Avui us recomanem el Blog de l’Iñaki Anasagasti i dins del Blog l’apunt del dia 06/25/2006
En aquest Blog
hi ha moltes joies i aquest apunt n’és una. I d’entre tot el document crec que
cal destacar el primer
paràgraf que demostra l’alegria que l’arribada de la Segona República (federal) española va produir
en el poble:
Por feliz imposición de la
omnínoda voluntad del pueblo soberano ha sido derrocada la monarquía borbónica
en España.
La conculcación
sistemática de los derechos individuales, el desconocimiento del formidable
problema ibérico, con sus diversos hechos diferenciales y sobre todo los
continuos y reiterados vejámenes a la dignidad humana durante los años de la
oprobiosa Dictadura, de la que justamente acabamos de salir, labraron su tumba
y cavaron la fosa que acaba de ser enterrada para siempre.
Apunt que acaba amb:
Estella
(Navarra) a veinte
de abril de 1931.
Fortunato
Aguirre Luquin
Excelentísimo
Señor Ayuntamiento de esta Ciudad.
La primera reflexió d'aquesta lectura és que no es pot mai dir: y cavaron la fosa que acaba de ser
enterrada para siempre. Ja sabem que no fou enterrada para siempre, i que després de 83 anys encara estem suportant la oprobiosa Dictadura, disfressada des
de fa 35 anys de monarquía franquista bananera…
Jo, que soc molt vell, recordo com la gent de
la generació anterior a la meva, que va viure la Dictadura del Primo de Rivera,
i la feliç instauració de la República m’ho explicava o senzillament en parlava
amb una alegria exultant i amargant al mateix temps perquè quan m’ho explicaven
ja s’havia produït l’Alzamiento feixista nacional, ja tornàvem a ser
a la oprobiosa Dictadura,
hi havia hagut la guerra de les dretes espanyoles, el nacionalisme espanyol,
contra Catalunya, l’aixafament de la Generalitat de Catalunya i l’exili de centenars
de milers de catalans. Els homes de cultura, els que ens havien de
transmetre la cultura als nens de l’època, mestres, escriptors, científics o eren morts o s’havien
exiliat.
Jo, per sort, tenia a casa (i també a les
cases de la meva família) una bona col·lecció de llibres escrits o traduïts pels
nostres homes de cultura,
però durant 25 anys (algú recorda l’aquelarre dels XXV años de paz?) va estar prohibit, prohibit! vendre, editar diaris, setmanaris,
llibres, obres de teatre, representar aquestes obres de teatre, veure cinema en
català, parlar en català al carrer, a l’escola i a la universitat...
Sentir-se
vexat pel règim
nacionalcatòlic, saber que a les misses es pregava per “nuestro caudillo
Francisco” era un revulsiu continuat. Per tant els que érem conscients d’aquesta realitat freturàvem per sortir-ne. Un exemple gràfic del règim nacionalcatòlic pot ser el de la foto adjunta.
Cal que les noves generacions sàpiguen que vivíem
constantment en aquest
aquelarre nacional-catòlic espanyol, estàvem
en plena repressió, en ple genocidi físic de Catalunya i
de la seva cultura.
Joan
A. Forès
Reflexionshttp://reflexionsjafores.blogspot.com.es/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada