Benvolguts,
Ara un comentari sobre el llibre de Sònia Bagudanch sobre Garzón: Et presento el jutge Garzón.
Sònia Bagudanch:
“Garzón creia que l’independentisme era un càncer que
calia combatre”
"L’Audiència
Nacional ha estat l’empara necessària perquè un jutge sense límits com ell pogués
fer i desfer al seu gust"
Sònia Bagudanch és periodista a l’Agència Catalana de
Notícies (ACN). Anteriorment havia treballat a El Punt i el Diari de Girona. És membre del Grup de Periodistes Ramón Barnils. Acaba de publica el
llibre ‘Et presento el jutge Garzón’ (GPRB).
El llibre segurament descobreix un Garzón desconegut per molta gent. Quin és el veritable Garzón?
Tot i que el llibre no descobreix res de nou perquè tot el que expliquem molta gent ho ha patit al llarg dels anys i hi ha entitats que ho han anat denunciant, sí que ofereix una visió global de la trajectòria fosca de Garzón i desconeguda per l’opinió pública majoritària. El que han anat explicat els mitjans de comunicació són els gols que marcava, els mèrits que aconseguia, les operacions que desplegava... I el que retrato aquí és un Garzón matusser professionalment, amb pocs èxits judicials després de grans desplegaments, amb irregularitats en els processos, amb vulneracions de drets dels detinguts i dels drets humans, com és el cas de les tortures que mai va investigar.
Parla d’un Garzón que és “vanitós, egocèntric, megalòman, furtiu...”. Són paraules dures.
Sí. El llibre ofereix una presentació contundent del personatge perquè el lector sàpiga davant de qui està. És important el retrat del personatge amb els seus trets personals a l’hora de treballar perquè al lector li quedi clar com és Garzón. Després de deixar clar aquests trets, el llibre ja fa una exposició cronològica dels diferents casos.
L’acusació més forta és que va ignorar casos de tortura?
Sí. En el llibre es publiquen per primer cop documents inèdits que demostren com Garzón menteix, encara ara, quan diu que mai cap detingut ha denunciat tortures davant seu. Pel seu despatx han passat centenars de detinguts torturats amb signes evidents de tortura física i mental i ell mai no va moure un dit. Algun d’aquests detinguts, els que es van atrevir, van denunciar a la declaració haver estat víctimes de tortures, però ell només en va prendre nota. Mai va deduir testimoni, ni va obrir diligències, ni va aturar la investigació. En les declaracions amb el relat dels torturats que apareixen al llibre hi ha la signatura de Garzón al costat donant fe de les tortures que s’havien produït.
Per tant, ell sabia que es van produir aquelles tortures amb la detenció d’independentistes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona?
Sí. Garzón va encobrir i emparar aquelles tortures. Era perfectament conscient de la cadena de tortures a la qual havien estat sotmesos els detinguts de l’Operació Garzón que van passar per davant seu. En aquests documents inèdits es pot veure com ell dóna fe de les declaracions de tortura dels detinguts amb la seva signatura al costat de la del torturat, insisteixo. I després va continuar instruint la seva investigació com si no hagués passat res. Per tant, va detenir gent en base a unes confessions que s’havien fet sota tortura.
En el cas Pretòria, en el qual denunciava una trama política de corrupció als Ajuntaments, va actuar amb precipitació? Hem vist després que el cas s’ha anat desinflant.
Exacte. El cas Pretòria és una constatació que després d’un gran globus inicial, amb moltes detencions, molts titulars de diaris i tinta vessada, veiem que el globus es desinfla. El Pretòria, i amb tants altres casos que explica el llibre, es van succeint fracassos en la seva carrera, però que no són notícia perquè els mitjans ja no hi paren atenció.
Hi ha anticatalanisme en les actuacions de Garzón?
El jutge Santi Vidal l’altre dia va revelar durant la presentació del llibre, que Garzón, en petit comitè un dia li va confessar, quan Vidal encara no era tan mediàtic, que l’independentisme era un càncer que calia combatre. Ell ho creu. Això demostra la connivència amb el poder polític, que li interessava un jutge que anés a per totes contra l’independentisme català i basc. El País Basc és qui ha patit més a Garzón.
Garzón és el tipus de jutge que necessiten els Estats democràtics?
Més aviat al contrari. Garzón és el paradigma de jutge d’un Estat amb poques garanties democràtiques. En un Estat verdaderament democràtic no existiria. Amb uns mitjans verdaderament lliures i que fessin la seva feina i amb un poder polític cent per cent democràtic, i ho dic tant pel PP com pel PSOE, tampoc existiria un jutge com ell.
L’Audiència Nacional, creada l’any 1977 després de la supressió del Tribunal d’Ordre Públic franquista, ha estat el trampolí indispensable per a les seves actuacions?
L’Audiència Nacional ha estat l’empara necessària perquè un jutge sense límits com ell pogués fer i desfer al seu gust. Sense un tribunal d’excepció com l’Audiència Nacional, que s’encarrega de temes d’Estat com ara l’independentisme, la monarquia, el narcotràfic..., Garzón no hagués pogut desplegar les operacions que va desplegar.
Tot i això, té una imatge positiva a nivell mundial. A què es deu?
És un cas únic a l’Estat espanyol, però no pas perquè empari tortures o vulneri drets, que per cert és molt comú en el sistema judicial espanyol, sinó que ho és per aquest doble vessant d’encobrir delictes però al mateix temps anar pel món erigint-se com a garant dels drets humans i pioner de la justícia universal. Aquesta doble cara sí que el fa un cas únic. L'hem pogut veure defensant els drets humans a l’Estat espanyol, tal com va fer amb la campanya per fer-se representant d’Espanya al Comitè per la Prevenció de la Tortura i els Tractes Inhumans o Degradants (CPT).
I què salvaria de Garzón?
De virtuts no nego que en tingui, però en el llibre no m’hi centro, perquè crec que ja han estat molt explicades. Sí que podríem dir que és un jutge molt valent capaç d’enfrontar-se contra qualsevol poder. Aquesta valentia és bona, però en ell esdevé defecte.
Podem veure ara Garzón tornant a fer el salt a la política, després que ja ho va intentar amb Felipe González?
Per ganes seves no serà i per ganes d’algun dirigent polític com Gaspar Llamazares tampoc. Per sort cada cop evoluciona més la consciència ciutadana i es destapen més casos com els que es recullen al llibre. Si finalment fes el salt a la política crec que hi haurien moltes protestes i indignació pels escàndols que ha tapat. I aprofito per fer una crida pel proper 16 de maig, que amb motiu de la seva visita a Barcelona es visualitzi una protesta i es destapi l'altra cara de Garzón. Justament ve a inaugurar un festival de drets humans. Estaria bé que s’organitzés un ‘escrache’ contra ell.
El llibre segurament descobreix un Garzón desconegut per molta gent. Quin és el veritable Garzón?
Tot i que el llibre no descobreix res de nou perquè tot el que expliquem molta gent ho ha patit al llarg dels anys i hi ha entitats que ho han anat denunciant, sí que ofereix una visió global de la trajectòria fosca de Garzón i desconeguda per l’opinió pública majoritària. El que han anat explicat els mitjans de comunicació són els gols que marcava, els mèrits que aconseguia, les operacions que desplegava... I el que retrato aquí és un Garzón matusser professionalment, amb pocs èxits judicials després de grans desplegaments, amb irregularitats en els processos, amb vulneracions de drets dels detinguts i dels drets humans, com és el cas de les tortures que mai va investigar.
Parla d’un Garzón que és “vanitós, egocèntric, megalòman, furtiu...”. Són paraules dures.
Sí. El llibre ofereix una presentació contundent del personatge perquè el lector sàpiga davant de qui està. És important el retrat del personatge amb els seus trets personals a l’hora de treballar perquè al lector li quedi clar com és Garzón. Després de deixar clar aquests trets, el llibre ja fa una exposició cronològica dels diferents casos.
L’acusació més forta és que va ignorar casos de tortura?
Sí. En el llibre es publiquen per primer cop documents inèdits que demostren com Garzón menteix, encara ara, quan diu que mai cap detingut ha denunciat tortures davant seu. Pel seu despatx han passat centenars de detinguts torturats amb signes evidents de tortura física i mental i ell mai no va moure un dit. Algun d’aquests detinguts, els que es van atrevir, van denunciar a la declaració haver estat víctimes de tortures, però ell només en va prendre nota. Mai va deduir testimoni, ni va obrir diligències, ni va aturar la investigació. En les declaracions amb el relat dels torturats que apareixen al llibre hi ha la signatura de Garzón al costat donant fe de les tortures que s’havien produït.
Per tant, ell sabia que es van produir aquelles tortures amb la detenció d’independentistes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona?
Sí. Garzón va encobrir i emparar aquelles tortures. Era perfectament conscient de la cadena de tortures a la qual havien estat sotmesos els detinguts de l’Operació Garzón que van passar per davant seu. En aquests documents inèdits es pot veure com ell dóna fe de les declaracions de tortura dels detinguts amb la seva signatura al costat de la del torturat, insisteixo. I després va continuar instruint la seva investigació com si no hagués passat res. Per tant, va detenir gent en base a unes confessions que s’havien fet sota tortura.
En el cas Pretòria, en el qual denunciava una trama política de corrupció als Ajuntaments, va actuar amb precipitació? Hem vist després que el cas s’ha anat desinflant.
Exacte. El cas Pretòria és una constatació que després d’un gran globus inicial, amb moltes detencions, molts titulars de diaris i tinta vessada, veiem que el globus es desinfla. El Pretòria, i amb tants altres casos que explica el llibre, es van succeint fracassos en la seva carrera, però que no són notícia perquè els mitjans ja no hi paren atenció.
Hi ha anticatalanisme en les actuacions de Garzón?
El jutge Santi Vidal l’altre dia va revelar durant la presentació del llibre, que Garzón, en petit comitè un dia li va confessar, quan Vidal encara no era tan mediàtic, que l’independentisme era un càncer que calia combatre. Ell ho creu. Això demostra la connivència amb el poder polític, que li interessava un jutge que anés a per totes contra l’independentisme català i basc. El País Basc és qui ha patit més a Garzón.
Garzón és el tipus de jutge que necessiten els Estats democràtics?
Més aviat al contrari. Garzón és el paradigma de jutge d’un Estat amb poques garanties democràtiques. En un Estat verdaderament democràtic no existiria. Amb uns mitjans verdaderament lliures i que fessin la seva feina i amb un poder polític cent per cent democràtic, i ho dic tant pel PP com pel PSOE, tampoc existiria un jutge com ell.
L’Audiència Nacional, creada l’any 1977 després de la supressió del Tribunal d’Ordre Públic franquista, ha estat el trampolí indispensable per a les seves actuacions?
L’Audiència Nacional ha estat l’empara necessària perquè un jutge sense límits com ell pogués fer i desfer al seu gust. Sense un tribunal d’excepció com l’Audiència Nacional, que s’encarrega de temes d’Estat com ara l’independentisme, la monarquia, el narcotràfic..., Garzón no hagués pogut desplegar les operacions que va desplegar.
Tot i això, té una imatge positiva a nivell mundial. A què es deu?
És un cas únic a l’Estat espanyol, però no pas perquè empari tortures o vulneri drets, que per cert és molt comú en el sistema judicial espanyol, sinó que ho és per aquest doble vessant d’encobrir delictes però al mateix temps anar pel món erigint-se com a garant dels drets humans i pioner de la justícia universal. Aquesta doble cara sí que el fa un cas únic. L'hem pogut veure defensant els drets humans a l’Estat espanyol, tal com va fer amb la campanya per fer-se representant d’Espanya al Comitè per la Prevenció de la Tortura i els Tractes Inhumans o Degradants (CPT).
I què salvaria de Garzón?
De virtuts no nego que en tingui, però en el llibre no m’hi centro, perquè crec que ja han estat molt explicades. Sí que podríem dir que és un jutge molt valent capaç d’enfrontar-se contra qualsevol poder. Aquesta valentia és bona, però en ell esdevé defecte.
Podem veure ara Garzón tornant a fer el salt a la política, després que ja ho va intentar amb Felipe González?
Per ganes seves no serà i per ganes d’algun dirigent polític com Gaspar Llamazares tampoc. Per sort cada cop evoluciona més la consciència ciutadana i es destapen més casos com els que es recullen al llibre. Si finalment fes el salt a la política crec que hi haurien moltes protestes i indignació pels escàndols que ha tapat. I aprofito per fer una crida pel proper 16 de maig, que amb motiu de la seva visita a Barcelona es visualitzi una protesta i es destapi l'altra cara de Garzón. Justament ve a inaugurar un festival de drets humans. Estaria bé que s’organitzés un ‘escrache’ contra ell.
Joan
A. Forès
Reflexions
