Benvolguts,
Magnífic article de Toni Soler a l’ARA. Comença
fent una confessió sobre què votaven els seus pares. Diu que el pare era pallaquista sense Pallach i votava
PSC i la mare votava CiU, però no es
refiava dels partits ni de les ideologies, sinó de la seva intuïció amb les
persones, que no li fallava gairebé mai. I, per tant, es definia sempre com a pujolista. Quan
sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. Per tant, si alguna cosa m’alegra avui és que la meva
mare ja no hi sigui; m’alegra que s’hagi estalviat aquesta confessió pública
que, segurament, l’hauria desencantat per
sempre més.
I amb aquesta explicació, dic jo, centenars de milers de catalans s’hi
podrán identificar…
Jo puc dir que el meu pare era d’esquerres i
la meva mare de dretes però tots dos votaven Pujol amb la mateixa fe de la mare
del Toni Soler.
En Toni Soler segueix parlant de moral. La caiguda de Pujol és un torpede per a la
moral col·lectiva. Avui som un país més fràgil.
I escriu un paràgraf inquietant per la seva posible incidència en el
procés: El principal líder
d’aquest país i una part de la seva nissaga va cometre delictes fiscals durant decennis; que
no ha confessat els fets fins que no ha tingut altre remei,
i que segurament la
seva laxitud va contaminar el comportament de CiU i el del govern català fins a
extrems que, de moment, només podem sospitar.
En l’epíleg diu: Costa d’entendre que una
persona com Pujol, tan preocupada per la seva empremta en la història, no
s’adonés de fins a quin punt posava en risc la seva figura. Ara el mal ja està
fet, i un president que segurament aspirava a compartir honors amb Macià i
Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera posible.
I acaba amb un clam d’esperança: Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la
família Pujol, i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent;
Però el procés
sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist
episodi carregat de raons.
27/07/2014
00:00
Toni Soler
Matar el pare
Molts votants de Pujol l’idolatraven perquè el
consideraven l’expressió de les virtuts del país.
PUJOLISME. Els meus pares eren un matrimoni ben avingut, però
votaven partits diferents. El pare era pallaquista sense Pallach i, per tant,
votava el PSC, però amb certa recança; la mare votava CiU, però no es refiava
dels partits ni de les ideologies, sinó de la seva intuïció amb les persones,
que no li fallava gairebé mai. I, per tant, es definia sempre com a pujolista.
Quan sentia parlar Pujol, hi estava d’acord en tot. També li passava amb altres
polítics, com ara Eulàlia Vintró (i deia: “Com pot ser que m’agradi tot el que
diu aquesta dona, si és comunista?”). Però en el cas de Pujol hi havia un
nivell de connexió superior, que tenia a veure amb el tarannà, amb la manera de
dir les coses, aquella empatia que va seduir milers de catalans de tota
filiació durant més de dues dècades. I sobretot: se’n refiava. “D’en Pujol,
me’n refio”, això és el que deia, com si fos un eslògan. Per tant, si alguna
cosa m’alegra avui és que la meva mare ja no hi sigui; m’alegra que s’hagi
estalviat aquesta confessió pública que, segurament, l’hauria desencantat de la
política per sempre més.
MORAL. La
caiguda de Pujol és un torpede per a la moral col·lectiva. Avui som un país més
fràgil. No cal ser convergent per admetre-ho. Pujol no només va ser
un líder polític; també va exercir de referent moral, i molts dels seus votants l’idolatraven perquè
el consideraven l’expressió de les virtuts públiques del país -l’anar per
feina, el seny, el diàleg, el país de tots, la feina ben feta, totes aquelles
expressions que ara ressonen com una closca buida-. Pujol,
amb la seva confessió, ha fet que molts catalans se sentin estafats, que tinguin la
sensació d’haver viscut, en part, una mentida. Però el cas és que aquest frau
convivia amb veritats granítiques: el modern discurs catalanista, la
construcció de l’autonomia, el llegat ideològic. Tot això forma part del nostre
present, i en part l’explica. Però hauran de passar uns anys perquè rescatem
aquesta herència; de primer haurem d’acceptar el fet lamentable que el
principal líder d’aquest país i una part de la seva nissaga va cometre delictes
fiscals durant decennis; que no ha confessat els fets fins que no ha tingut
altre remei, i que segurament la seva laxitud va contaminar el comportament de
CiU i el del govern català fins a extrems que, de moment, només podem sospitar.
EL PROCÉS. Costa
d’entendre que una persona com Pujol, tan preocupada per la seva empremta en la
història, no s’adonés de fins a quin punt posava en risc la seva figura. Ara el
mal ja està fet, i un president que segurament aspirava a compartir honors amb
Macià i Companys marxarà de la vida pública de la pitjor manera possible. Els
seus enemics tenen tot el dret a sucar-hi pa; però són ells els que sempre han
dit que Pujol no és Catalunya; per tant, els haurem de fer cas. Certament,
Catalunya no és Pujol, ni tampoc Millet; com Espanya no és Bárcenas, Gürtel ni
el GAL. Els plats trencats de tot això només els ha de pagar la família Pujol,
i també CDC si no es despujolitza de manera ràpida i contundent; però el procés
sobiranista, que és també un procés regenerador, ha d’emergir d’aquest trist
episodi carregat de raons. Sobretot ara, quan les portes de la Transició es
tanquen definitivament. Des d’avui som tots Èdips, condemnats a matar el pare
per assolir la maduresa. I això, en termes de país, vol dir deslliurar-nos per
sempre de tota mena de patriarcats. Tant de bo aquesta sigui l’última lliçó del
pujolisme.
Toni Soler
Joan
A. Forès
Reflexions
