09/03/2020. Miquel De Palol. La solució samsònica.“Qual­se­vol camí de pacte no té altra sor­tida que la con­so­li­dació d’una auto­no­mia reta­llada i dis­minuïda, amb menys com­petències que en temps dels tri­par­tits. La rea­li­tat és un objecte en essència con­tra­dic­tori. Dit des d’un altre punt de vista: pre­ten­dre fer de l’existència un ens orde­nat, cohe­rent i lògic és con­dem­nar-se a la des­es­pe­ració i a la neu­rosi. Can­sada, desen­ga­nyada i escèptica, la ciu­ta­da­nia assis­teix a un espec­ta­cle com a mínim curiós ofert per la casta política. Qual­se­vol que no sigui com­ple­ta­ment idi­ota sap que la “taula de diàleg” que s’han tret de la màniga els més cons­pi­cus dels nos­tres pròcers no té com a fina­li­tat real cap dels objec­tius mar­cats en una banda ni en l’altra. No en sor­tirà el reco­nei­xe­ment del dret a l’auto­de­ter­mi­nació i un referèndum acor­dat tal com es vol a l’Est, ni per l’Oest la reso­lució del con­flicte dins del marc cons­ti­tu­ci­o­nal, la paci­fi­cació feliç de Cata­lu­nya i el retorn d’una pax cata­lana reor­de­nada en for­mat de submís ramat auto­no­mista.

Benvolguts,

 9 març 2020 2.00 h

TRIBUNA

La solució samsònica

Miquel De Palol - Escriptor

“Qual­se­vol camí de pacte no té altra sor­tida que la con­so­li­dació d’una auto­no­mia reta­llada i dis­minuïda, amb menys com­petències que en temps dels tri­par­tits

La rea­li­tat és un objecte en essència con­tra­dic­tori. Dit des d’un altre punt de vista: pre­ten­dre fer de l’existència un ens orde­nat, cohe­rent i lògic és con­dem­nar-se a la des­es­pe­ració i a la neu­rosi. Can­sada, desen­ga­nyada i escèptica, la ciu­ta­da­nia assis­teix a un espec­ta­cle com a mínim curiós ofert per la casta política. Qual­se­vol que no sigui com­ple­ta­ment idi­ota sap que la “taula de diàleg” que s’han tret de la màniga els més cons­pi­cus dels nos­tres pròcers no té com a fina­li­tat real cap dels objec­tius mar­cats en una banda ni en l’altra. No en sor­tirà el reco­nei­xe­ment del dret a l’auto­de­ter­mi­nació i un referèndum acor­dat tal com es vol a l’Est, ni per l’Oest la reso­lució del con­flicte dins del marc cons­ti­tu­ci­o­nal, la paci­fi­cació feliç de Cata­lu­nya i el retorn d’una pax cata­lana reor­de­nada en for­mat de submís ramat auto­no­mista.

Davant d’aquesta incon­tro­ver­ti­ble rea­li­tat, els inter­pre­ta­dors diver­sos no poden fer altra cosa que blas­mar-la sense mise­ricòrdia, tirant cadascú l’aigua al seu molí, com no pot ser d’altra manera. Els espa­nyols són uns men­ti­ders i esta­fa­dors per uns, uns traïdors i uns venuts pels altres, i els cata­lans són uns mise­ra­bles venuts sense escrúpols, capaços del que sigui per con­ti­nuar reme­nant les cire­res –encara que siguin qua­tre cire­res de merda– i cobrant un sou de dipu­tats o con­se­llers.

Soc dels qui cre­uen que aquest relat, amb tots els mati­sos que es vul­guin, és força real. Però s’hi ha afe­git un fac­tor nou, o no pas nou del tot, perquè sem­pre hi ha estat, però mai com ara tan evi­dent i cri­da­ner. El cas em recorda un pas­satge molt bonic dels Mabi­no­gion, on dos reis juguen als escacs men­tre els res­pec­tius exèrcits com­ba­ten en la bata­lla. Els arri­ben notícies de la peripècia bèl·lica amb l’avan­tatge decan­tada d’una banda o de l’altra; els reis no en fan cas, però curi­o­sa­ment els avenços i retro­ces­sos coin­ci­dei­xen amb les vicis­si­tuds en el tau­ler de joc. Al ves­pre, un dels reis rep escac i mat; apa­reix un mis­sat­ger ensan­go­nat i li diu: “El teu exèrcit ha estat der­ro­tat i fuig. Has per­dut el regne.”

A la taula de diàleg no se sap què hi passa, però entre­tant la judi­ca­tura fran­quista, la Junta Elec­to­ral Cen­tral i el Tri­bu­nal de Cuen­tas con­ti­nuen la mas­sa­cre de diri­gents inde­pen­den­tis­tes amb la mateixa mala llet, impu­ni­tat i eficàcia que els temps poste­ri­ors a l’octu­bre de 2017, i els inde­pen­den­tis­tes “fidels” al man­dat de l’1 d’octu­bre es man­te­nen en la teòrica intran­sigència i pro­mesa d’una glo­ri­osa expec­ta­tiva, sense que una cosa ni l’altra sem­blin remoure ni fer tron­to­llar la fla­mant “taula de diàleg”.

Els qui encara cre­uen en els Tres Reis de l’Ori­ent podrien ser vícti­mes de la para­doxa: quan denun­cies els qui van con­tra la uni­tat, pots ser fàcil­ment per­ce­but com un que també fomenta la desunió; és un dels dra­mes tra­di­ci­o­nals dels movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris. Cor­ro­bo­ra­rien que no hi ha dico­to­mia radi­ca­li­tat/prag­ma­tisme, sinó es vol/ no es vol, i que aquí calia haver pac­tat i després, no abans, anar a Madrid amb una posició unitària, i alguna pos­si­bi­li­tat més de treure’n res útil.

Un té la impressió que tot això ja està superat, i ja no és una sos­pita rao­nada, sinó el res­sort que no t’has de dei­xar pren­dre més el pèl la idea que espa­nyols i cata­lans han pac­tat amb els res­pec­tius sec­tors diver­sos per man­te­nir tots els fronts oberts, i jugar amb la incidència pos­si­ble en qual­se­vol de les dues direc­ci­ons: del tau­ler d’escacs al camp de bata­lla, i del camp de bata­lla al tau­ler d’escacs.

Es va a alguna banda, o tan sols a l’enquis­ta­ment i la putre­facció prèvia a la mòmia i al fòssil? Tal com està plan­te­jat el cas, i davant de la posició dels espa­nyols, la inde­pendència de Cata­lu­nya només pot venir per una mecànica revo­lu­cionària, d’enfron­ta­ment directe i radi­cal amb l’statu quo. Es pot arri­bar a enten­dre la “taula de diàleg” com una càrrega de raons per esgri­mir davant ter­cers –Europa? Els tri­bu­nals inter­na­ci­o­nals?– la impres­cin­di­ble neces­si­tat d’un camí radi­cal, tot i que la posició actual d’ERC no apunta en aquesta direcció. Qual­se­vol camí de pacte –sem­bla men­tida que no es vul­gui enten­dre– no té altra sor­tida que la con­so­li­dació d’una auto­no­mia reta­llada i dis­minuïda, amb menys com­petències que en temps dels tri­par­tits. Quan ja hi havia l’Artur Mas, una de les esques del procés va ser l’escan­da­losa dis­mi­nució de com­petències: impa­ga­ments de pres­su­pos­tos, irre­a­lit­zació de plans apro­vats i pro­gra­mats, dèficit d’inversió en infra­es­truc­tu­res. S’ha avançat, des d’ales­ho­res? Fir­ma­ria ara mateix que no s’hagi retro­ce­dit.

    

COMENTARIS  

+1#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS

Te tota la raó. El pacte calia haver-lo fet i signat abans d’entrar a la taula. Aquesta taula serà el fracàs d’Esquerra.

Amb tot cal dir que poques expectatives quedaven enfront la nova dictadura dels jutges.

El terrorisme judicial és el pitjor dels terrorismes, ja que els que el practiquen queden impunes, almenys mentre existeixi la figura anacrònica i eixorca del Borbó.

Miquel De Palol