Benvolguts,
En
Ramon Rovira posa com a títol de l’article la frase final: No fos cosa que ens
oblidéssim de qui mana i on va començar tot. I explica les peripècies
dels ciutadans si volen moure’s en comoditat (com la resta de peninsulars) pels
Països Catalans! L’article és molt “dejà vu”, però
cal parlar-ne cada dia! Cal parlar de
l’escarni que comporta veure com des d’on va
començar tot se’n continuen fotent dels catalans i dels valencians! Però
el que sembla una anècdota d’un viatger emprenyat,
tal com ell mateix expressa, no deixa de ser una sistemàtica enculada, una
sistemàtica sodomització dels mediterranis per la gentussa del centre geomètric
de l’altiplà. Es queixa l’autor de la nul·la infraestructura ferroviària i viària,
i no l’esmenta però cal recordar que no tot el que s’hauria de transportar són
viatgers sinó també mercaderies i en el cas dels Països Catalans cal
recordar que segurament hi ha tanta o més necessitat d’infraestructures de transport de mercaderies com
de transport de viatgers. Els manuals i
les estadístiques expliquen que en països normals hi ha més o menys la
necessitat del mateix nombre de passatgers que de tones de mercaderia! És per
aquest motiu que hem explicat més d’un cop que el Gobierno de España està
ensarronant des de fa 30 anys la UE,
que els ha finançat fins avui per valor de més de 200.000M€, una part del quals creu la UE que s’està
destinant al Corredor Mediterrani de Mercaderies, i el Gobierno de España
els va dient que ja ho està fent, però és mentida.
La infraestructura ferroviària espanyola no està dissenyada ni construïda pel transport de mercaderies i de viatgers, sinó tal sols
per viatgers. Si l’Aznar (PP) hagués volgut parlar de
mercaderies no hauria dit que el projecte era de
construir infraestructura per tal d’unir Madrid amb totes les capitals de província.
Si la Maleni (PSOE) hagués volgut parlar de mercaderies no hauria dit
que “querian unir todos los pueblos de España con
cables de acero”. I en canvi havien d’haver parlat que el projecte anava de com transportar amb facilitat i econòmicament
cap a Europa contenidors des dels territoris generadors de mercaderies, ports i
aeroports, hortes del País Valencià, de Múrcia i d’Andalusia i dels camps de
fruiters de Lleida, així com automòbils fabricats a Almusafes (l’Horta baixa) i
Martorell (baix Llobregat), i així també productes químics del Camp de
Tarragona. Si no haguessin volgut
entabanar la UE i els territoris mediterranis no haurien pretès
construir un Corredor Central per Canfranc, que tots els estudis han
demostrat que els pendents són excessius pel transport de mercaderies. I punt!
No se n’hauria parlat més. Cal recordar també que un sistema de mercaderies hauria
d’estar dissenyat com a sistema únic de doble via per mercaderies (trens molt
pesats i llargs de velocitat mitja i de fins 1.500 metres), no mixt amb
passatgers (trens curts i ràpids). També cal recordar que el nyap que estan ja
construint de tercer carril per compatibilitzar vies d’ample internacional amb
vies d’ample ibèric, és un destorb enorme si hi han de passar TGVs i també és
un destorb perquè les vies amb tercer carril només poden tenir desviacions en
un canó i no a tots dos. Vaja, un nyap!
Si se’n va parlant amb la UE és amb l’equívoc
de què els espanyols parlen de Corredor sense dir què és i la UE
creu (o vol creure) que és el Corredor Mediterrani de Transport de Mercaderies,
per això en el document de fa 3 o 4 setmanes, que
acompanyava la multa que la UE ha posat a Espanya diu que:
A Espanya no s’han preocupat de construir les
connexions per mercaderies entre les vies del Corredor i les instal·lacions logístiques
ferroviàries d’empreses, centres modals, ports, aeroports, etc.
I després d’aquesta
llarga “perorata”, vegeu l’article del Ramon Rovira:
16 juny 2016 2.00 h
On va començar
tot
Ramon Rovira
Avui no seré gaire original, però és que cada
vegada que he d'anar a València o a Alacant agafo una emprenyada notable. Res a veure amb les ciutats i la seva gent, on
presumeixo de tenir alguns bons amics. Pot semblar
una collonada atesa la misèria del sistema de rodalies de Renfe a Catalunya,
però és que em rebenta la falta de connexions ferroviàries al Mediterrani amb
un mínim de rapidesa i confort equiparable als estàndards del segle XXI. Per anar a València des de Barcelona,
per exemple, o bé s'opta per un tren carrincló que necessita més de tres
hores de batzegades, sacsejades i esperes inútils per culpa del tram de via
única, o tres hores i mitja de cotxe on et cisen els peatges de les autopistes
i et crucifiquen els radars de control de velocitat per poc que et despistis. Des de fa anys, no hi
ha ni un trist vol directe ni òbviament un trist TGV. I per anar a Alacant, més
o menys el mateix però amb un parell d'hores més d'anxovament i claustrofòbia.
A
aquestes altures de la pel·lícula, reivindicar el corredor mediterrani és com
posar aigua en un cistell.
Que s'inverteixin centenars de
milions d'euros en noves connexions d'alta velocitat a llocs on no hi pugen ni
deu passatgers al dia i que l'enllaç entre les dues
ciutats més dinàmiques de l'Estat es mantingui orfe, no es pot atribuir ni a la
incompetència ni a la falta de recursos. Només pot ser fruit de la mala fe i
d'una voluntat política perfectament dissenyada. Sobretot si l'única alternativa per anar amb TGV
des de Barcelona fins a València o Alacant, encara
que sigui inversemblant, és passant abans per Madrid.
No fos
cosa que ens oblidéssim de qui mana i on va començar tot.
Ramon Rovira.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada