dimecres, 2 d’octubre del 2013

02/10/13. Potser seria bo que Catalunya s’afegís des d’ara mateix a l’organització de la francofonia! No és una feina d’amateurs tal com diu l’articulista. És una altra estructura d’estat! Que corri fins al govern!

Benvolguts,

En Josep Maria Loste, opinador, té un Bloc hostatjat al directe.cat. En algun apunt de les Reflexions ja hem parlat d’aquest modest, però potent opinador.

Avui ha tingut la bona idea de publicar un apunt sobre la força de la francofonia i la nostra necessitat de fer-nos-hi simpàtics ja que no és un estat sinó un concepte i organisme que abasta tots els estats que parlen francès, poc o molt. Ell cita l’Estat  francès, Bèlgica, Luxemburg, Romania i Bulgària dins de la UE, i no cita Andorra, ni Mónaco suposo que per error. En l’article de la Viqui es dóna molta més informació sobre l’organisme aglutinador http://ca.wikipedia.org/wiki/Francofonia.

La reflexió de l’articulista és potent. El seu missatge és que sense l’ajut de la francofonia ho tindrem més pelut i amb l’ajut de la francofonia ho tindrem més fàcil.

Jo vaig estar educat en una època en que la llengua estrangera que s’ensenyava al batxillerat i al comerç era la francesa (segurament que no hi havia prou professors d’anglès tal com passa ara). D’altra part França estava a la cantonada pels catalans, malgrat que no era fàcil obtenir passaports (no hi va haver DNI fins el 1951) i havies de demanar salconduits de frontera a l’organització del Movimiento (certificat de l’alcalde barri, certificat de bona conducta de l’empresa on treballaves, etc). Si eres menor d’edat hi intervenia la OJE (Organización Juvenil Española) o sigui la Falange en la tramitació del permís.

El fet de que teníem França a la cantonada i que a l’escola s’ensenyava el francès va fer que la nostra natural sortida a l’estranger fos a França. I la nostra tercera llengua el francès. I els nostres cantants preferits fossin Leo Ferrer, Georges Brassens i Jaques Brel. Jo encara conservo dotzenes de plaques de 45 i de 33 revolucions d’aquests cantants.

Com que fins la mort del Franco els llibres de caire polític estaven prohibits, es dóna la paradoxa que la gent de la nostra generació va mamar la política en francès. Va ser en francès que Marx, Engels, Lenin, Mao-Tse-Tung, però també Freud, Jung, Freinet, Marcuse i molts altres pensadors varen anar-nos amarant. La paradoxa arriba fins als llibres de Fidel Castro i del Che Guevara que també els varem conèixer a través del francès. I encara els conservem!

Per sort els nostres patriòtics col·lectius, el Col·lectiu Emma i Help Catalonia tradueixen des de fa molt temps els articles locals importants a 30 llengües diferents entre elles el francès.

Aquesta condició fa que la reflexió de Josep M. Loste m’hagi fet pensar que:

Potser seria bo que Catalunya s’afegís des d’ara mateix a l’organització de la francofonia! No és una feina d’amateurs tal com diu l’articulista. És una altra estructura d’estat! Que corri fins al govern!

Nota: Una reflexió del juliol del 2012 sobre la francofonia:

I ara l’article:

27.9.2013.  

La francofonia i la diplomàcia efectiva

Josep Maria Loste Opinador
Cal  anar  amb peus de plom  amb  l'Estat francès i la francofonia;  mereixen  un tractament especial :  s'han de treballar, s'han de conrear molt i molt . No ens podem permetre tenir França i la francofonia en contra; potser no estaran al 100% a favor  de les nostres reivindicacions, però hem d'explicar-nos molt  bé, ésser terriblement diplomàtics  i pedagògics. Amb un Estat francès i un món francòfon en contra  la viabilitat de la independència de Catalunya seria molt difícil i conflictiva . Cal tenir en compte  que actualment  existeixen 5 estats de la  Unió  Europea que formen part de la francofonia :  Estat  francès, Bèlgica, Luxemburg, Romania i Bulgària.  De fet,  cal  que ens  espavilem, de totes totes, en l'àmbit internacional . És  bàsic  que   comenci a arrelar  -  i alhora  a practicar-se - una diplomàcia popular, útil, pedagogica  i efectiva  envers els nostres amics, coneguts i saludats  de l’àmbit internacional . Pensem que els qui, al  final,  ens donaran  o no  el vistiplau al procés sobiranista  són  Berlin, Brussel·les  i Paris . Perquè, per  altra banda,  no hi ha dubte que ja ha començat, fa dies, la  campanya  del NO

Ha arribat l'hora de treure's  la son de sobre  i exercir de diplomàtics  amateurs  i  publicistes  internacionals . Hem d’irradiar consciència  nacional  i  radicalitat  democràtica,  arreu del  vell  continent i a tot el planeta  en general .


Josep Maria Loste

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada