Benvolguts,
Arrimadas
no deixa parlar
Jordi Galves
Barcelona. Dimarts, 25 de febrer de 2020
Barcelona. Dimarts, 25 de febrer de 2020
Inés Arrimadas, la filla del policia, diu que vol un debat amb
Paco Igea, el vicepresident de Castella i Lleó, però davant de les càmeres no
el deixa parlar. Arrimadas esperava ser
l’única candidata a la governació de Ciutadans, esdevenir la mestressa de tot,
democràticament. Però democràticament li han dit que tururut, que s’haurà de
guanyar el poder amb la suor del front. Ara no sé per què la suor d’altres
parts del cos es veu que no val per esforçar-se, però continuem, no ens
deixem distreure. A Arrimadas només li agrada la democràcia quan guanya.
Quan mana està d’excel·lent humor i sembla bonica com un angelet, visionària
com Bernadeta Sobirós. Però no la vulguis tenir en contra. Només té amics si se
sotmeten als seus desitjos. Només fa bona cara si li dius que té raó. L’exhibició d’autoritarisme i de censura contra Igea, amb
tocaments inclosos, davant de les càmeres d’ahir, hauria d’haver estat
suficient perquè la filla del policia hagués de renunciar a la seva carrera
política. Per falsa, per prepotent i per amenaçadora. Per dèspota. Per
comportar-se com una mafiosa. Però sobretot per no deixar parlar els altres. Fa
quatre anys vaig preguntar en aquesta mateixa columna: quin monstre podries
arribar a ser, bella Inés? Com en el Retrat de Dorian Gray, el temps ha
fet la seva feina i hem descobert que no hi ha pitjor enemic de la democràcia,
de la convivència, de la llibertat que aquells que experimenten una
irreprimible passió per censurar, per fer-te callar, per manar. La filla del policia és una filla vocacional del vell
autoritarisme espanyol, de persones que tenen al cap l’estúpida idea que poden
donar-te permís per parlar. Que
la llengua que tenim els altres els pertany. Que més enllà de l’Espanya
espanyola o de la dreta ben dreta, la seva autèntica passió política és la
passió per silenciar. Tu, calla. Tu, ara pots parlar. Tu, ves amb compte amb el
que dius. Quan et fiques la llengua al cul és que has perdut el poder de
governar la teva pròpia vida.
A Arrimadas només li agrada la democràcia quan guanya
Quan una persona se sent provocada o ofesa per les
paraules d’una altra persona és que aquesta altra persona posa en qüestió el
poder de la primera. Quan una persona poderosa se sent ofesa és perquè els
altres tenen dret de respondre, dret d’expressar opinions contràries. És a dir,
una persona se sent ofesa quan perd el seu estatut de superioritat, d’eminència
respecte als altres i, en aquell moment, ha de situar-se en un lloc d’igualtat
amb els febles i els que normalment no tenen dret a parlar. No hi ha res que esdevingui més repugnant per a una
persona autoritària, amb deliris de grandesa, que la igualtat respecte als
altres humans. Recordo perfectament quan Inés Arrimadas va disfressar-se de
princesa cinematogràfica i va utilitzar les aristocràtiques sales del palau del
Parlament de Catalunya per fer-se fotos.
Per sentir-se reina per un dia. Una ficció. Però és que més enllà de les
aparences, més enllà del poder que tens per fer callar els discrepants, resulta
que tot plegat és molt feble, ridículament feble. Les
conviccions que no es basen en la raó no són mai poderoses, són molt febles.
Per això l’ofès sempre és un individu feble.
Perquè ha de fer callar els altres perquè els seus arguments no
s’aguanten sense intimidar el personal. Ha de fer callar els altres sempre,
constantment. Com en una dictadura? Com en una
dictadura, no. És una dictadura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada