Benvolguts,
Del monogràfic del Presència
dedicat a Un estat contra l’escola en
català us passo un altre document (mal confegit per problemes amb el pdf passat a Word) però on hi ha tota la informació per fer-se càrrec
del genocidi
continuat que el català ha sofert des de fa 5 segles, amb
intensificació brutal des del 1714 i amb brutalitat intensificada en les dues dictadures que
Espanya ha sofert en el segle XX.
300 anys d’atacs a l’escola
Des del primer intent del Consejo de Castilla
de prohibir el català a l’ensenyament fins a
l’actualitat (1715-2015)
L’edicte del rei Lluís XIV
La Catalunya del Nord
depenia, des del 1659,
de la corona francesa.
D’acord amb les
concepcions
uniformistes,
els governs van
imposar
de seguida el francès.
N’és un exemple la
publicació
de l’edicte del
rei el 2 d’abril del
1700:
“...després de més de
quaranta anys que
posseïm
amb plena sobirania
els comtats i
vegueries
del Rosselló i el
Conflent i d’una part
del
comtat de la Cerdanya
pel Tractat dels
Pirineus
[...] els procediments
de
justícia de l’esmentat
país, les
deliberacions
dels magistrats dels
ajuntaments, les actes
notarials i altres
actes
públiques s’han
continuat
fent en llengua
catalana
autoritzada només
pel costum habitual:
però com que
aquest costum repugna
i és contrari a la
nostra
autoritat, a l’honor
de la
nació francesa ordenem
que des d’ara i en el
futur
tots els procediments
i actes públics
que es faran en
l’esmentat
país, ho seran
en llengua francesa.”
![Quadre de text: L’edicte del rei Lluís XIV
La Catalunya del Nord
depenia, des del 1659,
de la corona francesa.
D’acord amb les concepcions
uniformistes,
els governs van imposar
de seguida el francès.
N’és un exemple la publicació
de l’edicte del
rei el 2 d’abril del 1700:
“...després de més de
quaranta anys que posseïm
amb plena sobirania
els comtats i vegueries
del Rosselló i el
Conflent i d’una part del
comtat de la Cerdanya
pel Tractat dels Pirineus
[...] els procediments de
justícia de l’esmentat
país, les deliberacions
dels magistrats dels
ajuntaments, les actes
notarials i altres actes
públiques s’han continuat
fent en llengua catalana
autoritzada només
pel costum habitual:
però com que
aquest costum repugna
i és contrari a la nostra
autoritat, a l’honor de la
nació francesa ordenem
que des d’ara i en el futur
tots els procediments
i actes públics
que es faran en l’esmentat
país, ho seran
en llengua francesa.”](file:///C:\Users\JA\AppData\Local\Temp\msohtmlclip1\12\clip_image001.png)
David
Pujol I Fabrelles
● El català a l’escola ha estat perseguit,
sense descans, al llarg de tres-cents anys,
pels poders de l’Estat, d’una manera constant
i implacable: des del poder legislatiu,
des de l’executiu i des del judicial. Hi ha
hagut persones
–algunes de rellevants–
que han arribat a
silenciar aquesta persecució,
l’han relativitzada i
fins i tot l’han
negada –és l’anomenat “negacionisme”–,
però els fets són els
fets, com veurem a
continuació.
Els darrers atacs a la
llengua catalana a
l’escola –ja sigui en
forma de lleis orgàniques,
de sentències del
Tribunal Constitucional
i del Tribunal Suprem,
d’interlocutòries
del Tribunal Superior
de Justícia de
Catalunya...– no són
més que rèpliques
posades al dia dels
nombrosos atacs que
hem rebut al llarg
dels darrers tres segles
d’un Estat que, en
lloc de protegir-la, ataca
i menysprea la nostra
cultura. L’esperit de
la llei orgànica
8/2013, que s’ha presentat
com un instrument “per
a la millora de la
qualitat educativa”,
va quedar molt clar
quan el ministre José
Ignacio Wert va dir,
al Congrés espanyol,
que l’interès del govern
era “españolizar a los alumnos catalanes”.
Volia dir, és clar,
castellanitzar-los.
L’any 1715,
quan el Consejo de Castilla
proposava prohibir “escribir ni hablar en
ella [la llengua catalana] dentro
de las Escuelas”,
ja es pretenia el
mateix que ara
–anar descatalanitzant
Catalunya–, però
es feia amb “providencias templadas y disimuladas”.
Tal com afirma Josep
M. Torras,
es tractava d’actualitzar la pràctica
usual que s’exercia contra els vençuts en
les civilitzacions de l’antiguitat clàssica, i
aplicar a Catalunya el concepte de damna-
tio memoriae fins a extrems inimaginables.
No es tractava només de prohibir els nostres
drets històrics, sinó d’esborrar-ne el
record. Per això fou prohibida la tinença i
difusió de qualsevol
llibre o escrit que no
estigués autoritzat
per les autoritats: “papeles
sediciosos, libelos infamatorios, canciones,
alegatos jurídicos, poesías y narraciones
históricas baxo varios renombres indignos
de tolerarse”.
A partir del 1768,
amb la publicació de
la reial cèdula de
Carles III, que imposava
el castellà a les
escoles, l’Estat
va deixar de
banda els “medios suaves” i les “providencias
disimuladas” i va actuar amb la
cara
descoberta. Tota la legislació que es va
anar desplegant durant
el segle XIX preveia
l’ensenyament en
castellà. En el Plan
General de Instrucción Pública, aprovat el 4
d’agost de 1836, s’establia que “la lengua
nacional es la única de que se hará uso en
las explicaciones y libros de texto”. El Reglamento
de las Escuelas Públicas de Instrucción
Primaria Elemental, datat el 1838,
promogut pel ministre de la Governació,
el català Albert Baldrich –marquès de
Vallgornera–, no parlava per res de la llengua
catalana i, per tant, indirectament la
foragitava de l’escola. Joan-Lluís Marfany
opina que aquest
reglament marca realment
l’inici de la
castellanització de l’ensenyament:
“Amb el triomf
definitiu de la
revolució liberal, a
les darreries de la dècada
de 1830, això va
canviar radicalment.
La diglòssia va
passar, com ja sabem, de
ser el resultat d’un lent procés social a
ser-ho
d’una ideologia i una
política. I ara sí
que, amb l’activitat
legislativa que, sense
comptar l’episodi del
Trienni, va començar
amb la llei [de fet,
reglament] del 21 de
juliol del 1838 i
va culminar en la famosa
llei Moyano del 1857,
l’escola va esde-
venir-ne l’instrument.
I ara sí també
que la imposició del castellà com a
llengua de l’ensenyament va significar
l’exclusió del català, si no de l’escola, cosa
impossible, sí de tota activitat docent. A
partir d’aquestes dates, els catalans que
aprenien de llegir i escriure ho feien
exclusivament
en castellà.”
1. El 1715 es
volia
descatalanitzar
Catalunya amb
‘providencias
templadas y
disimuladas’‘
2. A partir del 1768,
la publicació de
la reial cèdula de
Carles III
imposava el
castellà a les
escoles
3. La diglòssia va
passar de ser el
resultat d’un lent
procés social a
ser-ho d’una
ideologia i una
política
4. L’any 1902 es va
obligar els
mestres, sota
amenaça de
penes greus, a
ensenyar la
doctrina
cristiana en
castellà
5. Les dues
dictadures van
ser èpoques de
prohibició i de
reculada, amb
traves constants
en contra del
català a l’escola
“Rojos separatistas”
Els historiadors Josep
Maria Solé i Sabaté i
Joan Villarroya –a Cronologia
de la repressió
de la llengua i la cultura
catalanes (1936-
1975)–
expliquen que,
l’any 1939, un
redactor
del diari El Pirineu, de
Girona, fa la
referència
d’un casament amb la
clàssica felicitació
llatina
“ad multos annos”.
En anar a passar la
censura, el funcionari
governatiu d’aquell
moment,
Fernández Moreján,
ratlla l’expressió
amb un llapis vermell
i
tot seguit fa aquesta
indicació:
“No se
puede
escribir en catalán”,
mentre exclama: “Ya
vuelven a estar aquí los
rojos separatistas.”
Els dos historiadors
també citen en la
mateixa
obra l’ordre del
governador civil de
Girona
del 1940 en què
es deia literalment: “Se
recuerda la ineludible
obligación de hablar en
esta dependencia el
idioma español; el jefe
de la misma será responsable
ante mi Autoridad
de su incumplimiento.”
 |
L’any 1902, a
proposta del ministre
d’Instrucció Pública i
Belles Arts Álvaro
de Figueroa, es va obligar els
mestres, sota
amenaça de penes greus, a ensenyar la
doctrina cristiana en castellà. El catecisme
era l’única
assignatura que es podia fer en
català i això era vist
com un “peligro, cuyo
remedio ya no admite ni dilación ni espera”.
El reial decret deia que “fuera también vana
ilusión creer que la enseñanza de la doctrina
cristiana en lengua distinta que el castellano
no habría que redundar forzosamente
en lamentable desconocimiento del
idioma nacional con grave daño de los altos
intereses de la Patria”.
És precisament en
aquests anys quan va
néixer el Col·legi de
Sant Jordi, impulsat
per Francesc Flos i Calcat, el primer
centre
escolar en català dels
temps moderns. Paral
·lelament, es va crear
l’Associació Protectora
de l’Ensenyança Catalana,
l’entitat
que més va contribuir,
durant tot el primer
terç del segle XX, a
la catalanització
de l’escola. Hi havia
també, és clar, l’obra
realitzada per
l’Ajuntament de Barcelona,
a través del Patronat Escolar, i la que va
dur a terme la Mancomunitat de Catalunya.
Es crearen les Colònies Escolars i les
Escoles d’Estiu. Van
néixer els grans grups
escolars de Barcelona.
Es fundaren l’Escola
de Bosc i, més tard, l’Escola del Mar.
Aparegueren els Quaderns
d’Estudi i el
Butlletí dels
Mestres, dues publicacions
pedagògiques
de qualitat.
PROHIBICIÓ I
RECULADA
Però, és clar, va
venir, primer, la
dictadura
de Primo
de Rivera i, després del parèntesi
de la Segona
República, la
dictadura franquista.
Les dues dictadures
van ser èpoques
de prohibició i de
reculada, amb traves
constants i publicació
de normes en
contra del català a l’escola.
Primo de Rivera,
en una reunió a Barcelona l’any 1924,
va manifestar que el que convenia a Catalunya
era espanyolitzar-la i posar fi a l’acció
catalanitzadora que s’estava fent a l’escola.
L’objectiu de la
dictadura era propugnar
un ensenyament patriòtic,
conformista,
uniformitzador, amb un
fort control
dels ensenyants. “La enseñanza –va dir
el dictador – tiene como misión difundir la
cultura por cauces claros y nada enrevesados.
Que todos esos filósofos que en nombre
de una libertad, que yo no comparto, quieren
enseñar con sus extravagancias, se
vayan con sus soliloquios a distraer sus noches
de insomnio. La enseñanza tiene que
ser religiosa y patriótica. Tenemos que llegar
al texto único.”
Durant la Segona República el català va
recobrar l’oficialitat. Des d’un
primer moment,
els nous governants
intentaren cercar
unes fórmules viables
per fer front al
que en deien el “problema” de la llengua
escolar. Al cap de
quinze dies de proclamada
la República, el govern provisional
va publicar el decret de bilingüisme,
segons
el qual la llengua catalana adquiria
en els límits del Principat, pel que fa a
l’ensenyament primari, les mateixes
prerrogatives
que el castellà: “Article 1. Queden
derogades totes les
disposicions dictades
des del 13 de setembre
del 1923 contra
l’ús del català a les
Escoles primàries.”
Malgrat això, el petit avenç legal que havia
aconseguit el català va ser combatut virulentament
per sectors de la societat espanyola
que tradicionalment s’havien oposat
a tot reconeixement de la catalanitat,
no acceptant altra Espanya que la unitària
castellanoparlant.
El règim franquista, a més de prohibir
l’ús del català en la vida oficial i pública de
Catalunya, va prohibir el seu ensenyament
i ús a les escoles. La primera providència,
d’ordre jurídic, va
ser la promulgació del
decret llei signat a
Burgos el 5
d’abril de
1938, que deixava sense efecte l’Estatut
d’Autonomia de Catalunya, i, en conseqüència,
el nou règim polític
deixava de
considerar l’idioma
català com a llengua
oficial.
Amb la vinguda de la
democràcia i l’assumpció
de les competències
educatives
per la Generalitat es va poder dur
a terme
la normalització lingüística en diversos
àmbits de la societat, i l’escola, per
sort, va
poder tornar a ser catalana, tant de
llengua
com de continguts. Amb tot, tal com
hem
dit en començar, els atacs han continuat
de manera implacable –manifestos, fòrums,
sentències, publicació de llibres defensant
de “reimplantar
el viejo sistema de
enseñanza estatal en castellano”,
interlocutòries...–
fins al punt de promulgar la llei
Wert, presentada “per a la millora de la
qualitat educativa”, però que, en realitat,
sembla pensada per fer-nos recular. Un
dels darrers atacs és
la interlocutòria del
Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya
que obliga els directors de cinc centres
d’ensenyament –un de públic i quatre de
privats– a fer almenys un 25 per cent de
les classes en castellà pel sol fet d’haver-ho
demanat un alumne de cada classe.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada