altra, la positiva, que és bo que el Govern promogui un referèndum per una qüestió nacional, per anar agafant la bona pràctica d’ús quan toqui el referèndum de veritat, el de l’autodeterminació.
No ens enganyem. Rajoy no vol ni sentir a parlar d’un nou pacte fiscal que no sigui a la baixa. I en el cas que se celebri el referèndum i guanyi el “sí” per majoria absoluta, a Madrid es quedaran igual. Si l’Estatut referendat pel poble de Catalunya va ser mutilat i insultat, què no passarà amb una sentència democràtica sobre el pacte fiscal? Espanya ni vol ni té cap intenció d’escoltar ni atendre allò que es demana des de Catalunya. Ho ha demostrat al llarg dels darrers tres segles i la majoria absoluta de la dreta espanyolista no canviarà aquesta dinàmica. El Govern català i el president Mas ho saben i només desitjo que la seva intenció amb aquest referèndum no sigui la política de la puta i la ramoneta. No estem per collonades. Ni les empreses, ni els hospitals, ni les escoles, ni els milers d’aturats estan per perdre el temps. Si el Govern té indicis –i com que no són enzes els deuen tenir- que a Rajoy se li refot el que volen els catalans, anem pensant en el pla B. I el pla B només pot ser una carta –amable, si es vol- dient que convoquem un referèndum per la independència i que si guanya l’aposta per marxar, marxarem. Perquè si el que Mas pretén amb el referèndum pel pacte fiscal és demostrar a Madrid que estem molt enfadats amb l’Estat espanyol, demostrem-ho de veritat. A la vida les coses es fan o no es fan, però no es fan a mitges. I encara menys es fa el ridícul.
Ara bé, la virtut de la consulta del pacte fiscal és que aquest curiós poble que és el català s’acostumarà a anar a les urnes per dir allò que pensa. I, per fi, passarem de les manifestacions –que no serveixen per gairebé res- i les enquestes –que sempre són interpretables- a la realitat. I posarem a tothom al seu lloc. Tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país es posicionaran i diran la seva, els partits faran la campanya que creguin oportuna i ens deixarem d’especulacions i condicionals. I sabrem qui està a l’alçada política i qui no i amb una mica de sort deixarem en evidència els “undergrounds” que han fet de la independència un espectacle personal i a vegades professional perquè en qualsevol empresa privada no passarien ni el primer procés de selecció.
No podem permetre que algun dia els nostres fills ens preguntin què vam fer per Catalunya i l’única resposta sigui la vergonya. Hem de demostrar que som madurs per prendre decisions, que no ens afeblim davant la hipocresia i la mentida, que no ens espanta els atacs de la caverna, que no escoltem la falsa moral dels mitjans de comunicació que volen que tot continuï igual per no perdre una subvenció. O hi anem de veritat o continuarem creant grups i subgrups al Facebook per plorar.
No ens enganyem. Rajoy no vol ni sentir a parlar d’un nou pacte fiscal que no sigui a la baixa. I en el cas que se celebri el referèndum i guanyi el “sí” per majoria absoluta, a Madrid es quedaran igual. Si l’Estatut referendat pel poble de Catalunya va ser mutilat i insultat, què no passarà amb una sentència democràtica sobre el pacte fiscal? Espanya ni vol ni té cap intenció d’escoltar ni atendre allò que es demana des de Catalunya. Ho ha demostrat al llarg dels darrers tres segles i la majoria absoluta de la dreta espanyolista no canviarà aquesta dinàmica. El Govern català i el president Mas ho saben i només desitjo que la seva intenció amb aquest referèndum no sigui la política de la puta i la ramoneta. No estem per collonades. Ni les empreses, ni els hospitals, ni les escoles, ni els milers d’aturats estan per perdre el temps. Si el Govern té indicis –i com que no són enzes els deuen tenir- que a Rajoy se li refot el que volen els catalans, anem pensant en el pla B. I el pla B només pot ser una carta –amable, si es vol- dient que convoquem un referèndum per la independència i que si guanya l’aposta per marxar, marxarem. Perquè si el que Mas pretén amb el referèndum pel pacte fiscal és demostrar a Madrid que estem molt enfadats amb l’Estat espanyol, demostrem-ho de veritat. A la vida les coses es fan o no es fan, però no es fan a mitges. I encara menys es fa el ridícul.
Ara bé, la virtut de la consulta del pacte fiscal és que aquest curiós poble que és el català s’acostumarà a anar a les urnes per dir allò que pensa. I, per fi, passarem de les manifestacions –que no serveixen per gairebé res- i les enquestes –que sempre són interpretables- a la realitat. I posarem a tothom al seu lloc. Tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país es posicionaran i diran la seva, els partits faran la campanya que creguin oportuna i ens deixarem d’especulacions i condicionals. I sabrem qui està a l’alçada política i qui no i amb una mica de sort deixarem en evidència els “undergrounds” que han fet de la independència un espectacle personal i a vegades professional perquè en qualsevol empresa privada no passarien ni el primer procés de selecció.
No podem permetre que algun dia els nostres fills ens preguntin què vam fer per Catalunya i l’única resposta sigui la vergonya. Hem de demostrar que som madurs per prendre decisions, que no ens afeblim davant la hipocresia i la mentida, que no ens espanta els atacs de la caverna, que no escoltem la falsa moral dels mitjans de comunicació que volen que tot continuï igual per no perdre una subvenció. O hi anem de veritat o continuarem creant grups i subgrups al Facebook per plorar.
Com podeu veure, reflexió interessant!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada