31/03/14. Vilaweb. La Razón. La fiscalia ja recull dades per il•legalitzar l'ANC. Segons La Razón, el govern espanyol es mira amb lupa la campanya 'Signa un vot'

Benvolguts,

La fiscalia ja recull dades per il·legalitzar l'ANC. Estem guanyant!

Segons el conegut aforisme de Gandhi, ja estem en l’etapa final. Han embogit! Ara ens posaran un gris a la porta de cadascun de nosaltres. Agafaran les fotos de la Megafoto (dos milions de persones entre avis, joves i nens), contrastaran fesomies amb les de les seves bases de dades (les que els permeten filtrar les dades i fotos dels DNIs dels jutges pel dret a decidir), i intentaran acorralar-nos.

Sembla mentida que no s’adonin que ja han perdut!

Segons el nostre conegut Miquel Perez Latre:

Tenim totes les eines, començant per la més important, una sòlida majoria social, transversal, organitzada, culta, alegre i combativa, per guanyar definitivament la nostra llibertat.

I ells només tenen:

Agrament. Amb acritud. De mala llet. Exaltats. Per la força. Per pebrots. Per vim et metum.

Recordem què explicava la Pilar Rahola sobre la il·lusió!

http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2014/01/020114-pilar-rahola-la-ilusion-vosotros.html

Blas de Otero aseguraba que España era madre y madrastra, a la vez miserable y hermosa, y mostraba su dolor por una idea que amaba y sin embargo despreciaba. Ese mismo sentimiento dual me expresaba un conocido periodista de la Villa y Corte: "El problema de España es que no nos hace ilusión". Y añadía que esa era la gran baza de los catalanes: "Vosotros tenéis un proyecto llamado Catalunya que os ilusiona, nosotros no sabemos cuál es el proyecto de España, y lo que parece no hace ninguna gracia".

I ara la notícia de La Razón, via Vilaweb:

31.03.2014  09:44

La fiscalia ja recull dades per il·legalitzar l'ANC

Segons La Razón, el govern espanyol es mira amb lupa la campanya 'Signa un vot'

http://www.vilaweb.cat/noticia/4182479/20140331/fiscalia-recull-dades-illegalitzar-lanc.html

L'amenaça d'il·legalització de l'Assemblea Nacional Catalana va avui una mica més lluny, tenint en compte la informació que publica avui el diari La Razón, segon el qual la fiscalia espanyola ja recull dades per a la il·legalització de l'entitat. El govern espanyol ha decidit de rebaixar el discurs polític i actuar 'amb la llei a la mà' quan hi hagi una decisió 'que es salti el marc legal', diu el diari. I afegeix: 'La vigilància no es restringeix a la Generalitat i a les decisions del parlament català, sinó que la fiscalia ja treballa en el seguiment de totes les decisions i iniciatives que promou l'Assemblea Nacional Catalana.'

El govern espanyol veu així l'ANC, segons la informació que recull La Razón: 'És una mena de societat pantalla amb què la Generalitat, CiU i ERC executen allò que no podrien fer en teoria com a poder executiu per les obligacions que en la lletra de l'origen de la seva legitimitat tenen el president de la Generalitat amb el conjunt de catalans, i tot sota el paraigües de l'ajuda de fons públics.'

Les fonts governamentals que cita el diari diuen que 'la fiscalia fa seguiment de tot' i que 'si hi hagués cap delicte actuarien de manera immediata.' Més: 'La sensació és que es fan els passos necessaris per caure en la il·legalitat. És el cas, per exemple, de la ingent tasca de recollida de dades personals dels catalans en què treballen des de fa mesos. Una campanya que va començar amb les primeres consultes que alguns ajuntaments van intentar organitzar en l'anterior legislatura catalana, i que ara tenen la seva continuïtat en la campanya en favor del referèndum d'autodeterminació que porten fins a l'últim poble i també en l'àmbit internacional'.

El diari parla de la campanya 'Signa un vot'. Continua dient que mitjançant assemblees territorials i sectorials 'es recullen signatures per exigir el dret d'una consulta per la independència que els permet d'elaborar un cens virtual de tots els majors de setze anys'. Afegeix que 'l'organització és perfecta'.

Joan A. Forès

Reflexions

31/03/14. Juan Francisco Martín Seco. Las cotizaciones sociales en la contrarreforma fiscal. Transferencias de recursos de las clases bajas a las altas! Cada cop més emprenyats i cada cop amb més ganes de fugir del malson d’Espanya!

Benvolguts,

L’autor, de qui ja varem publicar la biografia el 20 de juliol de l’any passat sembla un economista i polític honest, crític amb tot el que considera poc ètic, que ha dimitit o l’han expulsat més d’una vegada dels cercles de poder espanyols. L’enemic del meu enemic és el meu amic, diuen!

http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2013/07/200713-juan-francisco-martin-seco-la.html

I en aquest article ens parla de l’enganyifa que suposa la pretesa intenció del Gobierno d’abaixar les cotitzacions socials i en contrapartida apujar els IVAs, que acaba amb la transferencias de recursos de las clases bajas a las altas!

Aquesta és una posició recurrent en altres economistes com la Núria Bosch...

Llegiu-lo, assimileu-lo i encara estareu:

 

Més emprenyats i cada cop amb més ganes de fugir del malson d’Espanya!

Las cotizaciones sociales en la contrarreforma fiscal

Juan Francisco Martín Seco en República de las ideas

el 29 marzo, 2014 en Derechos, Economía, Libertades, Política, Sociedad

Imprimir

OPINIÓN

Entre los múltiples horrores que plantea el informe de los expertos gubernamentales se encuentra lo que se ha dado en llamar devaluación fiscal. Últimamente, los economistas somos expertos en inventar nombres que sirven para ocultar, bajo la apariencia de tecnicismos, las medidas más regresivas e injustas, transferencias de recursos de las clases bajas a las altas. La denominada devaluación fiscal consiste lisa y llanamente en una reducción de las cotizaciones sociales compensada por un incremento del IVA, esto es, en un traspaso de la carga fiscal de los empresarios a los consumidores.

La propuesta, desde luego, no es original. Hace tiempo que los organismos internacionales vienen interpretando una melodía parecida. Sin ir más lejos, dos semanas atrás, Bruselas recomendó a España, como mejor receta para rebajar la tasa de paro y elevar la competitividad de la economía, reducir las cotizaciones sociales que pagan los empresarios y aumentar el IVA. Y como los modelos económicos pueden elaborarse a la carta y según las finalidades que persiguen quienes los construyen, la Comisión ha presentado un estudio en el que pretende demostrar que la medida produciría en el primer año un incremento del 1% tanto del PIB como de la tasa de empleo.

Y hablando de estudios sobre la materia, ninguno tan prodigioso y milagrero como el elaborado por el Ministerio de Trabajo en la memoria económica del decreto ley que aprueba la tarifa plana en las cotizaciones sociales. Sostiene que la medida no tendrá coste alguno para las cuentas públicas. Se supone que portentosamente saldrá lo comido por lo servido. Es decir, que lo que se pierda por la rebaja de cotizaciones se recuperará a través de más empleo y más recaudación de impuestos. La tarifa plana de las cotizaciones, según sostienen, se va a convertir:

·       en mayor creación de puestos de trabajo,

·       en ahorro de costes empresariales que se destinarán a más inversión,

·       en rebaja de los precios, incrementos de la competitividad y de las exportaciones,

·       al tiempo que se produce una reducción de las importaciones.

Además, se continúa afirmando, al disminuir las cotizaciones, las empresas podrán:

·       reducir deuda,

·       rebajar el coste de financiación

·       y aumentar la inversión, creando con ello más empleo.

Por otro lado, mantiene el informe, al favorecerse más los contratos fijos que los temporales, aumentará el consumo, sobre todo de bienes duraderos. También se reducirá, según ellos, el gasto en prestaciones sociales y se desincentivará la economía sumergida. Vamos, el cuento de Alicia en el país de las maravillas.

Lo que no se entiende es que, siendo el panorama tan espléndido, la medida haya tardado tanto en aplicarse. Es más, podríamos haber inventado el presupuesto perfecto; con los mismos argumentos se podría proponer, por ejemplo, incrementar sustancialmente las pensiones y el seguro de desempleo sin que ello represente ningún coste para las cuentas públicas. Lo único cierto es que con la tarifa plana a los empresarios les va a resultar mucho más barato contratar a los trabajadores, que habrían empleado de cualquier modo, aun cuando no se hubiese aprobado la medida.

El informe de los expertos gubernamentales no cae en planteamientos tan ilusorios y pueriles como los que plantea la memoria elaborada por los chicos de Fátima Báñez. Los redactores son conscientes de que si no se quiere incrementar el déficit público, la rebaja en las cotizaciones tiene que compensarse con la elevación de los impuestos indirectos. Es más, con cierto realismo se cuestionan la eficacia de las múltiples exenciones o bonificaciones sobre las cotizaciones sociales decididas a menudo por los respectivos gobiernos, tales como las de la tarifa plana, bajo el epígrafe de políticas activas de empleo, y que únicamente sirven para discriminar a unos colectivos frente a otros, pero no para reducir la tasa de paro. Aunque este planteamiento parece entrar en contradicción con su propuesta de reducción de cotizaciones sociales que, por la misma razón, no tendría efecto sobre la creación de puestos de trabajo.

Por otra parte, el informe Lagares pone también en duda, y con razón, el principio básico del Pacto de Toledo: la separación de fuentes o la creencia de que las pensiones deben financiarse exclusivamente con las cotizaciones sociales. Es una lástima que este cuestionamiento no se haya tenido en cuenta a la hora de plantear la viabilidad de las pensiones futuras y la reforma del sistema.

No obstante, los redactores tienen muy claro que su objetivo en esta materia es recomendar que antes o después se transfiera la carga fiscal de los empresarios a los asalariados o a los consumidores, aunque para ello tengan que caer en contradicciones como la de que mientras se argumenta, para rebajar las cotizaciones sociales, que estas constituyen un impuesto sobre el trabajo, se pide que se intensifique este carácter relegando las bases de cotización y centrándose en los rendimientos del trabajo al estilo del IRPF, lo que también parece contradictorio con su pretensión de incrementar lo que llaman contributividad (barbarismo espantoso), que consiste en ligar las prestaciones a las cantidades cotizadas.

En ese objetivo tampoco les importa manipular los datos o utilizarlos de forma tendenciosa. Afirman que las cotizaciones sociales son más altas en España que en el resto de los países europeos, lo que en absoluto es cierto. Según el Statistical Annex of European Economy, informe de otoño de 2013, en 2012 los ingresos en nuestro país por cotizaciones sociales alcanzaron el 13% del PIB, mientras que la media de la Eurozona de los 18 se eleva al 15,8%, Francia al 19%, Alemania y Holanda al 16,8%, Italia al 13,8 y hasta Grecia es superior con el 13,7%.

La devaluación fiscal constituye tan solo parte de la denominada devaluación interna, reducción de las cargas fiscales de las empresas como complemento de la bajada de salarios para mantener la competitividad y estimular el crecimiento. Dos son los factores en los que se encuadra esta política:

·       En primer lugar, un hecho: la pertenencia a la Unión Monetaria y, por lo tanto, la imposibilidad de devaluar la moneda. Era evidente que la incorporación al euro iba a servir de pretexto para deprimir los salarios y reducir las cargas fiscales de las empresas.

·       En segundo lugar, una creencia: la de basar el crecimiento en el sector exterior mediante el procedimiento de quitar un trozo de pastel al vecino.

Pero por esto mismo, la devaluación fiscal participa de los interrogantes que plantea la devaluación interna mediante la disminución de salarios.

·       Por una parte, no existe garantía de que la reducción en las cotizaciones sociales se traduzca en una bajada de los precios y no en un incremento del excedente empresarial.

·       Por otra parte, hay que suponer que si todos los países adoptan la misma política, los efectos sobre el crecimiento y el empleo se neutralizarán y el único resultado previsible será la redistribución de la renta a favor de los empresarios y en contra de los consumidores y de los trabajadores.

·       Aún más, es previsible que la subida del IVA tenga un impacto negativo sobre la demanda interior con lo que el efecto neto será el contrario del que nos intentan vender.

La prédica puritana del presidente de la Comisión acerca de que la sociedad española debe sacrificarse aceptando la subida del IVA si quiere ver reducida la tasa de paro tiene mucho de ideología y poco de ciencia económica. En los momentos actuales, con el consumo por los suelos, el cambio de cotizaciones sociales por IVA puede tener un efecto negativo sobre el crecimiento y el empleo y, eso sí, un efecto positivo sobre los beneficios empresariales. La gran mayoría de la sociedad española ya ha hecho bastantes sacrificios, bien sea a través de descensos de salarios bien a través de recortes sociales de todo tipo, sin que por ello el paro se haya reducido. El efecto ha sido el contrario. La presunta ganancia de competitividad adquirida ha sido más que compensada por la revalorización del euro, fruto de la política aplicada por el Banco Central Europeo.

Joan A. Forès

Reflexions

31/03/14. Miquel Perez Latre. Per vim et metum. Per la força i la por. Tenim totes les eines, començant per la més important, una sòlida majoria social, transversal, organitzada, culta, alegre i combativa, per guanyar definitivament la nostra llibertat...

Benvolguts,

Un magnífic raonament del guru dels darrers apunts en aquest Bloc. Del Blog Per a bons patricis, del nostre conegut Miquel Perez Latre.

El blogaire usa l’expressió llatina Per vim et metum. Per la força i la por, del dret penal vigent a la Catalunya moderna, per explicar que tenim totes les eines, començant per la més important, una sòlida majoria social, transversal, organitzada, culta, alegre i combativa, per guanyar definitivament la nostra llibertat.

 

Ho aconseguirem i ells a hores d'ara ja ho saben!

Alguns tasts més:

·       Autodeterminació deriva de determinació

·       En aquest punt on som, una idea els hem de deixar clara per damunt de totes: no se'n sortiran sense violentar-nos. No cedirem, ens hauran de fer enrere per vim et metum. Per la força i la por

·       Els hem de deixar clar que només podran allargar el procés (un camí que a hores d'ara ja té un final irreversible), fent-se violència ells mateixos primer per violentar-nos a nosaltres després. Agrament. Amb acritud. De mala llet. Exaltats. Per la força. Per pebrots. Per vim et metum.

Compareu els referents nostres (una sòlida majoria social, transversal, organitzada, culta, alegre i combativa) amb la dels nostres enemics del nacionalisme espanyol (Agrament. Amb acritud. De mala llet. Exaltats. Per la força. Per pebrots. Per vim et metum).

Catalalatac!

31.3.2014. 00:00 h

Per vim et metum

Etiquetes

Dependentisme, Espanyolisme, Independència, Independentistes, Repressió

No sé si encara és present en l'actual vocabulari dels criminalistes. En el dret penal vigent a la Catalunya moderna, aquesta expressió volia caracteritzar la violència amb la qual s'havia comés una coacció, un robatori, una ofensa. Per vim et metum. Per la força i la por. A hores d'ara, després de mesos i mesos de debat esgotador, basat en un legalisme constitucional lamentable per la manca d'idees de seducció, alguns opinadors de l'espanyolisme, de José María Carrascal a Nacho Martín Blanco, comencen a desanimar-se. Aquesta és la clau. Com diria el mític entrenador blaugrana, si persistim, guanyem. Autodeterminació deriva de determinació. Ens ho faran gruar, ben segur. Intentaran enfangar el camp, regar-lo cada dia per aconseguir que la pilota no corri. Però tenim totes les eines, començant per la més important, una sòlida majoria social, transversal, organitzada, culta, alegre i combativa, per guanyar definitivament la nostra llibertat. Ho aconseguirem i ells a hores d'ara ja ho saben.

Ara han d'assumir que resistir-s'hi desesperadament no els portarà enlloc. Només a que ells i nosaltres prenguem mal gratuïtament. Que cridar desesperadament per intentar un esclat de violència per part nostra no té sentit. Ben al contrari, exactament al contrari. En aquest punt on som, una idea els hem de deixar clara per damunt de totes: no se'n sortiran sense violentar-nos. No cedirem, ens hauran de fer enrere per vim et metum. Per la força i la por. Encara molts d'ells (sobretot a les esferes governamentals més elevades) estan convençuts que acabarem plegant veles, que ens abaixarem els pantalons en el moment decisiu. Que ens dividirem entre nosaltres. I no. Estic gairebé convençut al cent per cent que no. Que tenim un magnífic equip al capdavant amb un programa clar. Per això, insisteixo, els hem de deixar clar que només podran allargar el procés (un camí que a hores d'ara ja té un final irreversible), fent-se violència ells mateixos primer per violentar-nos a nosaltres després. Agrament. Amb acritud. De mala llet. Exaltats. Per la força. Per pebrots. Per vim et metum.

Joan A. Forès

Reflexions

30/03/14. Miquel Perez Latre. Negar-nos la sobirania, ajudar-nos a desconnectar. Felicitem la Shakira que com molts altres catalans i forasters famosos s’ha atrevit a sortir de l’armari malgrat la xenofòbia anticatalana, estesa per les Espanyes...

Benvolguts,

Ahir varem fer un resum del bestiari de les tres darreres setmanes, inclosa l’actual, de Miquel Perez Latre, en el seu Bloc del directe.cat. Però es veu que amb un apunt a la setmana no li caben totes les fesomies que vol retratar i necessita una extensió com la d’avui.

És de destacar l’apunt dedicat a la Shakira, que tal com es pot llegir a l’enllaç Shakira ha estat valenta, i sobre els insults propinats a Shakira a través de les xarxes socials per cantar el “Boig per tu” en català, la coreògrafa Maite Marcos, que ha ajudat la cantant a pronunciar bé en català la lletra de la cançó de Sau  ha considerat que : "em sembla que la gent és torracollons. Això és un acte d'amor. Qui no ho entengui que s'hi posi fulles".

Felicitem la Shakira que com molts altres catalans i forasters famosos s’ha atrevit a sortir de l’armari malgrat la xenofòbia anticatalana, estesa per les Espanyes i difícil de comprendre a l’estranger, Wall Street Journal, etc.

 

30 de març de 2014 05:00 h

Negar-nos la sobirania, ajudar-nos a desconnectar

La jungla del procés a trenta-dos setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Cristóbal Montoro, F. Pérez de los Cobos, Encarna Roca, M. Rodríguez Sol, Toni Soler i Shakira

---

Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- Més enllà del traspàs d’Adolfo Suárez, l’altra gran notícia d’aquesta setmana ha estat la sentència del Tribunal Constitucional contra la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya. El resum és senzill de fer: no som ningú i no tenim dret a declarar res, això sí, si els espanyols volen, potser ens deixaran votar sobre alguna cosa, però en cap cas toleraran l’autodeterminació de la nostra comunitat política. Tot un detall. Tercera via envasada al buit llesta per al consum. 

Montoro, Cristóbal (ministre espanyol d’Hisenda).“A robar carteras”.

Increïblement, ha costat molt, massa, que no passés desapercebuda. La notícia tanca el cercle de la misèria moral que el règim polític espanyol ha perpetrat durant anys al caliu de la bombolla immobiliària. Parlo, naturalment, de la gestió de la fallida de les autopistes radials de Madrid. El mecanisme és clarament delictiu.

1.       Primer es genera un negoci irreal amb l’únic objectiu d’enriquir les constructores amigues.

2.       Per disposar del capital necessari, s’obliga els bancs intervinguts políticament a finançar-lo.

3.       Amb l’execució de l’obra cobren tots els qui han de fer-ho.

4.       Finalment, una vegada assumida la fallida de les empreses concessionàries que havien de gestionar el negoci fictici, l’Estat acaba assumint el 50% dels seus deutes amb els bancs creditors a través d’una quitança per valor d’entre 3.500 i 6.000 MEUR. Senzillament espectacular. Per cremar-ho tot. Sobretot, si a sobre ets català.

Pérez de los Cobos, Francisco (president del Tribunal Constitucional).
De quatre grapes.
No el confongueu amb Francisco de los Cobos, secretari de l’emperador Carles I: les nissagues de poder castellanes són eternes, travessen tota mena de règims, però potser no donen per a cinc segles. L’home encapçala un TC, el d’ara, de forts tints catalanòfobs. Són uns cracs. No se’ls podia demanar més. El 23 de gener de 2013 el Parlament va formular una mera declaració de principis sense execució fins a nova ordre via consulta al poble. Una simple desiderata política. Però la voluntat d’abassegar els pot. Podrien haver eludit el xoc amb l’argument que es tracta d’un simple exercici d’opinió. Però no. A sac. A rebentar-ho tot. I a sobre, per unanimitat! Sí, des d’una platja del Carib, sense un sol vot discrepant contra la censura a la voluntat de dos terços dels vots del Parlament. Gràcies, TC.

Roca Trias, Encarna (magistrada del Tribunal Constitucional).
Indignitatis causa.
Amb evidents problemes de consciència, la catedràtica de la UB proposada en 2012 pel PSOE (hores abans que el seu TC llancés un nou atac contra el dret civil català), ha hagut de justificar davant dels mitjans catalans el seu vot favorable a una sentència que estableix que el principi democràtic és de rang inferior a la Constitució o que l’autonomia de Catalunya emana de la “carta magna” de 1978, passant-se pel forro la història del seu propi país. A mi em sembla molt bé que la senyora Roca hagi emprès de fa anys una exitosa carrera als màxims òrgans de la judicatura espanyola encarregats de trinxar-nos, però, per coherència, cal exigir-li que ens retorni la Creu de Sant Jordi. Anar de col·lega del maltractat pujada a la gepa del maltractador no va. Tot alhora no pot ser.

Rodríguez Sol, Martín (fiscal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya).
Donde digo digo, digo Diego.
Tot passejant per les immediacions de la fiscalia del TSJC, em sembla veure un fiscal famós amb tots els dits de la mà estesa ben marcats a la cara. Diuen que l’actual fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha decidit apagar l’incendi a corre-cuita i rectificar mitjançant una insòlita nota de premsa el pronunciament anterior de Rodríguez Sol, en el qual es considerava objecte de debat possible la constitucionalitat de la Consulta; tot plegat, abans de veure la seva trajectòria rectificada cap a la porta de sortida. La conclusió és ara, se suposa, que la Consulta no té acolliment legal possible. País de pandereta. Divisió de poders inexistent. Ara que finalment ens hi estem posant de veres, hem d’esforçar-nos molt per fer un país més presentable.

Soler, Toni(periodista i historiador).
Col·locar-los a lloc.
Del incontenible allau de tinta que es vessa durant la setmana sobre la figura d’Adolfo Suárez excel·leix l’anàlisi que ens ofereix l’autor principal del Polònia. Com gairebé sempre, la seva columna dels diumenges al diari Ara esdevé un veritable referent de sentit comú. Suárez hi treu el cap retratat serenament com un pragmàtic decidit a saltar-se la legalitat per tal de fer front a un moviment popular (l’anhel d’autogovern), desfermat a Catalunya amb actors perillosos (socialistes i comunistes), que amenaça amb endur-se per davant el seu projecte de suau reforma política. És preferible un Tarradellas vell que li degui tot el seu nou “poder”, encara que per portar-lo calgui restablir una institució procedent de l’anterior legalitat republicana. La distància amb l’enfollit capteniment actual del govern espanyol respecte a Catalunya no pot ser més essencial.

Shakira(cantant).
Spot mundial.
Tot l’agraïment. El seu gest d’ara és la cirereta del país. Fa temps que la cantant colombiana amb arrels al nostre país ha fet promoció de Barcelona en uns quants dels seus clips. Ara, la seva versió particular del Boig per tu recorre el món i (com el famós anunci coetani i polèmic dels auriculars d’en Cesc Fàbregas) porta implícitament la denúncia de la xenofòbia anticatalana arreu. El cas ha servit per fer patent que la nostra causa guanya complicitats sobretot als mitjans anglosaxons. Al llarg de la setmana, diversos diaris nord-americans (el darrer, el Wall Street Journal) han acabat mostrant el seu astorament pel fet que el sol propòsit de cantar en català pugui esdevenir casus belli contra algú. Shakira ha estat valenta, tot i els potencials perjudicis, capaç d’anar més enllà que moltes de les nostres grans figures públiques d’abast internacional.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis. 

Joan A. Forès

Reflexions

29/03/14. Miquel Perez Latre. Hem de treure’ns el barret sobre la qualitat i profunditat dels perfils dels polítics, d’actualitat a cada moment, que presenta setmana rere setmana

Benvolguts,

Hem de treure’ns el barret sobre la qualitat i profunditat dels perfils dels polítics, d’actualitat a cada moment, que presenta setmana rere setmana Miquel Perez Latre.

El 14 de març en la presentació de El directe!cat estrena “El Bestiari del procés” ens explica que el directe.cat ha creat una nova secció a càrrec de Miquel Pérez Latre, historiador, arxiver i blogaire, que cada dissabte ens portarà una visió crítica de la “fauna” del procés".

El blogaire Miquel Perez Latre és molt cartesià i a cada blogada setmanal hi posa un títol: El Bestiari del procés, De la batussa gratuïta al supremacisme lingüístic, La Transició ha mort, visca la República Catalana, etc. Que justifica amb una entradeta a cada una, explicant succintament els esdeveniments principals del període. També a cada personatge del bestiari li afegeix un tret molt sucós, distintiu del personatge en aquest moment: Deixeu les urnes, Esborrant les empremtes...

Farem un resum de la historia:

El directe!cat estrena “El Bestiari del procés” 14.03.2014.

La més catalana de les enciclopèdies defineix bestiari com el tractat didàctic i moral on s’hi descriuen animals reals o fantàstics i es fa moralització dels seus trets i costums. En aquest temps nostre de meravella i de combat, mentre fem les darreres passes fins al cim de la llibertat, assetjats encara pels capatassos de la dependència i pels partidaris de la tercera via, se succeeixen vertiginosament fets, declaracions, intervencions, articles als mitjans i debats a les xarxes socials que podreu repassar en aquesta secció cada dissabte des d’una òptica diferent. Un particular setmanari del procés del qual seran protagonistes els personatges més destacats dels darrers set dies.
 I en l’edició del 15 de març ens va presentar: García-Margallo, José Manuel (ministre d’Exteriors espanyol), Albà, Toni(actor), Carreras, Francesc de (professor de Dret Constitucional), Castro, Liz (coordinadora de l’edició de Vilaweb en anglès), Cruz, Manuel (catedràtic de filosofia contemporània a la UB), Fernández, David (diputat de la CUP), Fernández díaz, Jorge (ministre espanyol d’Interior), Grau, Anna (periodista al servei del Movimiento Ciudadano), Mas, Artur (President de la Generalitat), Montserrat, Dolors (vicesecretària d’organització del PP de Catalunya), Puig, Felip (conseller d’Empresa i Ocupació) i Vila, Santi (conseller de Territori i Sostenibilitat).  

De la batussa gratuïta al supremacisme lingüístic 23.03.2014.

Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- Els darrers set dies ens han deixat una eclosió d’espanyolisme malhumorat: a mesura que el temps avança i la determinació dels protagonistes del procés es consolida, la posició antidemocràtica dels qui neguen la consulta és fa més i més insostenible. Per això hem passat de la fase de la por a la de l’insult. I tot plegat, enmig d’un procés de recentralització que fa saltar (per desconsol de l’establishment nostrat) les darreres tanques de protecció de l’autonomisme. Aquests són alguns altres personatges clau de la setmana.

Els perfils de la setmana passada eren: J.C. Girauta (candidat de Ciudadanos), Jordi Graupera (periodista i filòsof), Andreu Mayayo (professor Història Contemporània a la UB) , Pere Navarro (primer secretari del PSc), Xavier Sala i Martín (professor d’economia a la Columbia University), J.Ignacio Wert (ministre espanyol d’Educació, Cultura i Esport), i també José Antich (exdirector de La Vanguardia), Sílvia Bel (actriu), Agustí Colomines (professor i assagista), Josep Antoni Duran (president d’Unió Democràtica de Catalunya i de CiU), Carme Forcadell (presidenta de l’ANC) i Esperanza García (advocada i militant del PP). 

Els perfils d’aquesta setmana són aquí sota.

29 de març de 2014 05:00 h

La Transició ha mort, visca la República Catalana 29.03.2014

La jungla del procés a trenta-dues setmanes del dia D. Alguns personatges d’aquests set dies: Alfonso Alonso (portaveu del PP al Congreso) , Màrius Carol (director de La Vanguardia), Joaquim Coll (historiador i militant del PSc), Gabriel Colomé (portaveu del PSc a l’Ajuntament de Barcelona), Enric Hernández (director d’El Periódico) i Jordi Martí (candidat a les primàries pel PSC). 

Miquel Perez Latre ( @Granollacs ) Arxiver i Historiador.- D’ensarronada a ensarronada. Set dies marcats per una gran operació de camuflatge: el record selectiu d’una Transició política conduïda pels homes del franquisme que va servir per bastir una democràcia a mida dels de sempre i entestada a ofegar la plurinacionalitat. Si l’arrencada va ser un frau consumat a cop d’Estat, el comiat a un dels seus grans protagonistes ha estat un retorn als orígens. Per arrodonir-ho com cal, acabem aquests set dies amb un nou tites-tites en forma de promesa de nou finançament. Aquests són alguns dels personatges clau de la semana.

Alonso, Alfonso (portaveu del PP al Congreso).
Deixeu les urnes.
Aquest home gris passarà a la història per una sola frase. Gest crispat, ganyota ploranera, congestió progressiva. Sosté el micròfon amb la dreta, mentre, l’altra mà estesa, en apujar el to, tendeix a ajuntar els dits gros i índex per donar-hi èmfasi. Un tolerant “no se puede hacer” adorna el discurs. La frase central de l’arenga és per a esculpir en lletres d’or: “da igual que se quiera imponer la voluntat por la violencia, o que se quiera imponer la voluntad por las urnas [cara d’esglai i serrada de dents, mentre alça la veu], si es al margen de la ley, es la imposición de la voluntad y es antidemocrático”. Tanta facilitat de paraula aclapara, sobretot, tractant-se d’un portaveu parlamentari! La lliçó de tancament en el papanatisme legal que l’espanyolisme ofereix al món és la nostra millor campanya.

Carol, Màrius(director de La Vanguardia).
Esborrant les empremtes.
Quan, a la Diada de 2012, vaig veure’l al Passeig de Gràcia, reconec que em va fer dubtar. Però no. Després de dissimular durant mesos una aparent imparcialitat, ajustada l’armadura, el director del diari comtal s’ha declarat amb totes les lletres contrari al procés. Aquesta setmana li ha tocat gestionar la posició del transatlàntic de la premsa catalana en relació a la mort de Suárez. Entre els grans titulars, en donar la notícia en espanyol (que la versió del web en català continua dormint al calaix, tot i les subvencions), “muere Adolfo Suárez, el primer presidente de la democracia en España”. Es tracta de matar dos pardals d’un tret: fer bo l’statu quo actual i negar l’existència de la història abans del 1975: ni la Segona República fou una democràcia, ni el diari comtal un instrument al servei del règim. Galinsoga mai va existir.

Coll, Joaquim(historiador i militant del PSc).
Anhelar l’enquistament.
Avançant-se poques hores a la petició d’il·legalització de l’ANC formulada davant la Fiscalia General de l’Estat (veí) pel “sindicat” d’ultra Manos Limpias (un sarcasme punyent), un dels més actius propagandistes de l’esquerra conservadora a Catalunya ens il·lustrava dilluns des de la pàgina 4 d’El País. Aquesta vegada, sense insultar directament els sobiranistes, que es reserva per a la premsa d’aquí. L’escrit inclou afirmacions tan progressistes com ara: “el muro de la legalidad es insalvable”. Desitja un enquistament del procés perquè està convençut que, superat l’any en curs, ja se’ns passarà. Crida l’atenció la seva fe en els poders taumatúrgics del 2014: creu religiosament que l’1 de gener de 2015, superada la follia del Tricentenari, ens llevarem acceptant el seu apoyaré reloaded. I va a ser que no, perquè els nostres arguments són bastant més sòlids i Espanya ens recorda cada dia perquè som on som.

Colomé, Gabriel (portaveu del PSc a l’Ajuntament de Barcelona).
Vexar gratuïtament.
Famós per haver-se negat tenaçment a preguntar sobre la independència durant el seu període com a director del CEO, aquest professor de Ciència Política que exerceix de polític creu que està poc valorat. Tria, però, un camí poc afortunat per sortir de la irrellevància: el de la provocació, l’insult i la vexació a la il·lusió majoritària dels seus conciutadans. En veure’l en acció sobta sobretot que el director d’un màster en màrqueting polític demostri a la pràctica com portar una força política a la marginalitat. Diu que el 9 de novembre només se celebrarà l’aniversari del mur de Berlín (de la caiguda, se suposa, que ell no ho diu) i l’aniversari de Belén Esteban. Aquest és el nivell actual, mentre s’allarga i s’allarga la cua al passadís per baixar de l’autobús del partit de Navarro, Lucena i Balmón.

Hernández, Enric(director d’El Periódico).
Hispanocentrisme tenaç.
Dissabte, un greu ensurt en passar per davant del quiosc: el diari més venut a Catalunya titula a tot drap “Adéu, president”. Serà una passa de defuncions il·lustres? Hauria jurat que els nostres quatre presidents des de la recuperació de la Generalitat es trobaven (més o menys) bé de salut. És la visió hispanocèntrica que els nostres grans mitjans es neguen a abandonar, renuents a adoptar una perspectiva nacional amb aspiració universal. És el tret de sortida, la necrològica avançada a la mort (un cas digne d’estudi), d’una setmana amb moments delirants: si tot just el dia abans de fer-se públic l’estat greu de salut de Suárez, la Transició era a l’origen de la majoria dels nostres problemes actuals, per art d’encanteri gairebé tothom com un sol home s’aplica a partir d’aleshores a lloar la pervivència en democràcia d’un dels lideratges fabricats pel franquisme.

Martí, Jordi (candidat a les primàries pel PSC).
Xarxes sobiranes.
Fins ara tots repetíem sense dubtes que les xarxes socials eren només un món paral·lel. Allò de benvinguts a la realitat, fora de facebook i twitter. Però resulta que fa uns dies l’admirat @elsometent va llançar una campanya des del sobiranisme (sota l’etiqueta #indyXmarti), en favor de l’actual cap de l’oposició municipal i reconegut díscol socialista. Semblava una boutade, fins que va saltar la notícia que més de la meitat dels inscrits a les primàries del PSc de Barcelona no eren ni militants ni simpatitzants! El bo d’en Pere Navarro haurà de córrer a aplicar les millors tècniques de l’aparell per evitar que el seu candidat, Jaume Collboni, no s’estavelli fins i tot abans de l’enlairament. La lliçó: una política molt més oberta està naixent. Avui, primera part de la batalla.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor del Bestiari del procés al seu bloc Per a bons patricis.
 

 I també als apunts setmanals del directe.cat dels dissabtes:

·     La Transició ha mort, visca la República Catalana 29.03.2014

• De la batussa gratuïta al supremacisme lingüístic 23.03.2014.
• Entre la impotència i el pànic, criminalitzar l’Assemblea 22.03.2014.
• El directe!cat estrena “El Bestiari del procés” 14.03.2014.
• Ets un catal-UFO i no ho saps 15.03.2014.

Joan A. Forès
Reflexions