dissabte, 5 de maig del 2012

05/05/12. #novullpagar. #novullpagar. #novullpagar.

Benvolguts,

La campanya del  #novullpagar s’està estenent de manera que qui ho prova, repeteix. No hi haurà cap usuari que hagi deixat de pagar un cop i pagui el següent. Tinc amics que ho diuen: jo ja no pagaré mai més, fins que peti...

Per reflexionar sobre la campanya us presento tres articles d’opinió:

·         A l’Avui hi ha un article filosòfico-flagel·lador d’en Carles Ribera de títol Peatges, que us els recomano. Tanmateix, el paràgraf que comença amb No hauríem de concentrar energies, crec que no és prou realista. Considera que les campanyes d'insubmissió reactiva són infructuoses. Jo crec que aquestes campanyes ens ajuden a l’autoestima i a cohesionar la idea que tots som en el mateix vaixell. I per tant les campanyes d'insubmissió, per moltes que en fem (com més millor) no son tant flagel·ladores com l’articulista diu i no ens cansen fins a l’extenuació ni molt menys! Al contrari, ens ho passem pipa... Per tant benvingudes siguin les campanyes i anem simultàniament cap al canvi d’estat... 

·         Esmentem al mateix temps un esclaridor article del Victor Alexandre de títol La doble victòria del "No vull pagar",denunciant els traïdors, i que s’ha de llegir sencer. No us el perdeu!  

·         I finalment un petit apunt molt encertat, molt sucós, d’en Toni Brosa de títol Pagar per a què que ens descobreix la mentida que ens han estat repetint una i altra vegada fins que sembla que s’hagi convertit en veritat. I que es plany de no fer una acció contundent...


04/05/12 - Carles Ribera email protegit

“Xalem molt, ens comptem, cantem himnes i el Twitter en va ple. I Espanya continua aquí, impertèrrita”

Ara que La Caixa no m'escolta, us confessaré que vaig retirar-ne els diners quan l'entitat va anunciar que entrava a la Fundació Príncep de Girona. Quin coratge. Ara que els Mossos no miren, us diré que fa anys que porto el CAT a la matrícula tapant la inicial de l'Estat opressor. Que valent. Una altra: quan les majors van boicotejar la llei del cinema vaig escriure un article cridant a la revolta i per predicar amb l'exemple vaig passar un any sense posar els peus a cap sala. Quina fermesa.

Ara, els peatges. Sabeu què us dic? No compteu amb mi. No és pas que no pensi que ens estan aixecant la camisa. Els que us salteu els peatges teniu tota la raó. Però he arribat a la conclusió empírica que totes aquestes campanyes d'insubmissió reactiva són infructuoses. Xalem molt, ens comptem, cantem himnes, fem voleiar estelades i el Twitter en va ple. Mentrestant, Espanya continua aquí, impertèrrita.

No hauríem de concentrar energies en mesures com ara la disciplina a l'entorn d'un govern que ens ha promès que ens durà on calgui anar? Ep, jo tampoc no hi confio massa, en aquest govern. Però tenim tanta pressa, tanta, que no hi ha temps de fabricar una altra majoria. No podem canviar-ho tot alhora i apuntar-nos a tots els bombardejos que, un rere l'altre, acaben en foc d'encenalls. Centrem-nos en canviar una cosa i prou: d'estat. I per a això, avui, cal menys víscera i més càlcul.



La doble victòria del "No vull pagar". Victor Alexandre. Uns tasts: 

Catalunya és una nació sotmesa a un robatori espanyol diari, permanent i sistemàtic que està provocant la decadència de les seves infraestructures, la degradació dels seus serveis socials i l'empobriment de la seva gent fins a límits humiliants i inadmissibles. I, davant d'això, la societat civil ha agafat el bou per les banyes i ha decidit que ja n'hi ha prou de ser robada i pagar el manteniment del lladre. 

Doncs bé, aquest robatori -saqueig, n'hem de dir- es fa sota la direcció dels dos caps principals de la banda: el Partit Socialista i el Partit Popular. Dos partits nacionalistes espanyols amb delegacions a Catalunya comandades per Pere Navarro i Alícia Sánchez-Camacho, respectivament, que estan en contra d'un concert econòmic per al nostre país -a favor del concert basc sí, però del català no- i que, amb manifesta vocació de virreis, fan mans i mànigues en contra dels interessos catalans. 

També ens hem d’afanyar a tenir sindicats nacionals veritablement catalans i d'alliberar-nos de sindicats nacionalistes espanyols, com UGT i Comissions Obreres, amb seu central a Madrid, i, ves per on, només tres setmanes després, Comissions Obreres i UGT, amb el pretext de preservar llocs de treball -el mateix pretext que fan servir per impedir que el 50% de les pel·lícules es puguin veure doblades al català-, ha criticat ferotgement la campanya #NoVullPagar i fins i tot han arribat a l'extrem d'exigir "que es requereixi la presència de seguretat pública als llocs i dies on es convoquin protestes generals". 

La part bona de tot plegat és que, amb la materialització de la campanya antipeatges, els catalans han assolit una doble victòria, ja que no sols han descobert la immensa força que tenen quan es mantenen inflexibles en la defensa dels seus drets, sinó també la vulnerabilitat de les cadenes que teòricament els empresonen.


Pagar per a què?

04/05/12 - Toni Brosa email protegit

Tota la vida sentint que el peatge era una concessió temporal, finita, rescatable, per acabar descobrint la mentida, primer les pròrrogues i ara el “pagar pel manteniment”. O sigui, un certificat de la incompetència dels governants, responsables de gastar els diners dels impostos en funció de necessitats i possibilitats. Solució? Més IRPF, més IVA i més peatges... I tot plegat per què?:

·         Doncs perquè Rajoy faci el TAV de Galícia, com Zapatero va fer el d'Albacete i Aznar, el de Valladolid (i la Maleni el de Màlaga), quan França té un 20% menys de km de TAV i un 700% més de passatgers que Espanya...

·         O per salvar bancs que paguen sous i jubilacions indecents als seus directius...

·         O per mantenir ministeris sense competències...

·         O per retallar en salut i no en despesa militar...

I no els fem fora!



Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada