Benvolguts,
Joan Ramon Resina
La
criminal obstinació de Sánchez
«Que
Sánchez ha claudicat davant les vertaderes instàncies de poder ho demostra no
sols la satisfacció d'Abascal sinó l'oferta de Casado de sostenir-lo durant la
resta de la legislatura si li fallen els seus puntals, teòricament crítics,
però visiblement domesticats»
Aquests dies, de tantes coses com passen, una hora sembla un dia
i una setmana tot un any. En un mes, s’hi han concentrat els canvis d’una
dècada o d’unes quantes, com en aquelles seqüències cinematogràfiques que en
pocs segons mostren esdeveniments de llarga durada: la desclosa d’una flor, la
metamorfosi d’una crisàlide, la germinació d’una llavor. Fa una setmana encara
podia posar interrogant al títol del meu article, preguntant-me si l’epidèmia
era l’avantsala de la dictadura. Avui l’interrogant ja és sobrer.
La crisi de la Covid-19 dóna una perspectiva en
escorç a la història del darrer mig segle. Tot es veu d’una manera diferent. Al
seu discurs de la setmana passada, Angela Merkel afirmà que d’ençà del final de
la Segona Guerra Mundial cap altra situació no havia exigit tant
l’esforç comú dels alemanys. La cancellera va
dirigir-se als ciutadans en un to planer, compassiu, gairebé humil, sense fer
cap al·lusió a la seva autoritat, ni atribuir-se poders excepcionals ni
concentrar unipersonalment les decisions en detriment de la democràcia. El to humil era l’apropiat contra un virus del
qual no se sap gairebé res tret de la perillositat i la velocitat de
propagació. A Alemanya, l’exèrcit s’ha desplegat
no pas per intimidar la població sinó en feines
de sanitat, com correspon a una emergència
sanitària. Ningú al govern ni cap
polític de cap altre partit no ha criticat el confinament de Baviera
decretat pel ministre president d’aquest estat, Markus Söder. Al contrari, el
lideratge de Söder l’han imitat més estats, com ara Saarland,
Baden-Württemberg, Rheinland-Phals, Hessen, Niedersachsen i Hamburg; i si hi ha hagut cap veu crítica ha estat en el sentit
que altres estats no hagin aplicat encara les mateixes mesures. En
vista d’aquesta laxitud davant l’embat del virus, Merkel es reunia ahir amb els
presidents de tots els estats federats no pas per amenaçar els discrepants,
sinó per mirar d’unificar criteris, respectant els drets jurisdiccionals dels
diversos governs. Tot i que el nombre d’infectats
ha augmentat ràpidament aquests darrers dies, la mortalitat registrada és molt
més baixa que a Espanya i no sembla probable que les crisis sanitàries
respectives arribin a ser comparables.
En contrast, la resposta
del govern espanyol no ha estat sanitària sinó casernària.
No sols s’han descartat les mesures d’urgència que
aconsellava l’epidemiologia més elemental, sinó que s’ha fet bullying a
qui les recomanava amb coneixement de causa. Si res ha posat de
manifest la Covid-19 és la veritat de la frase de Max Estrella, el
protagonista de Luces de Bohemia: ‘Espanya
és una deformació grotesca de la civilització europea.’ L’estat de dret avançat, l’estat més descentralitzat
del món, l’estat amb el màxim grau d’autonomia, de què presumien aquells qui
més s’oposaven a fer-ho realitat, s’ha evaporat en poc menys d’una quinzena,
cosa que ha demostrat que Espanya no sap afrontar les crisis sinó declarant
l’estat d’excepció, suspenent les garanties i concentrant el poder en una
‘autoritat competent [militar por supuesto]’ que, en general,
és incompetent en tot menys a fer obeir, per més absurdes que siguin les
ordres. És així com personatges d’una gran mediocritat, com
Francisco Franco o Pedro Sánchez, afavorits per circumstàncies excepcionals,
assumeixen arbitràriament el poder en un país que sols l’entén de manera
absoluta. I si Franco va convertir en eslògan la grotesca diferència espanyola
en un continent democratitzat, grotesca ha estat fins ara la gestió de la crisi
per Pedro Sánchez. Absurda al
començament de l’epidèmia, però tràgica després,
a mesura que augmentaven exponencialment les defuncions, i finalment criminal quan, malgrat amuntegar-se els cadàvers,
Sánchez ha mantingut la negativa a confinar el
focus principal de la infecció i segellar l’estat tancant ports i aeroports.
Més criminal encara ha estat impedir que uns altres
més sensats que ell ho fessin, perquè calia unitat, ço és uniformitat en la
taxa d’infeccions i equilibrar els territoris en el nombre de morts. Catalunya
no podia pas restar al marge de l’epidèmia mentre Madrid n’era el principal
escenari. Qüestió d’honor i sobretot qüestió d’estat.
Espanya, per a anomenar com ells una bestiesa política, no es
podia pas permetre que Quim Torra aparegués davant el món com un polític eficaç
en una emergència global. Calia desautoritzar-lo a qualsevol preu, encara que
el preu es comptés en morts.
Per què s’ha entestat
Sánchez a actuar contra les recomanacions dels experts i ha ordenat una
militarització de la crisi en lloc de posar-hi al capdavant una autoritat
realment competent? I per què, quan una autoritat que de
veritat ho és pel criteri rellevant diu allò que té l’obligació de dir, s’encarrega a un assassí a sou de la ploma la missió de
difamar-lo? Això han fet amb el doctor Oriol
Mitjà els algutzirs locals de Sánchez. No se m’acudeixen gaire respostes a
aquestes preguntes. La més evident és l’oportunisme d’un ambiciós que
s’aprofita de la crisi per afermar-se de la manera més primària: monopolitzant
la gestió i activant la propaganda. És tanmateix l’aposta arriscada d’un inconscient, perquè
la pèssima gestió, cada vegada més evident, podria esdevenir la tomba política
de Sánchez. Però els precedents
compten. Franco va ser un pèssim estrateg durant la guerra i malgrat tot va
arrapar-se al poder fins a la mort. Tot és qüestió
d’equilibris i saber servir determinats interessos.
L’altra explicació és una extensió de la primera. Com a servidor dels interessos que s’han mimetitzat amb
l’estat, més ben dit, d’uns interessos que són l’estat, Sánchez fa mans i
mànigues per mantenir-se al poder. Aquesta
és la prioritat, l’epidèmia passarà, però el poder és etern. I en la crisi, l’estat
profund ha percebut una oportunitat
d’enllestir la recentralització i ha exigit a Sánchez de no desaprofitar-la. L’ocupació militar de
Catalunya, que no es va arribar a executar l’octubre del 2017 per la feblesa de
Rajoy, s’ha fet ara amb el pretext de l’epidèmia. La confiscació de material sanitari a
centres i empreses, arrabassant-lo a l’administració catalana i privant-ne els hospitals,
les residències i els professionals i voluntaris que lluiten contra el virus, és una espoliació de conseqüències
mortíferes que no s’ha vist a cap altre país, però compta amb una llarga
tradició en la història d’Espanya.
Pot ser que Sánchez sols
hagi actuat irreflexivament per por d’esdevenir impopular a Madrid si tancava
els accessos i confinava la població, que mentrestant campa per tota la
península, portant la Covid-19 a pobles i ciutats on no n’hi havia i unifica el
territori en el patiment i en la mort. A l’inrevés d’allò que havien fet amb èxit els governs de la Xina,
Taiwan i Corea del Sud, i que per no haver-ho fet a temps ja s’havia convertit Itàlia en el primer cementiri europeu de
l’epidèmia quan amb prou feines es declarava a Espanya. Sense atendre les lliçons que oferia l’avançament en
aquests altres països, Sánchez ha posat Espanya
al caire de desplaçar Itàlia de la primera posició mundial en el recompte de
morts. L’únic parió en
irresponsabilitat és l’Iran, on les autoritats religioses tampoc no han
aïllat la població malgrat el gran nombre de decessos. Tant l’un país com
l’altre sacrifiquen vides als seus ídols respectius: la teocràcia en l’un, la juntocràcia en l’altre.
Que Sánchez ha claudicat
davant les vertaderes instàncies de poder ho demostra no sols la satisfacció
d’Abascal sinó l’oferta de Casado de sostenir-lo durant la resta de la
legislatura si li fallen els seus puntals, teòricament crítics, però
visiblement domesticats. Ho
corrobora l’oferta de Ciutadans d’aprovar-li el pressupost de franc.
Tanta coincidència a sostenir un polític que ha atiat una crisi sanitària sense
precedents i ha preparat el daltabaix econòmic i social que la seguirà no deixa
marge al dubte. La virtut de les situacions límit és que despullen l’ésser. És
quan l’adversitat s’emporta allò que era superflu que apareix la primarietat
elemental de les coses. Espanya s’havia enriquit, però no havia canviat en res de
fonamental. Tota la xerrameca d’autonomia, diversitat, modernització,
europeisme, drets i democràcia s’ha esvaït amb la primera tempesta que posava
en qüestió no ja la integritat territorial, com el Primer d’Octubre,
sinó la integritat física de la ciutadania. Sánchez
ha capgirat les prioritats. Refusant
d’aturar la infecció de l’única manera que podia fer-se, ha desplegat l’exèrcit
abans que els efectes socials de l’epidèmia esclatessin en forma de revolta. Una
crisi social d’aquesta magnitud no pot pas descartar-se enmig del desprestigi imparable de la corona, i
em refereixo a la simbòlica i fraudulenta. No hi ha cap dubte que la revelació de la
veritable cara de la transició i del règim que la legitimava explica en bona part
l’estat d’alarma per l’alarma dels seus beneficiaris.
Ramón María del Valle-Inclán definí la modalitat hispana
del teatre expressionista amb una metàfora madrilenya. Deia que havia passejat
els herois de la tragèdia clàssica davant els miralls del carrer d’Álvarez
Gato. A la cantonada d’aquell carreró situat als darreres de la Puerta del Sol,
hi havia un establiment amb dos miralls a banda i banda de la porta, un de
còncau i un altre de convex, on els madrilenys de fa mig segle podien veure’s
amb la distorsió corresponent. Eren uns miralls molt modestos, fins i tot
decebedors, però en el Madrid provincià d’abans de la guerra civil sembla que
havien tingut una certa popularitat. Heus aquí la definició de Valle-Inclán: ‘Els herois clàssics
reflectits en els miralls còncaus donen l’Esperpent. El sentit tràgic de la
vida espanyola sols es pot retre mitjançant una estètica sistemàticament
deformada.’
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada