Benvolguts,
Com a continuació d’un apunt anterior de títol
Enguany,
es compleixen els vuit-cents anys de la batalla de Muret. En remembrança d'en
Jordi Ventura., en complemento les explicacions, tretes de fonts diverses:
·
Amb un
enllaç: http://ca.wikipedia.org/wiki/Croada_albigesa,
sobre la croada contra els albigesos o càtars, Croada albigesa
·
Amb un còpia de la biografia de la
Viquipèdia sobre en Jordi Ventura i
Subirats,
·
Amb un article del País de l’any
99, en motiu de la seva mort, de títol Fallece el historiador Jordi Ventura, especialista en los cátaros, que afegeix força informació,
·
Amb
un article sobre la crema d’heretges de l’Alfons Llorenç a la revista El
Temps d’aquesta setmana, de títol Besiers, on es veu que la tradició
imputa la frase “Mateu-los tots; Déu reconeixerà els seus” i el lloc a diversos
personatges i contrades
També en referència al meu amic Jordi Ventura,
el 1998 va aparèixer un llibre singular (com singular era en Jordi Ventura) de
Francesc F. Maestra: L’últim càtar.
Conversa amb Jordi Ventura. Aquest llibre és una transcripció d’una
entrevista que en Francesc Maestra, geògraf i escriptor i en Fèlix Villagrasa,
professor d’història, li varen fer a l’any 1995 a Radio PICA. A la conversa hi
ha moltes notes auxiliars que ajuden a centrar el personatge, difícilment
centrable, i a centrar els temes de la conversa en sí que eren evidentment les
seves dèries de
sempre, o almenys ho eren des dels anys 60 quan jo el vaig freqüentar més: Occitània,
Catalunya i el poder que la sinèrgia de la seva unió o almenys el propi
reconeixement d’un passat comú, amb la cultura dels trobadors occitans i el
poder comercial i de domini dels mars dels catalans podia haver fet florir.
Poders que la croada contra els albigesos,
molt ben dissenyada pel papa Innocenci III (mireu quin nom es va triar el
paio!) va escapçar d’origen, gairebé abans de néixer.
Ahir crec que ja ho vaig deixar entendre, però
és que uns coneixements tan amplis, un cap molt ben organitzat i una
personalitat tant potent com la de Jordi Ventura, provoca en els deixebles o
amics un desig d’universalitat, un desig de perseverar en les idees que t’ha
transmès, un desig de veure el món tal com ell el veia.
Aquest interessant llibre el comentarem en un
proper capítol...
Jordi Ventura i Subirats
De
Viquipèdia
Jordi
Ventura i Subirats (Barcelona,
1932-1999) fou un
historiador català
especialitzat en cultures minoritàries i en occitanisme,
professor d'història econòmica de la facultat de ciències econòmiques de la
Universitat de Barcelona.
Va viure
exiliat del 1951 al 1956 a França, Estats Units i Veneçuela.
Es diplomà en Ciències Empresarials als Estats
Units, però més tard es doctorà en Història, i estudià periodisme. S'especialitzà en
Edat Mitjana i intentà ser un revulsiu a l'escola històrica impulsada per Ramon d'Abadal i de
Vinyals. Fou professor a l'Escola de Periodisme de
l'Església, a Barcelona.
Ha estat membre de l'Institut
d'Estudis
Occitans
- Pere el
Catòlic i Simó de Monfort (1960)
- Alfons
el Cast, el primer comte-rei
(1961)
- Les
cultures minoritàries europees
(1963)
- Els
catalans i l"occitanisme
(1964).
- Els
heretges catalans (1963)
Ventura estaba indignado por el éxito
popular de los libros de Mestre, a los que juzgaba poco científicos, y tuvo un
papel activo en la polémica que enfrentó a Mestre con la escritora francesa
Anne Brenon, que acusó a éste de plagiarla en su libro Els càtars. Cuando se publicó el año pasado en
Cataluña la obra El veritable rostre
dels càtars, de Brenon, Ventura redactó un prólogo muy duro en el que, sin
nombrar explícitamente a Mestre, denunciaba que Brenon había sido "víctima
de la sucia jugada de un autor barcelonés que se ha permitido plagiar las
excelencias de su obra". Diplomado en Ciencias Empresariales
en Estados Unidos, Jordi Ventura se doctoró en Historia y se tituló en
Periodismo. Una de sus primeras actividades docentes la realizó en la Escuela
de Periodismo de la Iglesia, en Barcelona. Miembro
del Institut d"Estudis Occitans, era el coordinador del comité
científico de la Asociación de las Regiones de Europa. El conocimiento de los movimientos culturales,
religiosos y políticos heterodoxos, como el catarismo y los valdenses, se vio
notablemente beneficiado desde que este activista nacionalista, exiliado y
formado en Francia, Estados Unidos y Venezuela entre los años 1951 y 1956,
decidió dedicarse de lleno a su estudio. Sus primeros libros muestran un hacer apasionado y riguroso que
impresionó a historiadores como Ramon d"Abadal y actuaron de revulsivo en
la medievalística. Son Pere el
Catòlic i Simó de Montfort (1960), reeditado hace tres años, y Alfons el Cast, el primer comte-rei (1961).
Defendió las nacionalidades históricas en Les
cultures minoritàries europees (1963) y Els catalans i l"occitanisme (1964). Publicó obras de
síntesis como Els heretges catalans
y una Historia de España (1975) en
cuatro volúmenes, reeditada en cuatro ocasiones, junto con un gran número
de artículos eruditos en diversas publicaciones académicas y culturales. En su
línea de interés por los movimientos alternativos, estudió la influencia del socialista
Etienne Cabet en el movimiento icariano catalán. En el año 1977 obtuvo el Premio Joan Fuster de ensayo
con el estudio Inquisició espanyola i cultura
renaixentista al País Valencià y en 1994 completó su valiosa aportación al tema con
La Bíblia valenciana. Ventura presenta en estos estudios una tesis que ha
acabado imponiéndose: el Santo Oficio tuvo una influencia indirecta
negativa en la expresión cultural y lingüística valenciana autóctona. La prohibición de la Bíblia traducida
en lenguaje llano en 1477 por conversos valencianos de origen judío impidió que
el libro hiciera familiar la lengua escrita entre un sector amplio de
población, como sucedió en el resto del mundo cristiano. La biografía y la personalidad de
este peculiar y atípico historiador independiente se completan con hechos tan
diversos como su papel en la fundación del PSOE catalán (¿); su participación
en la huelga de los tranvías de Barcelona; su adscripción a la francmasonería; su trabajo, durante el exilio,
en la sección de publicidad del Festival Internacional del Film de Cannes
-Canna, en su estimado occitano-, o su famosa lengua viperina y actitud
irascible, según conocían sus amigos y ex amigos, y también sus contertulios
del Ateneo Barcelonés,
refugio de sus últimas soledades y proyectos.
El Punt. 1519. 23 juliol. Alfons
Llorenç.Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada