Benvolguts,
Quan l’Oriol
Junqueras va tornar de Brussel·les vàrem adonar-nos que en aquell caparró
hi havia pasta aprofitable. Encara hi és? Crec que està massa immers, com ja
ens havien advertit des d’ERC, en les lluites fratricides marca de la casa,
potser seria més ben dit: de totes les cases...
Ara que el Raül
Romeva ha tornat de Brussel·les també ens adonem que és un home madur, que
ha reflexionat molt des de lluny sobre el seu país i els seus partits i
sobretot sobre el seu antic partit (que s’acosta vertiginosament al no-res si
no l’ajudem), i que també té un caparró amb pasta aprofitable. I l’hem d’aprofitar.
Per això cal que ell es deixi i sobretot que reverteixi en el país el que el
país li ha donat!
S’ha parlat d’integrar-se en l’ANC. Seria un bon president!
I no hauria de tornar a tastar les lluites fratricides de partit polític de cap
manera. Altrament la seva decisiva empenta, ho dic per experiència pròpia, en
un d’aquests partits polítics pot anar-se’n en orris...
Tenim a l’abast un president de l’ANC, un president sortit
del poble. I a la llarga tenim un president de Catalunya en potència. Ajudem-lo
i aprofitem-lo!
Tot el que escrit fins ara són elucubracions pròpies. No han
estat influïdes pe l’article que ara comentarem. Som-hi!
L’article porta per títol EN
MARXA i se’n desprèn un bon
subtítol, La conclusió és òbvia:
l’status quo ja no és una opció.
Uns tasts:
·
El nombre de
persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert
gruix que alguna cosa fràgil i passatgera. Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’...
·
Les amenaces
continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades
(per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma
de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb
voluntat de confondre i intoxicar.
·
Ja fa temps que hem creuat el punt de no retorn!
·
El nombre
de gent que veu en la independència una sortida, l’única que se’ns ha deixat,
no para de créixer...
·
Massa
greuges, massa retrets, massa ferides obertes...
·
La
desconnexió emocional és un fet, des de fa temps...
·
Ja no
hi ha marge per trobar un encaix satisfactori...
·
Des de la mutilació
de l’Estatut, no hem aconseguit que cap porta s’obrís ni cap telèfon es
despengés. Parlar? Amb qui? De què?
·
La conclusió és
òbvia: l’status quo ja no és una opció!
·
On és el desencís
abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc!
·
Hora de
construir. Ja no toca parlar del
si cal fer-ho, o no, sinó de com ho farem!
·
Fins ara hem parlat del perquè, ara toca el per a què!
·
Parlem
sense embuts de:
o regeneració democràtica,
o d’obrir-nos al món,
o de benestar,
o de justícia social,
o d’innovació,
o de sostenibilitat,
o d’equilibri territorial,
o de solidaritat,
o d’igualtat,
o d’educació i cultura,
o de diversitat.
·
Per a mi
està més clar que mai:
la societat civil escalfa motors.
La cosa està en marxa. Veurem com es tradueix
això en la projecció institucional, primer el 24 de maig,
a escala local, i sobretot el 27S.
Fixem-nos, d’acord
amb el que hem dit abans, que l’article és
optimista, molt optimista! I si
el Raül Romeva estigués immers en un partit amb les seves corresponents lluites
fratricides, el seu esperit no seria el mateix...
Publicat el 16
d'abril de 2015
(Foto d’Eva
Vázquez / El País)
EN MARXA
La conclusió és òbvia: l’status
quo ja no és una opció.
Raül Romeva
En un article publicat
a El País (12.11.14), el catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de
Valladolid, Fernando Rey, concloïa
que «el nombre
de persones amb idees independentistes és més un pa de pessic compacte de cert
gruix que alguna cosa fràgil i passatger. I que augmentarà si no s’actua amb
més intel·ligència que l’exhibida fins al moment». Ho resumia perfectament en el títol de
l’article: Era un ‘plum cake’, no un ‘soufflé’. Des de llavors
no sembla que les coses hagin canviat massa, almenys a millor: les amenaces
continuen, el menyspreu institucional persisteix i les acusacions infundades
(per exemple pretenent relacionar sobiranisme i ghihadisme) apareixen en forma
de píndoles incendiàries en un relat visiblement dissenyat i executat amb
voluntat de confondre i intoxicar.
La sensació que tinc
és que ja fa
temps que hem creuat el punt de no
retorn. El nombre de gent que veu en la independència una
sortida, l’única que se’ns ha deixat, no para de créixer. Massa greuges, massa retrets, massa ferides obertes. La
desconnexió emocional és un fet, des de fa temps. Per molt que, eventualment, un canvi de majories a
l’Estat fes possible un canvi en el to i el discurs (canvi que per altra banda
veig poc probable, a aquestes alçades), difícilment el fons de la qüestió es modificaria
substancialment. Ja no és una qüestió
de correlació de forces, és un problema més estructural. Per a molta gent,
només es percep un escenari: la derrota (novament) i la subseqüent submissió. En altres paraules: ja no hi ha marge per trobar un
encaix satisfactori, i és llàstima, perquè fa uns anys, i pas massa, aquesta
opció sí semblava que existia.
Ho hem intentat
tot, i res no ha acabat de funcionar.
Parleu, ens demanen des d’Europa. Des de la mutilació de l’Estatut, no hem aconseguit que cap
porta s’obrís ni cap telèfon es despengés. Parlar? Amb qui? De què?
La conclusió és òbvia: l’status quo ja no és una opció.
Quedar-nos com estem no és al menú. O bé avancem, o sinó cal reconèixer (si
actuem de manera honesta) que ja ens està bé retrocedir, encara més, en tota
mena de drets (socials, polítics i ambientals).
És per això que,
personalment, entenc el moment que vivim amb una gran dosi d’il·lusió per un
fet ben simple: el procés suposa una enorme finestra d’oportunitat.
Constato de fa temps que molta gent té ganes que les coses facin un gir
radical, de 180 graus. La política està massa desprestigiada, l’economia segrestada
per elits i poders corruptes i les il·lusions orfes d’estendards. La
demanda per iniciar un procés de canvi i regeneració política creix, i només
disposem d’una eina que sigui a la vegada útil i acceptable: la Democràcia.
El cas és que a
l’Estat aquesta expectativa és incerta i enormement difícil. En canvi, a Catalunya
vivim un moment singular en què qui vulgui començar de nou un projecte
engrescador, qui desitgi establir les bases d’un marc nou, d’un Estat modern,
propi del segle XXI, hi té una gran oportunitat. Detecto, més que
mai, gana de democràcia, però també
d’apoderament. La gent necessita, necessitem, tenir la sensació que
recuperem les regnes del nostre futur. Ser sobirans del nostre destí, a escala
individual i col·lectiva.
Del cas escocès vàrem aprendre com el debat
sobre l’exercici del dret a decidir en relació a les relacions amb el Regne
Unit van obrir de manera subsidiària molts d’altres debats sobre la necessitat
(i el dret) a decidir sobre tota mena de qüestions. En definitiva té a veure amb les sobiranies (en plural) de les
quals s’ha de dotar una ciutadania cada vegada més depauperada en termes
democràtics. La gran demostració
de força i vitalitat demostrada al voltant de l’organització, el proper 24
d’abril, d’un gran acte al Palau Sant Jordi (i voltants) demostra que l’esperit
és més viu que mai. On és el desencís abanderat per uns i lamentat per d’altres? No el veig per enlloc.
La campanya ‘Ara és
l’hora’ (impulsada per l’ANC i Òmnium) ha estat determinant per posar sobre
la taula la importància del moment, i tanmateix, s’ha fet gran. Hem passat
pantalla. L’infant ja no és cap promesa, ara és una realitat adulta.
Entrem en un
marc diferent: el de la maduresa. Hora de construir. Ja no
toca parlar del si cal fer-ho, o no, sinó de com ho
farem (sempre i quan el 27S la majoria, via urnes, expressi aquesta voluntat
d’engegar màquines). Fins ara hem parlat del perquè, ara toca el per
a què. Parlem sense embuts de regeneració democràtica, d’obrir-nos al món, de
benestar, de justícia social, d’innovació, de sostenibilitat, d’equilibri
territorial, de solidaritat, d’igualtat, d’educació i cultura, de diversitat.
Per a mi està més clar
que mai: la
societat civil escalfa motors. La
cosa està en marxa. Veurem com es tradueix això en la projecció institucional,
primer el 24 de maig, a escala local, i sobretot el 27S.
Raül Romeva
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada