Benvolguts,
Vegem l’article de l’acadèmic Modest Guinjoan:
OPINIÓ
“Fumar
mata” (i el CO2 també)
El flamant ministre
espanyol de Sanitat, el català Salvador Illa, és partidari d’endurir la
legislació vigent antitabac, fent-la més restrictiva, entre altres vies, per la
de gravar aquesta “droga legal” amb més impostos. En això, igual que amb la seva idea de lluitar
contra el consum d’alcohol entre els joves, coincideixo amb aquest senyor.
Veurem si, més enllà de posar més impostos al tabac, el ministre es treu algun
as de la màniga per frenar un consum que els mateixos paquets de tabac ja ens
adverteixen que és molt dolent per al cos de qui el consumeix i també per al
cos dels que l’envolten.
Seguint la normativa europea, ni més ni menys que un
mínim del 65% de les cares de
l’etiquetatge d’un paquet les ocupen textos i imatges molt crues que transmeten
com és de negatiu fumar. El més sintètic i contundent és d’una simplicitat
extrema i fàcil d’entendre per a tothom: “FUMAR MATA”, curt i ras. Com
en totes les coses, les opinions sobre l’eficàcia d’aquesta estratègia de
comunicació són diverses i contrastades: des dels que diuen que no serveix de
res fins als que ho veuen insuficient i que cal aprofundir més en la mateixa
línia. En qualsevol cas, en el que sí que hi ha un acord general, més enllà de
la utilitat com a recurs per aconseguir l’objectiu que es pretén, és que la
informació sobre els riscs de fumar ha millorat molt. I partir d’aquí que
cadascú faci el que cregui convenient, a risc seu si és que no perjudica els
que són a la vora.
Poso aquest exemple perquè
ens trobem en una època en què la ciència amb una coincidència
pràcticament total ens diu, dia sí dia també, que estem vivint un profund canvi
climàtic, que aquest és degut a l’acció de l’home a través de l’emissió massiva
de gasos d’efecte hivernacle (als que per simplificar hom s’hi refereix amb el
CO2) i que el planeta tal com l’hem conegut nosaltres està seriosament
amenaçat. El que deixarem
als nostres fills i als nostres nets és una caricatura del que era fa només 200
anys, la qual cosa, amb una perspectiva temporal àmplia, ens omple de
responsabilitat. L’amenaça som els homes, no és cap asteroide.
Una via que ajudaria a
aconseguir conscienciar seria exigint un etiquetatge tipus “Fumar mata”,
però aplicat al CO2 dels productes que comprem i que consumim quotidianament
Tres grans circumstàncies fan difícil resoldre el
problema d’aturar a curt i mitjà termini les emissions, fins i tot de
reduir-ne el creixement. I això que és un objectiu àmpliament compartit, però
de la necessitat a l’acció hi ha una distància enorme. Les circumstàncies són
que 1) el problema és global, el CO2 perjudica el planeta, no només
el país que l’emet (no hi ha fronteres a l’atmosfera); 2) els països més
sensibilitzats (els més rics) no tenen autoritat per fer que els països en
vies de desenvolupament no facin el mateix que ells van fer molts anys enrere,
això és, créixer a base de cremar massivament combustibles fòssils; i 3)
no hi ha una autoritat per limitar el CO2 a nivell global (la UE n’és
líder en el nostre àmbit, però falta tant per fer!), de manera que el problema
és de tots però no és de ningú, almenys fins al moment actual. Tant de bo la
cosa canviï en un futur, esperem que proper.
Amb aquest panorama, totes les iniciatives per combatre
el canvi climàtic són benvingudes, sigui quina sigui l’escala territorial i
sigui quina sigui l’administració que les emprengui. En aquest punt, la pressió
ciutadana hi té un paper potencial molt important per jugar. Per a fer-ho cal
que la població sigui molt conscient del problema. Una via que ajudaria a
aconseguir-ho seria exigint un etiquetatge tipus “FUMAR MATA”, però
aplicat al CO2 dels productes que comprem i que consumim quotidianament.
Per exemple, fent obligatòria la inclusió en l’etiquetatge de:
- Quilos
de CO2 que s’han emès en la producció d’aquest aparell de TV,
d’aquest cotxe, d’aquest quilo de meló, d’aquesta pizza.
- Quilos
de CO2 que s’han emès per portar aquest producte a casa meva
(aquest kiwi de Nova Zelanda o aquesta poma de Xile).
- Quilos
de CO2 que emet l’ús d’aquest producte per unitat de consum (per
kilòmetre, per hora de funcionament...).
La senyalització del CO2 es pot fer en negatiu, de
l'estil FUMAR MATA, en aquest cas indicant “Aquest producte mata
el planeta” i en quin grau (molt, bastant, poc). Però tal com indica
el professor Antoni Solanilla (URL) seria millor una senyalització
informativa, senzillament indicant quants quilos de CO2 porta associats
cada compra i cada ús. Amb certificació, això
sí. I el consumidor ja
seleccionarà en funció dels seus criteris personals sobre el tema.
La mesura d’obligar a senyalitzar en la línia que indico
no és cara per a ningú, i en canvi crec que podria ajudar molt, des de la base
del consum, a reduir la gravetat del crim que els humans estem duent a terme
amb el planeta que ens ha donat la vida.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada