Benvolguts,
Més que un doble article editorial aquest és un assaig
sobre el PSC.
És llarg, però espès, profund!
Analitza la trajectòria del PSC, lligada
inexorablement al PSOE, des
dels començaments municipalistes triomfants, amb la corrupció com a nord, la
seva època daurada en diu Partal, passant per l’etapa caïnita del tripartit de
Montilla, eliminant en Maragall, seguint per la seva posició contra l’Estatut
que ells mateixos havien votat, fins arribar al PPSOE. I ara en caiguda lliure, amb
la corrupció com a camí a continuar però sense massa gent a qui extorquir, amb
el menyspreu del PSC envers la dreta nacionalista catalana però amb terribles
afinitats amb la dreta nacionalista espanyola a Catalunya com a únic objectiu
del partit, amb la pèrdua de votants, de batllies, de diputacions, per tant
d’ingressos, els “capitans” que se’n van i que aparentment no afecta els
afectes (valgui el joc de paraules), i no se n’adonen que aquesta malaltia té
efectes (tornem-hi) secundaris. Vegi’s el que diu avui mateix a l’Avui en Nadal 'Més preocupats per no semblar escolanets de CiU
s'ha criticat més [el PSC ]el capteniment del govern català que la contumàcia
del govern espanyol',
Si el PSC havia sempre ajudat el PSOE amb els
seus vots, indispensables pel PSOE molt sovint, ara aquesta aportació s’ha
acabat. I el PSOE trontollarà i molt. I el PSC quedarà desarborat i la seva
trajectòria el portarà cap el feixisme, com en Partal, magistralment, ens
explica.
Vicent Partal
20.08.2013
Això és el PSC d’avui. Un partit en descomposició, un partit la direcció formal del qual
reacciona tancada en un búnquer tètric, esporuguida i
desorientada, mentre una bona part dels seus militants, de les seues
cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni històric i polític, es
desesperen i no veuen cap eixida possible.
Algunes declaracions i preses de posició de
l’actual direcció del PSC són causa d’una notable controvèrsia. Perquè
traspassen clarament la línia que vinculava aquest partit amb les altres forces
democràtiques catalanes. Mai abans cap partit dels que s’havien oposat a la dictadura
no s’havia atrevit a adoptar posicions tan extremistes contra el nacionalisme
català i contra la voluntat popular com les que adopta el PSC.
Esbrinar per què passa això és, doncs, important. Defet, a parer meu, respon a
tres qüestions. Primera, a una marginació creixent; segona, al nivell
intel·lectual de la direcció; tercera, al fet que el nacionalisme espanyol no
té gens de tradició democràtica.
En primer lloc, doncs, ningú no ha de perdre de vista que el
PSC és un partit acorralat. En les darreres eleccions
catalanes va obtenir el pitjor resultat de la seua història. En les darreres
municipals va perdre Barcelona, el seu gran símbol, i Girona. Però va perdre
també totes les diputacions i molt especialment la de Barcelona, que era la
gran màquina de poder que feia servir –de manera lícita i de manera discutible,
tot alhora. Des dels anys vuitanta el PSC donava feina, directament
o a través de les empreses i institucions que controlava, a desenes de milers
de persones, un panorama molt allunyat de la realitat actual.
Tothom creu, a més, que la caiguda no ha tocat
fons. Que, en unes eleccions al parlament, el PSC passaria avui a ser una força
menor, marginal. Que les pèrdues en les eleccions locals foren enormes i que,
de fet, el que ha estat fins ara un dels dos grans partits catalans es
precipitaria definitivament en un pou sense fons. I això que, al final de la dècada passada,
detenia el poder gairebé absolut al Principat, governant la Generalitat i la
gran majoria d’ens locals i el PSOE manava a Espanya.
La patacada, per tant, és immensa.
Hi ha ben pocs casos de partits que hagen passat d’una manera tan veloç del
poder absolut a la mediocritat institucional. Però, encara que hi haja qui diga una altra
cosa, no n’és pas la causa l’augment de l’independentisme. Els
indicis de la notable incomunicació entre el PSC i la població ja eren ben
visibles durant els anys de Montilla, sinó que el poder absolut els feia
insignificants. I, tot i amb això, el PSC es pensa que viu en la Catalunya dels
vuitanta, una Catalunya que ja no existeix: aquell lligam tan estret entre
Felipe González, més ell que no el seu partit, i una bona part de la societat
catalana ja no és sinó un record llunyaníssim amb què tot just podríem
interpel·lar els avis, però ja no els fills ni, encara menys (molt menys!), els
néts.
Dins el socialisme català, a més, sempre hi ha hagut bàndols
molt afrontats, amb un equilibri institucional que es mantenia més per
l’interès col·lectiu pel poder que no pas per cap cohesió ideològica. Fràgil, doncs, encara que relativament estable. Però el clima de
terror organitzatiu i ideològic imposat pels ‘capitans’ ha anat desgastant la
base del partit des de fa molts anys i ara encara la buida més ràpidament, i
literalment, no tan sols de militants, sinó també de càrrecs electes. Amb un
indici especialment tenebrós que reflecteix quin és el concepte de partit que
impera a la seu central del PSC: regidors o batlles que s’han donat de baixa
reconeixen que ni tan sols han rebut una telefonada o un correu per demanar-los-en
les raons. Cap mena de contacte. Gens d’interès a contrastar la realitat.
Més i tot: la bunquerització del sector dirigent del PSC
ha arribat a l’extrem insòlit d’insultar públicament dirigents socialistes
destacats, de desautoritzar-los davant els electors i, per tant, de
desautoritzar també les sigles que representen. Són els casos del cap dels
socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Martí, o del president del PSC a
Girona, Joaquim Nadal, entre més.
Fa uns quants mesos una destacada militant
socialista de l’àrea metropolitana, amb dècades de feina acumulada, ja em va
explicar que el PSC entraria en aquesta deriva que avui veiem tan clarament. Em
va explicar amb tot detall l’autisme de la direcció, molt especialment des
que el sobiranisme ha esdevingut una qüestió central de la política catalana,
però no tan sols això. La seua anàlisi era que el partit caminava cap a la
destrucció i que esdevindria un instrument irrecuperable. Quan li vaig demanar
si n’havia parlat amb Pere Navarro, si li havia relatat això que tan cruament
em deia a mi, em va respondre que Navarro, amic seu de feia moltes dècades,
s’havia limitat a comentar-li que ja podia deixar el PSC, si pensava així. Ella
va replicar-li que, en tot cas, fóra ell qui s’atrevís fer-la’n fora.
Això és el PSC d’avui. Un partit en
descomposició, un partit la direcció formal del qual reacciona tancada en un
búnquer tètric, esporuguida i desorientada, mentre una bona part dels seus
militants, de les seues cares més conegudes, una part enorme del seu patrimoni
històric i polític, es desesperen i no veuen cap eixida possible. I aquest és el
primer element, clau i imprescindible, per a entendre per què l'actual cúpula
dirigent del partit de Reventós i Obiols, el partit de Pasqual Maragall, comença
a bascular lamentablement cap al feixisme.
Vicent Partal
21.08.2013
El PSC no serà capaç de refugiar-se en
l'espanyolisme descarnat sense posar en perill això que és i que ha estat
El PSC és un partit
acorralat, però això tot sol no explica com, des de la tradició de Reventós,
Obiols i Maragall, la cúpula dirigent ha pogut arribar a adoptar posicions tan
perilloses com les que hem vist aquests dies. Per a explicar-ho cal entendre també
l'enorme buit ideològic en què ha acabat caient, amb el nacionalisme espanyol
com a únic argument diferenciador de la seua marca electoral. I això malgrat la
demostrada incapacitat del nacionalisme espanyol de bastir un discurs
democràtic, alternatiu al nacionalisme de la dreta.
El PSC
continua tenint al cap els anys vuitanta i noranta, la seua indiscutible època
daurada. Aleshores va arribar al poder a conseqüència de la decisió definitiva
de la gent de deixar enrere la dictadura, una decisió adoptada majoritàriament
després de l'episodi del 23-F. El PSOE, i el PSC,
foren votats, doncs, perquè abolissen definitivament el franquisme, i les
herències que havia deixat, per crear un estat diferent. I tanmateix...
Amb el PSOE
al poder l'estat va canviar molt, això ningú no ho discutirà. Però també foren
moltes les inèrcies del vell estat que restaren adormides i que han acabat arrossegant-los,
també a ells, des de dins. El PSOE havia de canviar
Espanya, però a vegades em demane si no és Espanya que ha acabat canviant el
PSOE. Després de la victòria del 1982, aquella enorme força social
que els socialistes dirigien no s’aprofità per netejar a fons, per reconstruir
a fons i solemnement l'arquitectura sociològica i política, de poder, del regne
de Juan Carlos. Encara recorde, per exemple, la meua estupefacció inicial:
l'entusiasme d'Alfonso Guerra quan 'descobrí' la guàrdia civil.
No tocaren
especialment l'essència del funcionament econòmic. El
PSOE no tan sols no va desmuntar això que ara en diem 'classes extractives'
madrilenyes, sinó que, ben altrament, les va potenciar i les va modernitzar
fins a convertir-les en multinacionals agressives amb els peus de fang,
vinculades sempre a les decisions del BOE i dependents dels gestors polítics de
torn. Tampoc no féu les reformes que demanaven els andalusos i els
extremenys per a eixir del cercle de la dependència històrica a què es trobaven
sotmesos. Fins i tot va passar la contrària, de manera que el PSOE va quedar
pitjor i tot, atrapat en una dinàmica de
clientelisme en aquelles zones de l'estat que explica i explicarà en part la
basculació del partit cap a l'espanyolisme, com una manera de preservar això
que ells mateixos anomenen, caricaturescament, 'el graner'.
Quan
González va arribar al poder, The New York Times va definir el seu govern dient
que eren 'joves nacionalistes espanyols'. I, efectivament, ja ho eren
aleshores. Però amb matisos. Felipe González era la
cara amable i interessant, mentre que Alfonso Guerra recuperava immediatament
el posat patrici d'aquells republicans que acabaren acusant Catalunya de tot. Narcís
Serra, allà al mig, era un home certament poderós, però no segregava ideologia.
I potser per culpa d'això el PSC va acomodar-se en els seus escons del congrés.
Era una força determinant, sense la qual el PSOE no
guanyava les eleccions, però durant dècades no fou capaç de fer sentir la veu
ni una sola vegada.
Mentrestant,
cal remarcar que l'actuació d'ETA va dur els socialistes a una deriva autoritària cada volta més evident i un
acostament al nacionalisme espanyol més i més desacomplexat. Això
era lògic i es pot entendre, és clar: els socialistes compartien amb els populars
unes víctimes que no hi hauria d'haver hagut. Però en cap cas no ho podem
perdre de vista perquè també és molt determinant.
Especialment perquè el
terrorisme d'estat, la restricció discriminada de les llibertats civils o la
creació d'un discurs gens matisat, que a partir dels atemptats i assassinats
d'ETA atacava genèricament el nacionalisme basc i fins i tot català, és obra
del PSOE, encara que
no ens agrade reconèixer-ho. No del PP.
No és estrany, precisament per això, que els primers militants contra els
nacionalismes perifèrics, i encara més acèrrims, provinguen del PSOE. Rosa Díez i UPyD, o els Ciutadans mateixos, són emanacions
socialistes impacients.
A Catalunya,
a més, el PSC no va encaixar mai amb la voluntat popular. Per ells, era desconcertant que Jordi Pujol (crec que més
Jordi Pujol que no CiU) guanyara les eleccions i manara a la Generalitat.
Però, en lloc de reconèixer-ho i, per tant, d'analitzar-ne les causes i de
provar de combatre-ho, el PSC i el seu ben engreixat entorn mediàtic i
intel·lectual van optar pel menyspreu. I proclamaren
l'existència d'una Catalunya enganyada i subvencionada per un nacionalisme que
ells negaven que fóra un sentiment real, popular, i que ja aleshores
alguns arribaren a considerar un 'experiment social inoculat des de palau'. Una
Catalunya que, en definitiva, i aquesta era la qüestió, si no els votava no era perquè el seu projecte no interessàs,
sinó, simplement, perquè havia estat anestesiada per aquesta ideologia perversa
i manipuladora.
És fora de
tota discussió que l'arribada al poder del 'grup dels capitans' metropolitans
precipità aquest decantament i que tan sols la poderosa figura de Pasqual
Maragall, durant un període curt però decisiu de temps, aturà això que veiem
ara.
Pasqual
Maragall podia haver fet reflexionar el PSC i haver aturat aquest decantament,
però no hi reeixí. El maragallisme aconseguí grans coses: acostar ERC i ICV al
seu projecte i bastir una esquerra plural de debò, fer els millors resultats
electorals de la història i atènyer l'anhelada presidència de la Generalitat,
aprovar un nou estatut ambiciós i, potser per darrera vegada, capaç de sumar la
identitat catalana i l'espanyola. Però no pogué canviar la direcció del PSC i
des del primer dia es véu que l'aparell maniobrava d’una manera incòmoda. Ja era en una altra línia ideològica, però la voluntat de
governar els obligava a aguantar un personatge que tenia idees pròpies sobre
Catalunya i sobre Espanya: un espanyolista amb un model d'Espanya impossible de
compartir pels espanyolistes; un catalanista amb una idea de Catalunya que una
bona part dels catalanistes ja havia deixat arrere, perquè la consideraven
impossible.
Amb
Maragall, el PSC fou cruel, políticament i personalment. Montilla presentà al congrés espanyol al·legacions contra
l’estatut de Maragall poques hores després d'haver estat aprovat pel Parlament
de Catalunya i defenestrà definitivament Maragall mateix filtrant a la premsa
amiga la seua malaltia.
Ara, mort
políticament Maragall, el PSC topà de cara amb la realitat perquè el país el
castigà amb una caiguda a l’infern de dimensions bíbliques. La desconnexió política, durant dècades, amb la gent
cultivada, la pagà Montilla i la paga el seu successor. Una part
enorme dels qui havien estat els seus votants ja no en volen saber res –ni
d'ells ni de la seua manera d'actuar. Però, de nou,
en lloc d'acceptar-ho i de rectificar, el PSC ha optat per ficar-se tot sol
dins la cova, refugiat, acorralat, en l'espanyolisme, creient que aquesta és
l'única característica més o menys sòlida que encara té en l’armari ideològic,
especialment després del pas decebedor i frívol de Zapatero.
Això
segurament que és així, en part, perquè els socialistes d'avui ja no tenen cap
més argument ideològic. Més enllà de la cíclica retòrica anticlerical i
cultural, ja no els resta cap mena de discurs d'esquerra capaç de resistir ni
un minut una anàlisi seriosa, particularment després d’haver vist la seua
trajectòria de govern i les coses que han fet. El
15-M fou per a ells, en aquest sentit, un darrer colp mortal, en la mesura que
aconseguí d’identificar-los als ulls dels joves urbans com una part integral
d'una consigna que féu fortuna sota la sigla PPPSOE; una consigna, la dels
indignats, tan certa com demolidora. Duríssima.
Ara, el refugi en el
nacionalisme espanyol, que sembla que és l’opció de la cúpula del partit, té
també un preu notable, especialment en la Catalunya on el sobiranisme ha sabut
guanyar la centralitat política i social: un preu de més marginalitat encara i de
ballar amb els representants més preclars del feixisme. Jo no sé si es creuen
això que fan o no. No sé si és per por de perdre les batllies de l'àrea
metropolitana. No sé si ningú allà dins reflexiona prou per a alçar la veu.
Però confesse que hi ha silencis espessos que em criden molt i molt l'atenció.
Passa a vegades, això també és veritat, que, quan hom diu 'ara anirem per ací...',
hi ha subalterns que manifesten un entusiasme per a marcar el nou rumb que pot
desconcertar més que no pas aclarir. I és obvi que alguns dels portaveus del
PSC són especialment desafortunats.
És possible
encara, i res no m'agradaria més, que ells mateixos acaben frenant aquesta
deriva. Que s’adonen que un partit com el PSC no
hauria de violentar la majoria de la societat catalana (deixem-ho en a una part
molt significativa de la societat catalana) adoptant aquesta posició de pinxo
amenaçador que tant hem vist aquests darrers dies a base de declaracions gens
articulades, d'insults gratuïts, de comparances de parvulari i de vocabulari
ultramuntà. O, pitjor encara, a base d'accions de molt de risc, com
ara votar amb Plataforma per Catalunya o amenaçar d'insubordinar-se contra el
govern català.
Perquè, si això que roman
del PSC decideix definitivament de refugiar-se en l’espanyolisme, els seus
companys de viatge seran per força el PP, que el PSC mateix ha denunciat durant
dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l'extrema dreta. I si l'espanyolisme viu avui, com és
el cas, una denúncia multitudinària de la societat catalana, aleshores em tem
molt que la supèrbia sostinguda durant dècades i la lògica del discurs no
acoste el PSC a actituds més pròpies del pensament
feixista que no del que ells han sostingut i sostenen fins avui.
Actituds entre les quals hi ha el menyspreu públic de la voluntat popular i la
negació del joc de majories i minories en nom de la superioritat indiscutible
d'una imatge immutable i transcendental de la nació. La que siga.
És
il·lustratiu, en aquest sentit, de recordar que en tota la història d'Espanya
són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han
estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural,
dialogant, modern. I que mai no han tingut èxit. Dissortadament per a tothom:
per a ells, però també per a nosaltres, que ara no seríem on som. I això no
passa perquè sí ni es canvia manllevant denominacions fora de lloc com la del 'nacionalisme constitucional' i esbombant-les com
si un clixé pogués canviar la realitat en què vivim.
La realitat constatable
és que el nacionalisme espanyol no sap viure amb els altres ni ha estat gairebé mai un moviment
de 'nation-building', de cohesió democràtica. El
nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària
supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l'imperi i
per això no sap conviure amb ningú. Ni amb el Marroc, ni amb Portugal,
ni amb França. Ni amb Gibraltar, ni amb les ex-colònies americanes. Ni amb la
pèrfida Albion, ni amb els jueus. Ni encara menys, naturalment, amb els Països
Catalans, el País Basc o Galícia. I per a entendre-ho no cal ni tan sols
agafar-se a la investigació teòrica, que prou que ho hem viscut tots plegats en
la nostra pell.
I és aquest supremacisme,
que com tothom sap és la base més elemental, sòlida i persistent d'això que
històricament hem conegut del feixisme espanyol, que per primera vegada veig, molt
alarmat, que pot esdevenir la línia del nou discurs del PSC. No com una tesi de consum de
tertúlies innocents o com unes pintoresques opinions d'aquest sector o
d’aquell, sinó com la doctrina amb què pensen presentar-se cada dia en l'arena
política. Alarma, la meua, que creix
exponencialment, per cert, quan veig que la reacció dels militants sembla massa
difícil, per la greu bunquerització de la cúpula dirigent que ja
descrivia en l'article
d’ahir.
Joan
A. Forès
Reflexions
portaria
l'estiu següent. Per aquesta raó no va tornar tot seguit a casa quan es va acabar el
curs, l'any 1936: estava organitzant les coses perquè l'acompanyessin els
alumnes.
