Benvolguts,
Una magnífica entrevista a un magnífic ciutadà, feta per un
magnífic entrevistaire!
Pere Cardús
entrevista Gabriel Rufián.
Una de les respostes de l’entrevistat és:
L’independentisme
va guanyar quan va superar el seu antiespanyolisme. I era un antiespanyolisme
que potser era lògic...
La meva opinió i la de la majoria dels que jo conec és que
cal distingir entre antiespanyolisme i antiespanyolisme. I sense fer broma, els catalans no hem estat
mai contra el poble espanyol sinó
contra les
estructures d’estat castellanes (per extensió espanyoles)!
Catalunya té la
seva
pròpia
filosofia
de vida (allò que
Bertran Russell deia en un llibre
meravellós
, La meva concepció del mon),
i tot sovint hem topat amb la concepció castellana de la
filosofia llur, que el potent
Regne de Castella ha estat capaç
d’inocular
en els seus ciutadans al llarg dels anys, siguin lletrats o illetrats, amos o
esclaus. Ja hem explicat manta vegades que un
Regne de Castella imperialista ha inoculat la
seva concepció del
seu mon
tant als il·lustrats com als no-il·lustrats. D’aquesta concepció se n’ha destil·lat
una
filosofia
falsa i una
història més falsa encara, que
permet que il·lustrats com
Gonzalo
Torrente Ballester digués al
1995, segons
El
País en article de
Joan B. Culla, Salamanca:
papeles y mentiras, una frase tant
pocasolta, o
tant amarada d’
espanyolisme com que els
Papeles de Salamanca són a Salamanca:
“con
una franqueza por la que le debemos gratitud, 'por justo derecho de conquista'.”
Gabriel Rufián: ‘No hi ha res més potent que
l’independentisme en castellà’
Entrevista al
dirigent de Súmate i membre del secretariat de l'ANC · 'Podem fa allò que ja va
fer fa més de trenta anys un advocat sevillà que es deia Felipe González:
felipisme pur i pelat'
Dimecres 29.07.2015 06:00
D’independentistes provinents
de la immigració, a Catalunya sempre n’hi ha haguts. Ja n’hi havia una bona
colla als anys vint i trenta del segle passat, i tornaven a treure el cap en la
represa del moviment a final dels seixanta i durant els setanta i vuitanta. Tan
sols cal repassar les biografies dels personatges més coneguts de
l’independentisme d’aquests últims decennis. La novetat d’ara, amb l’esclat definitiu
del sobiranisme, és l’independentisme castellanoparlant, que té necessitat
d’organitzar-se en plataformes com ara Súmate per mirar d’obrir camí en uns
municipis i barris determinats. Una de les veus més fermes de Súmate
és la de Gabriel Rufián, que
també és membre del secretariat de l’ANC. En tan sols sis mesos a Twitter, Rufián ja té
més d’onze mil seguidors i els seus missatges són dels més
repiulats. Hi hem parlat per saber com veu aquest tram final abans del 27-S i per conèixer la seva aproximació a l’independentisme.
Parla clar i se li entén tot.
—Algú que se sent
espanyol pot ser independentista?
—Sí. S’ha d’entendre que hi ha moltes menes d’independentisme. Hi ha un
independentisme més presidencialista, un independentisme més de partit i un de
més ideològic, amb què jo em sento més còmode. És un independentisme
que diu que s’ha de donar suport i lluitar pel dret d’autodeterminació de
qualsevol poble, sigui quin sigui, sempre per camins democràtics. Penso que et
pots sentir el que vulguis i defensar el dret de ser el que vulgui qualsevol
poble. No ho veig incompatible de cap manera. Plataformes com Súmate constaten que aquest
tipus de processos transcendeixen un origen, un cognom, una bandera o una
llengua determinada. És un procés absolutament democràtic que vol portar un
poble a ser allò que vulgui.
—L’independentisme
és més constructiu i menys antiespanyol que fa uns quants anys. Creieu que
encara hi ha un discurs massa essencialista o això ja s’ha superat?
—S’han de respectar totes les opinions, les ideologies i les creences. L’independentisme
va guanyar quan va superar el seu antiespanyolisme. I era un antiespanyolisme
que potser era lògic. Podríem
discutir molt sobre aquesta qüestió. Però és evident que l’unionisme perd pel seu anticatalanisme
absolut, groller i bast. Temps
enrere hi va haver una part de l’independentisme lícit, i amb tota la raó, que
vivia molt enfadat. Queia amb molta facilitat en un antiespanyolisme que el
destinava a perdre. Ni interpel·lava aquells que necessitava per guanyar, que
és tota la societat catalana. Aquest independentisme no és
majoritari avui, ni de bon tros, per sort.
—L’aparició de veus
com Súmate ha ajudat a trencar esquemes i ha construït una defensa contra
determinades acusacions…
—Al final, l’independentisme
parla mil llengües i té mil cognoms diferents. Es diu Grau, Bosc, Lee, Reyes, Rufián, Chang,
Tanasov, Smith… Heus ací la seva grandesa i la seva victòria. Aquest procés
ha pogut transcendir qualsevol origen, de qualsevol partit polític… I això el fa
bonic i esperem que victoriós.
—Quan, com i per
què esdevé independentista Gabriel Rufían?
—Jo he tingut sort. Vinc d’una família lligada amb els moviments socials i
l’esquerra més reivindicativa. Els meus pares es van conèixer fa més de trenta anys en un
míting de Bandera Roja a Santa Coloma de Gramenet. La cultura de casa meva
sempre ha estat de defensar els més dèbils i aquells que volen votar allò que
han de ser en una urna. Que la democràcia vol dir votar. Que molta
gent ha perdut molt des de fa molt, i que tard o d’hora calia ser a les lluites
dels qui s’alçarien contra la derrota. Jo ho concebo així. Com un compromís inequívocament ideològic. En
aquest sentit, m’ha estat fàcil. Perquè jo defensaria el dret d’autodeterminació de
qualsevol. Em resulta molt lògic que els pobles decideixin de ser
allò que vulguin. També em resulta lògic que hi hagi qui hi vagi en contra. Al cap i a la
fi, es tracta de votar i comptar els vots.
—Però de defensar
aquest dret a defensar la independència hi ha un pas més.
—Els meus
avis van arribar fa cinquanta-cinc anys d’Andalusia. I ens van explicar que el
poble català tenia la derrota a l’ADN i que havia perdut moltes vegades. Ens
deien que nosaltres, tard o d’hora, com a hereus d’aquells que havien vingut
aquí ja fa molts anys, hauríem d’explicar als catalans que s’alcessin contra
l’opressió sistemàtica, que no hi havia res impossible. Allò que semblava impossible era arribar aquí i
aixecar barris i cases amb les mans, del no-res i sense res. Un procés no té
res d’impossible sempre que es faci per vies democràtiques. Jo vull que
Catalunya sigui allò que vulgui la seva gent. I em sembla que la seva gent vol
ser una república independent. Jo
no sóc independentista; sóc republicà i d’esquerres. Defensaré això al costat de tothom qui
vulgui construir una república independent. Sigui a Catalunya o allà on sigui.
—Què li dieu, a
algú que té vincles molt forts amb uns altres indrets de l’estat espanyol, per
convèncer-lo de la necessitat de la independència?
—Amb molta humilitat, perquè crec que no sóc ningú per a dir als altres què han
de pensar… Des de plataformes com Súmate
o l’ANC veiem clar que s’ha de fer amb molt d’afecte i amor. Perquè
al final remous la terra que trepitja el teu interlocutor. Remous el fonament de la seva història
personal. Sobretot cal
interpel·lar aquells que volen un canvi, una regeneració o una revolució. Són
aquells que s’acosten al discurs de Podem, per exemple. Si volen un canvi, una regeneració o una
revolució de debò, és aquí i és ara, i es diu independència. No crec que hi hagi res més revolucionari i
regenerador que un procés com aquest. La pregunta és per què és dolent que ERC i la CUP
pactin amb Convergència en favor
d’una república
independent i per què és bo que PP, PSOE, Ciutadans
i Podem pactin en favor d’una monarquia? Perquè
això no els ho pren ningú. L’acte de fe és esperar el canvi a Espanya i no pas
empènyer per un procés com el nostre.
—Quines
preocupacions expressen els assistents als actes de Súmate?
—Fa poc, en un col·loqui, un senyor ja força gran ens deia que ell havia vist
els tancs entrar
per la Diagonal. Que anéssim amb compte. Que no era bo de fer
reviure certes coses… Recordo que li vaig dir que els tancs ja existeixen i són
Tele 5, la Sexta, Cuatro… totes aquestes cadenes que es passen el dia dient que
la gent que vol votar en una urna de cartó trenca un país amb 120.000 persones
que viuen al carrer, amb un mausoleu feixista mantingut amb els diners de tots,
un país amb 750.000 famílies sense cap ingrés, amb 500.000 desnonaments, amb 13
milions de pobres, i un 32% de pobresa infantil. Aquest país ja
l’han trencat. No el trenca un poble que vol votar. Ens encarem a una maquinària de poder i
mediàtica que diu que votar està malament i que el principal problema de
l’estat espanyol és un poble que vol votar.
El poble espanyol té problemes molt més greus. Estic convençut que hi ha
moltíssima gent que ho sap. Explicar tot això tan bé com sapiguem, aquesta és la
nostra feina.
—Al vostre públic
habitual el preocupa quina serà la llengua oficial del futur estat català?
—Als barris
on som i on anem no hi ha preocupació per la llengua. Hi ha més preocupació
sobre les pensions. Sempre
expliquem que el fons de pensions espanyol ha baixat d’un 38% els
últims anys. La
pregunta no és si Catalunya podrà pagar les pensions, sinó quan deixarà de
fer-ho Espanya. Sobre la qüestió de la llengua, nosaltres simplement
intentem
contrarestar el discurs de Ciutadans, del PP, de l’unionisme més reaccionari
que diu que la segona o tercera llengua més parlada d’aquest planeta és
amenaçada. I això ho diuen a
Catalunya, que va tenir un president cordovès que es deia José Montilla. Al
final, qui digui que una llengua amb cinc-cents milions de parlants és
perseguida falta a la veritat. Els costarà molt d’explicar en el futur que van
defensar tot això durant un temps.
—I vós què en
penseu de l’oficialitat de les llengües?
—La meva opinió és que si som en un procés d’ampliació de drets costa molt
d’explicar que els reduirem entorn del castellà. Crec que som davant de dos
països i dues llengües diferents. Una llengua parlada per cinc-cents milions de
persones i una altra per a uns set milions. La immersió lingüística no és tan sols
necessària. És imprescindible. Qui digui el contrari, només fa ideologia. Tan
sols cal anar a una escola del Raval, de Nou Barris o de Ciutat Meridiana per
veure els enormes efectes positius que ha tingut la immersió. Jo mateix em vaig
criar al Fondo de Santa Coloma i sóc fill de les primeres experiències de la
immersió. No puc parlar si no amb gratitud d’aquest gest de Catalunya amb els
seus fills.
—Quan parleu en
tertúlies, en públic o en una entrevista com aquesta ho feu en castellà. Però
parleu en català perfectament i amb tota normalitat. Per què ho feu així?
—És una
presa de posició política. Contraresta
aquest discurs trampós de l’unionisme més reaccionari que diu que l’independentisme
és una cosa només d’uns quants catalanoparlants. Cal fer visible que
aquest procés ha transcendit llengües, cognoms, partits i ideologies.
Si deixem en mans de
l’unionisme una eina tan poderosa com el castellà, perdem potència. No hi ha
res més potent que l’independentisme en castellà.
Quan un
independentista parli en castellà al faristol del parlament trencarà moltes
trampes d’aquest unionisme reaccionari que hem hagut de suportar aquests últims
anys.
—Súmate tindrà
Eduardo Reyes a Junts pel Sí i Antonio Baños a la CUP. Quin paper farà
l’entitat en aquesta campanya electoral?
—Nosaltres,
formiguetes. Com fins ara. Defensarem totes les llistes que siguin inequívocament
independentistes. La llista de la CUP i la de Junts pel Sí. Ens sembla que és un gran èxit per a una
organització tan petita i humil que algú com Baños pugui ser un dels caps visibles de la candidatura de la CUP i que Reyes sigui el número sis de Junts
pel Sí. Hem fet molta feina i ara ens sentim afortunats.
—Us satisfà com
s’ha resolt la fórmula electoral amb una llista que aplega CDC i ERC amb les
entitats sobiranistes, per una banda, i la CUP amb la Crida Constituent, per
una altra?
—La meva opció
sempre va ser la de les tres llistes. Em
semblava que era millor per a poder interpel·lar a tothom. No era tan important
allò que ens agradés als convençuts, sinó allò que pogués agradar als qui no
n’estaven. Nosaltres
que anem a determinats barris sabem que hi ha el discurs típic que diu ‘no
votaré una llista on hi hagi tal persona’.
Em semblava que anar separats era molt bo per a esquivar aquestes
excuses. Però donem suport al que s’ha decidit. Si aquesta llista ha posat d’acord tothom,
ens sembla bé. Sobretot perquè
ajuda a superar
debats fratricides que ens feien molt
de mal i que han paralitzat moltíssim el procés. El debat de les llistes va
separar gent que volíem el mateix objectiu polític. Benvinguda sigui la llista si ha enterrat
debats que s’haurien d’haver superat fa temps.
—L’unionisme
assegura que el procés sobiranista fractura la societat catalana. Com ho viviu
en el vostre entorn familiar i d’amistats?
—És un
discurs que ve de la dreta més rància i del nacionalisme espanyol, que és
l’únic que és excloent. És tan excloent que ha transformat el
nacionalisme català –inclusiu i que va intentar transformar l’estat espanyol–
en pur independentisme. La dreta sempre ha considerat que el debat
polític era un caos i portava a l’enfrontament. En el meu entorn he viscut un
debat enriquidor amb confrontació de posicions. Certament no intentes mai
convèncer algú que diu que vota un partit que és als antípodes d’allò que
penses. Però
sí que es pot discutir sobre política amb tranquil·litat en un sopar de família.
Qui diu que això és fracturar ignora la realitat. Jo crec que fracturen molt més la societat
espanyola els qui diuen que el problema del sistema educatiu espanyol és que
s’ensenyi en català a Catalunya; quan hi ha 2,7 milions de nens en risc d’exclusió
social a tot l’estat, o trenta mil nens estudiant en barracons. Qui digui que
el problema és que s’ensenyi en català a Catalunya, com a mínim, falta a la
veritat.
—Hi ha cap
possibilitat de canviar l’estat espanyol des de Catalunya?
—No. Parlem d’un
estat en què pot tornar a guanyar el Partit Popular o el Partit Socialista
Obrer Espanyol, que no és socialista ni obrer. Un estat on el partit amb més
creixement electoral és Ciutadans, que tots sabem què és. O també Podem. Els qui venim d’aquest món de l’esquerra trobem que
és una oportunitat perduda enorme. Tots aquells qui seguíem Monedero, Iglesias i Errejón a ‘La
Tuerka’ fa quatre anys o cinc i vèiem com defensaven el dret d’autodeterminació
de qualsevol poble, ens entristeix molt el viratge que han fet. De Gramsci a posicions properes a Ciutadans en molts
temes. Es fan molts estudis sobre el discurs que fa Podem. Però es tracta d’allò que ja va fer fa més de
trenta anys un advocat sevillà que es deia Felipe González. Fan felipisme pur i
pelat. És una pena. Pels qui venim
d’aquella esquerra, ens fa molta pena perquè és una gran oportunitat perduda. I la gran feina
que tenim d’ací al 27 de setembre és contrarestar aquest discurs que promet per
enèsima vegada un canvi a l’estat espanyol.
Un estat on el debat més viu és la retirada del bust de Juan Carlos I de
l’Ajuntament de Barcelona mentre s’ha retirat l’assistència sanitària a
vuit-centes mil persones. Pensar que es pot canviar un estat com l’espanyol és un acte
de fe. L’acte de fe no és el procés d’independència
català. Súmate és de l’opinió que la primera porta que s’haurà de trucar quan
Catalunya sigui independent serà la d’Espanya. Serà una bona notícia
per a Espanya.
Aquells qui ens veuen amb
una gran esperança ho veuran com el gran desvetllament i moltes regions de
l’estat espanyol s’hauran d’alçar contra un estat que sofreix una immensa regressió democràtica.
Joan A. Forès
Reflexions
Dimecres 29.07.2015 11:51
