Benvolguts,
Amb el repàs de diaris i revistes que faig
quotidianament tinc el problema de les prioritats! Què és més urgent de publicar el que és urgent
des d’ahir o el que és urgent des de fa tres mesos? I aquest dilema
pot abocar a una certa esquizofrènia!
Per sort ara compto amb el Bloc (o Blog?) del
GOAL (Grup d’Opinió Els Almogàvers) així com l’inestimable ajut del Sergi i en
Carles Marc dels GOAL que aixequen totes les peces que poden i comenten molts
dels articles que jo comentaria i m’estalvio feina!
Avui he
fet un repàs de 5 apunts d’opinió i un article de Punt de Vista de Vicent
Sanchis
Opinió
Deliri unionista
01/07/13 02:00 - Vicent Sanchis
“La
prova és la celebració del mateix esdeveniment, que no va ser una manifestació
cultural o musical sinó un míting polític patrocinat per Convergència i Unió i
Esquerra Republicana. Va ser senzillament un acte d'exaltació nacionalista amb
la coneguda apel·lació al victimisme i la reclamació que es porti a cap la
consulta que figura al programa comú del govern. Els nacionalistes estan jugant amb foc quan
inflamen l'ànim de les masses amb unes expectatives que mai no podran assolir
perquè la independència de Catalunya és inviable. Una manipulació
que tard o d'hora es girarà contra els seus promotors.” Això deia ahir
l'editorial d'El Mundo. A la crònica sobre el Concert per la Llibertat
l'autor explicava que els beneficis del concert aniran destinats a la “cadena
humana de l'11 de Setembre”, “un acte que pretén unir València amb França”. I
el titular proclamava a triple columna en portada: “Deliri independentista”. Diu el diccionari:
“Deliri: estat d'excitació violenta en què se cessa d'obeir la raó.” Qui
delira?
Opinió
Les tres coincidències
03/07/13 02:00 - Vicent
Amb la impunitat habitual, el Partit Popular
d'Altafulla ha tornat a comparar independentisme i nazisme. En el seu compte de
Facebook els populars han publicat dues imatges. La primera, d'un congrés del
Partit Nacional Socialista alemany; la segona, d'un acte de l'Assemblea
Nacional Catalana. A sota demanen als lectors que no s'hi escarrassin, que no
busquin “les set diferències”, “perquè no n'hi ha”. El text, breu, incorpora el
vocabulari habitual: “gentussa”, “màfia”, “pensament únic”... La
valoració sobre l'altura moral de cadascú és lliure. La categoria mafiosa dels
moviments queda contrastada als tribunals, on els dirigents del Partit Popular
tenen accés gratuït i preferent. Pel que fa al pensament únic, queda cada dia
reflectit en la premsa més identificada amb el partit de Rajoy. Les diferències
entre nazis i populars són constatables, però hi ha tres semblances que els
agermanen: el recurs a l'insult sistemàtic contra la discrepància, l'adoració
de principis sagrats, com ara la unitat de la pàtria, i el rebuig de la
democràcia quan no els convé.
Opinió
Només és falangisme
07/07/13 02:00 - Vicent Sanchis
Els capbussaments en l'hemeroteca s'han
simplificat obscenament gràcies a sant Google i tota la beateria del paradís
cercador. Qui no se n'aprofita és perquè no vol. El cronista proposa un
exercici tan simple com enriquidor. Es tracta de seguir el rastre a un concepte
i dos noms: separatisme, José Antonio Primo de Rivera i Jordi Cañas. Per al
fundador de la Falange, “el separatisme és un crim que no perdonarem”. Per a
l'ariet de Ciutadans, “el separatisme és l'enemic de la llibertat i de
l'individu”. Les dues actituds es poden intercanviar. L'un subscriuria les
afirmacions de l'altre. Ja no és que Cañas considerés “una rata” Duran i
Lleida, ni que proclamés al Parlament que va ser “una llàstima” que els
catalans sobrevisquessin al franquisme, ni que titllés de “delinqüent” José
Montilla. És que Cañas tracta “el separatisme” –és a dir, l'anhel democràtic de
milers de catalans expressat en una majoria parlamentària– amb una
intransigència i una violència verbals que el lliga amb les velles camises
blaves. Punys i pistoles!
Opinió
El cinquè poder
09/07/13 - Vicent Sanchis
Diumenge Pedro J. Ramírez va tornar a
demostrar per què el seu diari de tard en tard encara és ineludible. Tothom sap
que El Mundo és un artefacte guerrer que es mou com un sol home en
funció de les directrius i els interessos del seu director. Pedro Jota
s'identifica ideològicament amb el Partit Popular; patriòticament, és més
radical. Potser més encara que Unión Progreso y Democracia. Però, per sobre de
tot, el director
d'El Mundo vol manar més que ningú i que mengen de la seva mà els grans d'Espanya. Del rei al president de Telefónica. Per això els compromet a tots. I per això no hi ha més llei que gosar poder. Abans que Luis Bárcenas ingressés en presó, Pedro Jota va mantenir una llarga conversa amb ell en la qual l'extresorer del PP compromet el seu partit, una conversa que abans-d'ahir va publicar El Mundo. Fa 25 anys l'aleshores director de Diario 16 va mantenir una altra llarga entrevista amb la cúpula d'ETA que va deixar a pèl Felipe González i que ara seria inimaginable. Gosa i vessa poder. I tot plegat és un deliri. Espanya.
d'El Mundo vol manar més que ningú i que mengen de la seva mà els grans d'Espanya. Del rei al president de Telefónica. Per això els compromet a tots. I per això no hi ha més llei que gosar poder. Abans que Luis Bárcenas ingressés en presó, Pedro Jota va mantenir una llarga conversa amb ell en la qual l'extresorer del PP compromet el seu partit, una conversa que abans-d'ahir va publicar El Mundo. Fa 25 anys l'aleshores director de Diario 16 va mantenir una altra llarga entrevista amb la cúpula d'ETA que va deixar a pèl Felipe González i que ara seria inimaginable. Gosa i vessa poder. I tot plegat és un deliri. Espanya.
Opinió
Marca Espanya
10/07/13 02:00 - Vicent Sanchis
Perquè es vegi i es noti que cal posar fi a
les duplicitats i reduir l'administració pública, el govern espanyol ha inclòs
en el pressupost una oficina encarregada de potenciar la marca Espanya més enllà de la
terra i de la mar. Carlos Espinosa de los Monteros, el gran comissari que durà
aquesta nova armada, ha declarat en els diversos i costosos actes de
presentació de l'entitat que “cal recuperar l'orgull de ser espanyol”. I tant
que sí, Don Carlos. Potenciar orgulls sempre surt a compte. Però per a tal
ínclita finalitat no cal una nova oficina ni més cos i cost funcionarial i
diplomàtic. Tot
això es pot reconduir només amb tres telefonades. El director del Washington
Post, el de Le Figaro i el del Frankfurter Allgemeine Zeitung
haurien de poder disposar de quatre hores cadascun, en vis-a-vis, a Soto del
Real, amb l'extresorer del PP Luis Bárcenas. Tal com va poder fer fa uns dies
en exclusiva Pedro Jota Ramírez. Bárcenas és dels que encara se
senten ben orgullosos de ser espanyols. I més marca Espanya, impossible.
Punt de vista
Parlem de nazis?
06/07/13 02:00 - Vicent Sanchís
Hi ha coincidències profundes entre els qui
acusen l'independentisme català de nazi i la doctrina patriòtica del
falangisme, que s'emmirallava en el nazisme
El recurs a comparar amb els nazis tots
aquells que es pretenen presentar davant l'opinió pública com a éssers o
entitats sinistres, malignes i mereixedors del rebuig general –fins i tot de la
violència– no és nou. En les darreres dècades ha estat aprofitat moltes vegades
i arreu del món. Com que la ideologia, els mètodes i la violència dels
nacionalsocialistes alemanys van quedar en una evidència total després de la
Segona Guerra Mundial, quan la derrota va permetre fer-ne un balanç esfereïdor,
identificar qui sigui amb els seguidors de la doctrina expressada a Mein
Kampf resulta d'una utilitat indiscutible per deixar-lo fora de lloc i
apartat de la història.
Al País Valencià, sobretot arran de la
publicació de Nosaltres, els valencians, es van anar covant i escampant
idees contràries a la sucursalització i a la provincianització. La reivindicació
de dignitat nacional va prendre cos, sobretot, entre opositors a la dictadura i
partits d'esquerra. No és estrany, doncs, que el mateix autor del llibre, Joan
Fuster, màxim defensor del debat i la solvència intel·lectuals, acabés
proclamant: “El País Valencià serà d'esquerres o no serà-” Però, paradoxalment, des de les mateixes
primeres files del règim franquista Fuster va ser titllat de “nazi”.
Un recurs que
van imitar, una vegada i una altra, els espanyolistes més exaltats durant els
anys setanta i vuitanta. Aquells que reivindicaven una “continuïtat nacional”
entre Catalunya, el País Valencià i les Balears, o simplement la gent sensata
incapaç de defensar que el valencià és “una llengua del tot diferent al
català”, van ser acusats de “traïdors”, “renegats” i “nazis”. I com a
“traïdors”, “renegats” i “nazis” van ser tractats i agredits.
Resulta particularment contradictori i cruel
constatar que els
inductors de la violència eren, sovint i majoritàriament, supervivents del
franquisme, rehabilitats gràcies al seu nou paper de “defensors dels
valencians”. Mai en van abjurar, de la dictadura. Només cal
recordar el cas de Miguel Ramón Izquierdo, que va passar de ser president del
Sindicato Provincial del Metal, darrer alcalde franquista de València i cap
local del Movimiento, a fundador d'Unión Regional Valenciana, secretari general
i president d'Unió Valenciana i diputat a Corts. Feria profundament
qualsevol sensibilitat democràtica sentir Don Miguel acusar “els catalanistes”
de “nazis”.
L'any 1993 un grup de militants de l'extrema
dreta van assassinar Guillem Agulló, membre de l'organització
independentista i d'esquerres Maulets. Agulló va morir d'una ganivetada. Tots els partits
valencians, tret del PP i d'Unió Valenciana, van rebutjar l'agressió.
Finalment, el jutge va considerar autor de l'agressió Pedro Cuevas i va
absoldre els altres integrants del grup, que després van continuar actuant de
manera impune a València. Cuevas va ser condemnat a catorze anys de presó, dels quals
només va complir quatre. En les eleccions municipals de maig del
2007 es va presentar dins les llistes del partit neonazi Alianza Nacional.
Segons amb qui, doncs, la doctrina Parot i la Llei de Partits no són
aplicables. Només
cal donar una ullada al programa, les proclames i els actes d'Alianza Nacional
per constatar-ne la naturalesa. I continuen sent legals. I les seves víctimes
continuen sent acusades i agredides com a “nazis”.
Tant el Partit Popular, com la difunta UCD, com tots els
partits i partidets que han anat fent-se i desfent-se en l'imaginari
anticatalanista i espanyolista valencià, poc o molt, han fomentat la
identificació dels “catalanistes” –del PSPV, d'Esquerra Unida, del Bloc, de
Comissions, de la UGT o del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament– amb “els
nazis”. Mai, però, han condemnat cap agressió dels
autèntics nazis contra els que només són el seu objectiu i les seves víctimes. I tot sovint pels
carrers valencians hi ha exhibicions i agressions de la mateixa Alianza
Nacional o d'España 2.000 contra “els nazis catalans”.
El recurs s'ha encomanat ara al PP o a Ciutadans a Catalunya,
dirigit contra el sobiranisme o l'independentisme.
Cada dia apareixen per les xarxes socials allò que podrien ser “bromes” o
“ocurrències”. Fomentades pels que mai han condemnat el franquisme o contra els
que consideren l'extrema dreta espanyolisme segurament com el seu darrer
baluard. No és aquest el lloc apropiat per fer una anàlisi amb pretensions
exhaustives de les característiques del moviment nacionalsocialista alemany.
Apareixen en qualsevol enciclopèdia a l'ús: Superioritat racional o nacional,
apologia de la violència i del militarisme, supressió de la democràcia i dels
partits, exaltació del líder únic, primacia absoluta de l'Estat, defensa de
l'expansió territorial, atac al comunisme i al liberalisme, eliminació física
de la discrepància... En el fons del fons hi ha una doctrina considerada veritat i
única i l'aplicació de la violència per eliminar els discrepants, que són dues
característiques repetides al llarg de la història en els moviments totalitaris
polítics o religiosos. Aquestes característiques no es donen
íntegrament en aquells que titllen de “nazis” els partidaris de la
independència de Catalunya. Però no es pot ser tan dràstic si, en lloc d'enumerar els
principis del nacionalsocialisme alemany, es repassen els del falangisme,
sobretot aquells que fan referència a Espanya. El falangisme, cal no
oblidar-ho, s'emmirallava en el nazisme. I aquí sí que hi ha coincidències profundes
de sacralització de la pàtria i d'intransigència nacional. De negació del
diàleg i la democràcia i de recurs a la violència, ni que sigui, per ara, només
verbal. Parlem de nazis?
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada