Ahir vaig
escriure que a l’Avui en Jordi Cabré, escriptor, havia publicat un article de
títol 1714 i llengua. L’autor feia unes interessants aportacions al
coneixement del setge constant del nacionalisme espanyol al català. El subtítol
és: Es pot escriure una novel·la en castellà sobre el 1714? Sí.
A partir del
títol i del subtítol podeu saber de què va? No!
Per això cal
saber que un altre escriptor català i en català fins al present, Albert Sánchez Piñol,
publicarà a la tardor una novel·la històrica sobre el 1714. La novel·la té com
a títol "Victus" i l'ha escrita
en castellà.
Ahir varem parlar d’en Sánchez Piñol i avui continuarem analitzant les raons
d’en Jordi Cabré per fer el seu article.
Com a digressió direm
que en els escrits fundacionals del Grup d’Opinió Els Almogàvers, al qual
pertanyo, ens conjuràvem a potenciar el coneixement de la cultura, la llengua, la
història i l’economia de Catalunya, per tal de fer que es recuperés la seva dignitat
i prestigi perduts. Per això en aquest col·lectiu estem potenciant
els Racons dels Xerraires fent que passavolants que mai no s’havien plantejat
preocupar-se per la cultura, la llengua, la història i l’economia de Catalunya,
captin el missatge i se’n preocupin! I veiem que aquest és un neguit que
moltíssima gent té, escriptors, articulistes, historiadors, economistes, entre
d’altres. En Jordi Cabré se’n preocupa i tot analitzant la història ens dóna
pautes sobre com procedir en el nostre futur immediat.
Estimulat, sens
dubte per la decisió del Sánchez Piñol de passar al castellà (a veure si així
ven més!), en Jordi Cabré fa un repàs de la història a partir del 1714 i diu
que: Un dels
elements principals a tenir en compte, més enllà de la política i de l'economia, és el futur de la nostra llengua. I
ho resumeix amb el seu missatge:
Si
fa noranta anys el catalanisme honorava els símbols dels esdeveniments del 1714
amb banderes “estranyes”, amb clau de proposta, les commemoracions que des del
govern impulsarem per als 300 anys de la derrota també hauran de pensar en més
que història. Hauran de referir-se al nostre futur.
I ara l’article d’en Jordi Cabré:
1714 i llengua
16/07/12
·
L'exercici és interessantíssim i la qualitat s'hi dóna per descomptat
·
Es pot escriure una
novel·la en castellà sobre el 1714? Sí.
·
La possible incomoditat de
part del públic amb el canvi de llengua, pot servir de termòmetre (com s'ha
dit) del grau de tolerància dels catalanoparlants o dels catalanolectors? No.
El dia 12 de setembre de 1923, exactament un dia abans
del cop d'estat que donaria lloc a la dictadura de Primo de Rivera, la pàgina 5
de La Vanguardia informava del
“Homenaje a Casanova” a la
Ronda de Sant Pere de Barcelona (amb ofrenes de l'Ajuntament i de la
Mancomunitat, entre d'altres) i dels incidents que s'hi van produir: la policia va
carregar per sorpresa contra els congregats, provocant el pànic i diversos
ferits. En declaracions a la premsa, el governador civil interí va
argumentar que tot havia transcorregut en pau fins que alguns individus van portar “una bandera, que no era española, ni la
catalana, con un triángulo azul y una estrella solitaria en el centro”.
Al migdia, al Metropolitan Hotel, els membres d'Acció Catalana (entre ells el
meu besavi Pelai Vidal de Llobatera) no parlaven d'una altra cosa. Si fa noranta anys
el catalanisme honorava els símbols dels esdeveniments del 1714 amb banderes
“estranyes”, amb clau de proposta, les commemoracions que des del govern
impulsarem per als 300 anys de la derrota també hauran de pensar en més que
història. Hauran de referir-se al nostre futur.
Un dels elements principals a tenir en compte, més enllà
de la política i de l'economia, és el futur de la nostra llengua. I si volem saber on
som exactament, haurem de mirar cap al passat: sabem que els decrets de Nova Planta de
València, Mallorca, Catalunya i Sardenya van prohibir l'ús del català (tot i
que ja abans del 1714 tant Castella com França van legislar-hi intensament en
contra). Es clausuren les universitats pròpies; les causes de la
reial Audiència “se substanciaran en castellano”;
els corregidors del territori català hauran de posar “el mayor cuydado en introducir la lengua
castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para
que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”; a l'aula no hi ha
d'haver cap llibre ni paraula parlada o escrita en català; etcètera.
En definitiva, la
llengua catalana quedava arraconada dels decisius moviments
il·lustrats que s'anaven conformant per Europa.
Les
instruccions, cèdules, decrets i ordenances en la mateixa línia se succeeixen
des d'aleshores: en l'àmbit religiós, escolar, judicial, comercial... Fins i tot es prohibeix “representar, cantar y bailar piezas que no
fuesen en idioma castellano”. Manuel de Godoy prohibeix l'any
1801 que es representi cap obra de teatre que no fos en castellà; el 1837
s'imposen càstigs humiliants als escolars que parlin en català; es prohibeix la
llengua als epitafis dels cementiris; fins i tot el 1896 es prohibeix parlar en
català a través del telèfon; el 1902 es prohibeixen els Jocs Florals de
Barcelona per ordre militar; Primo de Rivera imposa el castellà a totes les
escoles de la Mancomunitat; el 1924 Gaudí és detingut per negar-se a parlar en
castellà davant de la policia; i no cal parlar de l'arribada de Franco, per qui
“la unidad nacional la queremos
absoluta, con una sola llengua, el castellano, y una sola personalidad, la
española”. No vull ser exhaustiu: els exemples són infinits i
arriben fins a la sentència de l'Estatut o les absurditats dictades pels
polítics d'Aragó.
Es pot escriure una novel·la en castellà sobre el 1714?
És clar que sí, l'exercici és interessantíssim i la qualitat s'hi dóna per
descomptat. Però la possible incomoditat de part del públic amb el canvi de
llengua, pot servir de termòmetre (com s'ha dit) del grau de tolerància dels
catalanoparlants o dels catalanolectors? No. I fins aquí podíem arribar.
Per acabar, vegeu
i escolteu allò que diu “Nunca fué la nuestra lengua de imposición...”: El
borbó entronitzat pel dictador ha fet aquestes declaracions més d’un cop. Llegint,
eh, llegint! Escolteu els 20 segons de
glòria dels que gaudeix, mentint com un “bellaco”!
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada