Avui hi ha dos articles d’opinió profunds i notables a l’Avui.
· De la Carme Forcadell (Presidenta de l'ANC) el titulat: Sense estat no tenim res. L’article enumera les envestides, sempre profitoses del PP en tots els fronts, en treu conclusions i conclou amb la sentida frase: Sense estat no tenim res, perdrem la llengua, la cultura, la identitat i fins i tot la dignitat.
·
De Josep Maria Forné i Febrer (Professor de filosofia, Noves Bases de Manresa) el titulat:
Del ‘per què no?' al ‘sí vull'.
L’article compara les expressions “per què no?” i “sí vull” i demostra que són
completament diferents. Ho fa a través d’un fragment de la novel·la L’estranger
d’Albert Camus. Són dos estats d’ànim i de projecte de vida diferents. La voluntat és la que fa passar de l’una a l’altra. Precisament amb motiu de la
darrera enquesta del CEO, es va parlar que un ciutadà pot contestar
afirmativament, impulsivament, a una enquesta dient que votaria que sí en un
referèndum d’independència però si no s’ho planteja com a projecte de vida, en
el moment decisiu pot ser que dubti. L’article conclou amb la frase: No ens manquen
raons per no oposar-nos a la independència. Cada dia n'hi ha més. Però no és
suficient. Cal que la vulguem!
Vegem els articles:
Sense
estat no tenim res
31/07/12
02:00 - Carme Forcadell Lluís
Sense estat no tenim res, perdrem la llengua, la cultura,
la identitat i fins i tot la dignitat.
El Partit Popular pretén fer desaparèixer la nació catalana i això ho fa a través de la desnacionalització, de l'empobriment econòmic i de l'anul·lació de la nostra autoestima. Quan va entrar a governar al País Valencià va iniciar l'anomenada guerra de la llengua afirmant que el català i el valencià eren dues llengües diferents en lloc de dues variants dialectals d'una mateixa llengua, tal com demostra la lingüística internacional.
Malgrat que els seus arguments van en contra de la ciència, de la lògica i de la història van aconseguir l'objectiu, el català i el valencià es consideren oficialment dues llengües diferents al País Valencià i en totes les institucions i organismes estatals. Van crear l'Acadèmia Valenciana de la Llengua per vetllar pel valencià mentre l'Institut d'Estudis Catalans s'ocupa del català.
Aquesta fragmentació lingüística té la complicitat dels diferents governs espanyols, tant del PSOE com del PP, tots han permès que a la Biblioteca Nacional de Madrid hi hagi dues seccions diferents per a llibres en català i valencià i que els diferents organismes oficials tinguin informació en català i en valencià. Ara aquesta guerra contra el català s'ha estès a la resta de territoris de parla catalana.
A més de l'empobriment econòmic perpetrat a través de l'espoli fiscal reiterat i continu, ara, com que saben que Catalunya necessita el corredor mediterrani per sobreviure, utilitzen tots els recursos de l'Estat perquè no es faci. De res no val la negativa d'Europa ni la inviabilitat del projecte, continuen promovent el corredor central com es va veure en la darrera votació al Congrés, la que va demostrar que el PSC no existeix, perquè en una votació com aquesta ningú no s'equivoca.
I, per acabar, intenten destruir la nostra autoestima fent campanyes en contra de Catalunya i dels catalans a través dels seus mitjans de comunicació i de les xarxes socials, campanyes que atien la xenofòbia i el racisme, que en altres països portarien als tribunals els qui les promouen. La baixesa moral d'aquestes campanyes ha quedat palesa aquests dies, arran del focs de l'Alt Empordà, amb els comentaris indignes, malèvols i incomprensibles quan es tracta de la desgràcia d'altres éssers humans.
Del ‘per
què no?' al ‘sí vull'
31/07/12
02:00 - Josep Maria Forné i Febrer
No ens manquen raons per no oposar-nos a la independència. Cada
dia n'hi ha més. Però
no és suficient.
Cal que la vulguem
Maria pregunta al protagonista de L'estranger de Camus si vol casar-se amb ella. La resposta que li dóna l'estranger és la de “per què no?” Ha aconseguit ella el que volia, poder-se casar amb ell? És una resposta satisfactòria? Ella no queda contenta, com no hi hauria de quedar ningú. Per què? Perquè no es tracta d'aconseguir un per què no, en un assumpte tan important com fer projecte de vida en comú, sinó d'arrencar un sí vull. Sí vull compartir la vida perquè n'estic convençut que trobaré en tu la felicitat que busco, i també, tu trobaràs la felicitat que busques en mi. Fins i tot un no, deixa les coses més clares. Però un per què no, ens diu que darrere de la resposta no hi ha voluntat. Només ens diu que no hi ha raons per les quals oposar-s'hi. Però les raons no són suficients. El que ens mou en la vida és la voluntat.
Tota aquesta reflexió ve a tomb perquè pel que fa al dret a decidir de la nació catalana no li falten raons (econòmiques, de supervivència, d'identitat, de progrés, etcètera), el que encara li manca, en part, és la voluntat. Podríem dir que els catalans ens trobem en l'estadi del “per què no?”. No ens manquen raons per les quals no oposar-nos a la independència. De fet podríem dir que cada dia que passa n'hi ha més raons. Però no és suficient. Cal que a l'hora de la veritat la vulguem. Cal que en l'exercici del dret a decidir, que només els no demòcrates ens poden qüestionar i negar, li sumem la voluntat de dir sí.
No obstant, això de guanyar voluntats no és tan fàcil. No és només una qüestió de racionalitat. Per a alguns les raons, la racionalitat del projecte és capaç de convèncer-nos, però fins a un cert punt. Sense racionalitat no hi ha adhesió, però no és suficient. Recomano la lectura del llibre del psicòleg, i premi Nobel d'economia, Daniel Kahneman Pensar ràpid, pensar poc a poc, o la lectura dels llibres de Dan Ariely sobre el desig (les trampes i els avantatges), si és que els clàssics ens fan una mica més de mandra, per entendre com la voluntat s'adhereix a una determinada decisió per raons, però també per elements poc o gens racionals. La conquesta d'una voluntat no és una cosa que s'imposi. Possiblement allí rau la nostra més secreta i profunda llibertat. I com que estem parlant d'una cosa altament important, la de la voluntat on es refugia la nostra llibertat, l'adhesió voluntària ens demanarà molta tasca pedagògica, però sobretot tasca de seducció. Sense una i altra, la pedagogia i la seducció, no hi haurà el sí vull.
Hi ha una tasca important de preparar les coses perquè quan sigui l'hora d'exercir el nostre dret a decidir no fallem, ni ens quedem aturats com s'hi queda Maria quan li demana per casar-se. No sap què fer. No hi pot haver dubte. Cal que sapiguem respondre perquè ho volem. No només perquè no hi hagi raons per oposar-se, sinó perquè hi ha la voluntat. És un error, això no obstant, confondre que per més que ho vulguem més uns quants augmenta la voluntat global. La voluntat dels altres no és proporcional a l'augment de la nostra voluntat. Els convençuts a respondre que sí ja està bé que ho vulguem, i molt. Del que es tracta és d'aconseguir que ho vulgui la majoria, i aquí sí, quanta més millor.
La feina de la societat civil no ha de ser
convocar res, sinó provocar que quan es convoqui es guanyi perquè hi ha la voluntat de dir que
sí, no només de no trobar raons per les quals només poder dir “per
què no”? És un altre estadi que ens demana esforç i aplicació.
Joan
A. Forès
Reflexions
