Opinió
contundent!
El Vilaweb té una secció de títol Opinió contundent. Aquest article en
forma part!
Article polèmic, al que m’adhereixo totalment!
Aquest article forma part dels que es varen
publicar quan fa dos anys l’Oriol Junqueras, l’Eduard Voltes, l’Imma Tubella i
uns quants més varen proposar que en una Catalunya independent el castellà hauria
de ser cooficial.
Uns altres començant per la Muriel Casals i per molta gent de l’Assemblea ho
varen matisar i inclús negar. Els arguments dels pro-cooficialitat eren pocs,
repetitius i pobres, sense pes...
Ara fa dos anys Lluís d’Yzaguirre també va dir
la seva d’una manera raonada i contundent, però no vaig estar prou a l’aguait.
Avui he tornat a llegir-me un dels seus articles sobre la qüestió, de títol Les
llengües de la República catalana i el trobo espectacularment clar. En té d’altres
també sòlidament argumentats contradient Toni Soler, i d’altres, que no
comentarem.
Dóna gust veure amb quina tranquil·litat, fruit
del convenciment, dóna les seves opinions sobre la República Catalana i sobre la III
República Espanyola. Yzaguirre com molts d’altres ja fa temps que ha assolit la
condició mental de ciutadà d’una Catalunya independent. Només cal
acabar-ho de resoldre administativament!
Yzaguirre parla desacomplexadament dels amics
i dels enemics, i sobretot ens explica amb claredat, ens fa veure, que els
immigrants del temps de la dictadura franquista i de la monarquia bananera actual,
que són monolíticament monolingües en castellà, han impedit
de poder viure plenament en català els catalanoparlants. I malgrat
que aquestes persones han sigut un obstacle per a la normalització
de dues generacions de catalanoparlants, explica que no solament no ho han
triat, sinó que són
tan víctimes de la situació com els seus interlocutors o més.
Llegiu
l’article i gaudiu-lo. La posició clara, franca i argumentada de l’articulista ens
pot ajudar en aquesta transició cap a la independència que ja fa un bon temps
que hem començat:
03.11.2012
Lluís de Yzaguirre: Les llengües de la República
catalana
No em
sembla seriós plantejar que tindrem una llengua cooficial i una altra que serà cooficial, pròpia i
preferent, com els animals de la Granja que són més iguals. Tampoc no m'ho
sembla insinuar que no tindrem en compte els catalans d'arrels foranes. O que
renunciarem a les riqueses del poliglotisme i del multilingüisme.
Catalunya
serà un estat d'Europa i ratificarà generosament la Carta Europea de Llengües
Regionals o Minoritàries. I serà un estat radicalment democràtic, de manera que
no serà legal donar més drets a uns immigrants que a uns altres. Serà totalment
inacceptable, per exemple, que un català d'origen peruà o bolivià gaudeixi de
més drets lingüístics si és descendent dels colonitzadors que no pas si pertany
a les ètnies indígenes d'aquells països.
El fet que el castellà no sigui oficial
a Catalunya és fonamental per a la salut del català, però té un motiu addicional:
vista la
bel·ligerància dels enemics del català i la profusió de recursos que reben des
de ponent per poder multiplicar els grupúsculs obstaculitzadors de la
normalització, i en previsió que després de la independència encara en rebin
més, no els podem facilitar la tasca de pledejar davant les instàncies europees
per les seves discriminacions inventades.
Però les
precaucions respecte dels enemics de la nostra llengua no ens han d'enterbolir
l'avaluació dels interessos estratègics del país i els beneficis culturals de
les llengües. Per
això caldrà que la República estableixi un catàleg de llengües de treball i de
les d'interès estratègic. Clarament, l'anglès, el castellà i el francès
s'haurien de potenciar pel seu rol a la UE i per raons de veïnatge.
En el cas del castellà, a més, cal
tenir present aquelles persones arribades els anys 1960 que, pel seu
monolingüisme monolític en castellà, fan que en el dia a dia molts
catalanoparlants es vegin impedits de poder viure en català. Aquestes persones són un
obstacle per a la normalització, però elles no solament no ho han triat, sinó
que són tan
víctimes de la situació com els seus interlocutors o més. Caldrà que
aquestes persones tinguin garantit el ple gaudi de drets lingüístics durant una
etapa transitòria d'aproximadament vint anys, especialment a la sanitat, al comerç i al lleure.
Caldrà demanar als catalanoparlants que no solament evitem tot revengisme, sinó
que demostrem
aquella solidaritat que tant ens defineix quan no ens la imposen a boca de
canó.
Aquest
estatus especial transitori del castellà s'hauria d'incloure en un conjunt de
pactes d'estat que les forces sobiranistes haurien de pactar abans
de... La
desastrosa administració espanyola serà recordada per la ineficàcia dels
desgoverns centrals, que esmercen la legislatura a desfer les lleis educatives
i socials del desgovern precedent i a envair les competències dels governs
autonòmics. Si Europa ens avança en tants aspectes és perquè a
mitjan segle XX certes polítiques crucials varen ser objecte, en molts països, de pactes d'estat que
les protegeixen de les batzegades electoralistes. Caldria arribar a aquests
pactes sobre l'educació,
les pensions, l'OTAN, el model d'exèrcit o no, la restauració de l'estat del
benestar, el paper de l'administració i del model de funcionariat, el sistema
electoral, la regla d'or del dèficit, les capitals dels tres poders fora de
Barcelona... Tots aquests pactes d'estat, inclosa la llengua, han de
tenir data de
caducitat, car no hi ha res més antidemocràtic que els 'principios
inmutables' i les constitucions 'atadas y bien atadas'.
I entre
aquests pactes que s'han de perfilar abans de demanar-nos si volem la
independència, n'hi ha un d'especialment transcendent, que és el dels mínims ètics
de la política, incloent-hi la democratització dels partits, la transparència
més absoluta de les seves finances (incloent-hi els crèdits personals de tots
els seus càrrecs, des del secretari local del municipi més xic); no em
refereixo només a la corrupció que vàrem heretar del franquisme (la
transició no solament no va empresonar els corruptes, ni tan sols els va
obligar a tornar allò robat, sinó que ha permès que continuessin aplicant les mateixes enginyeries
de reconducció del diner públic a les butxaques privades); em
refereixo també al fet que una mentidera sobre el seu currículum o una que ha mentit
sobre els acords de la mesa que presideix no serien en una democràcia la segona
i la tercera autoritat del país. Aquests acords previs a la
independència sobre els mínims ètics de la política no deixen marge de
maniobra per prometre una cooficialitat que després es pretengui descafeïnar
amb declaracions de preferència i propietat.
Un cop
Catalunya esdevingui mestressa del seu destí, no ha de tenir por del multilingüisme, ans l'ha
de convertir en una oportunitat. Allà on hi hagi concentracions de
famílies originàries d'un mateix país, haurem de tenir el coratge d'implantar escoles amb un
model de doble immersió, començant amb la llengua forastera i introduint
progressivament el català i després les llengües de treball. El rus, l'àrab, el
mandarí, el suahili, l'urdu... per unes raons; el bambara, el quítxua,
l'amazic, el turc... per unes altres, han de ser mimats amb l'objectiu que la
pròxima generació tingui ciutadans de soca catalana i arrels foranes que siguin
plenament bilingües, que dominin perfectament la llengua dels seus orígens
familiars i la del seu país de naixença. Aquí pertoca tornar a
parlar dels inconvenients
de la cooficialitat: pretendre que, per exemple, una escola russòfona
de Salou o arabòfona de Mataró garanteixi competència en la llengua de la
comunitat immigrada i en la llengua oficial, més un nivell acceptable en anglès
és un repte que és al nostre abast. En canvi, si calgués complicar-ho amb cooficialitats, probablement
el preu que se'n pagaria seria el desaprofitament de la riquesa del
multilingüisme.
També
serà important que el poliglotisme es vegi com un benefici. Venim d'un model de
suposada cooficialitat en què el cost del multilingüisme carrega sobre els indígenes
de les reserves cooficials. L'estat és insensiblement monolingüe i són els ciutadans els
qui s'hi han d'adaptar. A la República catalana es potenciarà el poliglotisme dels
ciutadans, sobretot quan treballin de cara al públic o pertanyin a la funció
pública. L'actual sistema de triennis i més complements absurds
(quin mèrit té ser tres anys més vell?) haurà de deixar pas a uns altres incentius basats en els
mèrits d'interès col·lectiu. El coneixement passiu de les llengües
de treball i de les llengües declarades estratègiques i encara més el seu domini actiu
han de ser remunerats per tal que l'administració i tota la societat catalana
puguin ser un pont lingüístic entre la UE i els països d'origen de totes
aquests comunitats immigrades que considerem estratègiques per al futur de
Catalunya i de tota la UE.
No crec
que cap política de foment del multilingüisme i del poliglotisme es pugui fer
sense controvèrsia social si el pal de paller no és la nostra llengua, que en el curs
d'una generació hauria d'assumir els rols normals de qualsevol llengua d'estat
de la UE. La majoria dels qui ens diem De Yzaguirre o Fernández entenem
que aquest és un procés inexorable i l'únic que demanem és que els més febles
no en siguin les víctimes.
No puc
acabar aquest article sense apuntar tres situacions llunyanes en què trobaria
negociable la cooficialitat del castellà:
–si mai una
República valenciana demana de confederar-se amb la nostra i els
territoris on el castellà és la llengua tradicional han optat per mantenir-se
valencians, es podria adoptar la cooficialitat del castellà (segurament amb el
model territorial de Suïssa);
–si mai una
República aragonesa proposa el restabliment de la confederació
catalanoaragonesa, també es podria optar per una cooficialitat a la suïssa,
però també a la finlandesa (tothom ha de saber les dues llengües);
–en el context d'un
pacte d'amistat amb la III República espanyola (no m'ho imagino
abans) es podria acordar una cooficialitat recíproca de les dues llengües a tot
el territori dels dos estats, cosa que no solament beneficiaria els nostres
connacionals mallorquins o valencians que hipotèticament continuessin vinculats
a Espanya, sinó també els tres-cents mil principatins que viuen a Madrid i a la
resta d'Espanya.
Si no és una d'aquestes tres situacions remotíssimes, parlar de cooficialitats no toca.
Si no és una d'aquestes tres situacions remotíssimes, parlar de cooficialitats no toca.
Lluís
de Yzaguirre i Maura, Universitat Pompeu Fabra
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada