dilluns, 6 de juny del 2016

05/06/2016. Transició. Enric Vila. Felipe González, gairebé tot lligat i ben lligat. La carrera de González no s’entén sense l’interès que tant la dictadura com el bloc occidental van tenir de promoure una Transició descafeïnada, que no posés en risc l’estabilitat d’Europa i l’estructura de l’Estat. A Suresnes el 1974, amb el suport de vedets de la socialdemocràcia com Willy Brandt i Olof Palme va aconseguir que el seu partit abandonés els postulats marxistes i arraconés els hereus de Largo Caballero.

Benvolguts,

El perfil de Felipe González en el biòpic que presenta l’Enric Vila ens dóna una dimensió força clara del cinisme dels polítics de la transacció (que no transició). Tots els feixistes que tenien totes les cartes a la ma, varen fer veure que eren demòcrates de tota la vida. Un pensament que faig servir tot sovint pel que representa la transacció (que no transició) és:

La transacció (que no transició) va servir per amnistiar a tots els antifranquistes dels crims que no havien comès i per amnistiar a tots els franquistes dels crims que sí que havien comès!

Tots els capitostos d’esquerra varen abandonar, sense baixar de l’autobús, els postulats que els havien portat fins en aquell moment, marxisme, reforma agrària, dret a decidir, i es varen apoltronar a gran velocitat. I aleshores:

Tots els ex-antifranquistes varen comprendre que tots ells cabien en l’estructura del cafè para todos i de les set-centes autonomies (també anomenades taifes) que es perfilaven a l’horitzó!

Ja sabem que no tota una vida de tramposos irredempts cap en un curt biòpic, però tanmateix hi ha un fet que el traïdor Felipe González amb la inestimable ajuda de la Chacon (tots dos sortits de la transacció que no transició), va perpetrar que és la Carta Oberta que varen publicar a El País:

Us reprodueixo uns paràgrafs de la carta del 26/07/10 que Felipe González i Carme Chacón van fer-se publicar a El País dues setmanes després de la sentència del TC i de la manifestació del 10J:
·       “Una amplia mayoría de catalanes compatibiliza su identidad catalana y española, sin considerarlas excluyentes, con un acento mayor o menor en cada una de ellas.”
·       “En rigor, los efectos jurídicos del fallo sobre la realidad del Estatuto son pequeños. No solo por la extensión del texto afectado -un solo artículo e incisos de párrafos de 13 artículos sobre 238-, sino también porque la práctica totalidad sigue en vigor, y podrá ser desarrollado con la misma normalidad jurídica y política con la que se ha hecho en los cuatro años transcurridos.”
·       “El malestar que predomina en Cataluña se observa con extrañeza en el resto de España. Como ya sucedió con la aprobación del nuevo sistema de financiación, un 5% de problemas ensombrecen el 95% de avances y soluciones.”

·       “También tienen grave responsabilidad quienes se excluyeron del consenso del Estatut y ahora se rasgan las vestiduras reivindicando la misma norma que rechazaron. Eso sí, proponen como mágica solución la independenciacon argumentos que combinan la apelación a las emociones -especialmente las negativas- con la invocación de un grosero cálculo económico cada vez más distante de las tradiciones progresistas y más cercano a los postulados de la Liga Norte italiana.”
Ø  Chacón y González parlen de “amplia mayoría de catalanes”...
Ø  Chacón y González parlen de “En rigor, los efectos jurídicos del fallo sobre la realidad del Estatuto son pequeños...
Ø  Chacón y González parlen de “un 5% de problemas ensombrecen el 95% de avances y soluciones"...
Chacón y González parlen de “la invocación de un grosero cálculo económico cada vez más distante de las tradiciones progresistas y más cercano a los postulados de la Liga Norte italiana.”
Quina barra!!!
Només cal veure els recursos d’inconstitucionalitat que hi ha hagut des de la sentència i els que acaben de ser admesos a tràmit: La Llei del Cinema i el Codi de Consum. I els que vindran...
Tanmateix, ja ho hem explicat moltes vegades que el TC té el dret, segons la Constitució i La Trinca de passar-se pels c... totes les lleis del país.
 Sentència:
Opinió González i Chacón:

Vegem el biòpic del’Enric Vila:


PERFIL
Felipe González, gairebé tot lligat i ben lligat
Enric Vila
Foto: Efe
Barcelona. Diumenge, 5 de juny de 2016
http://www.elnacional.cat/bundles/cs/Widgets/VaCentralContent/images/box.png


Felipe González va néixer a Sevilla el 1942 en una família d’ideals republicans que tenia una petita vaqueria al modest barri d'Heliópolis. Tot i que va començar militant en organitzacions democratacristianes, el 1964 es va afiliar al PSOE, que llavors operava en la clandestinitat i era dirigit des de l’exili. Deu anys més tard n’esdevenia el Secretari General amb només 32 anys.
La carrera de González no s’entén sense l’interès que tant la dictadura com el bloc occidental van tenir de promoure una Transició descafeïnada, que no posés en risc l’estabilitat d’Europa i l’estructura de l’Estat. El líder socialista va veure clar que el món li posaria un pont de plata si era capaç d’apartar-se del marxisme, del folklore andalús i dels seus orígens socials modestos. Hi va posar la banya amb tan enginy que, per no perdre l'oportunitat, va acabar sent president d'Espanya.
González va buscar el suport de grups interessats a oblidar l’Espanya republicana  
Els primers passos de González van anar dirigits a desplaçar els dirigents que tenien una vivència massa personal de la guerra civil i de la dictadura. Igual com ara el sistema promou joves unionistes catalans sense gaire ideologia per blanquejar la Transició i intentar aturar la independència,
les esquerres espanyoles van veure com González buscava el suport de grups interessats a tancar el record de la República a les golfes de la història per poder negociar a la baixa el restabliment de la democràcia.
Després de dos anys de cisma intern, el líder socialista va vèncer les vaques sagrades del PSOE en el famós congrés de Suresnes de 1974. Amb el suport de vedets de la socialdemocràcia com Willy Brandt i Olof Palme va aconseguir que el seu partit abandonés els postulats marxistes i arraconés els hereus de Largo Caballero. Ja instal·lat a Madrid amb la seva dona –que era socialista però filla d'un militar–, es va convertir en un dels màxims líders de l’oposició democràtica.
Un cop legalitzat el PSOE, en les eleccions constituents del 1977 va situar el seu partit com la segona força del Congrés darrere de la UCD de Suárez, amb qui va començar un duel ferotge. El traspàs massiu de vots comunistes cap al seu partit va donar la raó a la seva estratègia antimarxista i li va permetre explotar amb més determinació les ganes que la majoria de la població tenia de passar pàgina sense arriscar-se a patir un altre daltabaix polític. 
El 1979 els militants van tombar el seu projecte de convertir el PSOE en un partit de centre interclassista, però el van acabar acceptant amb entusiasme després d’una dimissió estratègica de pocs mesos. Durant el govern de la UCD, la seva política de “acoso y derribo” el va ajudar a apropiar-se de l’espai de centre, però també va contribuir a impedir l'emergència d'una dreta civilitzada i va alimentar l’ambient de crispació que va portar al cop d’Estat de Tejero, el febrer de 1981. 

A partir de la majoria absoluta de 1982, González es va dedicar a fer des de la esquerra el que Espanya no tenia múscul per fer des de la dreta –en part a causa de la dictadura, en part a causa de la demagògia comunista i també perquè Fraga no va tenir valor de retirar-se a temps–. Des del govern, González va vendre molt bé, fins i tot al seu electorat més radical, l’optimisme i els progressos gairebé inevitables d’una Espanya que s’havia tret de sobre la dictadura i en la qual estava tot per fer.
En arribar a la Moncloa, va abandonar el discurs neutralista i va defensar la pertinença d’Espanya a l’OTAN
La progressiva integració d’Espanya a la vida internacional, la lenta però implacable reforma de l’exèrcit i de la policia, algunes lleis llargament esperades com la de l’avortament o la de la seguretat social van fer que l’electorat perdonés reconversions industrials traumàtiques, inflacions i bombolles financeres evitables i el terrorisme d’Estat, que va posar en evidència les renúncies d’una Espanya governada per un partit que, en la teoria, defensava el dret a l’autodeterminació.
Només arribar a la Moncloa, el PSOE va reciclar el seu discurs neutralista i antiamericà i va passar a defensar la pertinença d’Espanya a l’OTAN pactada per la UCD de Calvo Sotelo. Les fotografies de González amb Miterrand o amb Kohl van tenir un poder immens en un país acomplexat per segles d'obscurantisme i tirania. Cal pensar que el 1985 encara es va avortar un intent de cop d’Estat que preveia matar mig govern i tota la família reial durant una desfilada a Galícia.
A partir dels anys noranta, González va trobar-se en una situació cada vegada més difícil. Els escàndols de corrupció i l’enquistament de la violència al País Basc van anar minant la seva credibilitat. L’hegemonia socialista i les renúncies fetes des d’un primer moment van escampar una barreja de cinisme i de confiança infantil en la democràcia que va soscavar el mateix govern i la paciència d’una dreta que també volia beneficiar-se de les noves institucions polítiques.
Quan González va deixar el poder, el Rei li va oferir un títol nobiliari com ja havia fet amb Suárez i Calvo Sotelo.
El 1994, la situació era tan agònica que Brussel·les es va plantejar de posar González al capdavant de la Comissió Europea en substitució de Jacques Delors, però el líder socialista no va voler abandonar el poder quan Espanya es jugava l’entrada a l’euro. El 1996, el PSOE encara va perdre per la mínima, no tant pel talent de González com per la política de terra cremada que havia practicat durant tants anys en l'àmbit de la cultura i la simbologia. Tot i que el PP li va fer la mateixa oposició que ell havia fet a la UCDAznar va haver de radicalitzar el seu discurs anticatalanista per guanyar els vots que li faltaven.
González va parlar de "derrota dolça" i va declinar l'oferiment que Jordi Pujol encara li va fer per continuar en el govern. Tot i així, el PSOE va entrar en una profunda desorientació produïda per l’esgotament de tants anys d’hegemonia i també pel buit que el pragmatisme va anar produint en la identitat política del partit; per embolicar més la situació, només va faltar que el mateix González maniobrés per destronar Josep Borrell a favor de Joaquín Almunia.
Quan González va deixar el poder, el Rei li va oferir un títol nobiliari 
Quan González va deixar el poder, el Rei li va oferir un títol nobiliari com ja havia fet amb Suárez i Calvo Sotelo. El líder socialista el va rebutjar adduint la necessitat de ser coherent amb la seva pertinença a un partit d’origen obrer. Aquest gest no va impedir que se li accentuessin els tics de nou ric i que la seva imatge s'allunyés irremissiblement de la d’aquell jove andalús que anava amb jaquetes de pana i publicava llibres com El discurso ético. També és veritat que era una altra època i que ja ningú no valorava que el Rei fos "campechano"
Els iots i les portes giratòries han marcat tant els darrers anys de la vida de González que no va saber preveure l’emergència de l’independentisme ni de la crisi europea, i encara menys reaccionar-hi amb una mica d'imaginació i gràcia. De poc va servir que el 2007 el fessin president d’un pompós comitè de savis internacional que pretenia estudiar el futur del continent i potenciar l’acostament entre Brussel·les i els ciutadans de la Unió. Divorciat de la seva primera dona des del 2008, els mentideros de Madrid diuen que no s'ha preocupat gens pel càncer que pateix i que viu tan abduït pel seu món de gent important que tampoc visita els néts.
Enric Vila

Joan A. Forès

Reflexions



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada