divendres, 22 de gener del 2016

22/01/2016. Bru Rovira. Una economia al servei de l’1%. OXFAM. Un dels aspectes que més perjudiquen l’economia “de la utilitat comuna” són actualment i des de fa molts anys els paradisos fiscals. I aquesta fuga dels capitals per eludir les seves responsabilitat fiscals ja no es tracta “d’unes quantes pomes podrides”, sinó d’una pràctica generalitzada. Un problema estructural. Un robatori organitzat.

Benvolguts,

Aquests dies estem parlant de corrupció, analitzant i publicant entre d'altres corrupcions el que s’anomena “portes giratòries”, basat en les actuacions de polítics que afavoreixen empreses i que un cop retirats de la política i en compensació dels serveis prestats passen a ser-ne assessors, consellers i directius. Corrupció. Avui ens fixem també en els informes de l’OXFAM sobre els perquès de la desigualtat en el mon. Corrupció. Recordem que aquests comportaments institucionalitzats venen de mantenir uns privilegis (privilegi vol dir llei privada, o sigui llei feta a mida) absurds per una casta que cada cop vol més i més i més (com diu el tango “Todos queremos mas, mas i mas i mucho mas”...)

El periodista Bru Rovira, d’una impressionant biografia i de qui no havíem publicat mai res, ens fa un resum didàctic sobre la corrupció institucionalitzada, basat en un informe d’OXFAM

Vegem-la:

Una economia al servei de l’1%

Bru Rovira 
22/01/2016 07:00
De la Viquipèdia:
Bru Rovira Jarque (Barcelona1955) és un periodista català especialitzat en temes socials i internacionals.[1] Va estudiar a l’escola Costa i Llobera de Sarrià, Barcelona. Als catorze anys va estudiar nocturn als Jesuïtes del carrer Casp, mentre treballava i prenia part en la revolta estudiantil com a militant comunista. A la universitat va començar a estudiar magisteri i periodisme.[2] Va entrar a treballar en el diari Tele/eXprés, i també va estar als diaris El Noticiero Universal i Avui. El 1984 entra a treballar a La Vanguardia on va estar vint-i-cinc anys com a reporter, especialitzat en temes socials i internacionals. Com a enviat especial internacional va estar a Romania i va escriure sobre la transició als països de l'Est i la guerra de l'ex-Iugoslàvia. També ha estat en alguns conflictes i crisis humanitàries a Àfrica, i ha escrit sobre Ruanda. Ha viatjat per Amèrica Central i l'Àsia i ha escrit diversos llibres, sovint amb fotografies seves. L'any 2002 va guanyar el Premi Miguel Gil Moreno de Periodisme pel seu reportatge sobre un centre de acollida de nens de tot el món ferits a la guerra, situat a Alemanya.[3] L'any 2004 va rebre el premi Ortega y Gasset de periodisme pels seus reportatges publicats a La Vanguardia sobre la guerra de la República Democràtica del Congo.[4] Actualment és periodista autònom i fa col·laboracions al Diari Ara.[5]

L’INFORME D’OXFAM INTERMÓN SOBRE LES DESIGUALTATS al món no podia sortir en un moment més oportú. Justament quan ha començat l’edició d’enguany del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, i a Espanya els polítics discuteixen sobre pactes i programes.

Com a aperitiu d’aquesta oportunitat, destaquem que un dels aspectes que més perjudiquen l’economia “de la utilitat comuna” (Drets de l’Home i del Ciutadà, del 1789) -en principi la que inspira els sistemes democràtics- són actualment i des de fa molts anys els paradisos fiscals. Doncs bé, “nou de cada deu de les empreses més grans del món, entre elles les que donen suport a l’actual edició del Fòrum de Davos, són presents en almenys un paradís fiscal”. Les inversions empresarials en paradisos fiscals, explica l’informe, s’han multiplicat gairebé per quatre entre els anys 2000 i 2014, de manera que la redistribució social dels beneficis de les grans empreses és cada vegada menor.

I aquesta fuga dels capitals per eludir les seves responsabilitat fiscals ja no es tracta “d’unes quantes pomes podrides”, sinó d’una pràctica generalitzada. Un problema estructural. Un robatori organitzat.

Serà interessant, doncs, veure què hi tenen a dir els savis de Davos. Si els preocupa la lluita contra les desigualtats o els ocupa més aviat dissenyar noves “normes diferents a la resta” de la ciutadania, per aprofitar “totes les escletxes possibles que els permetin evitar pagar el que és just”.

La dada més que més crida l’atenció de les desigualtats que denuncia l’informe d’Oxfam és el fet que les 62 persones més riques del planeta posseeixen elles soles la mateixa riquesa que 3.600 milions de persones, és a dir, que la meitat de la població mundial. I aquesta aberració del sistema econòmic i polític mundial no es tracta d’un fet puntual, sinó d’una tendència sistèmica, ja que fa cinc anys eren 388 les persones que acumulaven la mateixa riquesa, de manera que cada vegada són menys els més rics i més els més pobres:

és el que Oxfam anomena “una economia al servei de l’1%”.

Més enllà de l’espectacularitat d’aquestes dades que tota la premsa ha recollit, el que resulta interessant de l’informe és que ens indica algunes de les grans tendències destructives de l’economia mundial globalitzada i de les enormes injustícies. No només dins dels països rics, on cada dia les desigualtats són més marcades i és més gran la pobresa, sinó també als països del Tercer Món, on la fuga de capitals s’ha convertit en una mal endèmic.

Només al continent africà, destaca l’informe, el 30% del patrimoni financer es troba en paradisos fiscals, uns diners que si es recuperessin en benefici dels africans permetrien atendre les necessitats sanitàries de totes les mares i fills del continent, “salvar la vida de quatre milions de nens a l’any” i contractar prou professors perquè cap nen es quedés sense anar a l’escola.

També l’informe crida l’atenció sobre la destrucció del món del treball, la cadena productiva i la degradació dels salaris, un fet sobre el qual va alertar fa un parell d’anys l’economista francès Thomas Piketty, en el seu llibre El capital al segle XXI. A partir d’una detallada documentació històrica, Piketty explica com el capitalisme ha tingut els seus moments més gloriosos i justos -per exemple, les socialdemocràcies europees de després de la Segona Guerra Mundial- quan ha estat capaç de retallar les diferències entre el rendiment del treball i el benefici que produeix el rendiment del capital.

És a dir, quan l’especulació, el capital financer, el patrimoni heretat no dispara exageradament el benefici i, en canvi, es compensa qui treballa.

Mai hi ha hagut un equilibri entre treballar i guanyar diners. És a dir, el capital sempre va al davant fins i tot sense treballar. Però quan s’ajusta aquesta diferència la societat aconsegueix un grau més elevat de justícia, de repartiment i fortalesa de l’espai públic. Avui, en canvi, la distància entre riquesa i repartiment, especulació i treball, és cada vegada més exagerada, tal com demostra l’informe d’Oxfam. La fórmula segons la qual la llibertat de l’economia regula per ella mateixa el repartiment és, segons Piketty, un despropòsit, perquè només la racionalitat democràtica i, per tant, l’activitat política, impulsarà la racionalitat econòmica.

És per això que aquest nou informe d’Oxfam (una organització imprescriptible que ja ens va alertar fa anys de les distorsions del comerç mundial injust, o de les barbaritats de la cadena de producció mundial que permet que al final hi hagi treballadors esclavitzats mentre les empreses multinacionals sumen beneficis als països rics i fins i tot ja és norma que ni hi paguin impostos) s’ha de llegir en clau política. Perquè només fent política -i és un molt bon moment per fer-ne, ara que trontolla la vella política- podrem entendre les línies invisibles d’un món que se’ns escapa. 
Sovint ens encallem amb una retòrica doctrinària sobre unes línies vermelles que, a vegades, semblen més aviat les serpentines d’una festa major o les batusses per triar el vestit de la pubilla. Un assumpte, en fi, de repartiment de càrrecs i prebendes.
Bru Rovira

Joan A. Forès
Reflexions


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada