Benvolguts,
Vegem doncs la potent reflexió d’en Partal amb el títol: Les
preguntes correctes sobre el cas de Laura Borràs:
25/06/2020
25/06/2020 21:50
Claude
Lévi-Strauss, aquell gegant
intel·lectual que, quan no era fàcil, ens va ensenyar que ser diferent no
equival a ser inferior, deia sempre que la cosa important a la vida no és encertar
les respostes sinó encertar les preguntes. Fer les
preguntes correctes en cada moment.
Ahir al congrés espanyol
es va votar la sol·licitud del Tribunal Suprem de jutjar la diputada de Junts
per Catalunya Laura Borràs, acusada d’irregularitats administratives en l’època
que dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Com era de preveure, tot el
bloc nacionalista espanyol, de Vox al PSOE, va votar a favor que fos processada
i Junts per Catalunya es va quedar sola votant-hi en contra, amb el suport del
PNB i prou. La resta del bloc independentista, Esquerra Republicana, la CUP i
Bildu, a més de Compromís, van decidir d’abandonar la sala per a no votar, un
gest estrany, poc usual. Aquest gest ha motivat una reacció d’incomprensió i en
molts casos de rebuig que clarament ha superat els límits ideològics o
electorals de Junts per Catalunya. Fa la sensació que l’intent
d’instrumentalitzar electoralment l’afer se’ls ha girat en contra, a Esquerra i
la CUP. Crec que, sobretot, perquè es fa molt difícil d’entendre el confús
argumentari que han volgut desplegar com a explicació del seu capteniment.
Primer han enarborat la
bandera del combat contra la corrupció per a justificar que no podien oposar-se
al processament. Amb això insinuaven, encara que amb molta cura de no dir-ho,
que Borràs havia comès unes irregularitats que podrien ser considerades
corrupció. Però aquesta és una posició que no és consistent amb el gest d’abandonar
l’hemicicle. Si ERC i la CUP creuen de veritat, i
malgrat tot allò que s’ha explicat, que Laura Borràs és una corrupta, aleshores
haurien hagut de votar a favor del processament, no anar-se’n. Anar-se’n és
desentendre-se’n, desentendre’s d’un possible cas de corrupció. I com pots
presentar-te com a campió de la lluita contra la corrupció, vuitanta anys
no-sé-què i després no anar a totes contra la corrupció, sinó seleccionar quina
posició prens d’acord amb l’interès polític del moment? No és gens coherent
això.
Després ERC i CUP han
dit, per justificar el gest, que el seu vot no era determinant, un argument
irrisori i profundament antipolític. Preocupantment antipolític. Perquè a
Madrid, gairebé mai, qualsevol altre vot que no siga el del PSOE i del PP no és
determinant. I què hauríem d’entendre si acceptem aquest argument? Ens diuen
que quan el vot no és determinant es pot renunciar a la política, es pot no
participar en l’acció política, anar-se’n de l’hemicicle i deixar, doncs, sense
representació els qui t’han votat?
Una variant d’aquest
argument ha inclòs el pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la Diputació de
Barcelona, indicant que JxCat en realitat no hauria de demanar el vot negatiu a
ERC i a la CUP sinó als seus socis socialistes de la diputació. Però la lògica
de l’argument torna a ser estranya. Seria molt raonable –i tant com ho seria!–
que Junts per Catalunya reclamàs al PSC el vot en contra del suplicatori i
estic absolutament d’acord que allò que va passar ahir hauria de menar al
trencament de l’infame pacte a la Diputació de Barcelona. Però per quin motiu
això hauria de justificar l’abandonament de l’hemicicle d’ERC o la CUP? Quina
relació té l’una cosa amb l’altra? Que aquests dos partits no tenen autonomia
ni pensament propi? I encara més: aquest argument ens suscita el dubte sobre
què hauria passat si el PSC hagués votat que no. Llavors ells haurien votat que
no? O se n’haurien anat igualment? I, en qualsevol cas, com pots intentar de
justificar la teua posició basant-te en allò que farà un tercer?
Finalment hi ha
l’argument més insòlit de tots i el que crec que indigna més. I amb més raó. És
el de parlar del processament de Laura Borràs com si ella tingués cap
possibilitat de rebre un judici just. I ací l’embolic de la CUP i ERC ja
assoleix proporcions grotesques i molt lamentables. Perquè són capaços de dir
en la mateixa frase que Borràs no tindrà un judici just però que ha de donar la
cara davant el tribunal i aclarir què ha fet. Seria còmic si no fos tràgic. Si
és evident que Laura Borràs no tindrà un judici just, com li pots demanar que
comparega? Que no hem après què és la guerra judicial (lawfare)
i no hem viscut la tasca de decapitar l’independentisme que manté a la presó
mig govern, la presidenta del parlament i els dirigents de la societat civil i
que té en processos diversos prop de mil persones pendents de la justícia
espanyola?
Alguns dels agitadors
mediàtics principals d’ambdós partits, que han renunciat a fer política en
aquest cas, s’han indignat estrepitosament quan algú els ha expressat arguments
semblants a aquest, afirmant que és un insult comparar els presos polítics amb
Laura Borràs. O Laura Borràs amb els presos polítics. L’argument, novament, és
incomprensible. Si un pres és polític i no és un pres comú,
això no ho determina l’acció que ha fet, siga quina siga, sinó la persecució
judicial de què és objecte per raons polítiques. O és que la CUP i ERC discutiran ara també una
cosa tan bàsica com aquesta? No és què fas tu que et
converteix en pres polític. És la persecució judicial irregular. De tan bàsic
sembla impossible que avui ens trobem obligats a explicar-ho.
I si ERC i CUP són capaços
de discutir això, doncs aleshores ens hauran d’explicar quin argument tenen per
a dir que els presos polítics ho són –tenint en compte que els tribunals
espanyols els han endossat oficialment càrrecs que els vinculen amb la
corrupció. Els presos polítics són presos
polítics per allò que han fet o són presos polítics perquè han estat objecte
d’una persecució política dels tribunals?
La pregunta és simple de respondre i no es pot aplicar a voluntat,
segons el cognom que tens o el partit de què formes part. I aquesta és la
pregunta correcta a respondre, també, en el cas de Laura Borràs.
Gabriel Rufián, amb
aquest estil tan macho i tan poc feminista que gasta sempre,
va dir ahir que les crítiques que rebia per haver-se’n anat de la votació eren
un insult a la intel·ligència. En discrepe. Jo crec que ho és molt més no
fer-se les preguntes adequades. I encara més i tot embolicar-se, a conseqüència
d’això, en un argumentari il·lògic i incomprensible, fora de la realitat, que
t’acaba acorralant tan bon punt algú l’analitza. Ho
explicava fa molts anys ja el savi Lévi-Strauss, i els savis és convenient
d’escoltar-los i llegir-los.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada