dilluns, 13 de novembre del 2017

04/11/2017. Laura Pelay. Franquisme sociològic. Vivim en uns dies de nervis indescriptibles. L’angoixa ens tenalla a tots. I sobrevivim com podem. El sector de la cultura és segurament el millor termòmetre. Aquesta situació és comprensible. I ho és, entre molts altres factors, perquè molts de nosaltres ens hem despertat amb una realitat dura i crua: en el nostre entorn perviu el franquisme sociològic. S’ha despertat la fera ferotge. I tornen a usar la lògica franquista dels primers anys de la dictadura: “La gent és una irresponsable: es pensaven que 13.000 policies havien vingut aquí per estar-se mirant l’1 d’octubre?”

Benvolguts,

La Laura Pelay és Vicesecretària general d’Àrea Externa i portaveu de la UGT de Catalunya. Sí, sí, aquells que no varen voler participar en la manifestació del milió i mig de catalans que el divendres passat demanavem la llibertat pels nostres i seus conciutadans empresonats pel règim franquista que continuem patint, els Jordis i una gran part del Govern de Catalunya, de la Mesa del Parlament i de la seva presidenta Carme Forcadell. 

La Laura va neixer l’any 1978 a Barcelona. És llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Anàlisi Política per la Universitat de Barcelona.

La Laura Pelay, sempre toca conceptes socials. Avui esmenta el que no hauríem volgut  tornar a sentir mai més: La situació és comprensible perquè entre molts altres factors, molts de nosaltres ens hem despertat amb una realitat dura i crua: en el nostre entorn perviu el franquisme sociològic. El franquisme sociològic!

D’aquesta noia, els vells en diríem que és una pota tendra. I ho diríem perquè no és normal que qui es dedica a la sociologia no descobreixi fins els 40 anys d’edat que en fa 80 que estem sotmesos al franquisme. I fins ara no se n’adona?
·         Els sociòlegs de veritat com en Cotarelo opinen que: “En España hay un fortísimo poso de franquismo sociológico”
·         Jo sostinc que: “El franquime no es crea ni es destrueix, només es transforma!”
·         La nostra visió, confirmada per Ricardo de la Cierva és que tots els espanyols, tots 40 milions, han estat  educats (és un dir) o bé per franquistes, en ambient franquista, amb llibres franquistes, o bé per alumnes d’aquests franquistes, en ambients borbònico-franquistes, amb llibres de text que tergiversen i amaguen la història.
·          Resultat: franquisme sociològic, des dels ni-nis, passant per les Cospedals, fins els Pablos Iglesias...

Ah! I el dia 4 de novembre, quan l’articulista parla de cop d’estat es refereix al que els fatxes ens atribuïen. Però s’ha demostrat que el veritable cop d’estat és el que els fatxes tenien preparat (que en cops d'estat hi entenen molt) i l'han realitzat amb meticulositat, amb professionalitat, amb suspensions de funcions, amb empresonament de responsables de la societat civil i a continuació empresonant membres del Govern i del Parlament.

Vegem l’article:

OPINIÓ

Franquisme sociològic

Laura Pelay
Barcelona. Dissabte, 4 de novembre de 2017


Vivim en uns dies de nervis indescriptibles. L’angoixa ens tenalla a tots. I sobrevivim com podem. El sector de la cultura és segurament el millor termòmetre.

Bruno Oro ha hagut de fer taquilla inversa en un concert perquè la gent no surt de casa. No estem per festes, i com deien els productors del Polònia, no estem per riure. Res del que està passant ens fa gràcia i estem en estat de xoc permanent.

Aquesta situació és comprensible. I ho és, entre molts altres factors, perquè molts de nosaltres ens hem despertat amb una realitat dura i crua: en el nostre entorn perviu el franquisme sociològic. Vells tics i rumors. Que han creat en moltes persones d’aquest país un substrat que ha romàs adormit durant molt de temps i que s’ha despertat de la forma més violenta. I aquesta realitat no té res a veure —o si hi té, és molt poc— amb els partits polítics.

S’ha despertat la fera ferotge. 
  • Comentaris com “Si els Jordis són a la presó és que alguna cosa han fet”
  • o bé “Els consellers sabien que si se saltaven la llei tot el seu pes els cauria al damunt” 
  • o un de no menys famós, “La gent és una irresponsable: es pensaven que 13.000 policies havien vingut aquí per estar-se mirant l’1 d’octubre?”.

Sabíem que les institucions de l’Estat poc havien canviat. Però ara ens adonem que moltes de les persones del nostre entorn tampoc. Legitimar la repressió política i social no té justificació. Fer servir els mitjans públics i els privats com una extensió domèstica del Consell de Ministres, tampoc. I sobretot, doblegar-nos al pensament que els béns de la democràcia, els drets i les llibertats no prevalen per damunt de tot, és senzillament condemnable. Vivim moments de dubte i incerteses. És bo. S’ha de desconfiar d’aquells que des d’un cantó o l’altre del conflicte polític que vivim es pensin que ho fan tot bé. Hi ha hagut errors. Per part de tots els actors. I quan et trobes amb aquesta disjuntiva el millor és tornar als valors suprems que tenim com a societat i que a poc a poc i malauradament han perdut tot significat.

Avui, el valor del llenguatge és més important que mai. S’han apropiat de paraules i n’han pervertit el contingut d’una forma repugnant. La paraula llibertat l’han associada a pensar com l’statu quo. El mot democràcia l’han lligat a les seves eleccions, fetes sota els seus paràmetres i, segons sembla, quasi amb els resultats que ells decideixin. I el no menys memorable cop d’estat el vinculen a un Parlament escollit, com el seu Govern, de forma democràtica.

Sabíem que les institucions de l’Estat poc havien canviat. Però ara ens adonem que moltes de les persones del nostre entorn tampoc

És l’hora de reapropiar-nos del llenguatge. Cal associar les paraules als fets i a les realitats. No utilitzar les paraules de forma frívola, per cap de les parts. Un cop d’estat es refereix a enderrocar un govern per la força; la democràcia pertany al poble i a ningú més i a la sobirania popular.
I la llibertat és un mot tan complex que cada dia l’anem modelant, però que segur que no té relació ni amb empresonar governs legítims per portar a terme propostes que eren dins programes electorals, ni amb encausar meses del Parlament per haver donat a l’àgora de la sobirania popular l’oportunitat de parlar de tot.

El dia 21 hi haurà eleccions. Deien que l’1 d’octubre no tenia garanties. Segurament amb tota la raó. Però aquesta realitat no pot ser una excusa i un argument per a aquells que es varen esforçar perquè així fos.
 Vàrem votar en la clandestinitat. Però ho vàrem fer amb obstinació i conscients que defensàvem un valor suprem. Els pròxims comicis tampoc tindran garanties.

Amb 13.000 policies, el Govern i líders socials a la presó, poques en tindran. Amb l’espasa de Dàmocles de membres de la classe política assegurant que, si el resultat no és el correcte, tornaran a violar el nostre Govern, no hi ha garanties. I no n’hi ha, perquè ningú no parlarà ni de treball, ni de seguretat social ni de medi ambient.

D’aquí al 21 tenim molta feina. Guanyar la batalla de les idees però també, i molt més important, la del llenguatge i les paraules. Dir les coses pel seu nom. I no menys important: desemmascarar el franquisme sociològic que –molts de forma inconscient– tenen en el seu ADN.

No podem permetre’ns el luxe que guanyin els qui defensen el concepte que tot estava “atado y bien atado”.

Laura Pelay 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada