Benvolguts,
Avui podem comentar i comparar dos articles de temàtica semblant apareguts a l’Avui i a Naciodigital.cat. Els autors i els títols són respectivament:
· Xevi Xirgo. I doncs, què ens pensàvem?
· Francesc Castany. Conseller d'Economia català o comptable colonial espanyol?
Ja veureu la semblança. I la candidesa o el messellisme del govern català en ple, que demana les engrunes i no demana el pastís!
El títol del primer article: I doncs, què ens pensàvem?
Una frase del segon article: Així, doncs, de què s’indigna Mas-Colell?
La temàtica, expressada en totes dues expressions, és la mateixa: què pot fer el PP amb majoria absoluta a Espanya?
I quina és i ha sigut l’actitud dels successius governs catalans, de CiU, de CiU, de CiU, de CiU, del Tripartit, i un altre cop de CiU: ajupir-se i recollir les engrunes, demanant permís a l’amo com un bon esclau, evidentment...
I aquesta referència m’ha recordat un acudit antic com tots els que jo recordo: Escena a Mèxic quan un jove va a demanar la ma de la filla d’un hisendat. L’hisendat li pregunta: I vostè jove, no deu venir pas per l’interès oi? I el noi molt seriosament respon: No senyor, no, jo vinc pel capital!
Com que ja sabem per activa i per passiva que ens ho volen prendre tot, adonem-nos-en que l’única solució per a sobreviure no és la que s’ha perpetrat fins ara. L’única solució és fugir d’Espanya com més aviat millor.
Fugir. Fugir. Fugir!
Vegem el primer dels articles:
I doncs, què ens pensàvem?
20/12/11 - Xevi Xirgo
“Si Rajoy defensa una política comuna en ensenyament a tot l'Estat, què fa pensar que no hàgim de tenir una política comuna per a les altres coses?”
Em fa gràcia, a mi, sentir totes aquestes veus que des d'ahir van dient allò de “ui, ui, ui, quina por tot això que diu Mariano Rajoy”. I doncs, què es pensaven? Rajoy va anunciar ahir, durant el discurs d'investidura, que cal una mena de recentralització de l'Estat perquè així anirem més bé. No va entrar en massa detalls, però pels pocs que va donar, que Déu ens agafi confessats. Va deixar clar que arriba una nova onada d'un café para todos més cafeïnat que mai i que tirarà pel dret en algunes coses. Que ens cal un ajustament pressupostari que afecti totes les administracions igual i, és clar, una política d'“ensenyaments comuns a tot el territori nacional". I és clar, quan Rajoy diu això d'“ensenyaments comuns per a tot el territori nacional” vol dir exactament això, que tot el territori nacional (que per a ells és Espanya, és clar) ha d'anar a la mateixa velocitat. Que es vagi preparant la consellera Rigau per a l'aigua que baixa. Que tot això del traspàs de les competències a les autonomies ha impedit, vénen a dir, que hi hagi una veritable política comuna. Rajoy va dir ahir moltes altres coses, és cert, i potser no cal que ens esverem abans d'hora. Però la música que sona em fa mala espina. Perquè si el que ens cal és una política comuna en ensenyament, preparem-nos que al darrere n'hi deu haver una de comuna en salut, en política laboral, en recaptació d'impostos, en cultura... Ahir les reaccions van ser de prudència. Però no cal que ens enganyem. Rajoy ens ha estat ensenyant la poteta durant tot aquest temps. Ara ha guanyat unes eleccions i ho ha fet per majoria absoluta. I Rajoy, tant se val, farà de Rajoy.
Per tant cal fugir d’Espanya com més aviat millor!
Fugir. Fugir. Fugir!
I el segon article, de Francesc Castany, publicat a Naciodigital.cat
Conseller d'Economia català o comptable colonial espanyol?
“Estan (els espanyols) intentant aixecar-nos la camisa”. Amb aquesta sentència, el conseller d’Economia Andreu Mas-Colell, ens ha volgut advertir de les intencions del govern espanyol envers Catalunya i els catalans. I és que Mas-Colell està irritat per la negativa espanyola a fer efectius els 759 milions d’euros del crèdit pressupostari que Zapatero i Salgado es van comprometre a pagar-nos en concepte de la liquidació de 2008 segons la disposició addicional tercera de l’Estatut de 2006. “Ens faran desquadrar els comptes de final d’any” o “l’Estat espanyol intenta endossar el seu dèficit a les comunitats autònomes per a no fer-se responsable del seu deute”, han estat altres advertències fetes pel conseller.
A aquestes alçades del contenciós entre Catalunya i Espanya, hom no sap sortir de la perplexitat que és capaç de provocar-li els seus actuals representants polítics. Que Mas-Colell descobreixi ara que Espanya intenta aixecar la camisa a Catalunya, només posa en evidència el mesellisme, ja no del conseller en qüestió, sinó del conjunt de l’estament polític que encara talla el (misèrrim!) bacallà a l’autonomia catalana. Perquè, quan ja fa tres-cents anys que et roben i t’espolien “manu militari” per “sometimiento a las leyes y usos de Castilla” i els comptes de l’any 2011 tornen a certificar el drenatge del 10,5% del PIB del Principat (22.000 milions d’euros), algú ja t’ha aixecat la camisa fa temps. Així, doncs, de què s’indigna Mas-Colell?I és que pensar en ple 2011, que la metròpoli espanyola tindrà paraula amb la colònia catalana; només pot pensar-ho aquell qui pateix un agut complex d’esclau. Complex d’esclau que executa de manera draconiana retallades per valor d’uns 3.000 milions d’euros en sectors vitals de la nostra societat com l’educació o la sanitat i que estressen moltíssim la qualitat de vida dels catalans; i que per altra banda permet no fer justa reclamació del greuge que representa el robatori anual dels ja infamement famosos 22.000 milions d’euros. Perquè és veritat que els espanyols ens aixequen la camisa, però paral·lelament algú ens està amagant l’ou. Espanya ens roba perquè des d’instàncies governamentals de Catalunya s’hi col·labora no denunciant el crim. Artur Mas, ara mateix, en seria el màxim responsable polític d’aquest fet, però tècnicament n’és el conseller d’economia. No fent denúncia d’aquesta “solidaritat a punta de pistola” a la que ens sotmeten i preparant el terreny per liderar el tancament de caixes per insubmissió fiscal; el conseller Mas-Colell, i per extensió el govern de CiU, també ens estan aixecant la camisa a tots els catalans. Tot plegat, una pèrfida continuació de l’arquitectura autonòmica bastida pel “virrei” Jordi Pujol i Soley; pèssim arquitecte d’un edifici polític que només ha portat a una agònica frustració del poble català per esfondrament.
L’any 2012 començarà amb el PP governant de facto una Espanya convertida en un directori d’Alemanya. Les polítiques d’ajustament seran duríssimes i el 2013 ja no hi haurà més fons de cohesió europeus per a Espanya. També una Unió Europea de dues velocitats anirà agafant cos. La política fiscal contra Catalunya s’endurirà més per part de Madrid per compensar el decalatge europeu i l’intent recentralitzador espanyol serà redoblat de cara el 2014. No hi haurà lloc ni a concert, ni a pacte fiscal de cap mena. Ara bé, l’oportunitat geopolítica per a la independència de Catalunya s’està gestant ràpidament i aquí només tenim un vell professor de la il·lustre Harvard esdevingut una rampoina política perquè no sap convertir en actiu polític la desnivellada, per depauperada, balança fiscal catalana. I ens queixàvem de l’anterior conseller, en Castells!
Per desacomplexar-se seria bo que Mas-Colell llegís Narració d’una asfíxia premeditada, que un antecessor seu ja va escriure el 1985: Ramon Trias Fargas; o els Escrits d’economia i finances del talentós Joan Crexells el 1925. Els clàssics sempre són estimulants per vigents; ni que sigui per quadrar la pròpia comptabilitat de dignitat intel·lectual.
I així, doncs, l’article de Francesc Castany també ens torna a confirmar que l’única solució és fugir d’Espanya:
Fugir. Fugir. Fugir!
Però no sembla que el govern de CiU vulgui o pugui fugir!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada