Benvolguts,
A Nació Digital l’Àlvar Llobet explica els senzills quatre passos que cal fer
per Canviar la Constitució!
I els compara
amb la Via Federal...
El primer paràgraf és bàsic: El ciutadà té la necessitat i el dret de saber com es farà aquest procés de desconnexió, i els partits i les entitats han de ser capaços de concretar les estacions de la ruta marcada per evitar que l’elector acudeixi a les urnes amb la sensació que votar que sí a la independència és fer un acte de fe.
Canviar la
Constitució?
Àlvar Llobet |
Actualitzat el 29/07/2015 a les 00:01h
Als líders del procés sobiranista se’ls exigeix sovint que detallin, fil per randa, quins
passos caldrà seguir per arribar a l’estat propi independent. Aquesta no és una
reclamació sobrera si es té en compte la dimensió de la jugada política, la més
gran que s’ha fet a Catalunya en segles. El ciutadà té la necessitat i el dret de saber com es
farà aquest procés de desconnexió, i els partits i les entitats han de ser
capaços de concretar les estacions de la ruta marcada per evitar que l’elector
acudeixi a les urnes amb la sensació que votar que sí a la independència és fer
un acte de fe.
Cal dir-ho sense embuts. La independència és un salt d’una complexitat tan gran que ningú no pot assegurar, ara com ara, que la cosa acabi reeixint. En aquest sentit, els líders independentistes han de ser prou honestos i sincers per explicar que la seva aposta és curulla de problemes, un fet que, per cert, no fan aquells que defensen una tercera via de caire federal. Els representants d’aquesta opció en tenen prou en afirmar que, si són escollits i tenen majoria, canviaran la Constitució espanyola per possibilitar l’encaix de Catalunya amb Espanya i, de passada, fer entrar el clau de dret a decidir del poble català per la cabota de la Carta Magna.
Ho plantegen com una opció fàcil, però no ho és. Llegint les opcions de reforma que la Constitució ofereix, es palesen els problemes. Hi ha dos articles que permeten modificar l’articulat del 1978, el 167 (procediment ordinari) i el 168 (que s’activa quan es proposa una revisió total de la Constitució o quan es vol canviar l’article preliminar, el que fa referència a la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”). El cas català hauria de transitar per aquesta segona opció, envitricollada i que precisa d’una bona voluntat per part d’aquells que s’han passat els darrers anys insultant i posant pals a les rodes. Vegem-la:
La proposta (només la proposta) d’un canvi constitucional que afecti l’article preliminar ha de ser aprovada per dos terços del Congrés (233 diputats) i també del Senat (171 senadors). Un cop completat aquest tràmit, s’haurien de dissoldre de forma immediata les dues càmeres per convocar unes eleccions generals, que probablement donarien uns altres arcs parlamentaris. El Congrés i el Senat escollits haurien de ratificar, llavors, la votació feta amb anterioritat i obrir un procés d’estudi de la proposta de canvi constitucional. Superat aquest escull, el projecte de reforma hauria de ser avalat altra vegada per dos terços de les dues càmeres. Si això s’acabés produint, les Corts tindrien l’obligació de plantejar una consulta ciutadana per tal de ratificar l’aprovació de la nova Constitució modificada. Vista aquesta possibilitat i coneixent Espanya i els seus partits, és ben fàcil trobar la principal diferència entre l’opció de l’estat propi i la via federal.
Cal dir-ho sense embuts. La independència és un salt d’una complexitat tan gran que ningú no pot assegurar, ara com ara, que la cosa acabi reeixint. En aquest sentit, els líders independentistes han de ser prou honestos i sincers per explicar que la seva aposta és curulla de problemes, un fet que, per cert, no fan aquells que defensen una tercera via de caire federal. Els representants d’aquesta opció en tenen prou en afirmar que, si són escollits i tenen majoria, canviaran la Constitució espanyola per possibilitar l’encaix de Catalunya amb Espanya i, de passada, fer entrar el clau de dret a decidir del poble català per la cabota de la Carta Magna.
Ho plantegen com una opció fàcil, però no ho és. Llegint les opcions de reforma que la Constitució ofereix, es palesen els problemes. Hi ha dos articles que permeten modificar l’articulat del 1978, el 167 (procediment ordinari) i el 168 (que s’activa quan es proposa una revisió total de la Constitució o quan es vol canviar l’article preliminar, el que fa referència a la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”). El cas català hauria de transitar per aquesta segona opció, envitricollada i que precisa d’una bona voluntat per part d’aquells que s’han passat els darrers anys insultant i posant pals a les rodes. Vegem-la:
La proposta (només la proposta) d’un canvi constitucional que afecti l’article preliminar ha de ser aprovada per dos terços del Congrés (233 diputats) i també del Senat (171 senadors). Un cop completat aquest tràmit, s’haurien de dissoldre de forma immediata les dues càmeres per convocar unes eleccions generals, que probablement donarien uns altres arcs parlamentaris. El Congrés i el Senat escollits haurien de ratificar, llavors, la votació feta amb anterioritat i obrir un procés d’estudi de la proposta de canvi constitucional. Superat aquest escull, el projecte de reforma hauria de ser avalat altra vegada per dos terços de les dues càmeres. Si això s’acabés produint, les Corts tindrien l’obligació de plantejar una consulta ciutadana per tal de ratificar l’aprovació de la nova Constitució modificada. Vista aquesta possibilitat i coneixent Espanya i els seus partits, és ben fàcil trobar la principal diferència entre l’opció de l’estat propi i la via federal.
I és que la independència
és possible. Difícil, però possible. L’altra, no.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada