Avui portem els tasts de dos articles sobre el genocidi de la nostra llengua perpetrat incontinentment pel Nacionalisme Espanyol:
- L’article de la filòloga Laura Borràs de títol La llengua que molesta: 'avante toda' mostra diferents exemples de com els exacerbats Nacionalistes Espanyols han tractat sempre el català i de la nova campanya desacomplexada que practiquen en els darrers anys (des dels ministres fins als taxistes). També de com els espanyols normals, que també n’hi ha algun fan el que no hauria de ser notícia: respectar el català com qualsevol altra mostra de cultura.
- L’article de Victor Alexandre, En vaga de fam per la llengua, comenta la vaga de la fam de Jaume Bonet a Mallorca, amb conceptes francs i encertats. Insisteix en les tesis de tots els que no són de CiU (i potser d’alguns que en són) que CiU no hauria de confiar més en el PP. Resulta que CiU està donant protagonisme a qui quan pot clava ganivetada al català, per terra, mar i aire i per tots els Països Catalans, així com a Europa amb la oposició al català a les Espanyes, i a Europa, amb l’oposició al Corredor Mediterrani.
I que facin les destrosses del dia de vaga d’ahir de forma que en els diaris i emissores espanyoles i de l’estranger només hi surten els brètols de Barcelona. Tota Espanya impol·luta i només els brètols dels catalans fent animalades. Qui creu que aquestes bretolades són espontànies? Els detinguts són ja habituals. Es pot saber quins fulls de serveis delictius tenen? Ha actuat la fiscalia per esbrinar aquests fets?
I la Generalitat, què fot, em pregunto?
1. La llengua que molesta: 'avante toda'
30/03/2012 LAURA BORRÀS
Hi ha, en aquesta setmana que acabem, tres moments que voldria assenyalar.
· Primer.
o Dilluns coneixíem el resultat a què havíem arribat la setmana abans els membres del jurat del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, convocats per Òmnium Cultural. Josep Massot, filòleg, historiador, assagista i director de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, una de les editorials més antigues d'Europa, és l'honorat d'enguany. Nascut a Palma, lògicament les seves primeres declaracions van servir per expressar la seva preocupació per la situació de la llengua catalana a la seva illa. S'han fet i es fan molts esforços per fer desaparèixer un patrimoni cultural mil·lenari, però darrerament ja es fan sense careta.
o Al País Valencià, a la darrera carta que ha enviat als docents valencians "Mª José Catalá Verdet, Consellera [sic] de Educación, Formación y Empleo" la llengua d'aquest territori brilla per la seva absència. Només hi apareix en els cognoms de la sotasignada i, encara, un d'ells escrit amb ortografia castellana, no fos cas que prengués mal.
o Podríem parlar també de la Franja de Ponent, on el fet que es mantingui el català és quasi un miracle. Esforços, despatxos, lleis, tota la maquinària d'estat al servei de l'eradicació d'una llengua que és un "obstacle" (en terminologia de Bauzá), una llengua que molesta.
· Segon. La Casa degli Italiani acollia dimecres dia 27 un acte de presentació del disc Lo país meu. Cançons de l'Alguer. 50 anys , editat per Picap i que, tanmateix, es va convertir en un acte de reconeixement, de celebració i de proclama de l'orgull per preservar una llengua en una illa (Sardenya) que pertany a un altre estat (Itàlia) i que té una altra llengua pròpia (el sard). Joan Elies Adell, que presidia l'acte juntament amb el director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, Lluís Puig, coneix prou bé la situació de la llengua. Aquí i allà, perquè és vinarossenc, delegat de la Generalitat a l'Alguer i amb casa a Barcelona. La melodia del català de l'Alguer va servir per expressar, en boca de la periodista Daniela Sari, que la seva ciutat "és la casa dels catalans" que mira des de l'altra part del mar la "pàtria llunya". I quan Lluciana Sari va entonar l' Alguer mia tot el públic -entre el qual hi havia Núria Feliu, Helena Puig-Domènech i Rosa Delor- la va acompanyar, emocionadament. Sembla inversemblant que allà sobrevisqui una llengua des de fa prop de 700 anys i que aquí no cessi l'odi que em- peny a anorrear-la.
· Tercer. Avui la Universitat de Barcelona acull una trobada de professors estrangers que de Sant Petersburg a Mèxic D.F., Estrasburg, Aix-en-Provence, Tübingen, Bèrgam, Perpinyà, París o Zuric han vingut fins a Barcelona per una sessió de treball del doctorat europeu Interzones: Cultural Studies in the Literary Interzones - Erasmus Mundus Joint Doctorate. Es tracta d'un doctorat multilingüe, de qualitat, amb un programa de mobilitat absolutament espectacular que fa transitar acadèmicament, lingüísticament i culturalment els seus estudiants per l'Índia, el Brasil, els Estats Units, Austràlia i una bona part d'Europa. Doncs bé, en aquest doctorat el català hi té un lloc. Forma part de les llengües del consorci que es poden acreditar per optar-hi (cal dominar-ne dues ultra l'anglès). I, francament, no vaig trobar cap mena de resistència per part ni del coordinador general, el prof. Didier Girard, ni per part de cap de les setze universitats del consorci. Mai. En cap moment. Per estrany que pugui semblar a molts.
o I confessaré una anècdota que va tenir lloc en el darrer procés de selecció, a Bèrgam, a començaments d'any: un estudiant que des del Brasil era avaluat per un tribunal de tres professors via Skype va mantenir amb mi una conversa en un català esplèndid. Era un estudiant madrileny que optava al doctorat i que, parlant altres llengües, va triar el català per fer l'entrevista. Va ser un moment de màxima normalitat internacional que vaig viure amb gran emoció.
o Ahir, en canvi, quan el prof. Girard va arribar a Barcelona es va trobar amb una situació típica. Va pujar a un taxi i va donar l'adreça de l'hotel (carrer Pelai) en una perfecta dicció catalana que havia assajat. El taxista, visiblement irritat, li va dir que no l'entenia. Va insistir repetidament i va topar amb un mur. Furiós, enfadat, el taxista no cedia: només calia afegir una o al darrere del nom Pelai, tan espanyol, ai las! Però el meu col·lega tampoc no va cedir. Va ensenyar-li l'adreça escrita, i el mapa, però no va canviar de llengua. Ell, que parla cinc llengües, no va voler claudicar, la seva estupor va ser gran. No entenia que algú que venia de fora i tenia la deferència de parlar en la llengua del país topés amb tanta tossuderia irredempta. Jo tampoc no ho entenc. Però és el que tenim. Avante toda .
2. En vaga de fam per la llengua
És molt greu el que està passant al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent amb la llengua catalana. Molt greu. Però a mi encara em sembla més greu la indiferència amb què s’ho agafen les autoritats del Principat. Deuen pensar el mateix que pensa Europa quan anem a Brussel•les a exclamar-nos de les agressions espanyoles que patim, que es tracta d’un afer intern de l’Estat espanyol. Deuen considerar que l’operació del Partit Popular, d’esborrar definitivament la llengua catalana del País Valencià, de les Illes i de la Franja, és un afer intern d’aquelles terres i que no ens hi hem d’immiscir. En ambdós casos és un greu error, tanmateix. S’equivoca Europa i s’equivoquen els nostres governants amb aquesta indiferència, perquè el desistiment de responsabilitats davant d’una agressió no n’evita els efectes. I l’intent, per part d’Espanya, d’aconseguir al segle XXI allò que no va poder aconseguir al segle XVIII, afectarà Europa sigui quin sigui el resultat. Negativament, en cas que Espanya aconsegueixi anorrear Catalunya, perquè desapareixerà un patrimoni cultural mil•lenari, i positivament, en cas que Catalunya se’n surti, perquè la consecució d’un Estat català voldrà dir que hi ha hagut un poble europeu que ha recuperat la seva llibertat.
En aquests moments, Espanya esmola les seves eines per consumar el genocidi de la llengua catalana.
En aquests moments, Espanya esmola les seves eines per consumar el genocidi de la llengua catalana.
· Ho fa al País Valencià, eliminant escoles de línia en llengua catalana –a Alacant, per exemple, ara fa tres cursos, ja només deu dels cinquanta-set centres públics i només un dels trenta-tres concertats tenien línies en aquesta llengua.
· A la Franja de Ponent, per decisió del govern aragonès, la llengua catalana deixa de dir-se “català i passa a dir-se “modalitat lingüística”, es fixa la titularitat de l’espanyol com a única llengua oficial, s’eliminen les acadèmies de català i s’impossibilita que els ciutadans puguin adreçar-se en català a l’administració, ja sigui oralment o per escrit.
· I pel que fa a les Illes, per decisió del govern balear, el català deixa de ser un requisit per treballar a la funció pública i passa a ser un simple “mèrit”. Diu el seu president, José Ramón Bauzà, que ho fan perquè el català “no sigui un obstacle que impedeixi l’accés de persones que superin les proves amb més nivell”. Quin cinisme. Primer van arribar a les Illes i van imposar-hi la llengua espanyola, després van perseguir la llengua catalana i els qui la defensaven i, finalment, ara que ja li tenen el peu al coll, la satanitzen qualificant-la d’“obstacle”. La llengua catalana, per tant, no és una llengua, és un “obstacle”. I qui vol obstacles en el camí de la vida, oi?
Davant d’aquesta violència ferotge, uns jubilats de Mallorca –Jaume Bonet i Moll, Bartomeu Amengual i Josep Company– estan fent vaga de fam. Jo no sé si se’n sortiran, perquè la seva mort per aquesta causa no crec que amoïni gaire el nacionalisme espanyol. Però cal que tinguin el suport del Principat no sols com a defensors de la nostra llengua, sinó, sobretot, com a defensors de la nostra dignitat col•lectiva. La pregunta és: el nostre govern no té res a dir sobre el fet que en ple segle XXI, gairebé quaranta anys després de la mort d’en Franco, la llengua catalana hagi de ser defensada amb vagues de fam? No l’amoïna gens, això? No hi té res a dir? No hi té res a fer? Jo crec que sí. Jo crec que aquest odi i aquesta violència contra el nostre poble són motiu més que suficient per aïllar el Partit Popular. I perquè això sigui possible cal que el govern de Convergència i Unió no formalitzi cap més pacte amb una formació política l’objectiu prioritari de la qual és l’anorreament de la nació catalana i el genocidi de la seva llengua. Tenim territoris o espais vitals diferents, és cert, però som un sol cos. Pensar que Catalunya pot viure al marge del que passa a les Illes, al País Valencià i a la Franja de Ponent és tan ingenu com considerar que els habitants d’una casa poden viure al marge del que passa a les seves habitacions.Joan A. Forès
Reflexions
