Benvolguts,
La Laura Pelay és Vicesecretària
general d’Àrea Externa i portaveu de la UGT de Catalunya. Sí, sí, aquells que no varen voler participar en la
manifestació del milió i mig de catalans que el divendres passat demanavem la
llibertat pels nostres i seus conciutadans empresonats pel règim franquista que continuem
patint, els Jordis i una gran part del Govern de Catalunya, de la
Mesa del Parlament i de la seva presidenta Carme Forcadell.
La Laura va neixer l’any 1978 a Barcelona. És llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Anàlisi Política per la Universitat de Barcelona.
La Laura va neixer l’any 1978 a Barcelona. És llicenciada en Dret i en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i Màster en Anàlisi Política per la Universitat de Barcelona.
La Laura Pelay, sempre toca conceptes socials. Avui esmenta el
que no hauríem volgut tornar a sentir
mai més: La situació és comprensible perquè entre molts
altres factors, molts de nosaltres ens hem despertat amb una realitat dura i
crua: en el nostre entorn perviu el
franquisme sociològic. El franquisme sociològic!
D’aquesta noia, els
vells en diríem que és una pota tendra. I ho diríem perquè no és normal que qui
es dedica a la sociologia no descobreixi fins els 40 anys d’edat que en
fa 80 que estem sotmesos al franquisme.
I fins ara no se n’adona?
·
Els
sociòlegs de veritat com en Cotarelo opinen que: “En España hay un fortísimo poso de franquismo
sociológico”
·
Jo
sostinc que: “El franquime no es crea ni es destrueix,
només es transforma!”
·
La nostra visió, confirmada per Ricardo de la Cierva
és que tots els espanyols, tots 40 milions, han estat educats (és un dir) o bé per franquistes, en ambient franquista, amb
llibres franquistes, o bé per alumnes d’aquests franquistes, en ambients
borbònico-franquistes, amb llibres de text que tergiversen i amaguen la
història.
·
Resultat:
franquisme sociològic, des dels ni-nis, passant per les Cospedals, fins els
Pablos Iglesias...
Ah! I el dia 4 de novembre,
quan l’articulista parla de cop d’estat es refereix al que els fatxes ens atribuïen.
Però s’ha demostrat que el veritable cop d’estat és el que els fatxes tenien
preparat (que en cops d'estat hi entenen molt) i l'han realitzat amb meticulositat, amb professionalitat, amb suspensions de funcions, amb empresonament
de responsables de la societat civil i a continuació empresonant membres del Govern
i del Parlament.
Vegem l’article:
OPINIÓ
Franquisme sociològic
Laura Pelay
Barcelona. Dissabte, 4 de novembre de 2017
Barcelona. Dissabte, 4 de novembre de 2017
Vivim en uns dies de nervis indescriptibles. L’angoixa ens
tenalla a tots. I sobrevivim com podem. El sector de la cultura és segurament
el millor termòmetre.
Bruno Oro ha hagut de
fer taquilla inversa en un concert perquè la gent no surt de casa. No estem per
festes, i com deien els productors del Polònia, no estem per riure. Res del que està passant ens fa
gràcia i estem en estat de xoc permanent.
Aquesta situació és comprensible. I ho és,
entre molts altres factors, perquè molts de nosaltres ens hem despertat amb una
realitat dura i crua: en el nostre entorn perviu el franquisme sociològic. Vells tics i
rumors. Que han creat en moltes persones d’aquest país un substrat que ha romàs
adormit durant molt de temps i que s’ha despertat de la forma més violenta. I aquesta realitat
no té res a veure —o si hi té, és molt poc— amb els partits polítics.
S’ha despertat la fera
ferotge.
- Comentaris com “Si els Jordis són a la presó és que alguna cosa han fet”,
- o bé “Els consellers sabien que si se saltaven la llei tot el seu pes els cauria al damunt”
- o un de no menys famós, “La gent és una irresponsable: es pensaven que 13.000 policies havien vingut aquí per estar-se mirant l’1 d’octubre?”.
Sabíem que les institucions de l’Estat poc
havien canviat. Però ara ens adonem que moltes de les persones del nostre
entorn tampoc. Legitimar la repressió política i social no té justificació.
Fer servir els mitjans públics i els privats com una extensió domèstica del
Consell de Ministres, tampoc. I sobretot, doblegar-nos al pensament que els
béns de la democràcia, els drets i les llibertats no prevalen per damunt de
tot, és senzillament condemnable. Vivim moments de dubte i
incerteses. És bo. S’ha de desconfiar d’aquells que des d’un cantó o
l’altre del conflicte polític que vivim es
pensin que ho fan tot bé. Hi ha hagut
errors. Per part de tots els actors. I quan et trobes amb aquesta disjuntiva el
millor és tornar als valors suprems que tenim com a societat i que a poc a poc
i malauradament han perdut tot significat.
Avui, el valor del llenguatge és més
important que mai. S’han apropiat de paraules i n’han pervertit el contingut
d’una forma repugnant.
La paraula llibertat l’han associada a pensar com l’statu quo. El mot democràcia l’han lligat a les seves eleccions, fetes sota
els seus paràmetres i, segons sembla, quasi amb els resultats que ells
decideixin. I el no menys memorable cop d’estat el vinculen a un
Parlament escollit, com el seu Govern, de forma democràtica.
Sabíem que les institucions de l’Estat poc havien canviat. Però ara ens
adonem que moltes de les persones del nostre entorn tampoc
És l’hora de
reapropiar-nos del llenguatge. Cal associar les paraules als fets i a les
realitats. No
utilitzar les paraules de forma frívola, per cap de les parts. Un cop d’estat es refereix a enderrocar un govern per la força; la democràcia
pertany al poble i a ningú més i a la sobirania popular.
I la llibertat és
un mot tan complex que cada dia l’anem modelant, però que segur que no té relació
ni amb empresonar governs legítims per portar a terme propostes que eren dins
programes electorals, ni amb encausar meses del Parlament per haver
donat a l’àgora de la sobirania popular l’oportunitat de parlar de tot.
El dia 21 hi haurà eleccions. Deien que l’1 d’octubre no tenia garanties.
Segurament amb tota la raó. Però aquesta realitat no pot ser una excusa i un
argument per a aquells que es varen esforçar perquè així fos.
Vàrem votar en la clandestinitat.
Però ho vàrem fer amb obstinació i conscients que defensàvem un
valor suprem. Els pròxims comicis tampoc tindran
garanties.
Amb 13.000 policies,
el Govern i líders socials a la presó,
poques en tindran.
Amb l’espasa de Dàmocles
de membres de la classe política assegurant que, si
el resultat no és el correcte, tornaran a violar el nostre Govern, no hi ha
garanties. I no n’hi ha, perquè ningú no parlarà ni
de treball, ni de seguretat social ni de medi ambient.
D’aquí al 21 tenim molta feina. Guanyar la
batalla de les idees però també, i molt més important, la del llenguatge i les
paraules. Dir les coses pel seu nom. I no menys
important: desemmascarar el franquisme sociològic que –molts de forma
inconscient– tenen en el seu ADN.
No podem permetre’ns el luxe que guanyin els qui defensen el
concepte que tot estava “atado y bien atado”.
Laura Pelay
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada