Vegem ara l'article de l'Ot Bou:
Per: Ot Bou Costa
VilaWeb
ha comparat les vint-i-set constitucions dels estats de la Unió Europea · En
qüestions lingüístiques, l'estat espanyol és una excepció
Quan parla de llengua, la constitució espanyola és
una excepció en les constitucions dels estats de la Unió Europea. El moll
de l’os de l’anomalia està en la frase que va després del punt i seguit, quan,
en referència a la llengua castellana, diu: ‘Tots els espanyols tenen el deure
de conèixer-la i el dret de fer-la servir.’ Això sí que és una excepció gairebé
absoluta. De tots vint-i-set, només Bulgària obliga a saber la llengua oficial,
com Espanya: ‘L’estudi i l’ús de la llengua búlgara són un dret i una obligació
per a qualsevol ciutadà búlgar.’ De fet, fins i tot hi ha països que ni tan
sols parlen d’oficialitat, sinó que l’estipulen amb lleis o esmenes, o bé ho
deixen sobreentès: la llengua de l’estat és la llengua en què són escrites les
lleis. Són els sistemes triats a Alemanya, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia,
Grècia, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Suècia.
En canvi, a la constitució espanyola, al títol
preliminar, secció trenta-unena, ja hi llegim: ‘El castellà és la llengua
espanyola oficial de l’estat.’ Cap altra constitució de la UE no ho fa,
això d’adjudicar nacionalitat a les llengües tan ideològicament, i
totes opten per maneres més neutrals (‘La llengua de la República és el
francès’ o ‘A Hongria, la llengua oficial és l’hongarès’, per exemple). El
lingüista madrileny Rafael Sánchez Ferlosio va observar, amb
gran agudesa, que si la constitució s’enginyava aquesta carambola de les
‘llengües espanyoles’ per a penjar-ne subreptíciament l’etiqueta al català,
l’èuscar, el gallec i la resta de llengües de l’estat, la formulació de
l’enunciat implicava que l’arameu o el francès, que a ulls dels redactors no
són pas llengües ‘espanyoles’, també podien ser oficials.
Però anem al rovell. L’obligatorietat, la
imposició del coneixement d’una llengua com a requisit forçat per a la
ciutadania és un cas únic d’Espanya i Bulgària. Com es pot obligar els
ciutadans al coneixement de res? No ho fa ningú més. I això no és cap anècdota
dins la constitució espanyola, sinó que revela un tarannà de fons que menysprea
i escombra les altres llengües que es parlen a l’estat. A la part vuitena,
capítol tercer, hi llegim: ‘Les comunitats autònomes podran assumir
competències en les matèries següents’; i l’única matèria que tracta de la
llengua és ‘la promoció de la cultura i de la investigació i, si escau,
l’ensenyament de la llengua de la comunitat autònoma’.
Una altra anomalia: que la carta magna no digui els noms
d’aquestes ‘altres’ llengües, i que sigui tan poc garantista amb els
drets que corresponen als parlants. La constitució no empara la promoció
del català, ni en protegeix el desenvolupament, ni garanteix el dret dels
catalans de rebre l’ensenyament en català (Estònia o Eslovàquia ho fan amb les
seves minories nacionals), ni el d’adreçar-se en català a autoritats i
institucions (ho garanteixen, per exemple, Estònia, Finlàndia, la República
Txeca i Romania), ni obliga a traduir tots els texts oficials a les llengües
oficials que no són el castellà (com ho fa Xipre). Res de tot això. Les dues
úniques mencions a la qüestió lingüística que fa la constitució espanyola són
per a refermar la primacia del castellà i per a deixar la porta oberta que les
comunitats tinguin competències en l’ensenyament en la seva llengua, gairebé de
manera descriptiva.
A Romania, a més, hi especifiquen que ‘els ciutadans
romanesos que pertanyen a minories nacionals tenen el dret d’expressar-se en la
seva llengua natal davant els tribunals’. Doncs en l’àmbit de la justícia
Espanya també coixeja: el dret dels sospitosos, acusats o processats de ser
informats en una llengua que entenguin o de fer servir un intèrpret, més que
promulgat i protegit pel dret internacional, no va entrar en la legislació
espanyola fins el 2010, amb una llei orgànica, sense modificacions del text
constitucional. A Europa recullen aquest dret, almenys, Croàcia, Itàlia,
Estònia, la República Txeca i Malta.
VilaWeb ha comparat les constitucions dels vint-i-set
estats de la Unió Europea i ha confirmat aquestes dades. Ací podeu consultar
els articles que en parlen:
Àustria
Capítol primer, article 81: «L’alemany és
la llengua oficial de la República, sense que això perjudiqui els drets
protegits per la llei federal per a les minories lingüístiques. […] La
República (federació, estats federats i municipis) se subscriu a la seva
multiplicitat lingüística i cultural, expressada en els grups ètnics autòctons.
La llengua i la cultura, així com l’existència i la preservació d’aquests grups
ètnics, s’han de respectar, salvaguardar i fomentar. […] La llengua de signes
austríaca és reconeguda com una llengua independent. Les lleis en regulen els
detalls.»
Bèlgica
Títol tercer, capítol quart, secció segona, sub-secció
primera, article 129.2.2: «Aquestes lleis federals s’apliquen a
les regions francòfones i neerlandòfones, respectivament, excepte en allò que
afecta els municipis o grups de municipis adjacents a unes altres regions
lingüístiques en què la llei prescriu o permet l’ús d’una llengua diferent de
la que és pròpia de la regió on són.»
Bulgària
Capítol primer, article 3: «El búlgar
és la llengua oficial de la República.»
Capítol segon, article 36.1: «L’estudi
i l’ús de la llengua búlgara són un dret i una obligació per a qualsevol
ciutadà búlgar. […] Els ciutadans la llengua materna dels quals no sigui el
búlgar tenen el dret d’estudiar i fer servir la seva llengua juntament amb
l’estudi obligatori del búlgar. […] Les situacions en què només es farà servir
la llengua oficial són establertes per llei.»
Croàcia
Capítol segon, article 12: «La llengua
croata i l’alfabet llatí són d’ús oficial a la República de Croàcia. En
localitats particulars, alguna altra llengua i el ciríl·lic o un altre alfabet
es podran incloure en l’ús oficial, juntament amb el croat i l’alfabet llatí,
sempre en condicions estipulades per llei.»
Eslovàquia
Capítol primer, part primera, article 61: «La
llengua estatal en el territori de la República d’Eslovàquia és la llengua
eslovaca. […] L’ús d’unes altres llengües en comunicacions oficials serà
regulat per llei.»
Capítol segon, part tercera, article 265: «Les
autoritats públiques resten obligades a proveir informació sobre les seves
activitats de manera apropiada i en la llengua de l’estat. Les condicions i la
manera d’executar-les seran regulades per llei.»
Capítol segon, part quarta, article 342: «A
més del dret que se’ls ensenyi la llengua de l’estat, els ciutadans que
pertanyin a minories nacionals o a grups ètnics també tindran, sota condicions
definides per la llei:
- Dret
d’educació en la seva llengua
- Dret
de fer servir la seva llengua en comunicacions oficials.»
Eslovènia
Article 11: «La llengua oficial d’Eslovènia
és l’eslovè. Als municipis on resideixin comunitats nacionals italianes o
hongareses, l’italià o l’hongarès també han de ser oficials.»
Article 19: «Qualsevol qui sigui
privat de llibertat ha de ser immediatament informat en la seva llengua
materna, o en una llengua que entengui, de les raons per les quals és privat de
llibertat.»
Article 62: «Tothom té el dret de fer
servir la seva llengua i el seu alfabet, de la manera com ho tingui previst la
llei, en l’exercici dels seus drets i deures i en procediments davant l’estat i
d’altres òrgans que exerceixin la funció pública.»
Estònia
Capítol primer, article 6: «La llengua
oficial d’Estònia és l’estonià.»
Capítol segon, article 37: «Tothom té dret
de rebre ensenyament en estonià. La llengua d’ensenyament en les institucions
educatives de minories nacionals l’ha de triar la institució educativa.»
Capítol segon, article 51: «En
municipis on almenys la meitat dels residents permanents pertanyen a una
minoria nacional, tothom té dret de rebre respostes de les agències de l’estat,
els governs locals i les autoritats en la llengua de la minoria nacional.»
Capítol segon, article 52: «La llengua
oficial dels òrgans de l’estat i dels governs locals és l’estonià. Als
municipis on la llengua de la majoria de residents no sigui l’estonià, els
governs locals podran, d’acord amb els procediments previstos per la llei i
estenent-los, fer servir la llengua de la majoria de residents permanents del
municipi com una llengua de funcionament intern.»
Finlàndia
Capítol segon, secció 17: «El dret de
tothom de fer servir la seva llengua, sigui el finès o el suec, als tribunals
de justícia i de més autoritats, i de rebre documents oficials en la mateixa
llengua, ha de ser garantit per llei. Les autoritats públiques han de satisfer
les necessitats socials i culturals dels parlants de suec i els de finès en la
mateixa mesura. Els samis, en tant que poble indígena, com els roma i més
grups, tenen el dret de mantenir i desenvolupar la seva pròpia llengua i
cultura. La llei protegeix el dret dels sami d’adreçar-se a les autoritats en
sami. […]»
Capítol onzè, secció 122: «En
l’organització de l’administració, l’objectiu ha de ser unes divisions
territorials apropiades per tal que els parlants de finès i els de suec tinguin
la mateixa oportunitat de rebre serveis en la seva llengua.»
França
Títol primer, article 2: «La llengua
de la República és el francès.»
Hongria
Fundació, article H, apartat primer: «A
Hongria, la llengua oficial és l’hongarès. […] Hongria ha de protegir la
llengua hongaresa. […] Hongria ha de protegir la llengua de signes hongaresa
com una part de la cultura hongaresa.»
Irlanda
L’estat, article 81: «La llengua irlandesa
és la llengua nacional i la primera llengua oficial. […] La llengua anglesa és
reconeguda com a segona llengua oficial.»
Letònia
Capítol primer, article 4: «La llengua
letona és la llengua oficial de la República de Letònia. […]»
Capítol vuitè, article 104: «[…]
Tothom té dret de rebre resposta [de les institucions] en llengua letona.»
Capítol vuitè, article 114: «Els qui
pertanyin a minories ètniques tenen dret de preservar i desenvolupar la seva
llengua i la seva identitat cultural i ètnica.»
Lituània
Capítol primer, article 14: «El lituà
és la llengua de l’estat.»
Capítol segon, article 37: «Els
ciutadans que pertanyen a comunitats ètniques tenen el dret de fomentar la seva
llengua, cultura i tradicions.»
Capítol novè, article 117: «A la República
de Lituània, els procediments als tribunals es faran en la llengua de l’estat.»
Malta
Capítol primer, sobre llengua: «La
llengua nacional de Malta és el maltès. El maltès i l’anglès i qualsevol altra
llengua prescrita pel parlament […] seran llengües oficials a Malta i
l’administració podrà fer oficialment tot això en qualsevol d’aquestes
llengües:
- Preveure
que qualsevol persona s’adreci a l’administració en qualsevol de les
llengües oficials; la resposta de l’administració haurà de ser en la
mateixa llengua.
- La
llengua dels tribunals ha de ser el maltès. El parlament ha de preveure
que, en condicions establertes per llei, s’hi ha de poder fer servir la
llengua anglesa.
- La
Cambra de Representants podrà, quan reguli els seus procediments,
determinar la llengua o llengües que s’hauran de fer servir en
procediments i registres parlamentaris.»
Polònia
Capítol primer, article 27: «El
polonès és la llengua oficial de la República de Polònia. Aquesta previsió no
ha d’infringir els drets de les minories que resulten dels acords
internacionals ratificats.»
Capítol segon, principis generals, article 351: «La
República de Polònia ha d’assegurar als ciutadans polonesos que pertanyin a
minories nacionals o ètniques la llibertat de mantenir i desenvolupar la seva
llengua, de mantenir costums i tradicions i de desenvolupar la seva cultura.»
Portugal
Principis fonamentals, article 11, símbols nacionals i
llengua oficial: «La llengua oficial és el portuguès.»
República Txeca
Carta dels drets fonamentals i les llibertats bàsiques,
capítol tercer, article 251: «Els ciutadans que constitueixen
una minoria nacional o ètnica tenen garantit absolutament […] el seu dret de
desenvolupar, juntament amb més membres de la seva minoria, la seva cultura, el
dret de difondre i rebre informació en la seva llengua natal, i el dret
d’associar-se en lleis nacionals. […] Els ciutadans que pertanyen a minories
nacionals o ètniques també tenen garantit, sota condicions especificades per
llei, el dret de ser educats en la seva llengua i el dret de fer-la servir quan
s’adrecin a l’autoritat.»
Romania
Títol primer, article 13, llengua oficial: «A
Romania, la llengua oficial és el romanès.»
Títol segon, capítol segon, article 322: «La
llengua de l’ensenyament, a tots els nivells, és la romanesa. Sota condicions
establertes per llei, una llengua internacional també pot ser-ho. Són garantits
el dret dels membres de minories ètniques d’aprendre la seva llengua materna i
el dret de rebre-hi ensenyament […]»
Títol tercer, capítol cinquè, secció segona, article
1202: «En els territoris administratius amb minories nacionals
significatives, s’ha de preveure l’ús oral i escrit de les llengües
minoritàries respectives en les relacions amb les autoritats de les administracions
locals i dels serveis públics descentralitzats […].»
Xipre
Part primera, article 33: «Els
documents administratius o més documents oficials adreçats a un grec o a un
truc han de ser redactats en llengua grega o turca, respectivament. […] Els procediments
judicials i els judicis s’han de fer en llengua grega si les parts són gregues,
en llengua truca si són turques, i en totes dues llengües si les parts són
gregues i turques. […]»
Part quarta, article 738: «Tots els
discursos i procediments s’han de traduir a l’acte d’una llengua oficial a
l’altra llengua oficial.»
Ot Bou Costa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada