Benvolguts,
Aquest és un article que explica molt bé les bufetades que
es claven entre independentistes a la UE. Demostra que les forces d’esquerra
dins de la UE no s’entenen entre elles. Diu l’autor Günther Dauwen, ex-director
de l'Aliança Lliure Europea (ALE):
“Mentrestant, els escocesos
demostren tenir lligams ‘com més va més estrets’ amb els dirigents i les
institucions europees. Mentre es menysté els catalans, els escocesos preparen
el retorn a la UE mitjançant la independència, a fi de tenir cadira pròpia a la
taula dels socis europeus.”
Explica com Escòcia, discretament es va fent veure a la UE,
preparant per segona vegada dins del Regne Unit el Referèndum frustrat d’independència
del 2014, per demanar el seu ingrés per quan sigui independent i a més es demostra
implícitament com ERC és molt forta a la UE. Sembla deduir-se’n, com a conseqüència
que el grup de Junts per Catalunya hauria d’actuar també discretament, com fa
Escòcia, i sembla deduir-se que la seva missió hauria de ser fer-se veure de
manera agradable i no esvalotant el galliner...
Per
què Puigdemont, Comín i Ponsatí no poden entrar a l’ALE?
Article de Günther Dauwen, ex-director de l'Aliança
Lliure Europea (ALE) sobre l'autodeterminació a Europa
Per: Günther Dauwen
L’any vinent l’Aliança Lliure Europea (ALE) hauria de celebrar
el quarantè aniversari, però la pregunta és si hi serà a temps. Com a partit
polític i grup parlamentari, l’ALE defensa el dret d’autodeterminació.
Actualment viu hores baixes: es troba delmat i dividit, presoner d’una obsessió
per Catalunya que l’arracona.
Mentrestant, els escocesos demostren
tenir lligams ‘com més va més estrets’ amb els dirigents i les institucions
europees. Mentre es menysté els catalans, els
escocesos preparen el retorn a la UE mitjançant la independència, a fi de tenir
cadira pròpia a la taula dels socis europeus.
Aquestes darreres setmanes
han estat una muntanya russa del punt de vista polític i emocional. El proppassat dimecres dia 29 de gener
quatre eurodiputats de l’ALE van votar per última vegada sobre un tema
important: la sortida del Regne Unit de la UE.
Hi van votar en contra. Ara ja se n’han anat a casa. El Regne Unit ha
sortit de la Unió Europea i ha esdevingut un tercer país en relació amb
els vint-i-set estats membres restants.
La setmana passada el grup de l’ALE va perdre quatre
eurodiputats: tres d’escocesos i un de gal·lès. Vull
agrair a Christian Allard, Aileen McLeod, Heather Anderson (la substituta
d’Alyn Smith) i Jill Evans la feina feta en defensa del dret
d’autodeterminació.
Ara el grup parlamentari de l’ALE té quatre
diputats i prou: Tatjana Zdanoka, la representant amb més anys d’experiència a
l’eurocambra; François Alfonsi, el candidat dels Verds que va sortir reelegit;
Oriol Junqueras, que també va ser reelegit, però no ha pogut prendre possessió
de l’escó perquè encara és a la presó; i Diana Riba, la muller de Raül Romeva,
ex-conseller d’Afers Exteriors del govern de la Generalitat, que també és a la
presó. Cap dels quatre no forma part del comitè
executiu del partit de l’Aliança Lliure Europea.
A la pràctica, el grup
parlamentari no tan sols ha restat reduït a tres diputats que –això sí–
treballen molt, sinó que la persona que els ha de liderar (Oriol Junqueras) no
hi és. Ell ja ho voldria, però no pot ocupar l’escó ni exercir de president del
grup de l’ALE perquè l’estat espanyol –un estat on el fantasma de Franco encara
s’arrossega per les institucions– no li ho
permet i les institucions europees no volen plantar-li cara per por de perdre
un altre estat membre.
Tot i tenir més de seixanta diputats, el grup dels Verds
–on hi ha inscrits els tres diputats en actiu de l’ALE– ha baixat de la
quarta posició a la cinquena dins l’eurocambra i encara pot baixar un lloc més. Fins quan continuaran essent reconeguts com a representants
de l’ALE aquests tres diputats?
El dimecres 29 de gener de 2020 teníem tres candidats per
a entrar a reforçar el grup de l’ALE (i, de retruc, el dels Verds). Tots tres
eren persones notables i amb experiència: Carles Puigdemont, el 130è president
de la Generalitat (ara a l’exili); Toni Comín, ex-conseller de la Generalitat,
també exiliat. I una ex-consellera, Clara Ponsatí, que és catedràtica a la
Universitat de Saint Andrews i actualment viu exiliada a Escòcia.
Qui són, aquestes tres persones? Carles Puigdemont
encapçala el partit polític successor de Convergència Democràtica, un
partit català que l’any 1981, en fundar-se el moviment de l’ALE,
va rebre la condició de soci observador.
D’aleshores l’ALE havia maldat perquè s’hi integrés de forma plena. Toni Comín era conseller al govern de Puigdemont i
s’havia presentat a les eleccions amb ERC, el mateix partit que Comín diu que
ara l’ha abandonat. Clara Ponsatí
és una catedràtica eminent. Tots tres, convidats per ERC, van venir als
despatxos de l’ALE a final d’octubre del 2017, durant els dies
històrics en què part del govern català va decidir d’exiliar-se a Bèlgica.
Durant aquelles dates tan excepcionals, els mitjans van
posar el focus en els exiliats catalans i ells van estar tan agraïts de
l’hospitalitat de l’ALE que de seguida es van sentir com si fossin ‘de la família’. I aleshores com és que aquests
tres familiars nostres són privats d’entrar al grup de l’ALE i al de l’ALE-Verds?
Quina explicació hi ha?
L’ALE veta Puigdemont
ERC, el partit que mana a l’ALE, de
fet no volia que hi entressin, però els feia por que l’electorat català no ho
entengués i per això van accedir-hi oficialment (més de sis mesos després
d’haver-ne sol·licitat l’entrada per primera vegada). D’això no en diríem pas una declaració d’amor, precisament.
Per tant, oficialment ERC n’accepta l’ingrés al
grup, encara que a porta tancada els estrategs del partit els veten i aleshores
els Verds aprofiten l’avinentesa per negar-los l’entrada en nom seu. Amb
aquesta decisió han complicat l’existència de l’ALE com a grup i com a
partit polític (més endavant m’hi referiré).
Els Verds alemanys, que
consideren que els tres eurodiputats exiliats serien un maldecap i una amenaça
per a llur ‘credibilitat política’, diuen: ‘Els seus valors no encaixen amb els nostres.’ Els Verds no volen que Puigdemont, Comín i Ponsatí
s’integrin al grup perquè aspiren a formar part del govern federal alemany. No volen trepitjar cap ull de poll a socis europeus com
ara Espanya o França.
Alguns altres eurodiputats
dels Verds, per exemple Philippe Lamberts, s’han disculpat amb la boca petita
per haver parlat de Puigdemont a Estrasburg, poques setmanes enrere, com si fos
un polític d’extrema dreta. Lamberts va fer servir una
trampeta a l’estil de Barroso, amenaçant de fer servir un vet inexistent i
assegurar que els Verds podien negar l’entrada dels tres eurodiputats catalans
al grup de l’ALE. Tanmateix, els Verds no tenien la potestat de fer-ho,
atès que l’acord de 1999 amb l’ALE dóna plena autonomia a l’Aliança
Lliure Europea per a decidir quins eurodiputats s’hi poden integrar. Si
l’acord ja no té vigència i els Verds poden vetar determinats noms,
aleshores vol dir que l’ALE també pot vetar representants dels Verds
o del Partit Pirata?
Com és que l’ALE s’hi avé? Per què l’accepta, un
vet que no s’ajusta a la normativa ni surt recollit enlloc? El partit i el grup
parlamentari de l’Aliança Lliure al Parlament Europeu, que sempre
han fet bandera de l’autodeterminació,
acoten el cap i permeten que els Verds els trepitgin l’autonomia.
Quan un grup que defensa
l’autodeterminació deixa que uns altres –vulnerant les normes i els pactes–
decideixin per ells, tard o d’hora acaba perdent tota la credibilitat. Únicament ens queda
l’esperança que l’ALE com a partit tingui una estratègia per a esdevenir la casa gran de tots els europarlamentaris que defensen
l’autodeterminació, on els diputats de
l’ALE treballin amb col·legues del Partit Popular
Europeu, del grup dels Liberals, dels Verds, del grup de l’esquerra (GUE) i
diputats no adscrits.
L’oportunitat del Brexit
El Brexit és una catàstrofe,
però també creat oportunitats noves. Primerament, ha permès que ERC ocupi tot
el poder i les cadires dins l’ALE. En segon lloc, ha facilitat que els Verds es
cruspeixin l’ALE i que l’ALE es devori tota sola. Ben aviat hi haurà un procés d’absorció discret i,
en un termini mitjà, el grup parlamentari passarà a dir-se ‘Els Verds’ i
prou.
Però el Brexit encara ha
facilitat una oportunitat més. L’any 2014 molts
escocesos favorables al projecte europeu es van deixar enganyar amb promeses
falses i van refusar la independència per por d’acabar fora de la UE. I ara es troben que fa pocs dies han acabat
sortint-ne igualment. Escòcia l’han arrossegada fora de la UE
contra la seva voluntat i les enquestes més recents indiquen que un 75% dels escocesos hi volien romandre.
Ara ja és ben clar que l’únic
camí perquè Escòcia pugui retornar a la Unió Europea és fer un referèndum
d’independència vinculant. L’augment
del sentiment pro-europeu dels escocesos impulsarà el vaixell que Nicola
Sturgeon mena cap a la independència i cap al retorn a Europa.
L’eslògan ‘Escòcia estima
Europa – Europa estima Escòcia’ que
es va projectar a la façana de la Comissió Europea el dia 31 de gener a
les onze de la nit ens en dóna un indici. Hi ha
hagut moltes altres declaracions perquè s’entengui que Escòcia serà ben rebuda
a la UE i que tindrà prioritat a l’hora d’assegurar-se una cadira a la taula on
s’asseuen els socis.
Els mandataris europeus sembla que han decidit que si Escòcia
esdevé independent, la UE l’acceptarà com a estat membre, sempre que la
independència es faci de manera legal. Brussel·les en va plena i no són
paraules tan sols de dirigents que ja han plegat, com Donald Tusk.
Després del Brexit, la diferència fonamental entre
la via escocesa i la catalana és que les institucions de la UE ja no
tenen necessitat de passar de puntetes sobre la qüestió de l’entrada a la Unió
d’una Escòcia independent, perquè el Regne
Unit ara ja és un país tercer i,
per tant, no hi té res a dir ni cap poder de vet. Tanmateix, Catalunya continua collada a l’estat espanyol i
la UE fa com qui sent ploure respecte dels disbarats i violacions absolutament
imperdonables de les normes de la democràcia comeses pels successius governs
espanyols del PP, del PSOE i qui sap si –aviat– d’un futur govern ultra format
per partidaris del franquisme. La Unió
Europea no plantarà cara a l’estat espanyol (de moment).
Mentre un dels
copresidents dels Verds-ALE, Lamberts, es referia a Puigdemont com a símbol de
l’autodeterminació ‘il·legal’, l’altre (Ska Keller) animava Escòcia a avançar
en el camí de l’autodeterminació per la via legal, bo i deixant un llum encès
perquè els escocesos trobin el camí per a tornar a casa.
Durant vint anys he
treballat convençut que tot procés d’autodeterminació pacífic era legal, tal
com recull el dret internacional.
Però aquesta setmana sembla que els Verds hi
han aportat una innovació, amb el beneplàcit de l’ALE: hi ha autodeterminacions
legals i n’hi ha d’il·legals. N’hi ha de bones i de dolentes.
Jo no hi estic gens d’acord. Tal com passarà amb el
Brexit, la història ja ens acabarà dient qui tenia raó. Sóc del parer que és un abús i una mala interpretació del
dret d’autodeterminació.
La conclusió final és que els Verds han reeixit a instrumentalitzar
la divisió de les forces catalanes que demanen l’autodeterminació i han
aconseguit de quedar-se l’ALE. Només queda un
diputat catalanista en actiu dins el grup dels Verds-ALE (ara en mans d’amics
d’ERC) i els Verds han acabat situant l’ALE al bàndol equivocat.
Mentre passava tot això, l’ALE partit polític no ha badat boca i
únicament podem desitjar que treballin amb la màxima energia per unir els
diversos actors polítics catalans, per restablir la unitat del grup dels
Verds-ALE i la dels eurodiputats que defensen l’autodeterminació, a més de la
unitat dins el propi partit.
Günther Dauwen, ex-director de l’ALE
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada