Benvolguts
No soc jo sol que aquests dies parla del fiscal
Jimenez Villarejo. Avui hi ha un
parell d’apunts escaients a la xarxa. Un al Singular Digital, de Quim Torra, un altre de Francesc
Figuerola, al Vilaweb. Articles que
continuen aclarint el paper dels fiscals guays,
però criats en el franquisme, usant lleis franquistes per establir la “seva” llei franquista, elitistes, anticatalans,
prepotents, arribats de les profunditats de la península en temps de la
dictadura. I que disfressats de guays no
van ser decapitats en la transició sinó que es van mantenir fent mal contra
Catalunya en els seus càrrecs de poder anti-poble-català.
Recordem que el fiscal Jiménez Villarejo, nascut el 1936 va treballar un mínim de 18 anys exercint de fiscal
franquista, aplicant les lleis franquistes, en l’Espanya franquista. I
després ja hi estaven tant acostumats que varen continuar de la mateixa manera,
com explica l’article d’un empresonat pel fiscal Villarejo per un acte pacífic
de la Crida!!!
I continua
oposant-se a que el poble català voti!
Quim Torra
28/05/2014
1. Sr.
Jiménez Villarejo, “podemos” votar?
L’al·lèrgia
del Sr. Jiménez Villarejo pel dret a decidir dels catalans és una vella marca
de la casa, i, en general, de l’esquerra espanyola de pas per Catalunya
“Un jurista con vocación democrática no
puede ser insensible a una sociedad donde los principios constitucionales se
están traicionando. “Podemos” es el anhelo frente a la decadencia del sistema
democrático y frente a las consecuencias negativas del capitalismo”. Amb aquestes nobles i
vibrants paraules, Carlos Jiménez
Villarejo, nou eurodiputat escollit a les llistes de “Podemos”, el partit-moviment d’èxit de les passades eleccions,
responia una de les primeres preguntes de l’entrevista que va sortir publicada
ahir al diari El País.
“Un jurista con vocación democrática”. No es pot demanar més. “Anhelo frente a
la decadencia del sistema democrático”. Totalment d’acord.
Bé, doncs,
magnífic. Així doncs, semblava que havíem escollit un gran eurodiputat, una
persona compromesa radicalment amb la democràcia.
Però si seguim llegint l’entrevista, el Sr. Jiménez Villarejo afirma: “Me opongo a la
consulta y más de la manera en que se ha planteado, que me parece tramposa y
capciosa. “Podemos” es un movimiento muy amplio y en su programa
hace una referencia vaga al derecho a decidir de los pueblos y no se alude a
Cataluña. ¿Porqué no consultamos a los ciudadanos sobre qué medidas hay que
aplicar sobre los desahucios y colocar a la banca en su sitio?”.
Vagi per
endavant que per mi es pot consultar als ciutadans de tot, cosa que no sembla
que el Sr. Jiménez Villarejo estigui disposat a acceptar. I doncs on
queda el “anhelo”?
I la ”vocación
democrática”? Ara resulta que hi ha límits, al “compromís per la
democràcia”?. Es
pot votar de tot, es veu, excepte per la independència de Catalunya?. Curiós.
L’al·lèrgia del Sr.
Jiménez Villarejo pel dret a decidir dels catalans és una vella marca de la
casa, i, en general, de l’esquerra espanyola de pas per Catalunya. Recordo un article seu a El
País, òbviament, de 16 de juny de 2013, “Las trampas del soberanismo”, on alarmat de
l’existència de la desnutrició infantil a Catalunya carregava contra el
referèndum d’autodeterminació. Afirmava: “el Gobierno de CiU y su sumiso aliado saben que en el
actual marco constitucional no es posible preguntar a la ciudadanía de
Catalunya de forma clara e inequívoca sobre la pretendida secesión, ya que como
bien dice el citado Manifiesto, “una consulta al margen de la ley es un acto de
insumisión…” además de, habría que añadir, antidemocrática”.
Però, en què quedem: el sistema democràtic actual és decadent? Cal apostar per
la radicalitat democràtica? Sí o no? I si la resposta és sí, una proposta radicalment
democràtica i de trencament amb l’status quo com el referèndum català, resulta
que no es pot fer perquè és un “acto de insumisión? De
“insumisión”!, diu el Sr. Jiménez Villarejo, disposat a acceptar tres-cents quaranta-vuit
casos d’insubmissió, si calen, però que mai no acceptarà que set milions i mig de catalans
puguin decidir el seu futur.
Un article,
doncs, que destil·lava lerrouxisme fossilitzat i prediluvià, ideal per a
Ciudadanos i espècies similars. Com és que això ho compra
l’esquerra? Prefereix el Sr. Jiménez Villarejo la foto de l’establishment del
Rei amb el Puente Aéreo? Tots aquells senyors pensen exactament igual que ell,
que la consulta està al marge de la llei i que és un acte d’insubmissió. Amb qui prefereix
estar, a la foto, el nou eurodiputat, amb els senyors Lara i Godó o amb el
poble de Catalunya?
Certament, el
Sr. Pablo Iglesias va mostrar-se respectuós amb la voluntat del poble català.
Però l’alarma s’ha disparat a la vista del posicionament del Sr. Jiménez
Villarejo.
Cal un aclariment
públic per saber si podem comptar amb Podemos o no hi podem comptar.
28.05.2014
16:28
Autor/s:
Francesc Figuerola
2. El
fiscal Carlos
Carta
d'un membre de la Crida empresonat per recomanació de Villarejo el 1985, per
haver defensat el català
Llegeixo la notícia que la formació Podem
ha fet pública la decisió que el senyor Carlos Jiménez Villarejo no prendrà
possessió de la seva acta de diputat.
Crec que la recuperació de la memòria històrica és necessària, rellevant,
imprescindible per valorar d'on venim, de quins encerts i de quins fraus i cap
on, i acompanyats de qui, caminem. En això, i només en això, coincideixo amb
aquest vell jurista.
Carlos Jiménez
Villarejo, actuant com a fiscal, a quarts de cinc de la matinada freda del 21
d'abril de 1985 va respondre al jutge que seia a la seva dreta en un despatx
mal il·luminat del Palau de Justícia de Barcelona que enviés a la presó
--preventiva i sense fiança!-- quatre joves membres de la Crida a la
Solidaritat detinguts el dia abans quan, acompanyats de setanta
persones, duien a terme una acció pacífica a l'estació de Sants de Barcelona, de protesta per a
la catalanització dels serveis de Renfe, perquè aquesta companyia no havia
complert els terminis de 12 mesos, 6 mesos i 3 mesos que hom li va oferir per a
retolar, emetre bitllets, adaptar la megafonia, esmenar la toponímia i atendre
els ciutadans normalment també en català. (La Crida feia accions per
la llengua, campanyes de solidaritat amb Nicaragua, Etiòpia, de defensa del
territori, donava suport a sindicats i treballadors, promovia l'economia
solidària i el cooperativisme...)
Aquella acció
del fiscal Villarejo va ser utilitzada durant un llarg temps, en els estudis de
la Facultat de Dret de la UB, com a exemple de decisió política, i no jurídica,
i d'acció desproporcionada.
Raimon, el 22 d'abril del mateix any al
vespre, va llegir, al Palau de la Música Catalana, en l'homenatge a Salvador
Espriu, traspassat feia poc, una carta enviada pels joves des de la presó, en
què es demanava a la Generalitat: 'Com és possible que estiguem empresonats en
una presó catalana, pel fet de defensar la nostra llengua?' El Palau, tothom dempeus,
reclamà la posada en llibertat dels detinguts. Tothom dempeus excepte la primera fila, plena
de càrrecs del govern, tots de CDC i UDC, callats i amb el cap cot, que
apuntaven les maneres claudicants de l'època. La Crida no era
titella de Pujol, i això era clar i provat diàriament, i ben conegut pel vell
amic Carlos Jiménez.
Villarejo mai no es va
retractar d'aquella decisió de caràcter netament polític i contrària a la
recuperació de la presència i ús de la llengua catalana, decisió que apuntava
frontalment contra qualsevol opció política d'insubmissió a l'status quo del
moment, especialment si aquesta actitud provenia d'allò que ell sempre ha
considerat 'la perifèria'.
D'aquesta
manera, Carlos carregava --i continua carregant-- no pas contra allò que ell qualifica de
'nacionalista' (ell ho és, sense voler reconèixer-s'hi), sinó contra la lliure
determinació de la ciutadania i dels pobles, i ho fa de manera
desacomplexadament interclassista i des de la seva permanent posició elitista,
gens avantguardista.
I això cal destacar-ho perquè Carlos va arribar a afirmar que els membres de la Crida eren
'cadells' de Pujol, i que calia perseguir-los. Un any abans ell
mateix havia participat en la trama política teixida contra Pujol (realment
contra la Generalitat) a l'entorn de l'anomenat cas Banca Catalana, afer que, amb l'ajut de
diaris com El País i més eines de poder de l'estat, va pretendre anar molt més
enllà de l'encausament, justificat i necessari, dels responsables de Banca
Catalana.
Vint-i-nou anys després, un Carlos envellit i trànsfuga, abandonant
els seus històrics companys d'ICV, es presenta a les eleccions europees
mantenint-se ferm en l'oposició a l'exercici del dret d'autodeterminació
i advocant per un federalisme que ell mai no ha estat capaç d'assumir ni
definir.
Els qui fórem
empresonats no l'hem oblidat mai.
Francesc
Figuerola
Joan
A. Forès
Reflexions
