Benvolguts,
Ja us haureu adonat que
tinc predilecció per segons quins articulistes d'opinió, Joan Lladonet, Vicent Partal,
Salvador Cot, José Antich...
Un dels que em plau més
de comentar és José
M. Murià. Podeu cercar al Bloc alguns dels articles d’en Murià:
Fixeu-vos que els seus articles, almenys els que jo he comentat parlen dels
refugiats catalans i espanyols a Mèxic. És un sentiment propi dels transterrats. Avui en tenim un altre. El títol és El nostre ‘Cata... què?' diari. I a través d’una glosa al llibre del mateix
nom del president Carles Puigdemont editat per primer cop fa 20 anys,
ens explica tristes curiositats de la vida a l’exili dels republicans espanyols
i catalans. Hem de recordar que Murià va arribar a Mèxic a l’any 1942, fugint
dels franquistes i del III Reich, tal com s’explica en el primer dels
títols que us he proposat, i no va arribar caminant
sinó en el ventre de la seva mare...
Els seus articles vessen de l’espanyolisme dels exiliats espanyols a Mèxic. La
seva anècdota sobre el llibre de mentides que els feien estudiar a Mèxic és el que més m’ha
frapat, no perquè expliqués mentides, sinó per qui les explicava, que era un exiliat republicà espanyol que exercia d’espanyol: Recordo el desencís sofert en carn pròpia quan es
parlava de Catalunya i no faltava qui preguntava si els que n'eren fills
es podien considerar cataluños... i no hi havia manera de treure del cap
de molta gent que el català no és un dialecte de
l'espanyol. Així ho assegurava, per exemple, el llibre de gramàtica que vaig haver de llegir en el
batxillerat i ho defensava el distingit professor. La seva resposta
quan vaig intentar fer veure que això era una barbaritat fou la següent: “Si es pensa que sap més que el llibre, no cal que torni
més...” Per cert que l'autor del llibre era un tal Mateos,
republicà espanyol...
Després de la digressió sobre l’autor, vegem l’article:
23 maig 2016 2.00 h
El nostre
‘Cata... què?' diari
José M. Murià
“El desconeixement de Catalunya formà part important de la vida catalana a Mèxic
Escric sota la influència del llibre que parla de
la perspectiva de Catalunya que ha tingut la premsa internacional, amb el
cacofònic i explícit títol de Cata...
què? L'he llegit amb molt més cura ara que fa prop d'una vintena
d'anys. Les raons són, per una banda, que Puigdemont
és el president de Catalunya i que aquesta nova edició té un magnífic
complement del meu admirat amic Carles
Ribera, que estira el tema fins al dia d'avui. Per l'altra, aquest cop
l'obra m'ha fet pensar que el desconeixement de Catalunya formà part important de la
vida catalana a Mèxic i altres països del continent americà, malgrat ser de
parla espanyola i més propers i coneixedors, hipotèticament, de la península
ibèrica, mal sigui pel nefast sentiment d'alguns de considerar-la “Madre patria”. Afortunadament, com
ja ho va fer veure Puigdemont i ara ho reforça Ribera,
es pot parlar d'una gradual superació que
demostra que Catalunya està guanyant la seva guerra.
El desconeixement general que hi havia de
Catalunya, a part de dolorós, esdevenia un dels principals obstacles per fer la
pedagogia corresponent per guanyar adeptes entre els nostres conciutadans, que
era pràcticament l'única feina que ens permetia l'allunyament, a part d'algunes
operacions puntuals d'ajuda al perseguits, filtracions ocasionals de mots
d'encoratjament i
la manutenció entre els exiliats i els seus descendents d'una certa
catalanitat. Val a dir, igualment, que aquesta ignorància i el
conseqüent desinterès de l'entorn ajudaven també al desànim dels exiliats d'esperit poc ferm i
contribuí a la ignominiosa claudicació de més d'un.
Recordo el desencís sofert en carn pròpia quan es
parlava de Catalunya i no faltava
qui preguntava si els que n'eren fills es podien considerar cataluños... i no hi havia manera de treure del cap de molta gent
que el català no
és un dialecte de l'espanyol. Així ho assegurava, per exemple, el
llibre de gramàtica que vaig haver de llegir en el batxillerat i ho defensava
el distingit professor. La seva resposta quan vaig intentar fer veure que això
era una barbaritat
fou la següent: “Si
es pensa que sap més que el llibre, no cal que torni més...” Per cert que l'autor del llibre era un tal Mateos, republicà espanyol.
La meva apreciació
personal coincideix amb l'acurat estudi de Puigdemont i el complement de
Ribera: els Jocs Olímpics acceleraren
notablement el canvi. Entre altres coses, la gent va aprendre que les quatre barres
de la senyera no volien dir –com ho assegurà algú– que els catalans volguessin
ser doblement espanyols, sinó ben al contrari. Cal afegir, però, que
després el Barça va contribuir molt a fer sentir la presència catalana... És
evident que a hores d'ara a cap mexicà se li acudiria dir Cata... què? ni res de semblant.
José M. Murià
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada