dijous, 22 de setembre de 2016

02/09/2016. Comuns. Procés. Jordi Muñoz. Els Comuns i l’independentisme: punt i seguit.

Benvolguts,

Els Comuns i l’independentisme: punt i seguit
Ada Colau i Oriol Junqueras, en un acte sobre la consulta del 9N / SANDRA LÁZARO
Hi ha una part molt sorollosa de l’independentisme que, des de sempre, ha mostrat una forta hostilitat envers el món dels comuns. Per a molts s’hi barregen consideracions de tipus ideològic amb la qüestió nacional. En bona mesura, no tenen animadversió als comuns perquè no siguen independentistes, sinó fonamentalment perquè són d’esquerres. Fan perfils anònims a les xarxes, insulten i contribueixen, sovint, a un ambient irrespirable. És un fenomen molt circumscrit a la galàxia de les xarxes socials, i cal evitar magnificar-lo. Però té la seva importància, perquè acaba condicionant l’ambient polític i contribueix a la polarització. És una assignatura pendent de l’independentisme.
En canvi, hi ha tot un altre segment d’independentistes, d’esquerres, que han mirat amb simpatia i complicitat a aquest espai. En alguns llocs hi van confluir en candidatures o governs municipals.Badalona, Sabadell, Cerdanyola o Ripollet són, probablement, els més emblemàtics. En d’altres ocasions els punts de trobada han sigut per baix: en la societat civil organitzada o a les urnes. Molts votants independentistes van optar per les paperetes dels comuns, tant a les eleccions municipals com a les generals. L’afinitat ideològica, en aquest cas, ha afavorit la permeabilitat i l’intercanvi, i els espais compartits.
Hi ha també, m’atreviria a dir, un tercer grup d’independentistes que sense tenir-hi massa afinitat ideològica, fa aproximacions al món dels comuns perquè entén que aquest espai sociopolític representa un segment estratègic de l’electorat català.  Estratègic quantitativament, ja que contéel votant medià en la qüestió de la independència i qualitativament, perquè possiblement hi rau la clau per preservar allò que abans en dèiem la unitat civil del poble català.
Tot plegat, tanmateix, ha configurat unes relacions complexes entre els món independentista i el món dels Comuns. La competència electoral entre espais contingus no ajuda, precisament, al bon clima. La pressió de l’independentisme més sorollós (“hiperventilat”, en diuen alguns) contra els qui, dins de l’espai independentista, apostaven per l’entesa amb aquest espai, ha sigut forta. I el pacte d’ERC amb CDC, com els dels Comuns amb el PSC-PSOE, han contribuït a allunyar els dos espais.
Però més enllà de la histèria polaritzadora de les xarxes socials d’internet, la realitat sociològica i electoral és que l’independentisme d’esquerres i els Comuns són dos espais permeables, amb punts de contacte transitables, i transitats per segments no menyspreables de l’electorat. Els propis Comuns, quan van plantejar la seva proposta política, es reivindicaven com un espai de trobada entre independentistes i federalistes al voltant de la voluntat de transformació social i del dret a decidir. Amb les dades a la mà, podem dir que molta gent va confiar en aquesta promesa, i una part substancial del vot d’En Comú Podem ha provingut d’electors que es declaren independentistes. És una nova versió del tradicional vot dual.
El conflicte
Ara, però, aquests punts de trobada s’han anat fent cada cop més petits. L’independentisme no ha gestionat bé el post-27S. No va entendre, o no va voler reconèixer les dificultats que comportava haver quedat per sota del 50% al ‘plebiscit’ de setembre. Ara bé, a poc a poc, en el món independentista s’hi ha anat imposant la idea que la independència, en tot cas, cal decidir-la col·lectivament, en una votació clara i amb una majoria absoluta de vots. Fer un referèndum, en definitiva, com demanen els signants del manifest Per un referèndum oficial i vinculant sobre la independència el 2017.
Però aquesta evolució dins l’independentisme, que podria ajudar a cercar un espai d’entesa procedimental per superar l’actual bloqueig, no ha servit de res. De fet, ha topat amb un replegament dels Comuns cap a posicions cada cop més allunyades d’aquest espai transversal que, deien, volien ser. El pacte amb el PSOE com a horitzó polític i un anti-independentisme molt intens i insistent han acabat predominant en la pràctica i en el discurs polític d’aquest espai. El que al començament era la posició d’un sector de Catalunya Sí Que Es Pot -el grup parlamentari d’ICV, EUiA i Podem al Parlament- representat, potser simbòlicament, per Joan Coscubiela s’ha convertit en la veu dominant entre els comuns, i gairebé la única que se sent. Perquè la dissidència, que n’hi ha, està callada (o silenciada, no ho sabem). Tot plegat té un aire estrany, de victòria ideològica d’un determinat sector, intensament anti-independentista, sobre un espai que d’entrada, tenia una aproximació molt més plural i matisada a la qüestió.
“El tancament dels Comuns amb el referèndum vinculant és absolut i el discurs que fan ara és el que feia el PSC el 2012”
Aquest replegament és visible en tota mena de gestos i preses de posició. Quan a la tardor algunes veus independentistes parlaven de recuperar el referèndum com a punt de trobada, actors importants d’aquest espai reaccionaven amb simpatia i interès. Ara que, uns mesos després, dins de l’independentisme sembla que aquesta aposta és, per fi, majoritària, la resposta de l’entorn dels Comuns és radicalment diferent. El tancament és absolut i el discurs que fan ara és, més aviat, el que feia el PSC el 2012, el de la famosa consulta ‘legal i acordada’. El mateix val per al procés constituent no subordinat, que al remat ha demostrat ser poc més que un artefacte retòric difícil de desxifrar. Queden molt lluny la complicitat amb el 9N i, fins i tot, el ‘sí-sí’ circumstancial de l’Ada Colau. Queda molt lluny la idea d’avançar cap a una República Catalana del 99%.
Per què els Comuns no ho veuen clar?
Les causes d’aquest replegament són múltiples. L’independentisme, com dèiem, no hi ha ajudat gaire. Si l’actitud d’ERC i la CUP al ple de l’Ajuntament de Barcelona hagués estat, des del primer minut, una altra, haurien fet més difícils alguns moviments. Però seria ingenu pensar que aquest és el principal factor explicatiu. Cadascú és responsable de les seves decisions, i quan els comuns trien el PSC com a soci, i es tanquen en banda al diàleg sobre com superar el bloqueig constitucional al dret a decidir ho fan conscientment. Potser hi ha hagut un debat intern, discret, que han guanyat els sectors més anti-independentistes. O potser és fruit d’un càlcul electoral una mica matusser, sobre quins són els seus espais de creixement potencials. És clar, que aquest replegament també podria ser fruit de les ambicions polítiques estatals d’algun o alguna de les seues dirigents. O, més senzillament, del descobriment que, al capdavall, l’estatus quo, quan governes tu, no està tan malament.
“Anem cap a un escenari de confrontació entre Comuns i independentistes. Es fa difícil pensar que hi puguen haver espais d’entesa”
Però el fet és que amb la resposta que donen a l’escenari posterior al 26J, i als moviments cap al referèndum de l’independentisme, es fa difícil de pensar que hi puguen haver espais d’entesa i de trobada. Si més no, en el curt termini. Més aviat anem cap a l’escenari contrari, amb episodis de confrontació com l’operació mediàtica al voltant de la tria de la mesa del congrés, que va tindre el seu zenit amb un diputat d’En Comú Podem (el membre de Podem, Raimundo Viejo) responsabilitzant ERC d’ofendre la memòria de les víctimes de l’accident de tren a Galícia després de les votacions a la Mesa del Congrés. En tot cas, ara l’estratègia és ben transparent: no fer res que pugui alimentar un procés que els resulta incòmode, mirar de deixar-lo morir per inanició i, mentrestant, seguir esperant el 2020 per assaltar, ara sí, els cels. Per justificar-la, això sí, és imprescindible sobredimensionar les expressions més grotesques de l’independentisme i menysprear el gir a l’esquerra i el progressiu però ja imparable canvi d’hegemonia que es dóna en l’espai del sobiranisme.
És una estratègia tant comprensible com legítima. Ara bé, cal ser conscient que implica, en el curt termini, un obstacle important per la resolució del conflicte democràtic que planteja l’existència d’una àmplia demanda independentista a Catalunya que no té encaix en l’actual ordenament jurídic. Sense una entesa entre aquests dos espais, difícilment hi haurà una solució democràtica en en un termini raonable. I això allargarà l’actual ‘procés’ (i també el processime) més enllà del que seria recomanable. I, sobretot, blinda l’status quo constitucional del règim del 78 que, de ben segur, respira alleugerit.
“Sense una entesa entre Comuns i independentisme d’esquerres difícilment hi haurà una solució democràtica en un termini raonable”
Però aquest allunyament també té una altra implicació, que no és menor. Pot fer impossible l’articulació d’un bloc històric pel canvi social al govern de Catalunya. Si llegim amb una miqueta d’atenció les correlacions de forces, és evident que això només seria viable a partir d’un acord entre les esquerres independentistes i les no-independentistes. Un acord que, òbviament, en el punt en el que estem, només pot passar  per l’exercici efectiu del dret a decidir.
Sense això, a tot estirar, podem aspirar a l’allargament esgotador del procés, i a una versió renovada, i més complexa, de la vella dualitat entre el pujolisme i el PSC dels anys vuitanta. Diferents versions de l’acord ERC-CDC governant la Generalitat, i diferents versions del pacte Comuns-PSC manant als ajuntaments metropolitans i a la Diputació de Barcelona.  Tret, és clar, que l’audàcia de l’independentisme aconseguís crear un terratrèmol polític de prou intensitat com per obligar tots els actors a moure’s.

Jordi Muñoz és professor de Ciències Polítiques a la Universitat de Barcelona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada