13/03/2020. Xavier Díez. El feixisme truca a la porta.“Un dels fets que pro­te­gei­xen la soci­e­tat cata­lana és que, a diferència d’Itàlia i Espa­nya, la nos­tra iden­ti­tat con­tem­porània s’ha fona­men­tat en l’anti­fei­xisme

Benvolguts,

Vegem l'article de l'historiador i assidu d'aquest Bloc, Xavier Díez:

13 març 2020 2.00 h

TRIBUNA

El feixisme truca a la porta

Xavier Díez

“Un dels fets que pro­te­gei­xen la soci­e­tat cata­lana és que, a diferència d’Itàlia i Espa­nya, la nos­tra iden­ti­tat con­tem­porània s’ha fona­men­tat en l’anti­fei­xisme

Un dels lli­bres de l’any és Fei­xisme per­sis­tent, de la peri­o­dista Alba Sidera. L’autora, cor­res­pon­sal des de fa una bona colla d’anys a Itàlia, ha exer­ci­tat la vir­tut de tra­duir la con­fusa i bar­roca política ita­li­ana en un text com­pren­si­ble. I les seves per­cep­ci­ons són demo­li­do­res. L’èxit de Sal­vini no deixa de repre­sen­tar la cul­mi­nació d’un procés lent, encara que cons­tant, de nor­ma­lit­zació, extensió i crei­xent cen­tra­li­tat del fei­xisme en la soci­e­tat ita­li­ana.

Itàlia és un país culte i sofis­ti­cat, encara que la seva enre­ves­sada política, amb un punt d’espec­ta­cu­la­ri­tat operística, no sem­bla fàcil d’enten­dre. Fun­dada con­tem­porània­ment en el teòric anti­fei­xisme (mal­grat que amb uns ínfims pro­ces­sos pels crims de l’època mus­so­li­ni­ana), la ultra­dreta ha estat sem­pre allà, de manera latent i a l’ombra (mal­grat que amb un ter­ro­risme sag­nant i inter­mi­tent). Amb un punt d’ide­a­lit­zació romàntica per part de molts nostàlgics, per­so­nes nor­mals, cul­tes i sofis­ti­ca­des, mes­tres, advo­cats, mes­tres­ses de casa, pro­fes­si­o­nals,... que s’iden­ti­fi­quen sense cap recança com a fei­xis­tes, com ens des­criu l’autora res­pecte a veïns nor­mals i agra­da­bles.

Ara bé, allò que es man­te­nia amb dis­creció no va parar de créixer (i de blan­que­jar-se) a par­tir de Ber­lus­coni. No només perquè la seva llarga etapa va incor­po­rar una munió d’indi­vi­dus pro­ce­dents d’aquest espai, sinó perquè el seu imperi mediàtic va tre­ba­llar deli­be­ra­da­ment per nor­ma­lit­zar aquesta versió ita­li­ana del tota­li­ta­risme entre l’opinió pública. L’escola comu­ni­ca­tiva Media 7 va pre­pa­rar un marc men­tal de nor­ma­lit­zació del que, objec­ti­va­ment, són aber­ra­ci­ons morals com la xenofòbia o el mas­clisme.

El fei­xisme té èxit, perquè com el capi­ta­lisme, nia en el cos­tat fosc de l’ànima humana. És sovint allà, latent, en algun racó ama­gat de la consciència de per­so­nes nor­mals, des­perta quan li arriba oxi­gen i creix quan troba ali­ment. L’oxi­gen l’ha donat la crisi dels dar­rers dotze anys, i l’ali­ment l’ha sub­mi­nis­trat una esquerra que no ha parat de come­tre error rere error. La crisi de 2008 ha trin­xat les soci­e­tats occi­den­tals. La cai­guda dels nivells de vida, la nor­ma­lit­zació de la pre­ca­ri­e­tat, l’eixam­pla­ment de les diferències soci­als ha estat una veri­ta­ble apli­cació del que Naomi Klein va defi­nir com a “doc­trina del xoc”.

El resul­tat, un pano­rama deso­la­dor on s’han dis­solt els nexes soci­als, fami­li­ars o morals. Hem entrat de ple en aquell con­cepte que els sociòlegs Chris­tian Laval i Pierre Dar­dot han ano­me­nat “noves sub­jec­ti­vi­tats neo­li­be­rals”, en què cada indi­vidu assu­meix una con­dició de com­petència darwi­ni­ana per la super­vivència o l’èxit, fet que ha aca­bat amb uns mínims ètics per a la con­vivència. El males­tar pro­fund d’aquesta existència mate­ri­a­lit­zada en la pre­ca­ri­e­tat com a forma de vida, o la resig­nació davant la pers­pec­tiva que les noves gene­ra­ci­ons vis­quin pit­jor, s’ha com­bi­nat amb una crei­xent dis­po­ni­bi­li­tat de bocs expi­a­to­ris a qui res­pon­sa­bi­lit­zar dels mals vigents. És allò que s’ha vin­gut a deno­mi­nar “la lepe­nit­zació dels espe­rits”.

Per la seva banda, l’ali­ment al fei­xisme li ha estat ofert per unes esquer­res impo­tents i sense idees. La glo­ba­lit­zació sem­bla haver matat la política, de manera que la funció pri­migènia de les esquer­res (tre­ba­llar per la igual­tat social i econòmica) ha estat aban­do­nada, per incom­pa­rei­xença, i sovint s’ha subli­mat en les ban­de­res de bata­lles cul­tu­rals estèrils. La qüestió de les iden­ti­tats, debats nar­ci­sis­tes a la recerca del col·lec­tiu més opri­mit, polèmiques ines­go­ta­bles sobre qüesti­ons d’interès rela­tiu, una crei­xent intel·lec­tu­a­lit­zació i con­cep­tu­a­lit­zació que omple pla­nes de dic­ci­o­nari, ha cen­trat tota l’ener­gia de per­so­nat­ges com Tony Blair, José Luis Rodríguez Zapa­tero, Barack Obama o Mat­teo Renzi.

Aques­tes esquer­res sense esquer­res, que han dei­xat soci­e­tats més desi­guals i injus­tes després del seu pas per les ins­ti­tu­ci­ons, han ser­vit per incre­men­tar la frus­tració de soci­e­tats aban­do­na­des a la seva dis­sort, i per tant, vul­ne­ra­bles al dimoni del fei­xisme, el qual, sense ofe­rir solu­ci­ons jus­tes, sí que asse­nyala les con­tra­dic­ci­ons d’unes esquer­res sense brúixola. Sal­vini no s’explica sense el fet que la supo­sada esquerra de Renzi per­petrés una reforma labo­ral que va pre­ca­rit­zar l’ocu­pació o una reforma de les pen­si­ons, al dic­tat de la Troika, con­sis­tent a retar­dar l’edat de la jubi­lació i endu­rir-ne les con­di­ci­ons.

No obli­dem que Itàlia ha estat tra­di­ci­o­nal­ment un país avant­guar­dista, amb una capa­ci­tat d’anti­ci­par-se als movi­ments polítics de fons. No obli­dem, tam­poc, que un dels fets que pro­te­gei­xen la soci­e­tat cata­lana és que, a diferència d’Itàlia i Espa­nya, la nos­tra iden­ti­tat con­tem­porània s’ha fona­men­tat en l’anti­fei­xisme (a diferència d’un apo­re­llisme mese­tari massa vin­cu­lat al fran­quisme). I l’inde­pen­den­tisme, sobre­tot, va d’això, d’una bata­lla cons­tant con­tra aquest mons­tre tan pròxim que truca a la porta.

Xavier Díez

COMENTARIS  

0#1 MIQUEL ALTIMIRES I ROS

Magistral !! El feixisme, un perill latent que tenim a sobre amb la protecció inqüestionable de la casa reial.

Divendres, 13 març 2020 9.34