Benvolguts,
Ens trobem davant d’un magnífic article que ens explica el
problema actual del club de rics i sàtrapes europeus anomenat UE i la necessitat de canviar aquest
estatus per tal que els pobles (i no els estats) formin una veritable Europa de les Regions, molt més humana
i solidària que no la gasòfia que s’ha apoderat de l’antiga UE, dels desitjos fundacionals (?) de l’antiga
UE!
Vegem i gaudim del magnífic article de Tayssir Azouz:
Catalunya i Europa
"La
unió per la força, tard o d’hora, sempre està destinada al fracàs"
per Tayssir Azouz 21/10/2017
Un dels arguments més
recurrents que defensen els contraris a la independència de Catalunya, però també els contraris a l’exercici del dret a
l’autodeterminació, és que la República
de Catalunya quedaria fora de la Unió
Europea. Aquesta
qüestió ha estat debatuda del dret i del revés per experts europeus i
internacionals, i l’única afirmació que podem fer és que la història dels
processos d’integració confirma que sempre s’ha acabat imposant el pragmatisme
i el principi democràtic davant del dubte.
Però aquesta no és la qüestió que m’interessa tractar avui. Amb
l’article 155 activat, dos presos
polítics i
un rebuig frontal a qualsevol tipus de mediació europea o internacional per
part del Govern espanyol i les institucions europees, el President
de la Comissió Europea, Jean-Claude
Juncker, feia palès el seu temor a l’efecte dòmino que podria desencadenar la
independència de Catalunya. El missatge és rotund:
la Unió Europea com a club d’Estats privilegiats està en
perill. De fet, no cal que ens ho digui perquè ja ho vam veure amb la pèssima
gestió de l’anomenada crisi dels refugiats.
El desacord i els
reiterats incompliments per part dels Estats
membres, en particular l’estat espanyol, han posat en evidència la feblesa
d’aquesta unió que atempta impunement contra els drets humans que, d’acord amb
els seus principis fundacionals, ha de defensar. Recordem que el Govern i el Parlament de Catalunya, amb el suport
massiu de la societat civil, van deixar molt clar el seu compromís amb
l’acollida de les persones que fugen de la guerra.
Entrem ara en el fons
de la qüestió. El
projecte europeu actual va néixer de la voluntat comuna de reconstruir una
Europa destruïda després de la guerra més mortífera de la humanitat que, no ho oblidem, va ser provocada per la irrupció al poder de
règims feixistes.
Convé recordar
també que el principal motiu d’aquesta unió va ser la integració econòmica a
través de la creació de la Comunitat
Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) l’any 1951. El valor de la pau ha estat l’altre gran vector d’aquesta
aliança d’estats-nació europeus en
el context d’un món polaritzat pels efectes de la Guerra Freda. Globalment, a ritmes certament dispars entre els seus
membres, aquest projecte ha viscut un progrés més que notable en termes de
drets democràtics i de convivència. Però encara avui dia,
el xoc de sobiranies dels
estats-nació –model d’estat clarament en crisi– segueix sent el punt
trontollant del projecte comú europeu.
Ho vam poder comprovar amb la
gestió de la
crisi econòmica i de la crisi dels refugiats, i ho estem veient ara
amb l’absència
de voluntat d’actuar com a mediadors entre els governs espanyol i català en una
qüestió profundament democràtica. En
el cas de l’Estat espanyol, podem
parlar clarament d’una deriva autoritària, un retorn a temps foscos.
Avui, ha anunciat un cop d’Estat en tota regla.
Si bé l’opinió pública europea i
internacional ja percep la reivindicació catalana com un afer europeu, els
mandataris dels estats membres i la seva infanteria burocràtica han decidit
centrar els seus esforços a blindar el concepte de la integritat territorial. No volen
en cap cas reconèixer Catalunya com
a subjecte polític. En canvi, el moviment independentista català desperta
cada vegada més simpaties en aquells corrents europeistes que lluiten per una
Europa genuïnament federal, és a dir, aquell vell somni europeu on
l’aprofundiment democràtic implica avançar cap a unes institucions europees que
representin els ciutadans europeus de forma directa, ultrapassant els
interessos estrictes –i sovint partidistes– dels estats. Una Europa humanista on la distribució del poder
s’articuli a partir dels mons locals, concretament al voltant de les seves
viles i ciutats. Una Europa que promogui un federalisme entès
com un comportament social i no com una simple estructura estatal. Perquè quan
parlem de federalisme, quan parlem de sobiranies compartides, no podem oblidar
que la pau n’és la pedra angular. És el factor de cohesió més gran per desenvolupar relacions sanes i
fructíferes. De la mateixa manera, el
dret a l’autodeterminació és una condició prèvia a qualsevol tipus de
federació. Una federació –o
confederació– no és tal si no es produeix entre iguals i es fonamenta, a més,
en la llibertat d’associació. La unió per la força, tard o d’hora, sempre
està destinada al fracàs.
Catalunya és, sens
dubte, una nació europea i europeista on l’esperit federalista és ben present. L’1
d’octubre, els ciutadans de Catalunya
es van guanyar clarament el dret a constituir-se en un estat independent en
forma de república, a redefinir d’arrel el seu contracte social per governar-se
i tenir veu pròpia en la construcció europea, sense estar subordinats al
nacionalisme espanyol. D’altra banda, Catalunya té una economia diversificada,
atractiva i perfectament viable. La seva dinàmica expansiva és diàfana: l’any
2016 el PIB català va créixer un 3,5%, molt per sobre de països com Alemanya
(1,8%), França (1,2%) o Itàlia (0,9%). Les exportacions van créixer un 6,1%
(les d’alta tecnologia un 10%) i la inversió estrangera directa es va
incrementar un 58% (11% a l’estat espanyol), cosa que demostra una alta
confiança dels inversors internacionals envers el mercat català. Tot això és gràcies a l’esperit emprenedor i la
cultura de l’esforç tan arrelada en els diversos agents econòmics del país.
Europa és un mercat natural per a Catalunya. Sempre ho ha
estat i ho seguirà essent, sense oblidar que el mercat avui és el món. Per tant,
malgrat el to apocalíptic d’aquests dies, la contribució catalana a qualsevol
projecte europeu sempre serà positiva en tots els sentits. I és de
justícia que els ciutadans de Catalunya
puguin administrar els seus propis
recursos, amb l’objectiu de poder
repercutir els guanys en el benestar i el progrés dels seus ciutadans. En
definitiva, les institucions europees poden decidir fallar a Catalunya durant un curt període de temps.
Però el que és segur és que
Catalunya no fallarà mai a Europa ni a la gent que, arreu del món, defensa
sense embuts el progrés, la pau, la llibertat i la democràcia.
Tayssir Azouz
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada