Benvolguts,
Aquests darrers dies estem comentant articles apareguts molt
recentment sobre el frau fiscal, la corrupció, els paradisos fiscals, les martingales
financeres també anomenades enginyeria financera, etc.
Aquí comentem un espetec d’articles del dia d’avui al diari
ARA publicats per Àlex Font Manté, Xavier
Grau, Roger Tugas (2) i Júlia Manresa.
L’article més colpidor, encara que no l’únic, és el primer, que
explica que cada any es perden 83.000 milions d’ingressos
per les disfuncions del sistema i la falta de compromís ciutadà i d’inspectors.
Dels 83.000M€, més o
menys una quarta part (21.000M€) pot ser atribuïda
a Catalunya. Aquestes quantitats són les que ja havien aparegut altres vegades
en el Bloc, en apunts del Xavier Sala i Martin
i del Roger Palà entre d’altres. Les
conseqüències en una Catalunya independent serien que es disposaria de 21.000M€ de la disminució del frau fiscal més els 16.500M€ del no espoli de l’estat espanyol o sigui de més de 37.000M€ suplementaris, superàvit equivalent al total de l’actual recaptació per
IRPF + IVA + Impost de societats + impostos especials (petroli i alcohol).
Això permetria dedicar els 21.000M€ d’estalvi
del frau
fiscal més 6.000M€ del
no espoli,
per tant un total de 27.000M€ anuals a polítiques de benestar social (pensions, lluita contra l’atur, escoles bressol,
millores a les escoles de primària i secundària, universitats, recerca, residències
de gent gran, hospitals), de construcció d’infraestructures (rodalies, metros, corredors mediterranis, xarxa
integral de ferrocarrils d’ample europeu per passatgers i per mercaderies, autovies,
abastant molts més pobles i ciutats, així com accessos als ports i aeroports),
incentivació i estímul per a les companyies estrangeres que es volguessin
establir a Catalunya, i molt més! És per prendre’s molt seriosament la lluita contra el
frau fiscal, amb la component ètica i de consciència nacional,
que ens convertiria en un país plenament homologable als països més avançats d’Europa
(més a prop dels països escandinaus que no dels països mediterranis). Totes
aquestes condicions estimularien el poble català que veuria eixamplats els seus
horitzons i fugiria del malson de més de 500 anys d’espoli per part de l’estat
espanyol...
Els altres articles complementen aquest primer tractant supervisió
financera global i integrada per a multinacionals i bancs, control de paradisos
fiscals, eliminació de metàl·lic en les transaccions, i molt més.
Per què Espanya recapta menys impostos que Grècia?
Cada any es perden 83.000 milions d’ingressos per les disfuncions del sistema i la
falta de compromís ciutadà i d’inspectors
Àlex Font Manté Barcelona | Actualitzada
el 22/02/2015
A Espanya, la pressió
fiscal (és a dir, els ingressos tributaris) suposa el 32,5% del PIB. Per posar-ho en
context, Espanya ocupa la vintena posició entre els 28 països que té la UE, per
darrere de Grècia
(33,7%) o Xipre (35,3%) i a una gran
distància tant de la líder, Dinamarca (48,1%), com de la mitjana europea (39,4%).
Fins i tot un paradís fiscal tolerat com Luxemburg té una pressió fiscal més
alta (39,3%). “Tenim
un problema de recaptació brutal”, resumeix Valentí Pich, president del Consell
General d’Economistes.
Elevar la pressió fiscal espanyola fins a
la mitjana europea suposaria una injecció massiva de diners per a les arques
públiques. En concret, s’obtindrien uns 83.000 milions addicionals. Amb aquesta xifra Espanya podria suprimir tot el dèficit
públic (d’uns 55.000 milions actualment) i, alhora, pagar totes les prestacions
d’atur (25.000 milions previstos aquest any). I encara sobrarien
diners per fer alguna línia d’AVE, si calgués mantenir la ja tradicional afició
a construir-ne.
El problema
Hisenda renuncia a
situar la pressió fiscal al nivell europeu
El juliol passat,
durant un col·loqui a Barcelona, algú va preguntar al ministre d’Hisenda,
Cristóbal Montoro, com podia ser que la recaptació estigués tan per sota de la
mitjana europea. En aquell moment s’estava tramitant la molt publicitada
reforma fiscal, que alguns consideraven una oportunitat d’or per resoldre
aquest problema. Montoro va respondre que la pressió fiscal mai es podrà posar en la
mitjana europea, tot i que no va donar cap motiu concret per explicar per què
Espanya no pot ser com Itàlia o França, que estan entre els sis països que més
pressió fiscal tenen.
L’equació és
relativament senzilla: si els tipus impositius són més aviat alts però la
recaptació és baixa, què falla? Els experts
en fiscalitat ho tenen molt clar: “Hi ha molta gent que no paga”, resumeix Óscar
Bertran, fiscalista del bufet Cuatrecasas. Els ciutadans i empreses que esquiven els impostos ho fan
saltant-se la llei i defraudant (no tothom declara a Hisenda que té feina, o
quant factura), o bé aprofitant les escletxes legals que permeten pagar menys.
Una marabunta de
deduccions va comportar que les grans
empreses paguessin un 5,3% d’impost de
societats el 2012 (l’últim any amb dades disponibles), lluny del teòric 30% que
haurien d’haver abonat.
Fenomen
generalitzat
Els experts veuen
frau en pimes, autònoms i grans empreses
La saturació de
deduccions era un dels problemes que en teoria sí que abordava la reforma
fiscal. Hisenda
va decidir rebaixar l’impost de societats al 28% aquest any i al 25% el vinent
a canvi d’eliminar deduccions. La idea, per tant, és que es paguin menys
impostos però que els pagui més gent. De tota manera, la reforma fiscal
“no ha acabat de netejar” l’impost de deduccions, segons Valentí
Pich. “S’han consolidat els pegats que hi havia abans de la reforma”, es
lamenta malgrat indicar la dificultat política que té per a qualsevol govern eliminar
normes fiscals especials per a sectors que històricament han gaudit d’un
tractament específic.
Un altre fet que
explica la baixa recaptació és l’existència -sovint legal- de l’anomenada planificació fiscal
agressiva, un eufemisme sota el qual grans multinacionals mouen els beneficis entre
diferents països amb l’objectiu d’acabar pagant menys. Les empreses
tecnològiques sovint estan entre les protagonistes d’aquests moviments, però no
són les úniques. En teoria, una empresa té dret a tributar en el país on ha
generat el valor afegit dels productes que ven. Però aquesta explicació és prou
difusa perquè algunes corporacions se n’aprofitin i n’abusin. “Enviar els
beneficis a l’estranger per pagar menys impostos és una cosa molt més
generalitzada del que ens podem pensar entre les empreses mitjanes i grans”, diu un fiscalista que demana l’anonimat per no
exposar els seus clients.
Aquest problema és pràcticament impossible que
es resolgui des d’un únic estat. De tota manera, les estretors
pressupostàries de la crisi han fet que, per primer cop, els països es
coordinin a través de l’OCDE per iniciar una ofensiva internacional
que impedeixi els abusos (vegeu article a la pàgina 6).
Entre les empreses petites també hi ha frau,
avisen els experts. “Moltes oculten els beneficis per no haver de
tributar”, assegura la mateixa font. Pel que fa als autònoms, la gran bossa de frau recau en els
anomenats mòduls,
que estableixen el
que cadascú ha de pagar independentment del que facturin. Una
cafeteria, per exemple, paga impostos en funció de l’espai que ocupa i no en
funció de quant ven. Si ningú supervisa la facturació real, això és una porta
oberta que cadascú faci el que vulgui. “Anar a perseguir petits negocis és molt laboriós”, explica Valentí Pich. A més, “tothom sap que els mòduls s’han de treure,
però ningú s’atreveix a fer-ho perquè no se sap com afectaria això a la recaptació”.
Cultura escassa
Els impostos
actuals tenen menys de 40 anys de vida
Per què hi ha tants ciutadans i empreses que no
paguen el que els tocaria? Hi ha diverses explicacions, i la primera de totes és
la falta de cultura tributària. Una dada molt oblidada és que l’IRPF es va
implantar el 1977 amb Adolfo Suárez a la presidència espanyola. I l’IVA només es va
crear el 1986, quan Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica
Europea. Durant
el franquisme pràcticament no es pagaven impostos i, per força, aquesta falta
de tradició ha d’explicar una part del problema actual. Però “la falta de
cultura tributària no és un problema només d’Espanya, sinó de tot el sud
d’Europa”, diu Valentí Pich.
Heribert Padrol,
advocat especialitzat en fiscalitat, dóna molta importància a un concepte: la moral fiscal.
Perquè la població se sensibilitzi amb la importància de pagar impostos “cal que, durant
molt de temps, les institucions generin confiança i que els ciutadans sentin
que no hi ha impunitat per als que se salten la llei”. A més,
afegeix Padrol, “cal
que els ciutadans sentin l’administració com una cosa pròxima”.
La proximitat lliga
amb un altre aspecte decisiu: els inspectors. Hi ha un cert consens entre els
experts a dir que calen més inspectors, tot i que alguns també reclamen més
recursos tecnològics. La Comissió Europea, en un informe no
vinculant publicat el 2012, recomanava tenir 1.000 treballadors a Hisenda per cada milió
d’habitants. És la mitjana que tenen
països tan diferents com el Regne Unit, Portugal i Suècia. Seguint aquest
criteri, a Espanya l’Agència Tributària hauria de tenir uns 46.000 empleats (i
la Hisenda catalana, quan es creï, 7.500 treballadors), però
actualment la xifra és molt inferior i només en té 26.800. Caldrien, per tant, un 71% més
d’empleats.
Un equip més ampli
permetria, a més, una relació diferent. “Als altres països, el tracte entre empreses i inspectors és
més col·laboratiu, aquí són molt agressius i les empreses estan intimidades”, diu Bertran. Aquesta idea, de fet, és el nucli del projecte d’Hisenda
pròpia que actualment està elaborant la Generalitat. Però aquesta és una altra
història.
2. Francisco de la Torre: “El sistema es nodreix del que
la gent declara voluntàriament”
Xavier Grau Barcelona | Actualitzada
el 22/02/2015 00:00
Francisco de la Torre va ser portaveu
d’inspectors d’Hisenda de l’Estat (IHE) i és autor del llibre ¿ Hacienda somos todos? Impuestos y
fraude en España (Debate). A dia d’avui continua sent inspector.
Amb uns impostos
similars als d’Alemanya o França recaptem menys proporcionalment. Tenim més
frau fiscal i més economia submergida. També tenim uns impostos sobre el consum
més baixos que la resta d’Europa. I tenim un IVA reduït també molt baix.
Però què és el que
més hi influeix?
Crec que el fet que hi
ha més frau i més economia submergida. I després hi ha un problema negatiu
afegit: no tenim els impostos ben regulats. Per exemple, el de successions
varia de 100 a 1 depenent del lloc. La gent intenta evitar l’impost.
Hi ha causes
culturals?
Sí, i afecten. El
sistema fiscal neix amb la democràcia. Fins al 1985 no va existir el delicte
fiscal i no estava mal vist incomplir amb Hisenda. Aquest factor cultural s’ha
accentuat pels escàndols en la gestió dels diners públics i les amnisties
fiscals.
Però per què hi ha
tant frau?
Tenim normes que
podrien estar més ben fetes per lluitar contra el frau, tenim un sistema
informàtic molt bo i uns costos molt baixos de gestió tributària, però el
sistema es nodreix del que la gent declara voluntàriament. Si la gent se’n va
del sistema no torna a entrar-hi. Hi dediquem menys mitjans que qualsevol país
de l’entorn, i els hem reduït amb la crisi.
¿El sistema de mòduls
dels autònoms afavoreix el frau?
És un forat negre. No
se sap què guanya una persona que tributa per mòduls. Els inspectors diem que
això són milers de factures falses. S’hauria de suprimir o reduir-lo a negocis
petits. Però tenim un sistema de mòduls tan extens precisament perquè l’Agència
Tributària no té prou mitjans per controlar tot el comerç minorista.
També crida
l’atenció el tipus efectiu tan baix que paguen les grans empreses en l’impost
de societats.
Va ser del 5,3% el
2012. L’impost de societats no està ben dissenyat i no hi ha mitjans per
controlar la correcta aplicació de les normes per a les grans empreses. A més,
com que s’internacionalitzen, aprofiten els avantatges fiscals dels diferents
països. Tenim un problema greu amb la tributació de les grans empreses.
En molts casos és
il·legal?
Sí. Però tenim un
problema perquè la normativa no és prou dura i cada dia és més complicat perquè
el món cada cop és més petit. Només cal pensar en l’escàndol Luxleaks. És particularment greu
a Espanya, però no és un problema exclusiu.
Es pot eliminar el
frau?
De frau n’hi ha a tot
arreu, tampoc es pot pensar a reduir-lo a zero. Però si estiguéssim al nivell
dels nostres veïns, o simplement recaptéssim proporcionalment com abans de la
crisi -perquè la base imposable ha baixat més que el que ha caigut el PIB-, el
dèficit públic deixaria de ser un problema.
FISCALITAT PROBLEMA
SENSE FRONTERES
3. Objectiu 2017: un acord global contra el frau
L’OCDE apadrina el pla
BEPS amb el repte de coordinar accions contra l’evasió fiscal en dos anys
Roger Tugas Barcelona | Actualitzada
el 22/02/2015 00:00
La globalització
econòmica porta molts passos d’avantatge a la globalització política. Aquesta
evidència és un lloc comú en moltes anàlisis d’actualitat, però fins ara
semblava que ningú volgués fer front al majúscul repte que genera. Des que el
1899 es va firmar el primer conveni contra la doble imposició entre Prússia i
Àustria, s’han multiplicat. Els més de 3.000 tractats actuals tracen una
legislació molt diversa i amb moltes escletxes que les multinacionals utilitzen
per eludir impostos. Per això el 2013 el G-20 va encarregar a l’OCDE -organisme
que aglutina els principals estats desenvolupats- que elaborés el pla d’acció
contra l’erosió de les bases imposables i el trasllat de beneficis (BEPS, en
les seves sigles en anglès).
L’objectiu? Coordinar normatives per forçar les multinacionals a pagar els tributs on es genera la riquesa.
L’objectiu? Coordinar normatives per forçar les multinacionals a pagar els tributs on es genera la riquesa.
El BEPS es divideix en
15 accions, set de les quals ja tenen un informe elaborat, i des del gener ha
inclòs en el seu nucli impulsor representants dels països en vies de
desenvolupament. Al juliol, a més, es començarà a negociar un acord
multilateral contra el frau que hauria d’estar redactat el 31 de desembre del
2016 per substituir tots els acords bilaterals. Igualment, les multinacionals hauran de
començar a presentar informes financers amb la seva activitat a cada país (fins
ara ho feien per macroregions) i els estats s’intercanviaran la informació
fiscal automàticament el 2017 (excepte Suïssa, que va acceptar fer-ho el 2018).
Les 15 accions del BEPS són les següents:
1. Economia
digital
Execució: setembre
del 2014
¿Com s’ha de gravar
una transacció d’una operació de l’economia digital? ¿Quins tributs reté
l’estat d’origen i el comprador? Aquestes són les preguntes que havia de
respondre l’informe encarregat en la matèria, tot i que no detalla gaires
solucions. Els empresaris veuen amb recel imposar una retenció a la font.
2. Mecanismes
híbrids
Execució: setembre
del 2014
L’informe aconsella
adaptar la normativa per evitar dobles exempcions en instruments amb diferents
tractaments segons el país (deute o inversió de capital, per exemple).
3. Companyies
controlades
Execució: setembre
del 2015
L’OCDE aspira a frenar
del tot les transferències dels guanys cap a filials situades en paradisos
fiscals.
4. Préstecs
entre filials
Execució: setembre
del 2015
L’OCDE vol evitar que
una filial pugui fer préstecs des de paradisos fiscals en condicions favorables
o usar deutes entre empreses controlades per maquillar resultats, així com
asseguradores controlades.
5. Competència
fiscal
Execució: setembre
del 2015
Els recels
empresarials dificulten avançar en la lluita contra la competència fiscal
deslleial dels països amb impostos baixos. Sí que hi ha avenços en la tramesa
d’informació.
6. Abús de
tractats
Execució: setembre
del 2014
L’informe analitza com
evitar que un tractat tingui escletxes que permetin la doble no imposició. Preveu
clàusules de limitació de beneficis, però sense concretar el tipus.
7. Establiment
permanent
Execució: setembre
del 2015
L’OCDE vol evitar que
la filial d’una multinacional tingui més bones condicions fiscals per
distribuir un bé de la matriu que un distribuïdor local.
8. Mal ús dels
intangibles
Execució: setembre
del 2014
Calen normes més
estrictes per impedir que una multinacional maquilli resultats amb pagaments
per intangibles (marca, patents...) a filials.
9. Transferències
de risc
Execució: setembre
del 2015
El maquillatge també
es pot produir pel trasllat de capitals o transferències de risc entre aquestes
filials.
10. Altres
transaccions
Execució: setembre
del 2015
El cost de certes
gestions o de la seu central, entre moltes altres, també són fórmules per moure
capital.
11. Mètodes
per al seguiment
Execució: setembre
del 2015
El BEPS vol
actualitzar les eines per verificar l’èxit de les accions contra l’elusió
fiscal i el trasllat de guanys.
12. Declaració
obligatòria
Execució: setembre
del 2015
Aquesta acció preveu
obligar que es declari la intenció de fer transaccions agressives en un format
homologable i comprovable entre països.
13. Informació
als governs
Execució: setembre
del 2014
Les multinacionals
hauran d’entregar als governs tres documents: sobre el negoci global, sobre
l’activitat de cada filial i sobre l’actuació a cada país. No queda clar com
cal fer-los.
14. Mecanismes
d’arbitratge
Execució: setembre
del 2015
Cal buscar fórmules
perquè els països resolguin les disputes fiscals en els tractats de forma
amistosa.
15. Instrument
multilateral
Execució: setembre
del 2015
El paquet es tanca amb
el tractat multilateral, al qual els estats es podran acollir. Ara es preveu el
2017.
4. L’opacitat dels paradisos fiscals cotitza a l’alça
Més de la meitat del comerç mundial passa per uns territoris que només
generen el 3% de la riquesa total
Roger Tugas. Barcelona | Actualitzada
el 22/02/2015 00:00
El fenomen dels
paradisos fiscals va començar a popularitzar-se als anys 20 i 30 del segle XX,
quan països petits i sense gaires recursos naturals van optar per sustentar la
seva economia en la indústria financera. I la revolució digital de les últimes
dècades ha donat força al fenomen. Ara amb pocs euros i uns quants clics un
particular o una empresa, amb molts o pocs ingressos, pot aconseguir obrir un
compte corrent o una societat en un paradís fiscal. I la majoria de bancs
europeus no tindran cap problema a assessorar-los o fer tots els tràmits.
Ara bé, ¿què és
exactament un paradís fiscal? En realitat no queda clar, ja que cada
organització internacional i cada estat té el seu criteri i la seva pròpia
classificació. Com a concepte general, però, són països o territoris que
permeten evadir o eludir impostos o normatives aprofitant llacunes o debilitats
de les normatives nacionals. Alguns es caracteritzen per blindar el secret
bancari, altres per la poca transparència i traspàs d’informació fiscal, per la
baixa o nul·la tributació als dipòsits dels no residents o per les facilitats
per crear-hi societats. De fet, l’OCDE va esborrar el 2009 els últims tres
estats del seu llistat de paradisos fiscals -Andorra, Liechtenstein i Mònaco-
quan aquests estats es van comprometre a col·laborar per agumentar la
transparència bancària. Tot i això, els manté en un altre llistat d’una
quarantena de territoris que encara han de convertir en fets la intenció.
Cap paradís fiscal,
segons l’OCDE
Tanmateix, el criteri
de l’OCDE és molt lax i amb un nom o un altre els territoris opacs mantenen un
paper central en l’economia global, i el seu abús pot esdevenir un perill. Quan
l’any 2001 va fer fallida Enron, per exemple, tenia 692 companyies registrades
a les illes Caiman, i segons el Senat dels Estats Units caldrien deu anys per
treure a la llum tota la seva xarxa societària.
Els riscos que generen
són múltiples i la diversitat de normes amb què se’ls fa front dificulten la
solució. Són receptors de fuga de recursos de països pobres i rics, llocs de
blanqueig de diners de la delinqüència o de tràfics diversos, una via per a la
competència deslleial entre empreses i una causa més de crisis financeres per
l’alt grau d’especulació que emmascaren.
I és que, més enllà de
l’opacitat, la proliferació de societats en aquests territoris permet desviar
guanys i pagar menys tributs -o fingir pèrdues- a través de filials o fórmules
diverses per esquivar les Hisendes estatals. Unes escletxes que les dades
evidencien que no són poc transitades. Segons Justícia i Pau, més del 50% del
comerç mundial passa per un paradís fiscal, mentre que el PIB o la riquesa que
generen és inferior al 3% del total. L’observatori Responsabilitat Social
Corporativa determina que 33 de les 35 empreses de l’Íbex aglutinen 467
societats domiciliades en paradisos fiscals, i segons l’OCDE gairebé dos terços
del comerç mundial es fa entre filials del mateix grup o subsidiàries. I els
estats europeus en tenen bona part de culpa, ja que dos terços dels 14 bilions
d’euros que les grans fortunes amaguen en paradisos fiscals són en territori
europeu o dependent -la majoria colònies del Regne Unit, però també Andorra,
Luxemburg i Malta-, segons un informe d’Oxfam.
Amb aquests 14 bilions
es podria acabar amb la pobresa extrema al món dos cops, i en tot cas fa perdre
cada any 120.000 milions en impostos als governs. Unes dades que donen una idea
de la magnitud del problema que provoquen aquests territoris i també el motiu
pel qual certs estats s’hi estan posant ferms.
FISCALITAT CONTROL
ATERNATIU
5. Eliminar el metàl·lic per aturar el frau
Els pagaments amb
targeta estan més estesos als països que tenen menys economia submergida
Júlia Manresa Barcelona | Actualitzada
el 22/02/2015 00:00
DINERS DE PLÀSTIC Els països amb més pagaments amb targeta
tenen menys economia submergida. / F. FORNÉ
El maig de l’any
passat Ken
Rogoff, ex economista en cap del Fons Monetari Internacional i
professor de Harvard, publicava un article al Financial Times en què proposava acabar amb l’efectiu per reduir l’evasió fiscal. De fet, Suècia ja s’ho va plantejar el 2010, quan el
sindicat Finans For Bundet ho va proposar com a mesura per evitar els
robatoris.
És un fet que cada
vegada es fan més pagaments amb diners de plàstic. El 2013 hi va haver 2.300
milions de transaccions electròniques a Espanya, el doble que deu anys abans.
Però encara queda camí per córrer. Cada holandès fa una mitjana de 340 transaccions amb
targeta a l’any. En canvi, un espanyol en fa
120. En paral·lel, l’economia submergida d’Holanda suposa el 10% del seu PIB,
mentre que a Espanya
suposa un 18,6%. Segons un estudi de
Visa Europe (que, cal dir-ho, és part interessada), l’evasió fiscal és inversament proporcional
al nombre de compravendes electròniques.
Una solució radical
Per existir, l’economia submergida necessita
efectiu, sobretot el d’alta denominació. Com més grans són els bitllets, més
diners circulen en negre. “Eliminar del tot el metàl·lic seria un canvi molt radical,
primer hauríem de començar per eliminar els bitllets de 500 euros”, opina José
María Montalvo, professor d’economia de la Universitat Pompeu Fabra. De
fet, els inspectors d’Hisenda de l’Estat van incloure en el seu recull de
mesures per reduir l’evasió fiscal del 2014 l’eliminació dels bitllets de 500 i
de 200.
Actualment ja hi ha
diverses iniciatives polítiques per impedir grans pagaments amb bitllets. Fa tres anys
Espanya va posar un límit de 2.500 euros a les compravendes en efectiu, mentre que França va anar una mica més enllà i les va
limitar a 1.000 euros.
Montalvo reconeix que acabar amb el metàl·lic
reduiria molt notablement els nivells d’evasió fiscal, però creu que presenta
diversos inconvenients. D’una
banda, obliga tothom a bancaritzar-se i “hi ha part de la població que no pot o
no vol fer-ho”. De l’altra, implicaria un canvi cultural per al qual “encara no
estem preparats”. El mateix pensa l’economista Julio Rodríguez, autor del llibre Crisis económica y cambios en el sistema financiero. Rodríguez,
a més, defensa que a priori només se’n beneficiarien els bancs, que són els que
cobren comissions als usuaris per l’ús de les targetes de dèbit i de crèdit.
En aquest sentit, l’Associació d’Usuaris de Bancs i Caixes de Catalunya (Adicae) creu que, en l’hipotètic cas
que passés, seria fonamental que “s’acabés amb l’abús de les comissions que les entitats
financeres cobren als establiments i als usuaris”.
Amb tot, deixar de
pagar en metàl·lic tampoc no aconseguiria acabar completament amb l’economia
submergida. “Si
hi ha anonimat, hi ha economia submergida”, explica Esteve Almirall, professor d’Esade i
especialista en intel·ligència artificial i bancs en línia. De fet, cada vegada
hi ha més maneres de fer pagaments anònims a través d’internet. La
divisa electrònica bitcoin n’és
un clar exemple. “Que paguis amb targeta no és una garantia que paguis els impostos”,
recorda el professor García Montalvo,
que també creu que obre la porta a altres mètodes de frau, com ara la
suplantació d’identitats o les transferències online a altres països per evadir grans capitals.
Cap a la
digitalització total
De totes maneres, “és innegable que
l’efectiu ja ha passat a la història”, proclama
Esteve Almirall, que està convençut
que el diner físic desapareixerà i que Espanya està perfectament preparada
perquè passi. Per ell no hi ha cap xoc cultural. Al contrari: creu que el
pagament amb targeta està “molt arrelat”, sobretot en les noves generacions.
Fins i tot va més
lluny i afirma que la targeta com a objecte físic també acabarà relegada. Només
cal fixar-nos en les diferents possibilitats que comencen a aparèixer per pagar
des dels smartphones.
L’aplicació Apple Pay, per exemple, permet fer qualsevol transacció des del
telèfon a través de l’empremta digital i “és encara més segur que la targeta de
crèdit”, diu Almirall. Samsung tampoc no vol quedar-se enrere i aquesta setmana
ha fet oficial la compra de LoopPay, una empresa que reprodueix sense cables
les bandes magnètiques de les targetes dels lectors dels comerciants. “No tothom té
targeta de crèdit, però gairebé tots tenim un smartphone, i això vol dir que tard o d’hora tots acabarem
pagant sense efectiu”, preveu Almirall.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada