Després del programa Salvados sobre l’accident
silenciat del metro de València, amb els jutges i les
autoritats implicats fins les celles a
dissimular el que havia passat i amb polítics com Juan Cotino, que prèviament havia sigut Director General de la Policia a partir del 1996, màxim
responsable quan hi va haver l’accident el 2006, i que va fugir d'estudi no volent respondre al periodista, el panorama del país Valencià
es va movent. Jordi Èvole fa un manifest de fe en el periodisme, digne d’elogi...
Jordi Évole
Periodista
Per què vam fer el
'Salvados' del metro
Dilluns, 6 de maig del 2013
Perquè nosaltres també el teníem oblidat, i un divendres del
mes de gener uns joves periodistes valencians van aconseguir que féssim
memòria. No tenia molt clar ni amb quin motiu ens havien convocat, i
crec que ells se'n van anar del bar pensant que mai més tornaríem a València
per parlar d'aquell tema. Però vam decidir documentar-nos, bussejar en els
arxius judicials i en els pocs resultats que va donar de si la comissió
d'investigació. Però sobretot vam bussejar en tota la informació que ells ens
van brindar i la que diferents mitjans locals s'havien encarregat de treure a
la llum. Una
informació que era tan reveladora com escandalosa, però que incomprensiblement
no havia servit perquè els màxims responsables polítics fessin el més mínim
gest d'assumir errors o de reconèixer negligències. Dubto que ara ho
facin, no ens enganyem. Però com a mínim no han pogut evitar que avui la
majoria dels ciutadans d'aquest país sàpiguen que va passar una cosa molt greu
i que uns
senyors van voler amagar-la.
Periodisme compromès
Encara que la cita està una mica gastada, la
utilitzaré: «Periodisme
és publicar el que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions
públiques». Així va definir aquest ofici George Orwell. Doncs
per desmitificar el que alguns mitifiquen, he de dir-los que molt abans que nosaltres
aquesta feina la van fer uns altres. I en el cas de l'accident del metro de València la van fer
diversos periodistes locals que van anar publicant tot allò que descobrien.
Per desgràcia, la portada d'un diari local no té l'abast mediàtic que tenen 50
minuts d'un prime time televisiu. Però no parlem d'altaveu, sinó de
periodisme, i el que alguns han fet a València els últims anys és de categoria.
Un periodisme
compromès que s'ha intentat silenciar, tapar o menysprear, cosa que en ciutats
mitjanes o petites encara resulta més fàcil. Periodistes que han vist com
polítics acusats d'escàndols de corrupció els passaven per la cara els seus
resultats electorals. «Tu publica el que vulguis, que quan arriben les
eleccions arrasem». ¿I què? Els periodistes no estem per posar o
treure governs. La
nostra feina és intentar que el ciutadà sàpiga el que fan, sobretot quan ells
volen que no se sàpiga. I això és necessari a València, a Barcelona,
a Madrid, a Sevilla i on sigui que hi hagi un periodista amb ganes de no fer
relacions públiques. I malgrat la precarietat que està afectant el sector, cada
vegada n'hi ha més. Perquè cada vegada hi tenim menys a perdre.
Gràcies a tots els periodistes valencians que
no van oblidar. En particular als que formen la productora Barret Films, que
ens han demostrat que el compromís i les ganes per aconseguir publicar el que algú no vol que es
publiqui és una força contra la qual gairebé ningú pot lluitar. Ni
Déu. Ni el Papa. Ni el poder més absolut. No es perdin el seu pròxim
documental, 0 Responsables. Gràcies per haver-nos demostrat que el
periodisme no és local ni global. El periodisme és periodisme i prou.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada