16/11/13. Les 4 Espanyes, 25 anys després. Madrid ha crescut i és més pròsper. El País Basc no ha crescut però és més pròsper. Catalunya ha crescut però no és més pròspera

Benvolguts,

Els qui em coneixeu ja sabeu que en els Racons del Xerraire, explico sovint el cas de les dues espanyes:

https://www.youtube.com/watch?v=bMHy7AHMoJY.

Aquest títol i l’esperit d’aquesta presentació me’ls van inspirar dos articles que varen aparèixer el mateix dia: l’Editorial de La Vanguardia titulada La España del Este i la columna d’economia de l’Avui de títol precisament Les dues Espanyes, que barregen sàviament aquests conceptes. Us recomano fortament que els llegiu tots dos!

I avui, l’economista Miquel Puig ens presenta les quatre espanyes!

Cada un dels territoris espanyols queda inclòs en una de les quatre espanyes:

l'Espanya que creix	Madrid	Catalunya	València	Múrcia	Balears	Canàries
l'Espanya en crisi	País Basc	Cantàbria	Astúries	Galícia
l'Espanya que sobreviu	Aragó	La Rioja	Andalusia
l'Espanya que es despobla	Castelles	Extremadura

 

És un assaig interessant sobre un treball de l’any 88 de l’expert en estadística Julio Alcaide, que va definir quatre espanyes amb les seves particulars dinàmiques econòmiques, i que es dolia que el centre de gravetat de l'economia espanyola seguís desplaçant-se cap al Mediterrani (?), i que expressava la seva satisfacció perquè hi hagués una certa (?) transferència de rendes des de les comunitats més riques a les més pobres (!).

Introdueix els paràmetres de creixement i de prosperitat i conclou estadísticament, per tant científicament, que en aquests anys, del 1988 al 2013:

·       Madrid ha crescut i és més pròsper

·       El País Basc no ha crescut però és més pròsper

·       Catalunya ha crescut però no és més pròspera.

Només caldria que en un altre estudi justifiqués els resultats estadístics!

Comentaris molt interessants:

• En aquesta interessant anàlisi seria bo determinar quina part de la "no prosperitat" de Catalunya ha estat deguda a la solidaritat interterritorial. Em penso que si ho traduíssim a xifres absolutes, en €, ens agafaria un cobriment.
  Molts tenim la sensació que Catalunya ha estat durant anys la vaca lletera d'Espanya i és evident que aquesta situació ha de canviar.
• És evident que l'oligarquia madrilenyo-andalusa ja no necessita del tradicional pacte amb l'oligarquia catalana. Aquesta ha estat usada (convenientment corrompuda perquè es vengués) i ara és llençada a les escombraries.

·       No ens hem de creure pas que l'aferrissada resistència de Espanya a reconèixer la sobirania de Catalunya sigui la defensa de la Constitució i de la "Legalidad" o la defensa d'una idea romàntica de la "Unidad e indisolubilidad de la Patria". Doncs no. Espanya no vol ni sentir parlar d'una Catalunya sobirana pels diners. Així de clar. L'orgull i la "hidalguía", tan propis de Castella, li impedirà de reconèixer-ho i la fama de "pesseters" ens la pengen als catalans, però la veritat és que Espanya sense Catalunya, València i les Illes'enfonsa. Aquesta, i no cap altre, és la veritable raó per la qual España no deixarà mai que Catalunya se'n vagi i per la qual haurem de recórrer al recolzament internacional: Els diners. Els diners que sempre han tingut per dret de conquesta i sense treballar.

·       Estoy de acuerdo completamente contigo. La Historia así nos lo cuenta. España sembrando el miedo en los catalanes, diciéndoles que solos no sobrevivirán, pero tienen la seguridad de que serán ellos los que no lo harán sin Catalunya. Y esa certeza es la que hará que con todos sus medios nos impidan la libertad.

·       No m'agrada parlar d'Espanya, perquè el càncer que ens està matant es diu Madrid i amb caricatura la tribuna del Bernabéu, i per on s'escolen els virus d'entrada és el pont aeri i algunes zones fosques de la tribuna del Barça, als espanyols deixem-los estar que seran uns bons veïns quan amb la nostra independència s'adonin de qui els governava i informava, toquem fusta.

Llegiu-lo! S’ho val!

Les 4 Espanyes, 25 anys després

MIQUEL PUIG. 16/11/2013

1 / 1El mes passat va morir Julio Alcaide, considerat el pare, a més de 20 fills, de l'estadística a Espanya. L'any 1988 havia publicat un treball titulat Las 4 Españas económicas y la solidaridad regional , que ara resulta interessant revisar. En aquest treball distingia entre "l'Espanya que creix" (Madrid, Catalunya, València, Múrcia i tots dos arxipèlags), "l'Espanya en crisi" (del País Basc a Galícia), "l'Espanya que sobreviu" (Aragó, la Rioja i Andalusia) i "l'Espanya que es despobla" (les Castelles i Extremadura). També hi mostrava la seva preocupació perquè el centre de gravetat de l'economia espanyola seguís desplaçant-se cap al Mediterrani i la seva satisfacció perquè hi hagués una certa transferència de rendes des de les comunitats més riques a les més pobres (que, en absència de balances fiscals, detectava per la diferència entre el PIB i la renda familiar disponible).

Com sabem, el reequilibrament territorial ha estat una de les prioritats de la política econòmica dels successius governs espanyols, i s'ha manifestat sobretot a través de les balances fiscals i de la política d'infraestructures, però també de multitud d'accions de menys transcendència individual. Per mesurar la intensitat d'aquesta política bastarà donar una dada. El famós Pla Marshall va suposar una transferència de recursos des dels EUA a diversos països europeus, entre els quals França i la Gran Bretanya, que van rebre l'equivalent al 5% del seu PIB respectiu al llarg dels 4 anys de la vida del programa. Doncs bé, al llarg d'aquests 25 anys l'Espanya "que sobrevivia" i la "que es despoblava" hauran rebut a través de les balances fiscals aproximadament un 130% dels seus PIB, o sigui, l'equivalent a 25 Plans Marshall.

Transcorregut aquest període de temps, està justificat analitzar què hi ha d'aquelles quatre Espanyes i quin ha estat el resultat d'aquesta política.

El primer que cal dir és que en aquest període Espanya ha crescut molt, i que totes les comunitats autònomes també ho han fet. Ara bé, el que aquí ens interessa és la posició relativa: si hi ha hagut o no reequilibrament territorial.

Una primera revisió de les xifres ja ens indica que no: l'Espanya "que creixia" ho ha seguit fent, ha passat de representar el 51% del PIB espanyol a representar el 55%; l'Espanya "en crisi" i la "que es despoblava" han seguit minvant (han passat, respectivament, de representar el 17% i el 12%, al 15% i el 10%), i la "que sobrevivia" segueix fent-ho (es manté en el 19%).

Podem analitzar millor la situació si evitem una ambigüitat en què els economistes caiem sistemàticament, en referir-nos al "creixement" (que sempre és del PIB) sense distingir entre la part que es deu al creixement de la població i la que es deu a l'augment de la producció per habitant. En la vida quotidiana mai no confonem aquests dos conceptes: diem que la família creix si per Nadal aplega més persones i diem que prospera si té més ingressos (potser perquè a la taula hi ha llagosta i no llagostins). Amb aquesta nova perspectiva la cosa canvia, i les diferències més interessants són les següents.

·       L'Espanya que creixia ha seguit creixent, efectivament, però en conjunt no "ha prosperat" (en relació a la resta d'Espanya): té una proporció superior de la població, però no una renda per càpita més alta en relació a la mitjana. A més, una part està en crisi (també en relació al conjunt espanyol) perquè la taxa d'atur allà és superior.

·       L'Espanya en crisi, per contra, no ha augmentat la població però ha prosperat i ja no està en crisi: la seva taxa d'atur és sensiblement inferior a la mitjana espanyola. En conjunt, avui és millor la situació de l'Espanya que estava en crisi que la que creixia.

Però aquests conjunts són enganyosos, perquè l'evolució ha estat dispar dintre seu. Pel que fa als guanyadors, només n'hi ha tres de clars:

·       Madrid ha crescut i és més pròsper

·       El País Basc no ha crescut però és més pròsper

·       Catalunya ha crescut però no és més pròspera.

Pel que fa als perdedors, els principals són les altres comunitats mediterrànies, les Balears, València i Múrcia. Els seus PIB per càpita passen, respectivament, del 140%, 104% i 92% de la mitjana espanyola al 108%, 89% i 83%. El desplaçament de l'economia espanyola cap al Mediterrani que preocupava a Julio Alcaide ha estat frenat, però només gràcies a l'empobriment (relatiu) d'unes comunitats i la hipertròfia de Madrid, que es l'única comunitat que guanya pes relatiu de manera significativa: l'únic reequilibrament que s'ha donat ha estat dins l'Espanya que creix.

Així doncs, es fa difícil justificar, com fan els polítics meridionals, que cal mantenir una política que és manifest que no està funcionant.

MIQUEL PUIG

 

Joan A. Forès

Reflexions