24/03/2016. Pau Miserachs. Conflicte permanent. Els partits estatals, seguint la doctrina Aznar de la pàtria constitucional, s'han proposat unir-se per impedir la independència de Catalunya a l'arrencada del procés. Els actuals quatre partits que es discutien la presidència del govern han ignorat una vegada més els partits nacionalistes democràtics amb representació parlamentària, ni tan sols els han convidat a participar en els debats televisius de més audiència.

Benvolguts,

Avui hem comentat dos interessants articles del PuntAvui, sobre l’actualitat del Jihadisme:

 24/03/2016. Editorial El PuntAvui. L'Europa que ha de sobreviure. 

24/03/2016. Joan Rueda. El periodista se’n fot de la frase ‘El món és ara més segur’.

Però hi ha més articles a comentar, sobretot un d’en Pau Miserachs de qui no haviem comentat mai res. L’article té per títol Conflicte permanent i no va de Jihadisme sinó de capteniment i de “política” dels partits polítics “espanyols” en la campanya per les eleccions del 20-D del 2015. En Miserachs explica que d’entrada no han parlat de la monarquia impregnada de franquisme des de fa 300 anys com a mínim, des del primer Borbó Felip5 el 1714,  o de 142 anys si volem filar prim, o sigui des de la restauració borbònica, de dretes evidentment, de 1874 fruit del Pronunciamento del General Martínez Campos, que va durar fins el 1931, havent passat per una vergonyosa dictadura borbònica del General Primo de Rivera del 1923 fins al 1931. El 1931 als nostres pares i avis els va semblar que s’havia esdevingut un miracle laic, un somni de conte de fades, amb l’arribada després d’unes eleccions municipals de la II República Espanyola (Federal? i laica), amb el que Catalunya i Euskadi varen obtenir un minso Estatut d’Autonomia. De fet a Catalunya el president Macià el 14 d'abril va declarar la República Catalana dins de la "futura" República federal espanyola, però a Espanya li va sortir el centralisme un cop més, varen pactar i en va aparèixer l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. La II República inicialment d’esquerres que va durar un bienni, dos anys i escaig, seguida d’un altre bienni “negre” de dretes que va tenir com a objectiu eliminar tot el que d’esquerres havia tingut, que va durar dos anys més. A començament de 1936 es va tornar a capgirar el poder i les esquerres varen tornar a guanyar unes noves eleccions i governar. Fins que les dretes, en aquest cas sense careta, encarnades pels militars rebels, varen fer el 18 de juliol un altre Pronunciamento al que varen denominar Alzamiento, i es va iniciar una podrida guerra de les dretes contra les esquerres i de les dretes castellanes amb els tàcits assentiments de les esquerres castellanes contra la perifèria, Euskadi, Galícia, Catalunya i València, o sigui contra l’Espanya no castellana. El 1939 es va acabar el somni. El poder de les esquerres en la II República fou de 5 anys (2 de pau i 3 de guerra), o sigui un interregne, mai més ben dit, per arribar al 1939 i començar una dictadura franquista-franquista, amb els Borbons exiliats però amatents, seguida d’una enganyifa de transacció del 1975 al 1978, amb una nova dictadura borbònico-franquista fins avui. Per tant venim de 300 anys de franquisme!

En Miserachs esmenta que segons ells mateixos varen prometre els partits d'àmbit estatal estan disposats a reformar la Constitució. I a continuació esmenta alguna de les caràcterístiques mínimes que aquesta nova Constitució hauria de preservar per Catalunya, política tributària, Codi Penal,

·       unificar tots els serveis policials del territori català sota comandament de la Generalitat, etc.

 I segons en Miserachs encara que els tres elements PP + PSOE + C’s no ho explicitin són franquisme a l’estat pur, pot ser perquè no han mamat altra cosa. I el dubte que té en Miserachs al començament de l’article és quin capteniment poden tenir els tres partits PPSOEC's i quin pot tenir el “quart element”, Podemos.

Vegem d’entrada en l'anàlisi d'en Miserachs, com els quatre partits de caire estatal, com els quatre genets de l’Apocalipsis, PPSOEC’sPodemos, són realment espanyols pels quatre costats:

24 març 2016 2.00 h

Conflicte permanent

Pau Miserachs - President del Grup D'Estudis Polítics

“Tampoc Podemos acaba d'aclarir quines són les competències reals d'una nació dins l'Espanya plural que proposen

Les darreres eleccions generals han posat al descobert els grans silencis i la limitació del recurs a la paraula dels partits d'àmbit estatal. Per començar no han parlat de la monarquia en la seva campanya, tot i que el rei no ha seguit un paper neutral en el conflicte català, que com tothom sap no és una qüestió banal d'alguns il·luminats. Aquests partits sembla que no vulguin trobar cap solució política per al conflicte català, que fa segles que dura.

Els partits estatals, seguint la doctrina Aznar de la pàtria constitucional, s'han proposat unir-se per impedir la independència de Catalunya a l'arrencada del procés. El conflicte Catalunya-Espanya és un tema que no es pot defugir tractar per la via del diàleg a la vista del dret supranacional de les Nacions Unides amb l'excusa malsonant que la llei espanyola no permet la independència del territori català. Volen ignorar que els tractadistes de dret internacional admeten avui el dret de rebuig de les lleis contràries als drets reconeguts en la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats internacionals.

Hem sentit dir moltes vegades en precampanya i en els debats televisius que els partits d'àmbit estatal estan disposats a reformar la Constitució. Cap d'ells, excepte Podemos, però, ha reconegut públicament el dret d'autodeterminació. Conservadors i socialistes, posats d'acord a corre-cuita, han sotmès l'Estat espanyol als interessos creditors internacionals, per la qual cosa han decidit socialitzar les pèrdues i que la crisi la segueixin pagant les administracions autonòmiques i locals, els treballadors i les classes mitjanes. Mentre els socialistes parlen d'una Espanya federal que no concreten i els joves de Ciutadans de suprimir el Senat i les diputacions provincials, eludeixen dir si Catalunya podria:

·         decidir la seva política tributària,

·         fer el seu propi Codi Penal,

·         unificar tots els serveis policials del territori català sota comandament de la Generalitat,

·         administrar la Generalitat els aeroports catalans, ports i ferrocarrils,

·         decidir una política laboral,

·         organitzar la seguretat social i l'assistència social,

·         crear una agència tributària que substitueixi l'estatal,

·         regular la immigració i l'acció exterior,

·         obtenir el reconeixement i respecte per la llengua catalana d'acord amb el tractat de la Unesco del 2005 i la declaració de les Nacions Unides del 2009.

Tampoc Podemos acaba d'aclarir quines són les competències reals d'una nació dins l'Espanya plural que proposen.

Els actuals quatre partits que es discutien la presidència del govern han ignorat una vegada més els partits nacionalistes democràtics amb representació parlamentària, ni tan sols els han convidat a participar en els debats televisius de més audiència. La política informativa ha sigut de nou la dels blocs electorals, contrària a la llibertat d'informació. No els convé que la gent els vegi i es posi a pensar. Cal amagar els catalans com empestats o posseïts pel diable acusant-nos d'intransigents.

Embogits per la cacera del vot, el socialista Pedro Sánchez es va atrevir a negar el dret de l'autodeterminació, contra el que diu el Pacte de Drets Civils i Polítics de 1966 fet a les Nacions Unides ratificat per Espanya el 1977. La representant del Partit Popular Sra. Sáenz de Santamaría, com el mateix president Rajoy, s'inflaven a dir durant la campanya, amb un castellà ben sonor, que la llei impedeix qualsevol referèndum, i no diguem la independència de Catalunya. Ara volen la investidura, però no accepten ni voldran dialogar amb els representants de Catalunya. Aquests partits només parlen de victòria i poder. No volen pactar amb Catalunya.

Els quatre partits d'àmbit estatal han volgut prescindir de l'opinió pública catalana, a la qual tracten d'inestable i menyspreen, presentant propostes contradictòries amb el pensament que justifica i defensa el fet identitari. L'opinió pública catalana és amant de la llibertat i veu, amb estupor, com la política espanyola s'enroca en eslògans publicitaris, missatges i expressions de menyspreu a la minoria nacional catalana. Els partits intolerants que es diuen demòcrates espanyols seguiran dedicats a destruir les llibertats i els drets socials si no els parem amb unes noves eleccions generals.

Els dirigents del PP, a la cerca desesperada de la investidura de Rajoy, no ofereixen cap mostra de generositat i respecte pels valors catalans, segueixen negant tot caràcter nacional a Catalunya amb la cooperació de C's. L'objectiu és intentar frenar les iniciatives catalanes d'autogovern. El rei d'Espanya s'ha afegit a aquesta política d'estat. La política per la llibertat i els valors, però, continua per fer a l'Estat. Tot queda en paraules. L'opinió pública catalana no compta a Espanya. L'estat plurinacional que pregona Podemos segueix sent una utopia.

Pau Miserachs

Joan A. Forès

Reflexions