No sé si en sou conscients, però estem a punt de fer
fallida com a estat o com a CA o a ser totalment intervinguts que és més o menys el
mateix, sense eufemismes. Catalunya intervinguda per Espanya i Espanya intervinguda
per la UE!
Primer caldria preguntar-nos per què
a Catalunya que tenim la generació de riquesa, mesurada amb el PIB, més alt d’Espanya,
de més de 200.000M€ tenim un dèficit
fiscal de 16.500M€ (8,5% del PIB) que no ens permet arribar a tenir superàvit, per
tant tenim més despeses que ingressos, o sigui que cada any a Catalunya anem
incrementant el dèficit i acumulant deute públic que ja és d’uns 42.000M€?
Doncs el dèficit que és una diferència entre
el que s’ingressa i el que es gasta es pot corregir de dues maneres: gastant menys i/o
ingressant més. Des de fa més d’un any tenim retallades en tot,
educació, salut, benestar social, i augments d’impostos a dojo i malgrat tot quedem
curts. Potser caldria que augmentéssim els ingressos. Però els ingressos estan
regulats per Madrid a través de la LOFCA (Ley Orgánica de Financiación de Comunidades
Autónomas) i no raja més. Estem doncs condemnats a tenir més dèficit cada any i
per tant a augmentar cada any el deute públic de la Generalitat. I això és un
cercle viciós ja que cada any tenim més despeses degudes als interessos per
pagar el deute (al voltant de 3.000M€ cada any, pujant), i cada any arriben
menys diners de l’estat, ja que en general hi ha menys activitat econòmica i baixen
els ingressos de l’IRPF i de l’VA i dels impostos especials i augmenten les
despeses per pagar l’atur creixent i desbocat. Dels impostos de Societats i
dels impostos de la SS, d’acord amb la LOFCA no arriba cap ingrés. Insistim, és
un cercle viciós. Com més ens endeutem més difícil serà de sortir del forat.
En aquest punt també tenim dues alternatives, ens quedem a
Espanya que és una sortida sense cap perspectiva o ens independitzem?
Mentre no tenim el valor per independitzar-nos
i no hi som a temps jo voldria que la UE intervingués Espanya abans que Espanya
intervingui Catalunya! En el segon cas Catalunya quedaria diluïda en el magma
espanyol i quan la UE intervingués poca cosa en quedaria i poca veu tindríem.
En canvi en el primer cas, en el moment de la intervenció de Catalunya per
Espanya, tutelada per la UE, Catalunya podria al·legar, amb números, amb llum i
taquígrafs, que
és la CA que més PIB genera, segurament entre les dues primeres en
pagaments d’impostos
i també de les que més espoliació fiscal suporta, i que això provoca
el deute públic català tant elevat que tenim. I si abans que la UE intervingués Espanya, ja
ens haguéssim independitzat o hi estiguéssim en procés, i encara calgués
intervenció, la forma com la UE faria la intervenció hauria de ser forçosament
diferent. De fet
el que seria ideal és que la UE intervingui Espanya per un cantó i, si cal, Catalunya
per l’altre. Un cop feta la intervenció crec que la sortida i
evolució de Catalunya seria molt més ràpida i menys traumàtica que la d’Espanya.
Cal partir d’unes premisses bàsiques. Com els
espanyols saben i expressen l’Espanya actual sense Catalunya és inviable i en canvi
Catalunya és perfectament viable. El Rajoy al desembre del 2011 va
fer unes declaracions on deia que Espanya sense Catalunya i Madrid no és viable.
I ja sabem que la desaparició de l’espoliació fiscal de 16.500 o 22.000M€
segons qui ho compti i en quin any, permetria retornar el deute públic actual de
42.000M€ que té Catalunya en pocs anys. I també sabem que Espanya amb o sense
Catalunya només pot anar aspirant a fer retallades i a finançar bancs en
fallida fins que tot l’estat faci fallida ja que cada cop es demanen més
crèdits i es fan més retallades però el forat no disminueix sinó que augmenta.
A partir d’aquestes reflexions, llegiu-vos
atentament l’article d’Assumpció Cantalozella publicat en l’Avui del dissabte.
És d’una claredat i rigorositat completa, total. És d’un cartesianisme exemplar.
Només hi puc trobar una pega. L’articulista
diu: És clar que, per poder fer aquesta declaració
unilateral, calen una sèrie de contactes internacionals, una sèrie de
compromisos amb Europa, amb el govern d'Estats Units, amb els diversos agents
internacionals –sense oblidar els xinesos.
Evidentment, però s’ha oblidat d’UDC! Un dels
problemes que té CiU és consubstancial al seu ADN. Una cosa és CDC i
una altra UDC.
CDC pot arribar a ser independentista però a UDC la relació entre els unionistes i els independentistes
segons les darreres eleccions internes, Duran versus Vila d’Abadal, és de 80% a
20%...
Per la declaració unilateral
21/07/12 - Assumpció
Cantalozella
La declaració unilateral d'independència del
Parlament té més avantatges que el referèndum
La
indiscutible persecució de la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres
drets històrics i la nostra economia que el govern espanyol duu a terme requereix
una ràpida presa de posició de la política catalana, després de la definició
feta per la societat catalana amb un 51% de persones a favor de la independència.
La
política catalana ha de formular des del Parlament de Catalunya una resposta
inequívoca, i tan unitària com sigui possible. I, amb
l'acolliment que el ministre Montoro va dispensar al conseller d'Economia,
Andreu Mas-Colell, és evident que la proposta de “pacte fiscal” queda obsoleta, si no hi
quedava ja abans. Per tant, sense l'esglaó intermedi que, amb
paraules del president Mas, ens proporcionaria “la clau de la caixa”, el Parlament només
té una solució possible: avançar –de pressa– cap a la formació de l'Estat
Català. Arribats aquí, ens hem de preguntar quin full de ruta és el
més convenient:
1. Un referèndum convocat pel govern de Catalunya.
2. Una declaració unilateral d'independència feta pel
Parlament de Catalunya.
El
Referèndum d'autodeterminació, tot i que sona molt bé des del punt de vista
democràtic, planteja una sèrie de dificultats “reals” que poden dur el nostre
país en una situació difícil:
·
La
definició del cens a utilitzar és la primera. El cens, per ser vàlid, ha de tenir en
compte la recent població estrangera que viu a casa nostra. Quin acotament de
residència es preveuria?
·
El
cens, per ser vàlid, també ha d'establir l'acotament adequat i just dels empadronaments
procedents de la resta de l'Estat. En aquest segon aspecte, el
perill d'una allau d'empadronaments sobtats als municipis catalans de persones
procedents d'arreu d'Espanya no és pas política ficció. Coneixem prou bé l'espanyolisme imperant per
veure'l capaç de procedir amb el més groller maquiavel·lisme.
El
Referèndum d'autodeterminació presenta un altre perill: la fragmentació de
la societat catalana. No pas a causa de la llengua, com alguns
pretenen, sinó produïda per la ressonància de trompetes de la mort que
s'alçarien dels centres de poder espanyols i de retruc de bona part de la
societat espanyola. Les amenaces d'infortunis de tota mena se
succeirien una darrere l'altra. La identitat personal dels ciutadans seria
utilitzada per fer una real fragmentació entre les persones que se senten només
catalanes i les que se senten catalanes i espanyoles alhora. Sabem per les
enquestes que l'opció d'avançar cap a la independència es manifesta en positiu sense cap
discriminació identitària. Però, amb les mentides que se'ns
vendrien, resistirien
aquests catalans-espanyols les prediccions i els atacs dels Rajoy, de les
Sánchez Camacho, dels Aznar, dels Rivera, de les Rosa Díez, dels Navarro, dels
Corbacho, de les Chacón, del mateix Rubalcaba, de tota la cort celestial
espanyolista? Com en seria de fàcil d'utilitzar una predicció de
bandejament de tots aquells que no fossin catalans de soca-rel!
La Declaració
unilateral d'independència des del Parlament de Catalunya té un avantatge que
posa fre al maremàgnum descrit abans. Evita enfrontaments a priori. Ofereix com un
fet consumat la independència de Catalunya que, no ho oblidem, compta com hem
dit amb més d'un 50% de suport ciutadà. I pot, des de les plataformes
parlamentàries, exposar civilitzadament els arguments a favor i en contra de
l'Estat Català. És
clar que, per poder fer aquesta declaració unilateral, calen una sèrie de
contactes internacionals, una sèrie de compromisos amb Europa, amb el govern
d'Estats Units, amb els diversos agents internacionals –sense oblidar els
xinesos–. Amb una connivència àmplia del món per ser acceptats com a
Estat Català.
Un
Estat Català lliure i solidari també amb Espanya amb qui
establiria enllaços de col·laboració econòmica amb disminució anual pactada. Un Estat Català
“... de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea”, com
preveia la pregunta de les consultes sobre la independència de Catalunya.
El
govern de CiU té l'oportunitat històrica de capitanejar aquest procés. Només depèn
de la pròpia voluntat. De la voluntat i el coratge.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada