Benvolguts,
Avui és un dia molt decisiu en el nostre
procés!
Avui els nostres partits independentistes es
posaran d’acord per tirar endavant els nostres anhels.
En Partal fa un editorial molt positiu
ensenyant-nos el camí.
No podem fer altra cosa que posar-nos d’acord.
No tindrem gaires oportunitats com aquesta en molts anys!
Vicent
Partal
03.10.2014
El valor de la unitat
CiU,
ERC, ICV-EUiA i la CUP tenen avui una reunió molt important. Els quatre grups
que donen suport a la consulta han de posar-se d'acord en la resposta a les
decisions del Tribunal Constitucional. No serà fàcil, però tampoc no hauria de
ser massa difícil. El procés d'independència és un procés volgudament plural i
això afegeix complicació a les decisions, un afegitó que cal entendre com el
preu necessari per la força enorme que enclou la pluralitat: que no hi haja un
sol cap, un sol partit, una sola idea.
L'equilibri,
a parer meu, està en la generositat de tots, però també en el respecte per les
diferències de cadascú. Crec que no es pot obligar ningú a fer una cosa que no
vol fer i que cal confiar en la lleialtat de tothom. Podem opinar, cadascú, si
aquesta actuació o aquella és més contraproduent o no tant. I ens pot costar
molt d'entendre coses. Podem posar-nos molt nerviosos en veient que aquest diu
això, que aquell altre pensa allò i que vés a saber què passarà si el de més
enllà fa allò que no toca. Però, per més tensió que originen aquestes coses, som capaços
--ho hem demostrat aquests darrers anys-- de trobar el camí.
Els
partits polítics favorables a la consulta han fet una feina extraordinària fins
avui. Era molt difícil de fer i cal reconèixer-la. Partint d'una diferència
ideològica extrema, han sabut combinar els esforços per canalitzar
institucionalment la reclamació que fa el país. Fins avui no han fet passar el partit davant
del país. I tots, tots, han fet sacrificis evidents en pro de la unitat.
Aquesta és la recepta.
I
aquesta és la recepta perquè no n'hi ha cap més. Els ciutadans vam decidir que
volíem avançar cap a la independència, però que no volíem que ens hi portàs un
sol grup. Al final, doncs, els responsables màxims d'allò que passe en la
reunió d'avui en som els electors que vam escollir el model i vam donar a cada
grup els diputats que té. Però als polítics, especialment als qui avui seuen a
la taula, els vull recordar que aquesta equació té dues parts. És veritat que vam
decidir que no volíem que un sol partit ens portàs a la independència. Però vam
decidir també que volíem que els partits s'entenguessen ells amb ells per
atènyer la independència.
I ara som en el moment clau. Segurament
el més decisiu. D'una banda, hem començat a veure com les amenaces de l'estat
es desfan com el sucre en contacte amb la realitat. Hem començat a tenir la
prova de la seua impotència. Ja hem vist que els seus brams no es compleixen i
avui no hi ha cap diputat detingut, malgrat les amenaces públiques de
l''oberkapo' Millo, ni s'ha tancat el parlament ni els tancs han entrat per la
Diagonal.
I al
costat d'això, de resultes de la pressió del calendari, la comunitat internacional
ha començat a posar-se nerviosa… amb Espanya. Ara pressionaran un temps sobre
aquesta tercera via que significativament proclamava ahir Bloomberg. Només és qüestió de
temps, per tant: d'ací a poques setmanes s'adonaran plenament d'això que ara sospiten:
que amb Rajoy és impossible, que no hi ha res a fer. I aleshores ja faran, quan
tocarà, el pas definitiu. La bona notícia, magnífica, és que ja som
a Brioni, si em permeteu el paral·lelisme eslovè, molt abans que jo, si més no,
no m'esperava.
I és en
aquest punt que cal emmarcar la reunió d'avui. Amb el vent a favor no entendria
ningú que del conclave dels nostres ens arribàs una mala notícia. Si cal, que
estiguen reunits tot el cap de setmana, però d'aquesta reunió n'hauria d'eixir
un compromís assumit per tothom sobre els pròxims passos. Un compromís que pot
donar marge de maniobra a cada partit per a fer allò que considere convenient,
però que no ha d'esquerdar, en cap cas, la unitat política. Una unitat que és,
amb la mobilització social, la gran palanca del canvi històric que el Principat
és a punt d'aconseguir.
L'opinió dels subscriptors. (Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Si creieu que també podeu ajudar-nos, apunteu-vos-hi en aquesta pàgina.)
Permeteu-nos destacar uns comentaris de subscriptors
que als GOAL creiem que reflexen molt bé el tarannà de la Cultura Catalana i el
de l'Espanyola (a nivell d'Estat especialment).
Erika Casajoana
El valor
de la unitat quedà ben palès quan 86 diputats al Parlament van aprovar el nomenament
dels membres de la Comissió de Control de la Consulta sota amenaces del PP de
dur cadascun dels votants davant la Fiscalia. Els nostres diputats se n'en
fotien i el PP s'ha fet enrere, tot i que un cop més han mostrat que poc en
són, de demòcrates.
I és que estem lluitant pels nostres drets democràtics, per la nostra dignitat com a ciutadans. El poble espanyol un dia donarà les gràcies als catalans per haver ajudat a desemmascarar la presa de pèl del règim que coarta les llibertats de tots.
Miquel Iceta del PSC-PSOE (un partit esdevingut pàl·lida ombra del que fou) admet que la independència serà imparable si hi ha una majoria que la vol.
Els propis unionistes creuen en la independència de Catalunya, creiem-hi nosaltres també!
I és que estem lluitant pels nostres drets democràtics, per la nostra dignitat com a ciutadans. El poble espanyol un dia donarà les gràcies als catalans per haver ajudat a desemmascarar la presa de pèl del règim que coarta les llibertats de tots.
Miquel Iceta del PSC-PSOE (un partit esdevingut pàl·lida ombra del que fou) admet que la independència serà imparable si hi ha una majoria que la vol.
Els propis unionistes creuen en la independència de Catalunya, creiem-hi nosaltres també!
Muma Soler
El que estem fent els catalans és molt difícil,
d'acord, però és també molt original i ho estem fent bé.
Des del punt de vista de la Teoria dels sistemes (Palo Alto) tenim un sistema
molt obert (el que és bó) , que genera molta creativitat, molt d'intercanvi
d'energies i d'informació. No obstant, això implica un cert grau de caos, que
hem d'assumir , vigilar i canalitzar (que no se'ns desboqui la
locomotora).
El que jo trobo més insteressant de tot és aquest équilibri [precari inevitablement] de forces: d'una banda la gent del carrer, d'altra banda el texit associatiu amb dos remolcadors de categoria (l'ANC i OMNIUM), després els partits polítics que semblen haver entès les carecterístiques particulars d'aquest moment, el Parlament que també treballa bé , que escenifica, per últim el president que assumeix plenament que els catalans no volem una política personalista. Això ens dona molts fusibles que els que voldrien esclafar el procés han de fer saltar. Hem d'entendre que 1+ 1 a nivell d'un sistema és igual a 3, és a dir que l'adició d'elements sempre dona més que els elements per separat (el TOT és més que l'adició de les parts). Mentres la nostra sinèrgia sigui positiva (creativa, sorprenent, innovadora, feta d'intercavis, transversal) anirem endavant.
En canvi, el sistema espanyol és un sistema amb artrosis, poc flexible i sobretot gens creatiu, que no es renova, que sempre mira al passat i té por dels canvis. Està ancorat en el poder i vol quedar-s'hi. Això de moment ens dona un cert avantatge. Però com que el recorregut sera llarg hem de vigilar a tenir sempre una reserva al rebost. I sobretot no perdre de vista el context (el món) amb qui hem de multiplicar incansablement els intercanvis per mantenir la nostra creativitat.
El que jo trobo més insteressant de tot és aquest équilibri [precari inevitablement] de forces: d'una banda la gent del carrer, d'altra banda el texit associatiu amb dos remolcadors de categoria (l'ANC i OMNIUM), després els partits polítics que semblen haver entès les carecterístiques particulars d'aquest moment, el Parlament que també treballa bé , que escenifica, per últim el president que assumeix plenament que els catalans no volem una política personalista. Això ens dona molts fusibles que els que voldrien esclafar el procés han de fer saltar. Hem d'entendre que 1+ 1 a nivell d'un sistema és igual a 3, és a dir que l'adició d'elements sempre dona més que els elements per separat (el TOT és més que l'adició de les parts). Mentres la nostra sinèrgia sigui positiva (creativa, sorprenent, innovadora, feta d'intercavis, transversal) anirem endavant.
En canvi, el sistema espanyol és un sistema amb artrosis, poc flexible i sobretot gens creatiu, que no es renova, que sempre mira al passat i té por dels canvis. Està ancorat en el poder i vol quedar-s'hi. Això de moment ens dona un cert avantatge. Però com que el recorregut sera llarg hem de vigilar a tenir sempre una reserva al rebost. I sobretot no perdre de vista el context (el món) amb qui hem de multiplicar incansablement els intercanvis per mantenir la nostra creativitat.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada