Benvolguts,
Vegem l’Editorial d’en Vicent Partal:
La gestió
del coronavirus ha demostrat l’allunyament de les prioritats del carrer i de
l’estructura central de l’estat
Per: Vicent Partal
La declaració de l’estat d’alarma proporcionarà al govern
espanyol la capacitat de suspendre la seua tan intocable constitució, prendre
el control de tots els mecanismes de poder de l’estat espanyol i adoptar mesures
absolutament extraordinàries tant en el terreny públic com en el privat. Això significa, entre moltes coses més, que els governs autonòmics
i la seua estructura podrien passar a ser controlats directament des de Madrid
pel govern espanyol –incloent-hi el personal sanitari i, en el cas del
Principat, els Mossos d’Esquadra. En la seua línia absurda de
política-espectacle-mentre-deixa-fer, Sánchez esperarà vint-i-quatre hores a
explicar-nos les mesures concretes. Però el Partit Popular ha
aplaudit immediatament la decisió i tothom ha pogut constatar la coincidència
de to nacionalista espanyol que han desprès tots dos discursos. I no us enganyeu: hi havia moltes decisions i molt més
importants que aquesta que es podien haver pres abans, i no s’han pres, significativament.
Però no és un problema de discursos. Tant de bo fos això
i prou. Formalment, l’estat d’alarma no implica necessàriament la
centralització del poder –es podria mantenir
l’estructura descentralitzada–, però sospito que és això el que ens
trobarem demà. I el problema no teòric ni ideològic, només. Tant de bo fos això
i prou. El problema és que, precisament, la gestió
de la crisi per la Covid-19 ha demostrat com en són, d’allunyats i diferents,
les prioritats i els interessos dels governs que tenen a càrrec seu
l’assistència directa al territori i els del govern que insisteixen a dir-ne ‘central’.
La prova més concloent de tot plegat ha estat la
inoperància total i absoluta que el govern espanyol ha mostrat respecte de la
gravíssima situació de Madrid. Les xifres les hem repetides una volta i
una altra: Madrid hauria d’haver estat tancada i
continguda fa dies, perquè és el principal focus de la infecció.
Però no tan sols no s’ha tancat Madrid, sinó que s’ha permès la
centrifugació del problema tolerant els viatges i desplaçaments irresponsables
cap a fora, els quals han estès encara més la malaltia.
Si se’m permet de dir-ho
així, Sánchez podria haver proposat, fins i tot, un 155 sobre la Comunitat de
Madrid que li permetés de prendre la decisió clau en aquest moment, la més
necessària de totes. Però en comptes de fer això, proclama l’estat d’alarma en
el moment en què les crítiques i les queixes per aquesta actuació
incomprensible ja són generalitzades i tan importants que, fins i tot, un
president del PP i espanyolista fins al moll de l’os, com és el de Múrcia, ha
adoptat mesures per a contenir la invasió de madrilenys, mesures que els
nostres tres presidents, per cert, no han estat capaços d’aplicar.
Hi ha molts altres detalls reveladors de la terrible
desconnexió entre l’aparell de l’estat dit central i la realitat. Però
entre tots ells, crida molt l’atenció un que il·lustra a la perfecció com funciona
la pitjor Espanya, aquella que viu encastellada
en el poder que es creuen absolut el nucli de les quatre-centes famílies, l’alt
funcionariat, la cort del monarca, l’Íbex 35 i la zona VIP del Bernabéu. Parle
dels jutges. Qui ho representa millor, tot això, sinó?
Avui, per primera vegada en la història, quatre associacions de
jutges i dues de fiscals, antagòniques entre si, han exigit la dimissió del
president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes. Ho han demanat
perquè Lesmes havia resolt que un jutge no podia decidir de suspendre una
actuació judicial pel coronavirus sinó que una decisió així l’havia
d’autoritzar en darrera instància el Consell General del Poder Judicial a
Madrid, cas a cas. Els jutges i fiscals a peu de carrer, que no són precisament
elements revolucionaris, han esclatat d’indignació davant aquesta mostra
esbojarrada de cesarisme. No es pot fer res si no
ho diu, si no ho autoritza, ja no Madrid sinó l’espessa i endogàmica burocràcia
formalista que es va apoderar de l’estat espanyol amb el cop d’estat de Franco
i s’ha anat replicant des d’aleshores.
Però això que ara veuen fins
i tot els jutges i els fiscals de peu no és res més que l’aplicació casolana de
les trampes jurisdiccionals que aquestes mateixes associacions van consentir
durant el judici al procés.
Amb l’estat d’alarma arribarà la pitjor Espanya en
el pitjor moment possible. I davant això, és molt més que preocupant la inacció
política dels nostres governs, molt especialment del govern de Catalunya,
que se suposa que invoca encara el procés
d’independència i el dret d’autodeterminació com a guia de la seua actuació. En una situació que
té més paral·lelismes que no sembla, després
dels atemptats del 17-A, el govern del president Puigdemont va assumir sense
manies el poder atesa la inoperància del govern espanyol i, d’aquesta manera,
va protegir la ciutadania, desbordant el marc
constitucional espanyol, perquè era necessari, en atenció a la gravetat del
moment. Aquesta actitud, amb les
adaptacions que calga, es troba molt a faltar en el govern actual i també, en
aquest cas, en el govern valencià. Per quin
motiu ha estat Múrcia el primer govern a prendre mesures contra l’arribada de
madrilenys? És fàcil: perquè les Generalitats
tenen por que qualsevol decisió com aquesta, per més que siga elemental en
defensa de la salut dels ciutadans, siga atacada amb l’excusa del nacionalisme
o de la independència. Per això Múrcia, la més
espanyola de totes, ho ha pogut fer, però no ho ha pogut fer el País Valencià o
Catalunya.
Així no anem bé. I els ciutadans no ens podem quedar de
braços plegats, paralitzats per la por d’allò que diran, mentre al mateix temps
veiem com el PP i el PSOE aprofiten descaradament una situació que per
si sola ja és gravíssima per a reforçar políticament un model d’estat que
aquesta crisi sanitària ha deixat clar que no funciona, perquè viu completament
allunyat de la realitat del carrer. Cal reaccionar, doncs, i cal fer-ho amb més
contundència que mai, perquè aquesta vegada hi ha en joc no tan sols el
repartiment del poder o un model de societat sinó, directament, la salut i la
vida de tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada