dissabte, 15 de juliol de 2017

15/07/2017. Independència. Josep Huguet. Balanç. En el front de les amenaces de pèrdua de riquesa si es consumava la independència, la victòria catalana sembla irreversible. Les inversions estrangeres plouen com mai. Hem arribat al nivell més alt d’exportació de la història i, per tant, al nivell mínim de dependència del mercat espanyol. En el front de la cohesió social... En la trinxera de la internacionalització... En el conflicte subterrani, les clavegueres de l’Estat... Els nervis dels ultres i certs segments de l’Estat els porten a fer demostracions militars a la costa i de la Guàrdia Civil en un teatre que fan traspassar definitivament Espanya la línia roja que separa una democràcia de baixa qualitat cap a un règim autoritari.

Benvolguts,

En Josep Huguet ens presenta d’antuvi el panorama econòmic i social comparat entre Catalunya i Espanya. Demostra que “Catalunya va bien i que España va mal”, que diria el sinistre Aznar. Les amenaces no ens fan por. Les inversions estrangeres plouen com mai. Pel que fa a la cohesió social s’han tirat endavant iniciatives com la renda mínima d’inserció amb el suport de tots els grups. I s’han aprovat mesures amb gran consens contra la pobresa energètica o contra els desnonaments que han estat boicotejades per l’Estat jacobí i els seus sicaris del TC, del TS, etc. El perfil de societat que dissenyen els representants del poble català s’està allunyant veloçment del perfil de societat espanyola dissenyada des del Congrés dels Diputats, amb unes hegemonies de biaix conservador. En la trinxera de la internacionalització s’ha passat de dir que era un afer intern que no interessava ningú, a una hiperactivitat de les ambaixades per intoxicar els governs estrangers contra el procés, contribuint així a la seva màxima internacionalització.

A continuació ens dóna savis consells:

·         Les úniques formes de combatre aquestes amenaces són: una veraç informació sobre els riscos reals de repressió i la preparació d’un bon aparell jurídic i solidari…
·         Ens proposa l’estratègia clau per tapar els dos esvorancs anteriors. Només necessitem que algun miler de dirigents municipals i de funcionaris voluntaris facin el pas endavant (crec que en bona part ja l’han fet o l’estan fent). La repressió massiva és un bumerang per al qui la pretén aplicar. Per dues raons:

o   bloqueja i deslegitima el sistema legal i judicial;
o   i comporta una solidaritat massiva dels 2 milions que han estat sortint al carrer reiteradament.

·         Les trinxeres adversàries tenen molts punts febles que hem d’aprofundir. La llei d’invalidació dels judicis franquistes i tot el tema de la memòria històrica deixen l’Estat i el règim amb l’etiqueta de tardofranquista. Hi ha una creixent tensió en l’espanyolisme entre falcons i carronyaires. Augmenta el desprestigi internacional d’Espanya, el país que encapçala el rànquing de corrupció i d’incompliments de la UE.

·         L’immobilisme macroeconòmic porta l’Estat a la fallida, amb la caixa de pensions buida i la política suïcida d’infraestructures.

I acaba explicant que hi ha una incapacitat total de tenir cap oferta consensuada que pugui seduir una franja de la població catalana. El govern espanyol apareix com a responsable final d’una nova desestabilització a la Mediterrània i fan traspassar definitivament Espanya la línia roja que separa una democràcia de baixa qualitat cap a un règim autoritari, o sigui una dictadura franquista més bèstia que la dels darrers 80 anys....

Vegem l’article:

15 juliol 2017 2.00 h

TRIBUNA

Balanç

Josep Huguet - Enginyer Industrial I Llicenciat En Història

“Garantim, doncs, un mínim –tampoc cal molt– de massa crítica que assumeixi el repte

En el front de les amenaces de pèrdua de riquesa si es consumava la independència, la victòria catalana sembla irreversible. Les inversions estrangeres plouen com mai. Hem arribat al nivell més alt d’exportació de la història i, per tant, al nivell mínim de dependència del mercat espanyol.
I el que sembla una trapelleria del destí: algunes de les grans empreses catalanes que havien apostat obertament contra la independència, amenaçant de marxar, estan tocades o en venda: Freixenet, Almirall, Pronovias...

En el front de la cohesió social s’han tirat endavant iniciatives com la renda mínima d’inserció amb el suport de tots els grups. I s’han aprovat mesures amb gran consens contra la pobresa energètica o contra els desnonaments que han estat boicotejades per l’Estat jacobí. El perfil de societat que dissenyen els representants del poble català s’està allunyant veloçment del perfil de societat espanyola dissenyada des del Congrés dels Diputats, amb unes hegemonies de biaix conservador.
En la trinxera de la internacionalització s’ha passat de dir que era un afer intern que no interessava ningú, a una hiperactivitat de les ambaixades per intoxicar els governs estrangers contra el procés, contribuint així a la seva màxima internacionalització. Aquesta activitat anticatalana ha tingut algunes victòries parcials, però també s’ha endut sonores derrotes simbòliques, que indiquen que seguint la pauta habitual, molts estats que ara pronuncien les paraules rituals de suport a la unitat, així que s’exerceixi l’autodeterminació poden bascular, alguns més ràpidament que d’altres, a favor del nou estat.

En el conflicte subterrani, les clavegueres de l’Estat han abocat euros i porqueria per desfalcar els fonaments de l’independentisme. I aquí han aconseguit algunes peces de caça major. El maneig de dossiers reals o falsos davant d’alguns dirigents o empresaris per aconseguir falsos testimonis o desestabilitzacions del bloc sobiranista, ha funcionat en alguns casos. La contraofensiva en aquest esvoranc només pot passar per la depuració de responsabilitats pròpies i pel reclam de la transparència per tal de poder posar en evidència les pràctiques mafioses de l’Estat, com les de l’operació Catalunya.

L’altre front és el de les amenaces als funcionaris i als electes amb mesures repressives de tipus laboral o d’inhabilitació política. Les úniques formes de combatre aquestes amenaces són: una veraç informació sobre els riscos reals de repressió i la preparació d’un bon aparell jurídic i solidari. Sabent que quan es parla de funcionaris no estem parlant del 99% d’ells, mestres, sanitaris, oficinistes que el 2-O aixecaran la persiana, com el 30- S, sense cap novetat.

A la trinxera dels càrrecs electes han obert l’esvoranc de la repressió confiscatòria del patrimoni. Aquests darrers dies n’hem viscut alguns efectes; i és un símptoma que la cúpula estratègica del procés no pot menysprear amb crides èpiques o excloents:

·         Necessitem un pla A. La llei de transició protegeix també els col·laboradors del referèndum de qualsevol acte confiscatori de l’Estat.
·         I un pla B: una bona bateria d’arguments jurídics en base a les lleis vigents espanyoles i catalanes.

Hi ha, però, una estratègia clau per tapar els dos esvorancs anteriors. Només necessitem que algun miler de dirigents municipals i de funcionaris voluntaris facin el pas endavant (crec que en bona part ja l’han fet o l’estan fent). La repressió massiva és un bumerang per al qui la pretén aplicar. Per dues raons:
·         bloqueja i deslegitima el sistema legal i judicial;
·         i comporta una solidaritat massiva dels 2 milions que van sortir al carrer reiteradament.

Garantim, doncs, un mínim –tampoc cal molt– de massa crítica que assumeixi el repte, ben preparada legalment i amb suport organitzat; i reconstruïm els murs esbotzats de la trinxera. Serà suficient.

Les trinxeres adversàries tenen, però, molts punts febles que hem d’aprofundir. La llei d’invalidació dels judicis franquistes i tot el tema de la memòria històrica deixen l’Estat i el règim amb l’etiqueta de tardofranquista. Hi ha una creixent tensió en l’espanyolisme entre falcons i carronyaires. Augmenta el desprestigi internacional d’Espanya, el país que encapçala el rànquing de corrupció i d’incompliments de la UE.

L’immobilisme macroeconòmic porta l’Estat a la fallida, amb la caixa de pensions buida i la política suïcida d’infraestructures. Hi ha una incapacitat total de tenir cap oferta consensuada que pugui seduir una franja de la població catalana. El govern espanyol apareix com a responsable final d’una nova desestabilització a la Mediterrània. I els nervis dels ultres i certs segments de l’Estat els porten a fer demostracions militars a la costa i de la Guàrdia Civil en un teatre per un acte d’un partit polític que fan traspassar definitivament Espanya la línia roja que separa una democràcia de baixa qualitat cap a un règim autoritari.

Josep Huguet


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada