dijous, 18 d’agost del 2016

24/07/2016. Ponç Feliu. L'ensarronada intel·lectual. “Els intel·lectuals poden ser brillants pel que escriuen i alhora ignorants parlant de política”. Vargas Llosa a part de ser un envejós malaltís ha esdevingut un franquista compulsiu i un antiindependentista furibund. “Siempre es agradable leer su prosa, pero es cada vez más difícil tomarles en serio cuando hablan de política”.

Benvolguts,

Avui comentem un article tirant a filosòfic de Ponç Feliu, publicat fa tres setmanes, de títol  L'ensarronada intel·lectual, dedicat a en Vargas Llosa. Segurament que en Vargas Llosa i en Garcia Márquez que van viure per la mateixa época a Barcelona, l’efervescent Barcelona de la gauche divine, a partir del 1967, en plena dictadura franquista, varen guardar un record de la ciutat completament diferent perquè segons la meva opinió els records són prou personalitzats com per diferir extraordinàriament d’un subjecte a un altre. Cadascú interioritza un esdeveniment de manera particular. Sobretot si és rabiosament de dretes o senzillament d’esquerres com els dos exemplars que el Zoo humà ens presenta. Per cert que els que no formàvem part de la distingida mena dels de “la gauche divine” en dèiem que més aviat eren de “la gauche qui rit”…

El colombià s’instal·là a Barcelona el 1967 i el peruà poc temps després. Eren gairebé veïns en el barri de Sarrià a dues travessies d’on vivíem nosaltres. Explico això perquè en Ponç Feliu escriu en aquest article, parlant d’en Vargas Llosa, que recordava que es pot ser molt brillant en literatura i molt ignorant en la història i realitat de Catalunya. I aquí volíem arribar perquè com s’ha vist posteriorment en Vargas Llosa a part de ser un envejós malaltís ha esdevingut un franquista compulsiu i un antiindependentista furibund.
Franquista s’enten perquè devia néixer de dretes. Antiindependentista deu ser degut o a la seva idiosincràsia, o a les seves males amistats, o a la manca de percepció del que no vols percebre. Diuen que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. Ho diem perquè Catalunya no pretén fer res més que el que els pobles de sud-amèrica varen fer en el segle XIX, independitzar-se del jou espanyol. D’aquesta premissa en concloc que en Vargas Llosa no és molt ignorant en la història i realitat de Catalunya, sinó que com que no és un enze ha de ser un coneixedor profund de la nostra història, era un enamorat del Tirant lo Blanc, i només la mala llet franquista el fa actuar com els altres bandarres antiindependentistes  dels seus cercles d’amistats (interessades), Fernando Savater, Félix de Azúa, Arturo Pérez-Reverte, Javier Cercas, Arcadi Espada, Jon Juaristi, Albert Boadella, entre altres. i a més condicionats amb la frase final del Ponç Feliu:
“Siempre es agradable leer su prosa, pero es cada vez más difícil tomarles en serio cuando hablan de política”.

Vegem l’article: 

24 juliol 2016 2.00 h

L'ensarronada intel·lectual
Ponç Feliu
 “Els intel·lectuals poden ser brillants pel que escriuen
i alhora ignorants parlant de política
Vaig dedicar un anterior article a Vargas Llosa i al per ell sempre miserable sobiranisme català, mal que, segons diu, trobaria remei si viatgéssim o llegíssim més, és a dir, superant l'atàvica, cantonalista i illetrada condició inherent a qualsevol nacionalista (llevat, és clar, de l'espanyol).
Jo invocava Ortega y Gasset i la seva referència al nou producte del segle XX, és a dir, a l'home savi ignorant, inèdit en la història anterior. I recordava que es pot ser molt brillant en literatura i molt ignorant en la història i realitat de Catalunya. Ambdues característiques són de molt òbvia concurrència en Vargas Llosa.
I ara acabo de llegir un llibre, La desfachatez intelectual, de Sánchez-Cuenca, que abunda exhaustivament en la mateixa idea. En l'obra, esmenta un grup d'intel·lectuals, respecte als quals destaca:
a) Que el seus temes “d'estudi” solen voltar entorn del nacionalisme i l'ésser d'Espanya, “verdaderas obsesiones patrias”.
b) Que el merescut reconeixement públic derivat de la seva obra literària creuen ells que els atorga una mena d'impunitat, per arbitrari i indocumentat que sigui el que diuen.
c) Que, per això, opinen sobre política i fins i tot sobre economia o sociologia, sense haver fet un mínim esforç per aprendre'n, sobretot de noves generacions molt millor preparades.
d) Que aquestes “grans firmesrarament solen escriure sobre el que passa fora d'Espanya. No tenen, per tant, referències externes per posar la realitat espanyola en perspectiva, amb el resultat d'una anàlisi molt provinciana.
e) Que una deriva comuna en molts d'ells ha estat arribar a una evident dretanització des de posicionaments de joventut contundentment anticapitalistes i revolucionaris.
 f) Que per a ells no existeix a Espanya preocupació de més entitat ni realitat més tràgica i nefanda que el nacionalisme català, molt per sobre de l'atur, la crisi, la pobresa, etc.
g) Alguns han arribat al cim d'allò més castís. Juan Manuel de Prada, per exemple, critica el bilingüisme de l'escola madrilenya per ser “fruto de la admiración idolátrica y gilipollesca que nuestros politiquillos profesan a lo anglosajón”.
En fi, la peremptorietat periodística no em permet continuar. Sí, però, assenyalar el que augura l'autor del llibre: “En comparación con las nuevas voces que surgen, las opiniones políticas de los Sabater, Cercas, Muñoz Molina, Juaristi, Félix de Azúa, Vargas Llosa, Marías, Espada, etc. tienen a estas alturas algo de pintoresco:
Siempre es agradable leer su prosa, pero es cada vez más difícil tomarles en serio cuando hablan de política”.
Ponç Feliu

Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada