Veig que d’alguna manera s’està començant a
complir el que jo demanava. El 9 de desembre passat demanava:
Ja he proposat més d’un cop que
en Mas i els seus consellers (en Duran, no) haurien de viatjar dia sí dia també
als països civilitzats i explicar què ens estan fent! S’haurien d’organitzar Brigades Internacionals de la Cultura (aquest cop
de dintre cap a fora) que expliquessin la nostra situació pel mon, en universitats
i Ateneus i Centres de Cultura i Fòrums de tota mena, per ajudar-nos. S’hauria
de fer saber a tot el mon que estan ensorrant Catalunya, en una guerra
constitucional insuportable. Potser és el moment que els nostres escriptors,
intel·lectuals, cantautors (Raimon, Llach, Pidelaserra, etc), tornin a omplir
Olimpies i Madison Square Gardens en una ambaixada cultural explicant la nostra
agonia. Tenim l’Estat espanyol en contra, com al 36, i cal que el mon sàpiga
què està succeint!
I em vaig quedar curt ja que vaig esmentar cantautors i
no vaig esmentar pintors, escultors i altres artistes.
I no vaig esmentar que pintors, escultors,
cantautors en la seva faceta d’intel·lectuals escampessin als quatre vents amb
les eines que fos, cançons, llibres, articles de diari, la necessitat dels
catalans de projectar-se al mon amb un ofici que pot ser que no sigui
exactament el seu, però que segons la fama de cada un abasti altres col·lectius,
altres països i altres cultures. Darrerament
hem afegit als cantautors, els cantants com el Dyango i el Peret que es
revolten i diuen que ja n’hi ha prou. I sortosament ho fan saber al mon a
través de les cadenes de televisió de la caverna...
I em vaig quedar curt ja que ara han començat
a aparèixer articles expressant els mateixos sentiments independentistes, d’aquests
altres intel·lectuals. El primer article que he conegut ha sigut del reconegut
pintor Antoni Llena, que ja s’ha manifestat com autor de novel·les històriques
i que ara ha escrit un article a l’ARA d’avui sobre l’espoliació per part de l’Estat
espanyol d’obres d’art catalanes. Espoliació que la meva dona, pintora, ja m’havia
fet notar repetidament. La novetat que hi introdueix Antoni Llena és el concepte de la redistribució o repartiment
(en aquest cas del botí).
Us el trancrivim:
ANTONI LLENA
16/06/2013
A més d'espoliació
fiscal, espoliació artística XAVIER BERTRAL
La
majoria de ciutadans catalans ja han començat a adonar-se de l'espoliació que
el govern espanyol perpetra al Principat de Catalunya. Segons estimacions fiables del departament
d'Economia, el dèficit fiscal del 2010 va pujar a 16.543 milions d'euros. El
drenatge fiscal acumulat és, doncs, de 230.500 milions. En vista
d'aquesta realitat ara és el moment d'actuar tots com un sol home. Hem de defugir la
confrontació, que pot emboirar les dades, i fer girar els ulls cap a àmbits que no admetin
discussió.
Si les
xifres econòmiques ens esparveren, cal evidenciar el desfalc d'una manera més gràfica,
perquè el menys avesat a sumar i restar ho pugui entendre d'una manera clara i
senzilla. Agafem d'exemple l'espoliació d'obres d'art comesa per l'estat espanyol. Si
la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya no té ni una sola obra del pintor català Joan
Miró, és bo de saber que, en canvi, el Museu d'Art Reina Sofia de
Madrid en té (comptant pintures, escultures, dibuixos, obra gràfica i llibres
d'artista) prop de quatre-centes. I la immensa majoria -un 80%, m'atreviria a
dir- hi han anat a parar en concepte de drets de successió. D'impost
general sobre les persones físiques. Un benefici del qual ens han exclòs. L'Estat, en el
repartiment que fa d'aquesta matèria, mostra a la descarada un sentit de l'equitat
ben groller. La gran majoria de ciutadans catalans saben que aporten
al pastís col·lectiu més farina i llevat que ningú, però que a l'hora de
repartir-lo el gran amo ens en dóna el bocí més esquifit. I en el cas de les obres d'art, el repartiment
encara és més escandalós. Tot i ésser una societat productora de
matèria artística, del guany, la nostra comunitat no en percep ni les engrunes.
Algunes
obres d'aquest artista que ara podem veure a Madrid formaven part del fons de
la Fundació Joan Miró. La seu de la Fundació és un edifici alçat en un terreny
que l'Ajuntament de Barcelona va cedir-li, un edifici construït per
l'arquitecte Josep Lluís Sert, que Miró va omplir amb obres de la seva
propietat, per retre tribut al seu poble. La creació de la Fundació Miró de
Palma respon a un guió semblant.
Tanta
generositat no compta? Doncs es veu que no: els dos Mirós més representatius
que hi havia a la seu barcelonina van volar cap a Madrid després de la seva
mort. I, de gota en gota, hi ha anat a parar, en compensació de drets, el
llegat que els seus hereus, un cop morts, hi tenien dipositat. I ara aquestes
obres serveixen a la capital espanyola per gallejar d'una de les col·leccions
més importants del gran pintor "espanyol". Si l'Estat
hagués actuat amb sensibilitat envers un artista tan generós, si hagués tingut
un cert sentit de modernitat i no pas mentalitat imperialista, hauria permès que els drets de successió haguessin
beneficiat, sobretot, les fundacions Miró o el nostre Museu Nacional, que
haurien esdevingut centres d'estudis mironians de referència mundial. Un
guany més productiu, a la llarga, que no pas el que s'obté quan les obres es
fan servir de botí de conquesta.
Potser
si l'estat espanyol hagués actuat així, ara no es trobaria que se li acaba la
bicoca. Demano als nostres representants polítics que, arribat el moment de negociar el repartiment de
béns, no es descuidin de defensar decididament el retorn del patrimoni
artístic. Que tinguin present de considerar, a part de la
indiscutible dimensió espiritual de l'art, la dimensió política de l'art. Com
farem que els nostres museus siguin presents al món si no enclouen obres
d'autors moderns de primer nivell, obres pinyol
, que els permetin de negociar intercanvis?
I, encara sobre el MNAC, cal recordar
que aquest museu solament disposa de dues obres del pintor Salvador
Dalí. El museu de Madrid,
en canvi, en té cobrades més de cent. Traspassat el pintor
-quan els corbs afamats de botí ja l'havien afalagat per fer-li canviar la
destinació del llegat-, les obres més emblemàtiques varen ésser despenjades de
Figueres i penjades al museu de Madrid. Que l'artista hagués fet hereu l'estat espanyol no justifica
que les obres que té el museu madrileny al magatzem no puguin ésser exhibides
al principal museu de la seva terra natal. El lema sempre és el mateix:
vosaltres feu coses, que nosaltres vindrem i ens les emportarem. Per raó
d'estat. Impunement.
Si
aquesta vegada no ens prenem seriosament -amb calma i constància, però
seriosament- el projecte independentista, val més que ens ho fem mirar. Què és
capaç d'oferir-nos l'estat espanyol, tret d'espoliació i garrotades?
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada